El llibre roig de Mao, un llibre rècord

Aquest 1 d’octubre es commemora el 60è aniversari de la proclamació de la República Popular de la Xina. Mao Zedong la va encapçalar i pocs anys després, el 1964, Lin Biao –Ministre de Defensa i responsable de fomentar el culte a la personalitat de Mao per tal de fer possible la Revolució Cultural- en va recopilar un seguit de frases extretes dels seus discursos. Aquesta recopilació és el que ha passat a la història com el Llibre roig de Mao malgrat que el títol oficial és Citacions del President Mao Tsé-Tung (xinès tradicional: 毛主席語錄, xinès simplificat: 毛主席语录, pinyin: Máo zhǔxí yǔlù). En aquella època, però, el nom col·loquial amb què era conegut a la Xina és el de Llibre tresor roig (红宝书, 紅寶書, Hóng bǎoshū). Curiosament, el títol de l'edició de què disposem, la del 1967, no coincideix amb cap dels títols en caràcters xinesos que aporten les fonts que he consultat i que són els que reprodueixo.

Mao proclamant la República Popular de la Xina l'1 d'octubre del 1949

Després de la Bíblia, el Llibre roig de Mao és el llibre més venut de tots els que s’han publicat mai. Això és degut al fet que durant la Revolució Cultural de la Xina era obligatori que tothom en tingués un exemplar i, a més, l’hagués de portar a sobre per consultar-lo sovint. Per això es creu que s’editaren un total de 900 milions d’exemplars en moltes edicions i diversos formats però sobretot en format de butxaca per poder-lo consultar en qualsevol moment i discutir-ne (bé, “admirar-ne” més pròpiament dit) el contingut enmig de la feina, o de qualsevol tasca, si es presentava l’ocasió. Aquest costum generà un agre debat: alguns creien que quan es treballava no convenia interrompre la tasca per utilitzar el llibre. Aquest raonament fou contrarestat pels que creien que la lectura il·luminava als treballadors, fet que en millorava el rendiment.


Per aquest sentit utilitari, el Llibre roig fou sistemàticament enquadernat amb unes característiques tapes roges de plàstic resistent i lluent amb el retrat de Mao al mig i/o el títol a la portada que li donen una estètica única en el món de l’edició. Aquesta enquadernació preservava el llibre de qualsevol incidència climàtica, ajudava a mantenir-lo en bon estat malgrat l’ús... i, a més, el feia fàcilment reconeixible des de lluny, de manera que va convertir-se en una de les icones dels anys 60, tant dins la Xina mateix, com al món occidental progressista de l’època.


El pensament de Mao transmès pel llibre parteix de la idea leninista que l’ànima del marxisme rau en l’anàlisi concreta de les condicions concretes. Per això Mao introdueix la idea que una revolució comunista no ha de ser proletària necessàriament, sinó que pot néixer del camperolat, com fou el cas de la Xina, fet que li donà una especificitat concreta. Per aquest i altres motius, els governants de la Xina es van distanciar dels de la URSS.


L'omnipresència del Llibre roig a la Xina fou total, de manera que no es publicava cap altre llibre, inclosos els científics, que no portés les corresponents citacions de Mao –segurament com una mena de nihil obstat polític-. A més, a les escoles es convertí en el llibre de capçalera per a tot, des de l’aprenentatge de la llengua fins a la interpretació de les assignatures més diverses, amb la clara intenció de fomentar el pensament únic. Aquesta influència també es transmeté vers l’estranger on s’inicià un corrent dintre el pensament marxista-leninista anomenat maoista.


És curiós com aquest culte a Mao i al seu llibre s’oposa totalment al que anteriorment, el 1930, va dir ell mateix en el seu estudi Oposar-se al culte dels llibres del 1930, en el qual deia que: el mètode d’estudiar les ciències socials exclusivament en els llibres és molt perillós... Per descomptat que hem d’estudiar llibres de marxisme, però aquest estudi ha d’integrar-se en les condicions reals del nostre país. Necessitem llibres però hem de superar la tendència a retre’ls culte, el que suposaria un divorci de la situació real. Com podem superar el culte al llibre? L’única manera és investigar la situació real amb una metodologia adequada.

Detall de la portada de la primera edició castellana. Foto Todocoleccion.net

La via maoista tingué una gran repercussió en alguns grups revolucionaris d’arreu del món, d’entre els quals el Sendero Luminoso és un dels màxims representants que encara sobreviuen. L’expansió del maoísme sorgí de dintre de la Xina mateix, per mitjà de la difusió que en va fer Ediciones en lenguas extranjeras, que publicà traduccions del Llibre roig a les llengües majoritàries. En el cas de la castellana la primera edició es va dur a terme el 1966 a la Xina i a partir d’aquí es va exportar a tots els països d’aquesta parla, malgrat que a Espanya no van entrar sinó d’una manera clandestina. El 1972 amb el nom de Mao Tzedung buruzagiaren aiphuak sembla ser que es va publicar dintre d’Espanya en basc, mentre que en català es publicà a Perpinyà el 1973 per l’editorial E.C.T. amb el nom de Citacions del President Mao Tsé-Tung.

Portada de la primera edició basca. Foto Todocoleccion.net

Al marge del vessant ideològic, en el món occidental la imatge de Mao es va difondre com una imatge trencadora i esdevingué una icona popular, cal suposar que amb una bona dosi d’ingenuïtat i sense tenir coneixement de les conseqüències doloroses que la Revolució Cultural estava tenint dins la Xina. D’aquesta manera, per posar un exemple, Warhol el convertí en unes de les icones pop més conegudes. A casa nostra també arribà aquesta moda i fins i tot hi hagué qui, fent un acudit, anomenava a mossèn Dalmau, un dels capellans més progressistes dels anys 60, mossèn Mao-Mao.

Primera edició catalana

Així, doncs, el culte a la personalitat de Mao i el seguiment sense crítica del llibre foren les bases de la Revolució Cultural de la Xina, durant la qual es cometeren greus abusos i tota mena d’actes totalitaris que afectaren milions de persones, sense que la resta del món en tingués gaire o cap coneixement. Curiosament, aquesta crua realitat ha estat posada a la llum pública recentment per mitjà d’un interessantíssim llibre del fotògraf Li Zhensheng titulat Soldado rojo de las noticias publicat el 2003 com a catàleg d’una exposició del CaixaFòrum.


El llibre constitueix un cas molt semblant al del fotògraf català Francesc Boix que en els camps de concentració nazi anà guardant els negatius de les fotografies oficials que hi feia i que serviren posteriorment, durant el judici de Nuremberg, per inculpar molts dels responsables de l’Holocaust. En aquest cas, el fotògraf xinès va obrar de manera semblant, ja que era l’encarregat de fotografiar tots els actes públics de depuració de “burgesos” de la província de Heilongjiang. Li Zhensheng va guardar zelosament els negatius amb l’apunt dels noms dels afectats i totes les circumstàncies que la memòria no podria conservar per a la posteritat. Després de ser víctima d’una depuració que l’envià dos anys a treballs forçats i quan les aigües ja s'havien calmat, Li Zhensheng va treure els negatius a l’estranger i va poder donar a conèixer gràficament l’horror de la Revolució Cultural i, de manera general, on porten els fanatismes.



El dissenyador gràfic del catàleg adoptà, donant-hi un gir irònic, la mateixa estètica de les tapes de plàstic roig lluent que tenia el Llibre roig de Mao. Una denúncia intel·ligent a partir del disseny del segon llibre més venut del món...


Actualment, el Llibre roig ja no és un referent per als xinesos, que més aviat volen oblidar i no revisar aquesta etapa, i només es ven com a curiós souvenir als turistes occidentals.