dilluns, 7 de setembre de 2009

L’altre 11 de setembre borbònic. L’entrada de Carles IV a Barcelona el 1802

Carrossa utilitzada per Carles IV i M. Lluïsa per entrar a Barcelona l'11 de setembre de 1802 tirada pels prohoms de la ciutat.

Ara que s’apropa l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i les commemoracions a l’entorn de la pèrdua dels drets dels catalans el 1714, serà bo apropar-se a la vinguda a Barcelona de Carles IV en un també llunyà 11 de setembre: el de 1802. No sé si senzillament fou una coincidència de data o bé hi havia tota la intenció de fer una gran manifestació borbònica en la commemoració de la victòria sobre Barcelona, alguna cosa semblant a recordar que qui era amo i senyor ho era per la força de les armes. Si això era així, era molt implícit, perquè no hem trobat cap document de l’època que remarqui la coincidència de dates.

Enquadernació en pasta valenciana i guardes interiors fetes amb paper marbrat.

El que és clar és que després de l’anul·lació dels Drets i Constitucions de Catalunya (i dels dels regnes d’Aragó, València i Mallorca!) i la imposició d’unes noves lleis i impostos, la relació entre la monarquia i aquests antics estats hispànics havia de canviar. La submissió militar a què Catalunya fou forçada i la violència amb què fou reprimida tota resistència van abocar a un canvi d’estratègia de les classes dirigents catalanes que s’adaptaren a la nova situació, donada per perduda tota possibilitat de retorn a la situació anterior, per -en definitiva- intentar treure’n algun rendiment que afavorís els seus interessos econòmics.

Títol principal del llibre
Així, quan el futur Carles III anà cap a Nàpols per ser-ne rei, el 1731, i quan retornà cap a Espanya també per ser-ne rei, passant per Barcelona, el 1759, aquesta ciutat en ambdues ocasions li retré homenatge i se celebraren grans festes, com era costum en les visites reials a les ciutats. Aquestes manifestacions d’adhesió popular –organitzades pel poder local- tingueren en algunes ocasions efectes econòmics beneficiosos. Sembla que arran de la visita del monarca el 1759 la relació entre la monarquia i Catalunya començà a canviar. Aquest canvi d'actitud culminà, per exemple, en l'aixecament de la prohibició als fabricants i mercaders catalans de comerciar directament amb Amèrica (1778), tal com era fins aquell moment, un fet que dinamitzà enormement l’economia catalana.

Així, doncs, per commemorar la visita del 1759 de Carles III el 1764 hom imprimí uns grans gravats (de què ja parlarem un altre dia) que recollien els vistosos actes duts a terme. S’editaren com un llibre de gran format, que es coneix habitualment com la Màscara reial -en singular-, a diferència de les altres que es publicaren després, com ara la que presentem avui.

Envelat per al ball del 10 d'octubre de 1802 muntat davant del Palau Reial en el qual els teixits decoratius són un dels principals guarniments
Quan el 1808 Carles IV visità Barcelona, també es van organitzar en honor seu una sèrie de festes efímeres de participació popular i es publicà un llibret a l’ombra d’aquella gran edició prèvia del s. XVIII. El llibre seguia el model de la Màscara Reial però sense aspirar al mateix nivell qualitatiu per una qüestió de pressupost i pressa en publicar-lo. Per tant, en motiu de la vinguda i estada del rei Carles IV a Barcelona hom edità el llibre que comentem avui, Relacion de las diversiones, festejos públicos, y otros acaecimientos que han ocurrido en la ciudad de Barcelona, desde el 11 de Setiembre hasta principios de Noviembre de 1802, con motivo de la llegada de SS.MM. y AA. á dicha Ciudad; y del viage á la Villa de Figueras, imprès a Barcelona per la Companyia de Jordi Roca y Gaspar, el mateix 1802, relligat amb una enquadernació de pasta valenciana i guardes interiors amb magnífics marbrats.

Carrossa del Déu Janus del 5 d'octubre

El llibre, de mig foli (21 x 14 cm.), conté 13 làmines a l’aiguafort plegades horitzontalment (21 x 29 cm.) que il·lustren les festes i les carrosses guarnides que participaren en les desfilades davant dels monarques. El text explica en detall, no només els actes i la composició de les diverses mascarades, sinó també el significat que tenien –no sempre evident per a tothom. Les estampes foren dibuixades i gravades per Bonaventura Planella, excepte la de la carrossa dels reis que fou realitzada més toscament per un autor anònim. Segurament a causa de la manca de perícia tècnica del primer gravador l’encàrrec passà a Planella, més hàbil i experimentat, deixeble, a més, de Pere Pasqual Moles –un dels gravadors de la primera Màscara reial.

Carrossa al·legòrica de l'Agricultura del 5 d'octubre
Es pretenia fer un llibre que servís de remembrança, tant a aquells que hi participaren activament com als qui hi assistiren com a públic, però sobretot estava destinat als reis, perquè s’emportessin un bon record dels fastos i això els empenyés a ser generosos amb els barcelonins. Per aquest motiu el llibre s’enllestí molt ràpidament i això permeté que el 8 de novembre de 1808, a la partença de la família reial cap a València, la Junta de Comerç i Indústria els lliurés ja la publicació esmentada, amb el reportatge de tots els actes. Això vol dir que havien imprès els llibres a gran velocitat.

Així, doncs, aquest llibre recull les diverses festes que se celebraren a partir de l’entrada triomfal de Carles IV sobre un carro tirat pels prohoms gremials de la ciutat, precisament l’11 de setembre de 1802 (es podia pensar en un acte més clar de submissió?). Això sí, es dissenyà una gran tarima des d’on la família reial assistiria a la gran festa, tota guarnida amb teixits provinents de les fàbriques de Barcelona, amb una intenció clarament propagandística, per tal de demanar al monarca una política econòmica proteccionista, especialment pel que feia al tema dels teixits, sobretot les indianes.


Introducció al dia 6 d'octubre explicant la temàtica històrica

Aquesta vinguda reial és molt coneguda tant per les restes impreses, en forma de llibres i altres publicacions, auques, composicions poètiques, fulls volants... com per la descripció que en fa el Baró de Maldà en les seves memòries titulades Calaix de Sastre. És molt curiós veure a través dels ulls del baró com la població de Barcelona, i els forasters que s’animaren a assistir-hi, varen presenciar la vinguda del rei i totes les festes que se celebraren i copsar quina importància donaven a uns actes efímers, però que trencaven la rutina de la ciutat i del país en un moment que no hi havia gaire ocasions per al lleure. Gràcies a ell ens assabentem de la tírria que la gent tenia a Godoy, que acompanyava als reis, i com la gent es deixava portar per la propaganda oficial.

A més, durant la visita reial se celebrà un doble casament, el del príncep d’Astúries -futur Ferran VII- amb Maria de Nàpols i el del príncep Francesc I de Nàpols amb la infanta Maria Isabel. Aquest esdeveniment també s’amaní amb grans festes, que anomenem Màscares reials, celebrades els dies 5 i 6 d’octubre. (Els actes dels casaments són explicats en detall per l’aristòcrata cronista, fet que denota la rellevància que els atorgaven la classe dirigent local).

Aquestes festes efímeres, que continuaven la tradició barroca de celebracions, consistien bàsicament en desfilades de carrosses que representaven escenes al·lusives a personatges mitològics o al·legòrics, normalment seguint un programa iconogràfic concret, destinat a reforçar l’adhesió a la monarquia per part del poble. Així, la primera nit, la del 5 d’octubre, es va fer la celebració seguint aquest tipus de programa.

Cinquena carrossa del dia 6 d'octubre

La nit següent, però, la del 6 d’octubre -i aquí rau la importància d’aquesta desfilada, que també consta en els gravats del llibre- el programa iconogràfic guardava una sorpresa, una temàtica que no s’havia fet mai: els protagonistes no eren mites de l’antiguitat sinó personatges històrics que havien participat en les conquestes de la Corona d’Aragó pel Mediterrani, en època dels almogàvers (Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner...). Aquest és un fet un significatiu perquè ens permet veure com, d’una manera molt incipient, s’exposa una certa reivindicació històrica i, per tant, també política.

Aquest detall ha passat molt desapercebut als historiadors i crec que és fonamental per entendre la posterior Renaixença. Ernest Lluch i Jordi Rubió i Balaguer parlen que el s. XVIII fou el segle de la Il·lustració, durant el qual -malgrat totes les prohibicions-, hom començà a teoritzar sobre la conveniència d’una nova forma d’estat que facilités una prosperitat econòmica per Catalunya i sobre la importància de la cultura catalana, malgrat que tot estigués redactat en castellà.

Tercera carrossa del 6 d'octubre

Per a aquests autors la Renaixença no s’entendria sense aquest segle XVIII, amb intel·lectuals com Jaume de Caresmar i Antoni de Capmany recopilant documents medievals i revestint les primeres històries de Catalunya sense mitificacions no documentades. També amb personatges com Fèlix Torres i Amat, que culminà la seva recopilació de llibres publicats en català, Ballot, Bellvitges i Esteve que foren autors del Diccionari català-castellà-llatí... Aquests personatges -molt poc valorats per la historiografia del catalanisme, perquè escrivien habitualment en castellà- van fer possible que altres intel·lectuals del s. XIX com Pròsper Bofarull completessin la tasca de recuperar una història pròpia, que fou posteriorment la base estructural de la Renaixença.

Així, doncs, la vinguda de Carles IV s’insereix en un context d’estudi i vertebració de noves formes econòmiques, socials i culturals per part de la classe dirigent catalana i el fet de dur a terme una Màscara Reial amb temàtica històrica del passat gloriós de la Corona d’Aragó és un indici significatiu d’aquest nou pensament, convençut de la modernització necessària, al costat de la vindicació d’un passat nacional gloriós.

Quarta carrossa del 6 d'octubre

No hem d’oblidar, per exemple, que els diputats catalans a les Corts de Cadis del 1808 –encapçalats per Antoni de Capmany mateix-, quan els fets polítics havien fet un capgirament impensable uns mesos abans –a causa de l’inici de la guerra del Francès i el buit de poder que això provocà, almenys temporalment- advocaren per la recuperació de les Corts i un cert federalisme (sense èxit, però) com a sistema polític per fer funcionar la nova Espanya liberal i que adduïren que era un sistema no només vàlid, sinó contrastat per bons resultats, com ho demostrava la Història de la Corona d’Aragó.

En fi, crec que aquest llibre de la vinguda del rei en un 11 de setembre de fa dos-cents anys, ens mostra com es vehicularen unes incipients (després de la desfeta de 1714) i subtils reivindicacions d'uns anhels a través de la Història. Les celebracions del 6 d’octubre de 1802 cal tenir-les en compte com un graó més en l'intent de forjar un imaginari col·lectiu dels catalans que crec que ha passat desapercebut per la historiografia que posa més l'èmfasi en el final del s. XIX que no pas en els inicis.

BIBLIOGRAFIA:

DOMÈNECH, ALBERT. L’Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats del s. XVI al XIX a “El Eterno efímero. Grabados y dibujos conmemorativos del siglo XVI al XIX”. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009.

GHANIME, ALBERT. Mitos de la historia de España. El siglo XIX. Barcelona, Belacqva, 2008.

LLUCH, ERNEST. La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996.

PÉREZ SAMPER, MARIA DE LOS ÀNGELES. Barcelona, Corte. La visita de Carlos IV en 1802. Barcelona, Universidad de Barcelona, 1973

QUÍLEZ, FRANCESC. La Màscara Reial. Festa i al·legoria a Barcelona l’any 1764. Barcelona, MNAC, 2001.

20 comentaris:

  1. A vegades ens creiem que qualsevol ideologia sorgeix per generació espontània, però no existiria el Renaixement sense tot el pensament de l'Edat Mitjana, i el pensament modern sense la Il·lustració. Interessant veure que això del "peix al cove" no ve d'ara, tampoc. :)

    ResponElimina
  2. Ha, ha... m'agrada l'expressió del peix al cove!
    A vegades la història la simplifiquem massa i perdem algunes perles com aqueta.

    ResponElimina
  3. No sé, jo crec que amb episodis com aquest podríem escriure una història del botiflerisme.

    Ara ens encolomen fastuoses festes de la Hispanidad (Españolidad, que en dic jo), els 12 d'octubre i calla que no ens haguem de veure celebrant altres coses l'11 de setembre!

    Per cert, interessant la bibliografia. I moderna, sobretot la primera, per ordre alfabètic. ;-)

    ResponElimina
  4. Ha, ha... El botiflerisme és un terme que no m'agrada massa perquè llavors tothom hi entra menys qui l'utilitza contra els altres.

    Crec que ens hem de posar a l'època i veure com de mica en mica hi ha un intent de recuperar el que s'ha perdut i començar del no-res una altra vegada. Aquest punt zero d'inici s'ha de tenir en compte per entendre el s. XVIII i XIX i aquestes manifestacions que ens poden semblar de vassallatge sense pudor.

    Sobre la bibliografia el llibre de l'Ernest Lluch i el de l'Albert Ghanime són molt bons per entendre una mica tot això.

    Els altres són molt útils per a les qüestions estètiques... ;-)

    ResponElimina
  5. Crec que els fets del XIX, a partir de les guerres napoleòniques i tots els desgraciats esdeveniments de després, fins fa quatre dies, han fet oblidar una cosa que avui no agrada recordar, que amb la política de pau de Fernando VI i les mides il·lustrades i intel·ligents de Carles III (només cal veure de quina època són moltes cases, esglésies i santuaris catalans) s'arriba a una certa assimilació que, segons la meva opinió, en cas de prosperar hauria acabat per espanyolitzar molt més Catalunya, com va passar a França. La gent, al capdavall, vol viure en pau i prosperar econòmicament i hi va haver uns anys en els quals tot va millorar de forma fefaent a molts indrets catalans. Només es desvincula de la monarquia quan aquesta perd prestigi.

    Pe això sovint es passa per la història d'aquells anys de puntetes i amb compte, no fos cas que ensopeguéssim. I per això també s'ha menystingut l'art de l'època, amb una sobrevaloració del romànic, per exemple.

    ResponElimina
  6. Bé, és un bon resum del que passa amb bona part de la nostra historiografia.

    ResponElimina
  7. Interesante y muy completo articulo.
    Me llamó la atención los hermosos grabados.
    Curioso como el papel mármol de las guardas interiores es muy común en toda la Europa en esto siglo.
    Pero el 11 de septiembre será referido siempre por otra razón que no esta…la historia de Cataluña es mal conocida, se habla de España como un todo, lo que no corresponde a la verdad.
    La bibliografía es interesante, sobretodo, el primero autor que yo creo conocer, al menos de nombre, pero no leí nada publicado, pero los libros de Ernest Lluch y del Albert Ghanime deben ser más completos para el estudio de esta época y de la Historia de Cataluña
    Un abrazo

    ResponElimina
  8. Rui,
    Un placer volver a ver tus comentarios.
    Si, la historia de Cataluña es tan desconocida como para nosotros la historia de Portugal... en fin, así nos vamos conociendo un poco más que buena falta nos hace!

    ResponElimina
  9. Com dol això d'Espanya.
    Catalunya s'independitza o no serà, de fet ja fa temps que començàrem a no ser-ho.
    Excel·lent treball, com d'habitud. Salut. R.

    ResponElimina
  10. RSM,
    Catalunya és sigui com sigui independentpent de la seva situació administrativa i legal!
    Una cosa són les lleis i l'altre que s'és!

    ResponElimina
  11. Galderich.

    Amigo nos compartes de nueva cuenta otro libro sobresaliente, sobre todo por que es uno de aquellos raros casos, que el hecho su existencia nos proporciona más información que la que pueda contener en su interior. Además hay que sumarle los curiosos grabados y la circusntancia de haber sido un impreso de "entrega inmediata".

    Me parece muy interesante tu mención sobre la coincidencia que existe en las fechas. Creo que valdría la pena profundizar en ese asunto. Saber si fue a propósito o una simple coincidencia cambia significativamente el hecho.

    Saludos

    ResponElimina
  12. Marco Fabrizio,
    No crec que la coincidència de les dates sigui fet de manera expresa. Crec més en una circumstància temporal ja que l'11 de setembre com a data reivindicativa es va recuperar a mitjans s. XIX i també crec que els reis van arribar a Barcelona aquest dia perquè el viatge així ho demanava. Si hagués estat fet expressament segur que les cròniques ho haguéssin remarcat.

    ResponElimina
  13. Gracias por la aclaración, me extrañaba encontrar tal grado de complejidad política en Carlos IV
    Saludos.

    ResponElimina
  14. La complexitat de pensament mai va ser el fort de Carles IV. És més, la ineptitut superior del seu fill va fer que no se'l consideri tal com va ser realment.

    ResponElimina
  15. Quina meravella !! (com sempre, els teus osts fenomenals). Toques un moment històric que, tot i que ens va "maltractar", m'apassiona.

    ResponElimina
  16. ¿Tu creus que els prohoms realment empenyien alguna carrossa reial? ¿O ho veus com una al·legoria de la submissió al borbó? Seria graciós. El poble mirant-s'ho i els prohoms suant la cansalada.

    ResponElimina
  17. Mireia,
    És un moment històric molt díficil d'endinsar-s'hi. Per això, si algú ho aconsegueix xala de valent i sinó ho veu tot des de fora sense veure-hi la gràcia al període. El s. XIX espanyol i català és molt rar...

    ResponElimina
  18. Joan,
    En la mentalitat del moment empènyer la carrossa reial era un honor i un símbol de distinció!
    Vist a l'actualitat ens pot semblar molt diferent... o no! Pensa que hi ha gent que perd el cul per llagotejar a qui calgui i fins i tot per a rebaixar-se per sortir a la fotografia de no sé quina autoritat. Tu mateix ho deus haver vist mantes vegades...

    ResponElimina
  19. Un petit aclariment envers això que escrius a l'article: "Així, quan el futur Carles III anà cap a Nàpols per ser-ne rei, el 1731, i quan retornà cap a Espanya també per ser-ne rei, passant per Barcelona, el 1764,".
    Va se el 1759 quan Carles III va retornar a Espanya. El 1764 va ser la data de la publicació del llibre "La Mascara".
    M'equivoco?
    Un gran article, com tots és clar. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngels,
      Moltíssimes gràcies per l'aclariment perquè tens tota la raó. Ha estat un lapsus que he corregit on comentes i en altres llocs on es va colar aquesta equivocació que em va passar per alt.
      Gràcies per indicar-ho.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols