dilluns, 5 de maig del 2014

Felt Felt (2010) de Sandra March, l’homenatge a l’heroisme de la quotidianitat



Quan hom parla d’aixecar grans monuments a persones que han destacat en el món de les ciències, la cultura, la política, l’heroisme bèl·lic... sempre penso en la quantitat de persones que conec que es mereixerien monuments molt més grans perquè el seu anonimat no resta ni una engruna del seu valor quotidià. Són aquelles persones que diàriament tiren endavant, enmig d’unes situacions tan dures a nivell personal i social com les que han portat a dalt del podi a certes personalitats.

Parada de Can Marianga de la Seu d'Urgell amb na Maria i en Joan. 
A sota el paper de la polleria digne de figurar en el llibre Cárnicas Gráficas

La reivindicació de l’heroisme quotidià és una de les virtuts que destacaria -entre d’altres- del llibre d’artista Felt Felt (poc o molt va anar així) de Sandra March, editat el 2010. Com a declaració programàtica, el llibre és encapçalat pel famós text de Bertolt Brecht: Hi ha persones que lluiten un dia i són bones. Hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bones. Però hi la les que lluiten tota la vida, aquestes són les imprescindibles. A partir d’aquesta idea, Sandra March desenvolupa tot un projecte artístic que esdevé un gran homenatge als seus pares, na Maria i en Joan, que van regentar la polleria Can Marianga del mercat de la Seu d’Urgell.


Quan en la darrera edició d’Ars Libris en el Centre Santa Mònica vaig veure aquesta obra, destacant –a criteri meu- per sobre d’altres propostes també molt interessants, vaig tenir clar que era un llibre per a la meva col·lecció, cosa que el preu assequible també hi va ajudar... Si a cop d’ull la proposta em va semblar interessant estèticament, també em va entusiasmar el contingut cosa que, com moltes vegades heu vist en el Piscolabis, no passa necessàriament. Aquí haig de reconèixer que tinc flaca per l’art conceptual i els seus derivats, com aquesta obra emmarcada dintre del que Miralda va anomenar Food Cultura.

Instal·lació amb el vídeo

Sandra March, a partir de les idees que hem comentat, ha bastit un projecte que abasta des de la instal•lació artística fins a un catàleg tridimensional que inclou bona part de la instal·lació mateixa. El conjunt s’exposà a Cal Ribó d’Artedó (25 i 26 de juny) i al Centre Cívic El passeig de La Seu d’Urgell del 27 de juny al 25 de juliol de 2010 i reconstrueix el taulell frigorífic de la polleria familiar Can Marianga, amb tots els productes que tenien a la venda, però fets amb feltre cosit, de manera que recreen pollastres, conills, ous i els derivats especials de la polleria com hamburgueses, salsitxes, pinxos, croquetes, rodó farcit, patés i llibrets farcits de pernil i formatge.

Vídeo performance per a la instal·lació

La instal·lació es componia de 187 peces de feltre i la representació d’un taulell frigorífic fet amb material tèxtil. També incloïa un monitor on es projectava un vídeo realitzat per Maria Verdú i concebut per Sandra March on la mare de l’artista, na Maria, desmunta un pollastre per peces d'esma com si d'un ritual atàvic o una pregària rutinària es tractés. Una vegada el pollastre ha estat especejat l’artista el reconstrueix amb una agulla i fils especials per a la tasca, recreant de nou, i de forma simbòlica, la metàfora del projecte com molt bé es comenta en el llibre catàleg.

Dades i justificació de tiratge

Una vegada va finalitzar l’exposició de la instal·lació, les diferents peces de la polleria de feltre van ser utilitzades per a formar part del catàleg-objecte de l’obra. Així el llibre pròpiament dit es presenta retractilat dintre d’una safata de porexpan com les que s’utilitzen a les polleries per envasar el producte de manera segura i higiènica, juntament amb una de les peces de feltre. És més, la decoració ratllada dels porexpans antics -avui tot és blanc...- és un dels motius decoratius de tot el projecte. El llibre-catàleg està concebut com una llibreta amb les cobertes de cartró dur enquadernat amb espiral -la llibreta d'apuntar els encàrrecs?- i és signat i numerat per l’artista, com en tots els llibres d’artista o de bibliofília. En total se’n van fer 158 safates que contenien un llibre catàleg i una peça de feltre, a excepció de les peces petites com ara hamburgueses, salsitxes, llibrets... que n’hi ha unes quantes. En funció de la mida i la complexitat de la peça, el preu també variava.


