dilluns, 10 d’abril de 2017

La Setmana Santa arrenglerada (1798), un joc devocional d’infants



Aprofitant el pas de la Setmana Santa deixem momentàniament la sèrie de dibuixants heterodoxes per entrar en temes d’ortodòxia popular. En aquest cas les xilografies populars també tenen aquest regust de naïf, kitsch i d’art bàrbar i atemporal que tant ens plau. Com bé diu l’Albert Martí, el gravat popular funciona al marge d’encotillaments estilístics i resta aliè a tot desig d’originalitat, i allarga la seva cronologia més enllà de qualsevol estil, a través de la còpia i el reaprofitament de matrius gràfiques, alguns cops amb segles de diferència.

Confraria dels Tintorers amb el misteri de la Vera-creu, els Fadrins sastres amb el Sant Sopar, 
els Hortolans amb l'Oració de l'Hort de Getsemaní, els de l'Agrupació amb el misteri del prendiment de Jesús

A diferència del que hom pot pensar poques impremtes es dedicaven al gravat popular –malgrat que totes en tenien- i a aquest tipus d’impresos devocionals i/o efímers com foren els goigs, ventalls, romanços de sang i fetge i d’amor, estampes, auques, jocs de taula... Els boixos que servien de matrius per a aquests impresos passaven d’impremta a impremta i de generació en generació com és el cas de la Impremta Carreras de Girona, la Guasp a Mallorca o els Estivill, Jolis-Pla... a Barcelona.

Rengle amb el professor i els alumnes (s. XIX) amb estampació al bac

Un dels entreteniments infantils que tenien els nostres avantpassats eren els anomenats soldats de rengle. Incloïen tota una sèrie de temàtiques diverses més enllà de les marcials que li dona nom.  Ja fa un cert temps que vam dedicar una entrada a aquest entreteniment en la versió devocional amb la processó de labeatificació de Josep Oriol. Malgrat alguns precedents àulics del s. XVI aquest tipus d’impresos començaren a imprimir-se a finals del s. XVIII i la seva pràctica arribà als nostres dies amb els retallables fins que els soldadets de plàstic i posteriorment els videojocs els substituïren. En certa manera podríem parlar d’un precinema perquè en muntar els rengles i enroscar-los els nens els feien rodar, passant una i una altra vegada la processó com a entreteniment catequètic.

Visita que hicieron nuestros adorados reyes el Señor de Barcelona en la tarde de Jueves Santo / Don Fernando 7º y la virtuosa Doña Josefa Amalia en el año 1828 a los Santos Monumentos de la Ciudad. Estampació al bac.

Els grans esdeveniments ciutadans, entrades reials i processons, que és convertien en autèntiques festes efímeres protagonitzaren aquests impresos. Per exemple se’n va fer un tiratge per a commemorar la visita de Ferran VII a la ciutat el 1827 o per a la visita durant la Setmana Santa de 1828 amb xilografies per estampar al bac. Era una versió popular de les edicions més solemnes –les famoses màscares reials- que s’imprimiren de maneres més luxoses amb gravats calcogràfics o litogràfics. Hem de ser conscients que els entreteniments populars de temps antics no sovintejaven i menys els de caràcter públic. Això explica que aquests actes fossin esperats i la participació popular fos massiva perquè no hi havia gaires alternatives lúdiques.

Els devosts francesos amb el misteri de l'assotament de Jesús, els mestres sastres amb la Coronació d'´Espines, 
els forners amb el misteri de l'Ecce Homoi el gremi de velluters amb el misteri de Jesús carregant la Creu.

Els impresos de processó, a diferència dels fets expressament per les visites reials, eren més de repertori que d’intentar reproduir fidelment el que havia passat, ja que s’aprofitaven les fustes i s’hi veuen clarament diferències d’alçada i proporcions entre els diversos personatges. Malgrat això hem de tenir-los iconogràficament en compte perquè sí que hi ha una relació tipològica com succeeix amb el pas dedicat a la Santa Espina, l’únic cas que ha sobreviscut al pas del temps i sobretot a la Guerra civil espanyola i el posterior del 1816 obra de Damià Campeny.

Fulls de rengle per retallar i muntar de la Impremta Estivill

Per això les cícliques processons religioses –Setmana Santa i Corpus- també es convertiren en un esdeveniment molt popular en les que hi participava de manera activa una gran quantitat de persones a través dels gremis i confraries o com a espectadors. Per aquesta raó les impremtes van fer aquesta versió de soldats de rengle amb els diversos passos de processó. A la nostra col·lecció en conservem dos exemplars enroscats que han sobreviscut muntats i dos fulls per retallar i muntar.

Diferències de proporcions dels personatges

En el cas dels rengles de Setmana Santa, com que s’imprimien en fulls independents permetia poder aprofitar les diverses fustes per a les diverses parts de la processó. Només les xilografies corresponents als diversos passos o misteris de Setmana Santa, el concurso de gente inicial, els manaies, el qui porten cucurulla i la tropa final eren úniques, ja que la resta (justícies, andadors, trompeters, arregladors, música fúnebre, participants amb ciris, majorals o persones amb vestes) es van repartint al llarg d’aquests impresos. Aquests reaprofitaments fa que hi hagi diferències de llargària i fins i tot de proporcions entre les figures que en ser una obra de tipus populars no representava problema estètic important.

Xilografies anterior i posterior i fotografia del pas del Sant Enterrament (1816) obra de Damià Campeny per a la Confraria de l’Arcàngel Sant Miquel dels Revenedors conservada a l’església del Pi.

Els exemplars que tenim s’imprimiren a la impremta d’Estivill malgrat que només els fulls sense retallar en portin la referència ja que, la utilització de les mateixes fustes i el mateix tipus de paper ens marca una mateixa època (finals s. XVIII-principis s. XIX). Les fustes encara foren utilitzades temps més tard com ho demostra l’exemplar de la processó de Diumenge de Rams reproduït per Joan Amades en el seu Costumari català que caldria datar-lo cap al 1840. Malgrat això, a partir del 1816 es va canviar el gravat de l’escena del Sant Enterrament potser perquè la Confraria dels Revenedors va substituir la dels fadrins forners en aquest misteri i van encarregar un nou pas a Damià Campeny i que afortunadament conservem. 

Confraria del Sant Crist de l’Aflicció, organitzadora de la processó

Per un tema d’espai comentarem només l’exemplar més llarg de la col·lecció –i deixarem per una altra ocasió el rotllo de la de Dimarts Sant- i més interessant per la informació que aporta, que és el de Divendres Sant. Fou organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció, fundada el 1727, que tenia la seva seu a l’església de Santa Marta que serví d’hospital per a peregrins fins que el 1823 es traslladà a l’església de Santa Magdalena del monestir de les Religioses Agustines calçades. A mitjans del s. XIX encara estava activa però no sabem què va passar amb aquesta confraria més endavant.

Vídeo amb la visió de tot el rotllo i música de processó de l'època cedida gentilment per Espremulls Cobla Antiga

La peça que analitzem fou distribuïda per la llibreria d’Antoni Sastres de la Baixada de la presó –actual carrer de la Llibreteria-, que tenim documentada entre 1791 i 1806  per la qual cosa podríem datar aquesta processó a tombant dels s. XVIII i XIX, vers el 1798. La llargada és de 12,39 m. i 8 cm. d’alçada i està composta per 24 trams (49 x 8 cm.). Aquestes dimensions ens permet deduir que el paper original s’imprimí horitzontalment –a diferència dels fulls encara per retallar que conservem i que són verticals- amb 4 trams per full que havien de tenir una mida de 49 x 32 cm. el que ens porta a calcular que per a imprimir tota la processó es necessitarien 6 fulls per fer tot el rotlle. És curiós constatar que els diversos trams per a enganxar tenen com a referència els números entre el 21 i 44.

Pas de la Santa Espina i xilografia amb la seva representació. Hem de tenir en compte que els guarniments anaven variant al pas del temps ja que es deterioraven molt. Per això els ciris i els fanals són diferents i els domassos també presenten algunes diferències. Malgrat tot l’estructura i la imatge són tipològicament igual.

Saber la llargada del rengle també ens és d’utilitat per a interpretar la inscripció inicial del rotlle que malauradament pateix pèrdua de paper i de text. de manera significativa. Si el rengle mesura 49 cm. del primer en tenim només 36 cm. per la qual cosa ens en falten 13 cm.. És a dir, de 21 cm. per línia que havia de tenir el text originàriament ara només en conservem 8 cm.. Aquesta manca important de text ens perjudica enormement perquè hi ha dades que hi devien constar i que serien de gran importància tant per primfilar amb les cronologies com per a aconseguir informacions de les quals ara no en tenim i que ens falten per a comprendre com funcionaven. Segur que el peu d’impremta havia de dir: Véndese en la libreria de Antonio Sastres, Baxada de la Cárcel com en altres impresos que tenien a la venda i segurament també hi devia constar que havia estat imprès a la impremta dels Estivill. Això ho deduïm perquè els fulls que tenim estan fets amb la mateixa fusta i perquè els Estivill havien imprès altres vegades per a la Llibreria d’Antoni Sastres que venia llibres també d’altres impremtes i fins i tot llibres d’importació de Roma.


Rotllo inicial amb la inscripció i altres inicis d'altres rotlles 
on podem observar diferències de situació de gravats

La informació que ens proporciona el rotlle, però, ja és prou important ja que diu: (... Cofradia del Cristo) de la Aflicción, fundada en la Iglesia y Hospital de / (Santa) Marta de la misma Ciudad, que con su penitente com- / (...) en los mas Fuertes afectos de devoción y ternura en / (...) multitud de Expectadores, ya Barceloneses, ya Foras- / (teros)(...)os, de muchos de los Reynos de España, y aun del de (...). Lo mas particular, que anualment se experimenta en /  (...)s, que sin embargo, del universo concurso, que ataen / (...) a de forasteros, jamás se ha oido decir, que haya tur- / (...) del tiempo, riña, ni quimera alguna, entre tantos Con- / (...) adores; antes bien, todos los Nacionales, por su na- / (...) extrangeros, por el exemplo que estos ofrecen, y / (...) devocion y modestia, que caracteriza las funcio- / (...) dos se contienen dentro los justos limites, que la / (...) el amor al próximo les prescriben. Esto es, lo / (...) Santa Procesion; y lo que falta, podra com- / (...) –on que se ligue con que se ha procurado imi- / (... p)osible.
ANTONIO SASTRES, Baxada a la Carcel

El Gremi dels tintorers de seda amb el misteri del despullament de Jesús, el Gremi dels mestres sabaters -maestros sepateros- quan el claven a la Creu, els de l'Agregació núm. 72 (?) amb el Sant Crist crucificat i els ferrers amb el misteri del Devallament

Dels exemplars que hem pogut consultar aquest sembla ser el més antic i ens omple de dubtes pel problema de la inscripció. De la lectura parcial del text podem entendre que aquesta processó era organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció malgrat que tradicionalment hom a atribuït a l’organització de la Processó de Divendres Sants a la Confraria de la Soledat o la de la Puríssima Sang, malgrat que aquesta darrera podria haver organitzat la de Dijous Sant com marca un exemplar de l’Arxiu Joan Amades. Aquest ball de confraries organitzadores devia ser degut al fet que en diverses èpoques i moments i cadascuna es devia ocupar de l’organització en els diversos dies de la Setmana Santa i a causes que desconeixem i que no hem pogut aprofundir.

Caricatura anticarlina publicada a El Loro (Barcelona 8 d'abril de 1880)

Això ens mostra que seria interessant poder aprofundir en l’estudi dels mecanismes de funcionament de la Setmana Santa com a fenomen devocional que s’iniciaria el s. XVII i arribaria fins als nostres dies més enllà del que Joan Amades apunta. Aquesta història ha tingut els seus alts i baixos i canvis de funcionament tant per la laïcització de la societat des del s. XIX –i que observem amb les múltiples caricatures que se’n van fer- fins a l’intent de l’Església barcelonina de suprimir-les i la seva posterior restauració a partir de la voluntat sobretot de confraries d’origen forà fruit de les grans migracions dels anys 60 i 70 del s. XX que han tornat a revifar la celebració pública de la Setmana Santa.

El gremi dels taberners amb el misteri de la Pietat, els fadrins forners el Sant Enterrament,  
els fusters amb el misteri del Primer Dolor, el gremi dels velers amb el misteri de la Santa Espina 
i els de l'agrupació de paper pintat el misteri del Sant Sepulcre

Sigui com sigui que hagin sobreviscut exemplars d’aquests jocs devocionals d’infants gairebé és un miracle ja que servien pel que servien i en mans de les criatures aquestes joguines no havien de durar gaire. Potser l’elaboració d’un corpus d’aquests rotllos ens podria aportar llum entorn de l’organització de les processons de Setmana Santa a Barcelona. Podríem observar les variacions i els lleus canvis que any a any devien de produir per la lògica del pas del temps i dels canvis de les confraries. És un material que hem vist que es produïa a Barcelona però no l’hem pogut observar en cap altra ciutat per la qual cosa hem de considerar que són unes peces pròpies de la devoció barcelonina.


BIBLIOGRAFIA

AMADES, JOAN. Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Ed. Salvat, 1951  Vol II

AMADES, JOAN - COLOMINAS, J. Els soldats i altres papers de rengles. Imatgeria popular catalana. Barcelona, Editorial Orbis, 1936. 2 volums

BASSAS, RAMON. "La Passió del carrer. Les processons de Setmana Santa a Catalunya" a Catalunya Cristiana. Barcelona,  23 març 2016

COMELLAS I CUADERN, TERESA Mª. “La Setmana Santa a Barcelona: els cultes i les costums a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 63-83

COMELLAS I CUADERN, TERESA MARIA. Les confraries barcelonines, ahir i avui. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2007

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERDI. “Aproximació a la participació de les confraries gremials en les processons religioses i civils barcelonines durant els segles XVII-XVIII” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 128-137

Ejercicios que todos los domingos del año se han de hacer en la Congregación del Santisimo Cristo en la Afliccion, en la iglesia de santa María Magdalena de religiosas agustinas de Barcelona. Barcelona, Juan y Jaime Gaspar hermanos, 1835 (Advertencia)


MARTÍ, ALBERT. “La comunicació per la imatge impresa” a Art de Catalunya. Art i etnologia. Barcelona, Edicions L’Isard, 1999. Vol. 13 p. 183

diumenge, 19 de febrer de 2017

Juego de cartas (1964) de Max Aub i Jusep Torres Campalans, els dibuixants heterodoxes (2/8)


A Marco Fabrizio Ramírez i tots els mexicans que van acollir els nostres avantpassats exiliats

La meva introducció al món del valencià Max Aub (1903-1972) es va fer a través del magnífic llibre Crímenes ejemplares publicat per l’Editorial Media Vaca de València, segell de garantia literària i plàstica. A més tinc la sort de tenir com a company de feina a en Pascual Gálvez, expert en literatura de l’exili castellà, circumstància que compensa el dia a dia laboral i el fa més portable. Durant els anys que compartim feina hem tingut temps de parlar de coses divines i humanes i entre elles també de certs literats exiliats com el seu estimat Quiroga Plá, Jacinto Guereña o Max Aub. Aquest exili els va donar unes característiques especials i alhora van donar també les seves maneres de fer a les terres d’acollida.


Max Aub és un d’aquests literats amb una intuïció molt afinada en tot el que toca. És per això que una de les seves propostes més avantguardistes fou la de Juego de cartas. Fou publicat a Mèxic pel seu editor gallec i inventor del futbolí, Alejandro Finisterre, i imprès a Graficas Menhir S,A. de Mèxic D.F.. Malgrat que no hi consti l’any sabem que es va publicar el gener de 1964 pel contracte que signà per a l’edició el gener d’aquest any i perquè les primeres crítiques literàries sortiren el novembre.


Les característiques d’aquesta obra epistolar és que no té un ordre de lectura preconcebut sinó que el lector pot barrejar els fulls –en forma de naip- i seguir l’ordre que vulgui. L’obra està pensada com a una lectura col·lectiva i aleatòria en repartir-se com a cartes, ja que juga amb la polisèmia de la paraula –naip i epístola- i per això es presenta com un joc de naips. A les instruccions ja diu que se baraja, corta, repartí una carta a cada persona que toma parte en el juego. Després d’explicar diversos possibles repartiments de cartes diu que con la Seguridad de que el resultado serà siempre diferente. (...) Permite, además, toda classe de solitarios. De fet Max Aub pretenia que l’obra fos d’autoria col·lectiva entre l’escriptor, el lector i l’atzar.


Però, quina és l’estructura d’aquest llibre-joc de cartes? Els fulls ja hem vist que són solts i l’enquadernació del llibre és una capsa embolcall de cartó com la dels naips amb un anvers que reprodueix el joc de cartes de mides grans (17 x 11 cm.) amb el títol de Juego de cartas i amb l’autoria de Max Aub com a escriptor i Jusep Torres Campalans com a il·lustrador. El revers de l’embolcall hi consten les instruccions ja esmentades mentre que als lloms laterals les dades editorials bàsiques.


El joc es compon de 106 naips que corresponen a dos jocs de cartes de 53 naips (13 colls (10 de l’1 al 10 + J + Q + R x 4 pals) + 1 comodí) que es distingeixen perquè el revers d’un joc és vermell i de l’altre blau mentre que l’anvers repeteix el disseny de les il·lustracions en els dos jocs. El disseny de l’anvers acobla la baralla francesa com l’espanyola en el mateix naip però de manera aleatòria sense que hi hagi relació entre espases, copes, bastos i oros amb cors, diamants, piques i trèvols. Amb aquest disseny Jusep Torres Campalans ja ens està insinuant que res és segur malgrat les aparences.


Les epístoles dels reversos dels naip, en l’àmbit literari, són cartes creuades en les quals diverses persones s’adrecen arran de la mort de Máximo Ballesteros, el protagonista difunt de l’obra. Les opinions dels diversos es van creuant sense cap ordre –per això hom pot llegir-lo com vulgui- i es van complementant per coincidència com també per discrepància amb la percepció del difunt. No voldria caure en el tòpic del calidoscopi però les opinions divergents esdevenen tot un trencaclosques que es van succeint i que va provocant girs i anem descobrint la personalitat complexa Máximo Ballesteros.

La relació epistolar entre les persones que el van conèixer a diversos nivells –vídua, amants, veïns, amics, coneguts i saludats- és complexa i no es posen d’acord ni amb les causes de la seva mort, ja que alguns parlen de suïcidi i altres d’assassinat per part de la vídua. El desacord és total i aquí hi ha la gràcia d’aquest assaig literari avantguardista i ben vertebrat. Les instruccions del joc hi consta que gana el que adivine quien fue Máximo Ballesteros, cosa totalment impossible perquè com tots, el protagonista difunt de l’obra, té diverses interpretacions i cares conegudes i ocultes. De fet, en dues cartes hom diu: ¿Un cadàver es un algo tangible, que existe, per un vivo qué es? o eres lo que se figuren que eres, con mayor o menor concimiento de causa. Per a ampliar la informació literària de l’obra és molt recomanable llegir les dues monografies dedicades i que s’enllacen a la bibliografia.


La primera notícia sobre la creació de Juego de cartas la trobem en l’anotació en el seu diari del 9 de maig de 1962: Para darles en la mera torre a los del Nouveau Roman escribir Juego de cartas, cincuenta y dos cartas impresas en naipes. Se barajan, se reparten, se leen, cada vez otra historia, según el azar. El 30 de juny deia compongit: Leo hoy en L’Express del 28, entre los libros recomendados para las vacaciones, “Composition No. 1, por Marc Saporta. Un roman dont caque page est autonome et qu’on peut battre como (sic) un jeu de cartes...” Echa abajo mi Juego de cartas que escribí hace un par de meses pensando en imprimirlo en auténticas barajas para ser regaladas a mis amigos por navidad. Las idees son del tiempo.
No hay nada que hacer. Ahora bien, ¿mi novelleta tiene interés, juego aparte? No lo sé, la escribí en vista de la impresión, del juego. Si es algo más, Bueno va. Si no, no pasa de tiempo perdido.

MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958

Aquestes reflexions del seu diari ens mostren l’interès per a fer una creació avantguardista, trencadora i lúdicament innovadora. En això excel·lí a l’hora de portar-la a la pràctica i que el joc fos il·lustrat per Jusep Torres Campalans, artista a qui va dedicar una biografia el 1958. En aquesta biografia, de les millors que he llegit, titulada Jusep Torres Campalans Max Aub descobreix a un artista català nascut el 1886 que havia estat experimentant a primera fila del cubisme amb Picasso, Braque, Gris... i que finalment ho abandona tot i acaba vivint a Chiapas, on l’escriptor el troba i en fa la reconstrucció de la seva vida. El llibre dintre de l’obra de Max Aub ha tingut una gran divulgació gràcies a les seves múltiples reedicions que han estat estudiades per Josep Mengual i que mostra l’interès per aquesta obra.


Les il·lustracions de Juego de cartas serien les darreres obres d’aquest avantguardista que amb traços gruixuts i simplificats i amb color negre i tocs de vermell, groc i verd realitzaria tots els anversos dels naips. El seu estil desmanegat, descurat i aliè a la simetria pròpia dels naips són les seves principals característiques que ja l’allunyarien totalment de propostes més cubistes de la seva primera època parisenca. L’abstracció dels motius dels naips és l’altra característica estètica que l’enllaça amb l’intent del cubisme de no perdre mai la figuració i per això adaptà motius populars per a disseccionar-los. 

Juegos de cartas però, no és més que la continuïtat del joc de la biografia de l’artista català. L’artista no existí mai, ja que fou una creació literària de Max Aub.  En els seus diaris trobem la gènesi del seu naixement el 9 de gener de 1957, a les 7 del matí: Nace Jusep Torres Campalans, armado, de pies a cabeza. Pintor, catalán, amigo de Picasso. Alto, fuerte, colorado, al rape (la cara de Miguel Hernández, la apostura de José Gaos), vestido de pana. Manazas. Católico.
Hacer la novela como una monografía. Publicarlo como un libro de Skira. Las enormes ventajas: de un lado los anales, que permitan ofrecer la época; luego la biografía, sin rebabas: puro cuento. Los dibujos, ¿qué me cuesta hacerlos? Con intentar copiar a Picasso o a Braque, basta. Mi inhabilidad dará la diferencia.
(...) Las opiniones de Torres Campalans no deben ser, nunca, las mías. Intentar conseguirlo, ser consecuente, no perderlo nunca de vista (fácil, en los sucesos).
Esto, que en una novela normal es primario, se me hace difícil en una biografia. (…)
Dar pistas, dejar rastros, pero que no fuercen el libro en ningún momento.


En aquest certificat de naixement literari hi observem diversos aspectes definitoris. En primer lloc tenim com Max Aub preveu com volia que fos l’edició, a la manera de l’editorial suïssa de llibres d’art Skira, amb les fotografies en paper cuixé de gran qualitat enganxades als fulls impresos i amb unes sobrecobertes il·lustrades. Després les característiques físiques i intel·lectuals –religioses incloses- del seu personatge biografiat.

L’altre element és l’intent, creiem que no ho aconsegueix, de no donar la seva opinió artística. Si una cosa té d’interessant aquesta biografia és l’exposició permanent d’idees plàstiques d’un intel·lectual com era Max Aub que dominava perfectament el camp artístic. Literàriament també expressa les seves opinions amb exemples tan clars com quan defineix a Pompeu Gener com a  escritor inaguantable, fanfarrón, extravagante, que se creia la divina garza o quan parlant de Juan Gris li fa dir a Torres Campalans que solo cuando ha visto abierto el camino fàcil del cubismo se ha metido a ello. Le pareció más cómodo. Es un señorito.


Aquesta biografia de Jusep Torres Campalans és un joc literari i no intenta enganyar a ningú sinó que és un experiment lúdic que li serveix per a recrear tota una època i uns ambients intel·lectuals parisencs i reconstruir una obra artística que mai existí. Per això Max Aub no només va haver d’escriure la novel·la dedicada al pintor que no va existir sinó que també va haver de pintar l’obra de l’artista que no va existir. Del seu estil irònicament escriu que sus primeros años (1906-1907), señalan la influencia clara de los fauves. Igual que los años siguientes, hasta las “trames” (1913-1914), le ven atado al carro del cubisme. De esos años (1908-1912) son los cuadros más intersantes de ese empedernido buscador. No tiene la calidad de Matisse, de Picasso, de Mondrian (...) perpo sus intenciones eran tan pures como las que más.

Fotografies dels pares de Jusep Torres Campalans i l'artista amb Picasso a
MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958. Podem observar com 
la fotografia dels artistes presenta certs retocs que denoten volgudament la seva manipulació.

És un projecte molt proper al que posteriorment desenvolupà i desenvolupa Joan Fontcuberta amb obres com els seus ja clàssics de Deconstruint Ben Laden o l’Sputnik en el que reconstrueix la suposada biografia d’Ivan Istoichnikov. La fotografia que mostra de Torres i Campalans, a la manera que també farà Joan Fontcuberta, deixa entreveure que hi ha alguna cosa que grinyola. El fet d'atribuir-la al també valencià Josep Renau que va néixer el 1907 i que és considerat com el mestre dels fotomuntages acaba de certificar que una lectura atenta ja ens deixava veure la recreació del personatge inventat. De fet, i sense pretendre-ho, quan va sortir el llibre alguns crítics una mica despistats o que volien no quedar com a ignorants van dir que coneixien l’obra de Jusep Torres Campaans i fins i tot algú va dir que l’havia conegut personalment...


És per això que la relació entre Max Aub i Jusep Torres Campalans sigui tan especial i engrescadora perquè intuïtivament ja ens va demostrant que res és segur. Per això el Museo de Arte Centro Reina Sofia de Madrid li va dedicar una exposició, l’única dedicada a un artista que no ha existit, on es recopilaven els quadres de Max Aub signats amb el monograma JTC i que va haver de realitzar per a bastir la seva biografia.


Totes aquestes circumstàncies són les que m’entusiasmen de Max Aub i Jusep Torres Campalans, aquest binomi indestriable que assoleix una integració de literatura i arts plàstiques. Malgrat estar a l’exili, però, la figura de Max Aub fou rebuda a Espanya dintre dels cercles intel·lectuals que el seguiren com demostren les publicacions d’articles. Una part molt important fou la tasca de gent com Eduardo Beneyto que, com ens assenyala el llibreter Lluís Millà, des de la distruïdora Bentor del carrer Consell de Cent de Barcelona –majorista i detallista- de manera clandestina venia obres sobretot d’editorials llatinoamericanes de tendència esquerranista i alternativa, cosa que li va valdre més d’una multa governativa.

Afortunadament es va fer una reedició de Juego de cartas a Granada per l’Editorial Cuadernos del Vigía el 2010 que pot ajudar a divulgar una obra rara de la literatura castellana.



BIBLIOGRAFIA

AUB, MAX. Nuevos diarios inéditos (1939-1972). Edició, pròleg i notes de Manuel Aznar Soler. Sevilla, Renacimiento, 2003.

AZNAR SOLER, MANUEL i LÓPEZ GARCÍA, JOSÉ-RAMÓN. Diccionario bibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Sevilla, Renacimiento, Biblioteca del exilio, 2016. Entrada de Max Aub redactada per Juan Rodríguez e Ignacio Soldevila-Durante, Volum I pàgs. 222-230

BARCE, SERGIO. Otros libros, otros autores: Juego de cartas de Max Aub. Màlaga, Blog Sergio Barce, 15 març de 2011


DIVERSOS AUTORS. Jusep Torres Campalans. Ingenio de la Vanguardia. Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2003.

LÉONARD, JACQUES. “Jusep Torres Campalans, el hombre que nunca existió” a Gaceta ilustrada. Barcelona, 18 març 1961 nº 232

MENGUAL, JOSEP. JusepTorres Campalans, de Max Aub. Portadas. Barcelona, Blog Negritas y cursives, 5 de juliol de 2013


VALLES CALATRAVA, JOSÉ R. “Los juegos narrativos de Max Auben Juego de cartas” a Revista de Literatura. Madrid, juliol-desembre, 2007. Vol. LXIX nº 138 pp. 543-557  

dilluns, 23 de gener de 2017

El ninotaire amagat Arseni Pellicer, els dibuixants heterodoxos (1/8)


Arseni Pellicer en els seus diversos destins dintre de la Guerra Civil (1938)

A la Llibreria La Memòria de Gràcia i fins al proper 28 de gener podeu veure l’exposició Arseni Pellicer (1912-1973), dibuixant ininotaire, no us la perdeu! L’exposició va relacionada amb l’edició d’un petit catàleg que han publicat els seus fills Judith i Nèstor. Les característiques de l’artista m’han portat a la memòria tota una sèrie de ninotaires i artistes que per diverses característiques han restat al marge dels circuits de divulgació de manera voluntària o forçats per les circumstàncies. Els casos de Josep Baqué i el de Josefa Tolrà són dos casos recents i propers al que avui analitzem i que han comptat amb una certa reivindicació mediàtica.

Pepet quiere ser torero (1945)

Aquests artistes heterodoxos són els que acaben d’arrodonir la realitat de les diverses èpoques i ens fan entendre-la. Des de Piscolabis intentarem oferir-vos una sèrie de vuit artistes d’obres interessants per diversos aspectes units per una estètica estilística diferent però que els donen un toc naïf molt interessant. El primer que veurem és el cas d’Arseni Pellicer seguit del daudelsetita Cram, del literari Jusep Torres Campalans, del secret de Joan Pujol, d’uns primerencs Marià Fortuny i Emili Ferrer, d’un anònim francès del s. XIX i acabarem amb la figura de Camil Congost, més conegut a l’època com a Fradera i/o Werther.

Felip Roig de Vallirana i Cel·la 598 de la 6a Galeria de la Presó Model (1945)

En el cas d’Arseni Pellicer tenim la immensa sort que els seus fills han preservat tant el llegat físic del material que va produir com de la memòria de les seves activitats. A més s’han preocupat també de publicar un petit i deliciós catàleg que resumeix la seva vida i trajectòria centrada només en l’aspecte de ninotaire. Les dades que proporcionen ens mostren un perfil molt aproximat de com era la vida de molts catalans tant a l’època de la República com de la postguerra i els seus dibuixos en són un gran reflex.

Parada de Santa Llúcia d'Arseni Pellicer venent els celatges de pessebre

Després d’estudiar en el Patronat Domènech d’Artur Martorell entrà a treballar com a gravador en un taller mentre estudià a Llotja. Aquests estudis li van permetre uns coneixements que li facilitaren dedicar-se al llarg de la seva vida al sector artístic com a restaurador de ceràmica o pintura i sobretot durant trenta anys a pintar cels per a vendre’ls a la Fira de SantaLlúcia, on tenia parada. Després marxà a Eivissa on es dedicà a fer d’aquarel·lista.

L'artista -el mateix Arseni- i la model (agost 1939)

A més amb els seus amics van crear el que podria ser un dels darrers tallers d’artistes a la manera dels del s. XIX i que es feren famosos per organitzar les festes carnavalesques. En aquest cas era més restringit a l’àmbit bohemi de l’amistat -sense repercussió exterior- que s’anomenaren La Cigala d’Or i que s’instal·là a Aribau 222 fins a l’any 1940 després de ser desballestats pels atzars de la guerra.

Auca de l'Homenatge Gracienc a la Vellesa 

Malgrat aquesta formació i empremta artística la seva faceta com a ninotaire, que és el que ara ens interessa, té unes característiques concretes que el classificarien dintre d’un dibuix d’estètica adolescent i naïf. A pesar d’aquestes característiques en els personatges compositivament és molt solvent. Les seves composicions ajuden a crear uns ambients que realcen les seves figures que funcionen perfectament dintre d’una escenografia ben trobada. En Jordi Pablo, que escriu la introducció del catàleg, el defineix molt encertadament dient que tenia una gran capacitat per fer ironia i, per capturar ambients, amb un dibuix desenfadat i espontani.

Dibuix que regalà a la seva esposa Esther Casals el dia del seu aniversari amb els seus ninots anant-la a felicitar (1940)

Les seves característiques estilístiques són les que li impediren anar més enllà dels cercles familiars i d’encàrrecs puntuals dintre de Gràcia, sobretot d’auques i petites propagandes d’àmbit local. Malgrat això hem de tenir en compte que Arseni Pellicer s’adapta als encàrrecs que li fan per a publicar deixant una mica de banda el seu estil espontani i una mica destraler per ser més acurat, sabedor que són il·lustracions públiques i no particulars.

Nu i Nu cubista (1938)

Malgrat els problemes estilístics com a ninotaire que li puguem trobar el llegat d’Arseni Pellicer és important sobretot per la seva espontaneïtat, per la seva llibertat temàtica sabedor que era una obra destinada a l’esbarjo de cercles familiars i d’amistat i aquí hi ha un dels seus més grans valors. Això fa que la seva temàtica sigui molt eloqüent de la seva època: la República, la guerra i la postguerra. Capta amb grans dosis d’ironia i sarcasme els moments més quotidians dels moments que va viure, com un notari que pren nota d’allò que l’envolta. No sabem si era conscient que aquesta tasca notarial podia tenir la seva transcendència o no però és important per a nosaltres veure la guerra, la postguerra i la presó des del punt de vista dels moments sense teòricament sense importància, de descans.

Interior de la cel·la 490 de la 5a Galeria de la Presó Model (1945)

És curiós veure com el seu llapis es posa més seriós quan retrata l’interior de la presó model el 1945 -hi va anar a parar dos mesos sense judici per amagar un parent republicà- i abandonà el to caricaturesc per intentar transmetre la no activitat carcerària. Les visions internes de la presó són molt rares, no n’hi ha, però els apunts de l’Arseni Pellicer en són una mostra que ens les mostra sense el seu vessant grotesc sinó amb un to de transcendentalista perquè no vol entretenir sinó transmetre.

Vídeo d'Andreu Adrover recreant l'ambient de creació d'Arseni Pellicer

Un altre dels aspectes curiosos és el relacionat amb els seus dibuixos de descomplexitat sexual. L’esclat d’alegria de la República es veu molt ben reflectit però alhora també l’intent transgressiu, com tota la seva obra, en plena època franquista. És molt representatiu el dibuix que va fer amb el forat al cul retallat d’una dona per posar-hi el dit –tal com es veu en el vídeo- que saluda als franquistes bandera en mà i que és il·lustratiu d’aquesta ironia respecte de la nova situació política del país. Més enigmàtica és la imatge d’una sala de tortura de difícil interpretació però d’un gran efecte visual fet en plena dictadura a més dels diversos nus que va dibuixar durant tota la seva vida.

Auca d'Artes i oficios de la calle (1945)

El tema de les auques, publicades o per a ús particular, també té molt de suc perquè és un molt bon moment en el qual plasma la societat que vol retratar. Les d’encàrrec i publicades torna a utilitzar un dibuix més mesurat encara que humorístic però en les seves particulars el contingut és més punyent des de la que dedica a La portera chafardera a Pepet quiere ser torero o la impactant de Artes y oficios de la calle, molt il·lustratiu de l’època de misèria que es vivia en plena postguerra.

Escena de tortures (setempre 1939)


A partir dels anys 60 marxà de Gràcia i se’n va anar a viure a Eivissa on encetà una etapa d’aquarel·lista que no abandonà i a la que es dedicà amb força fins a la seva sobtada mort el 1973. És curiós com en aquesta etapa deixà de fer els seus ninots per a encetar una etapa que podríem anomenar de més artística, com si fos conscient que el que feia abans era més un divertimentto que no pas un art transcendent. Afortunadament, com hem comentat, tot el llegat de l’Arseni Pellicer es troba preservat pels seus fills -que ens han facilitat la reproducció de les imatges- i a més han volgut promoure’l. Esperem que aquesta iniciativa empenyi a molts altres possibles Arsenis que resten amagats i que cal promoure’ls com més aviat millor abans no sigui massa tard. Són artistes que ens ajuden a perfilar la realitat de la nostra Història.

BIBLIOGRAFIA:

PABLO, JORDI i PELLICER, NÈSTOR. Arseni Pellicer, dibuixant i ninotaire (Gràcia, 1912 - Eivissa, 1973). Barcelona,  Art&Graf, 2016