El llibre-catàleg, i aquesta és la clau del projecte, reconstrueix la vida dels pares de l’artista, ja que fa constar les dates més importants de la família i es reconstrueixen unes vides ben quotidianes, marcades per la necessitat i la mort, però també les ganes de tirar endavant malgrat tot. Totes les explicacions biogràfiques (en bilingüe català-castellà) narren els fets i anhels propis del 95 % dels espanyols de la postguerra i el període del desenvolupisme, per la qual cosa poc o molt pot fer sentir empatia al “públic lector” per unes vides molt properes a la pròpia o familiar. Aquesta apologia de la normalitat lluitadora és la clau de tot el projecte, tant de la instal•lació com dels llibres retractilats amb elements de polleria.
Les dates i els episodis familiars s’expliquen de manera molt breu per mitjà dels típics cartellets del preu, que hi solia haver a les parades de mercat fa uns anys. Són de plàstic blanc i duen el unes peces mòbils per indicar el preu. A la part superior es compon la data amb els números mòbils, a la part inferior -on hi hauria d’haver el nom del producte- s’explica el fet que va passar en aquella data.
Patrons generals

Full que es donava durant l'exposició de la instal·lació amb tots els models dels productes de feltre

Cada any de la biografia de la parella correspon a una tipologia de les peces i es reflecteix en un dels capítols del llibre. De fet, cada capítol es compon del cartellet abans esmentat, seguint d’uns dibuixos senzills i molt ben fets, que indiquen la manera d’autofabricar-se la peça amb feltre. Com si d’un receptari o d’un manual de patronista es tractés, inclou la informació del temps que es calcula per a la realització, la dificultat –que s’indica amb un símbol d’una a tres agulles-, el número de peces de feltre i els colors que es necessiten per elaborar-la.

Full amb els patrons a dimensions reals i classificats per colors i línies com es relaciona en el llibre

Al final del llibret catàleg, hi ha un full plegat que recull a dimensions reals tots els patrons de cadascuna de les peces, a la manera que ho solen dur les revistes de moda que inclouen patrons. Cada peça hi és indicada amb un color, gruix i tipus del traç diferent, de manera que es crea un garbuix de coloraines molt estètic, només desxifrable per ulls experts a aquesta mena de patrons.

El full plegat s’acompanya d’un plec de 6 pàgines primorosament cosides pel llom amb la traducció a l’anglès. Intel·ligentment i sarcàstica, el full de patrons i aquest plec se subjecten a la contracoberta de cartró del llibre amb una... goma de pollastre!


Com heu pogut observar al llarg d’aquest apunt és un llibre que ha estat cuidat, des de tots els punts de vista, amb un amor i un perfeccionament digne d’elogi i que ha d’omplir d’orgull als pares homenejats.  Llàstima que en Joan, el pare, va morir el 2005, força abans que la seva filla ideés el projecte. En el penúltim capítol n’esmenta la mort i el descriu dient que al Joan li agradava el futbol, els acudits, fer llistes de coses i la xocolata. Tenia pessigolles als peus. No li agradava que estiguéssim massa estona amb la porta de la nevera oberta perquè deia: “se’n va el fred”. En definitiva, un projecte –instal·lació, vídeo i llibre amb peça- que toca l’ànima per la complexitat amagada dintre d’una senzillesa virtuosa. Caldrà estar a l’aguait de la Sandra March i seguir-la en els seus suggerents projectes com Anatòmica, Es quan dorms que hi veig clar... plens de qualitat, idees fresques, estètiques i sobretot intel·ligents. Un descobriment per a mi, que he volgut compartir amb vosaltres.

21 comentaris:

  1. Si més no, tinc la màquina de cosir... I amb ella el saber del seu funcionament heretat de dues generacions cosidores. La pega la veig en què, d'intentar repetir l'exercici de la Sandra, em pertocaria reproduir muntanyes... Cosa més que difícil en la seva escala real!
    Vaig néixer just davant d'una morgue i al damunt d'una polleria on encara et mataven els pollastres i els conills que acabarien a la cassola. Per un nen era tan fascinant i alliçonador el procés expert de sagnar el conillet i de llevar-li la pell fins la descoberta del muscle turgent! El grau de virtualitat esdevenia nul; i més quan encara recordo l'olor espessa, de vida i de mort, del comerç.
    ¿I ara què? En l'era dels blisters "por decreto-ley", quan, per llei i teòricament, en una masia la mestressa té prohibida qualsevulla matança fora d'un rigorós control veterinari, ¿què poden saber els infants d'avui de tota la vida que hem devorat i devorem ? ¿La ficció de les granges de les cases de turisme rural? Oi que, per Nadal, matàvem un gall i això feia festa? Per respecte a la vida, encara em veig amb cor de sagnar la llebre que he mig matat amb l'auto i menjar-me-la.

    ResponElimina
  2. Girbén,
    Saps perfectament que una característiques d'una obra d'arf és bona quan pot suggerir-nos moltes coses i emocions. Fixa't que és una obra que també pot crear rebuig visual perquè no com molt bé insinues no és una obra asèptica sinó amb un alt contingut que actualment anomenaríem "gore" però que per a molts de nosaltres és del més normal.

    ResponElimina
  3. Diria, Galde, que pertanyem al darrer glop d'una terminal, i visible , del o vida o mort evident en directa; en cru... Que hagin convertit el poderós relat sacrificial que suposava.una polleria en una àrea asèptica...? Ja em diràs quina mena de progrés més galdós, aquest actual on la mort només és possible com a ficció.
    Jo, és que em fot negre, el tema... Com les lletanies que ens obliguen a copiar
    per tal de confirmar que els nostres comentaris corresponen a un humà assenyat..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada vegada més els supermercats es converteixen en una distribuïdora de productes envasats i tant els fa que sigui enciam, que cuixes de pollastre... Tot perquè no ens haguem de mullar les mans!

      Elimina
  4. A mi em sembla una proposta força original que combina quotidianitat i pas del temps (com suggereix el títol) amb alguna espurna gore. La presentació, a més, és impecable i al conjunt no li falta ironia.
    Em sembla, Girbén (i les interpretacions personals sempre són agosarades), que un dels propòsit de l'obra podria ser, precisament, posar en evidència aquesta asèpsia, aquesta negació de la mort a què al·ludeixes.
    En això de les letanies, però, no puc fer més que donar-te la raó: ens hem tornat personatges dAsimov!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sicoris, la ironia és un dels elements claus en tota l'obra i és un dels aspectes que més aprecio sobretot si manté un equilibri formal com és en aquest cas.

      Elimina
  5. L'autèntic heroi sempre és quotidià, quasi sempre anònim i massa vegades oblidat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, sempre oblidat sinó hi ha un telèfon mòbil que el filmi o el fotografii... :-)

      Elimina
  6. Galderich això és podria considerar pop-art? o més aviat art-conceptual? Ja sé que per una qüestió cronológica no entra a cap dels dos, però mentre llegia l'apunt em demanva de quin quedaria més proper.
    Ho trobo una dia extrarodinariament original. És com "L'enterrament d'Ornans" però amb materials moderns. Agafem un fet quotidià que mai seria lloat a l'art desde la perspectiva heròica i li fem una exposició.
    Sincerament una idea original. Penso passar aquesta entrada a una bona amiga meva que es carnicera. Li farà gràcia això dels pollastres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      Les classificacions estan per saltar-se-les! El que és important dels moviments artístics més consolidats són les vies que obren i les mixtures que permeten. Ara bé, per mi és una obra plenament conceptual però amb uns resultats estètics molt brillants.
      Ja veuràs com la teva amiga carnissera sabrà apreciar aquest petit homenatge a la feina quotidiana.

      Elimina
  7. Fa uns dies vaig escriure una petita crítica de l’Arts Libris 2014 i entre d’altres coses deia que el Catàleg era una merda.
    L’ Escola de Llibreria també va escriure sobre l’Arts Libris i entre d’altres coses venien a dir que el Catàleg era el ‘summum’ del disseny i l’avantguardisme ( amb altres paraules). Els hi vaig fer un comentari i em van contestar: “ De gustibus non est disputandum”.
    Doncs,de la mena de ‘llibre’ del que parles, penso el mateix: De gustibus nos est disputandum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      Com ja hem comentat és un llibre que intenta dir alguna cosa tant a nivell conceptual com a nivell estètic, provocant cert rebuig formal. M'apunto aquesta manera elegant de discrepar en llatí i a més a més de dir-ho obertament: "De gustibus non est disputandum"!

      Elimina
  8. Sandra March també era a l'Arts Libris. Té nas, el biblioaprenent.
    http://artslibris.cat/ca/expositors/2013/sandra-march-laura-salvador/

    No sé si l'has enllaçat, però poso aquí el seu bloc:
    http://marchnosoloenmarzo.blogspot.com.es/?view=magazine

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      El comentari del Biblioaprenent ve derivat també del comentari que li vaig deixar quan va parlar d'Ars Libris i ja anunciava que publicaria un apunt sobre un dels llibres que em vaig firar.

      Elimina
  9. Hola Galderich! Sóc la Sandra March i navegant per internet m'he trobat amb el teu blog i el teu comentari al meu projecte. Moltíssimes gràcies per compartir-lo i per prendre't el temps d'explicar-lo de forma tan acurada i completa.


    M'ha agradat molt també poder llegir els comentaris de la gent, sempre és alliçonador saber què en pensen els altres de la teva feina.

    Per si algú té interès a conèixer altres publicacions meves us enllaço el meu book http://issuu.com/sandramarch/docs/castbooks_zines_2014
    No està actualitzat perquè a l'Arts Libris vaig presentar un altre llibre sobre els cors dels animals i el seu so, però espero que us agradi el recull.

    De nou, moltes gràcies pel post i l'anàlisi feta. Feliç de saber que t'ha agradat i que l'has gaudit. Si em dónes el teu permís, m'agradaria enllaçar-ho a la meva web.

    Salut!

    ResponElimina
  10. Sandra,

    Va ser amor a primera vista! Em va agradar més el del conill però el preu ja es disparava de pressupost. La veritat és que el conjunt de la teva obra que vaig poder veure a Ars Libris té una coherència molt interessant com a trajectòriai un equilibri entre forma i contigut que ja m'agradaria veure en altres propostes.

    Gràcies per l'enllaç que ens passes que acaba d'arrodonir la informació per a qui vulgui aprofundir més. I, naturalment, pots enllaçar la pàgina perquè precisament del que es tracta és de divulgar.

    Ara ja torno a tenir l'obra enfilmada gràcies a la polleria on vaig que me'l van tornar a deixar en l'estat original...

    ResponElimina
  11. La proposta de la Sandra és molt interessant. De fet,els records familiars acostumen a girar al voltant de les restes materials. No tot és abstracte sinó que hi ha molt de concret repartit pels calaixos i els armaris. Si reuníssim les restes acabaríem confeccionant un gabinet de curiositats familiar. De fet, aquest llibre ho és. No explica exactament una vida, però et permet submergir-te en formes, colors i olors que expliquem emocions que no sempre poden expressar les paraules. Precisament ara tenim exemples majúsculs amb les exposicions Metamorfosis (CCCB) i Salvadoriana (IBB).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      M'agrada que posis aquest paral·lelisme amb les exposicions que cites perquè el que fa la Sandra és tot un gabinet de curiositats familiars amb un material de feltre que després colors i olors d'una polleria malgrat que el material sigui tant asèptic.

      Elimina
  12. Galderich, aquesta vegada t’has superat a la teva pedagogía bibliofílica. L’obra de la Sandra March, com molt bé dius, és tota una apología de la normalitat (d’una normalitat a l’antiga, sense els matisos que ara la fan diversa i inabarcable). El vídeo-performance és un prodigi en aquest sentit: objecte “artistificat” i taducció artística en diáleg plàstic i generacional. Retractilar l’objecte artístic, aquesta mentida versemblant, un encert merevallós. Els patrons per fer teva la idea, una genialitat que reivindica la transcendent humilitat de tantes modistes anònimes (ofegades entre els grans noms, massa sovint buits).
    Si això no és art, hem perdut les coordenades del nostre viatge estètic. Artesania i epifania agafades de la mà per fer-nos més feliços en ser sorpresos per la creació del que creiem que coneixem. Art per fer-nos reentendre.

    Gràcies per compartir la troballa!

    ResponElimina
  13. Un pollastre que us agradarà:
    https://www.facebook.com/262426533804457/photos/pb.262426533804457.-2207520000.1405502986./572910019422772/?type=3&theater

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols