Rotlles protectors d'Etiòpia, la cultura gràfica d'una Àfrica àgrafa

A l’Ester i en Josep Maria, de la llibreria La Ploma 

Aquests dies la República de les Lletres està de celebració ja que una petita llibreria del barri de la Sagrada Família, ha fet 25 anys. Vull unir-me a aquesta celebració de La Ploma que l’Ester i en Josep Maria van obrir ja fa molt de temps i que amb tenacitat i contra totes les adversitats (que han estat moltes), han tirat endavant un projecte cada vegada més viu. Dintre de la seva evolució de papereria a llibreria van especialitzar-se en literatura de l’Àfrica Negra i avui ho tenen gairebé tot el que es publica en català i castellà -i alguna cosa en francès i anglès- sobre aquest àmbit geogràfic i per això s’han convertit en un punt de referència barcelonina com a llibreria especialitzada.

Per aquest motiu avui els dedico aquest apunt sobre uns escrits de l’Àfrica Negra on per motius històrics la transmissió literària s’ha produït majoritàriament de forma oral llevat de les zones d’influència islàmica o cristiana com és el cas d’Etiòpia. Aquest punt és important perquè moltes vegades jutgem els pobles àgrafs (sense escriptura) com a incultes menystenint tot el seu llegat cultural oral. La mateixa paraula d’analfabet té unes connotacions negatives i és per això que sempre intento utilitzar el tecnicisme àgraf que és no és ofensiu. De fet, la tradició oral l’han tingut tots els pobles, europeus inclosos, i no ha estat fins el s. XIX que hom va poder fixar aquesta tradició gràcies als etnòlegs que veient que aquest patrimoni corria el perill de desaparèixer van fer mans i mànigues per a deixar-ne el record. Recordem que Joan Amades sempre deia que ell el que feia era fixar com era Catalunya a mitjans del s. XIX, època del record familiar però no com era la Catalunya més anterior.

El cas d’Etiòpia és significatiu si tenim en compte que per a Occident fou tot un mite a l’Edat Mitjana de tal manera que a l’Atlas de Cresques Abraham (1375) també hi surt referenciat com el Regne del Preste Joan.  Hom pensava que aquest regne cristià estava aïllat per territoris musulmans i se l’imaginaven tant cap a l’Índia com a Àfrica, però el que importava era la seva resistència a la pressió musulmana. Quan els portuguesos arribaren a Etiòpia el s. XIV pensaren que finalment l’havien trobat ja que els seus habitants, malgrat estar aïllats entre musulmans, practicaven el cristianisme en unes variants coptes, d’origen egipci. Aquesta tradició cristiana li permeté conservar una llengua i una grafia d’origen semítics que són les que encara avui perviuen. Fins i tot a Etiòpia hi va haver una minoria jueva negra, els falacha.

Per tradició copte el nord de l’actual Etiòpia va desenvolupar una escriptura pròpia per a la seva llengua sagrada, el Ge’ez -amb la que han pogut deixar escrita tota la seva litúrgia i els textos sagrats-, i les llengües que es parlen a la regió. Dintre dels manuscrits més usuals es troben els anomenats rotllos protectors que són uns talismans amb una clara finalitat mèdica i màgica alhora. Aquests talismans tenen una funció mèdica i hom els atribueix un origen proper al Rei Salomó que hauria heretat la ciència per a la seva confecció des dels temps de la Creació. De fet, però, aquests talismans sembla ser que es van començar a realitzar cap al s. XVIII però aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies.

Els talismans són allargats i realitzats en pell de cabrit o xai de tres tires d'igual llargària i unides per una espècie de sutura-cordill, també de pell. En ser una pell que no ha estat assonada amb productes químics sinó que la pell ha estat afaitada, raspada i escatada desprèn una intensa fortor molt agradable al nas d'un bibliòfil. Aquests rotllos oscil·len entre una amplada de  6,3 i els 27 cm. mentre que la llargada sempre correspon a la que mesura del destinatari del rotlle protector.

La confecció d’aquests rotllos protectors es realitza per un clergue especialitzat que ha de tenir en compte moltes coses en la seva elaboració, procés anomenat tebàb, saviesa en Ge’ez. En primer lloc mira l’horòscop del beneficiari i en funció d’això s’elabora tot el rotllo. El primer que es fa és triar el color de la pell del xai o la cabra que s’han de sacrificar per treure’n el pergamí que ha estat l’únic suport que hom ha utilitzat fins fa ben poc i és per això la seva utilització en uns rotllos de tipus popular no és un luxe sinó un material banal.

 

Clergue dissenyant un rotlle protector a partir d'un model previ (Fotografia de Le roi Salomon et les maîtres du regard...)

Una vegada preparada la tira del rotlle el clergue dissenya els dibuixos que van a dalt, al mig i a baix. Determinada la concepció espaial del rotlle s’escriu el text que comença amb la invocació d’Amb el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant. Els falaches, jueus etíops, que també en feien (ara són gairebé tots a Israel) utilitzaven la fórmula: Déu sigui beneït, el Déu d’Israel, el Déu de totes les ànimes i tots els cossos. Les pregàries interiors s’adapten a la persona a ser protegida per aquest talismà i és el clergue qui les decideix. En lletres vermelles hom escrivia el destinatari del rotlle i altres elements claus per a la protecció.

Aquests rotllos protectors en principi són personals i van destinats únicament a una persona i es mana la seva confecció amb problemes vinculats a malalties, a la maternitat i lluita contra l’esterilitat o destinats també per a la salut dels infants. Per aquest motiu el rotlle es porta penjat del coll en uns recipients de cuir o bé es posen dintre del bressol de la criatura a protegir. En alguns casos i en algunes zones els rotlles s’utilitzen de manera comunitària per a protegir una família en cas d’epidèmia i es situa a l’entrada de la llar familiar a protegir. Per a que aquest rotlle tingui totes les seves virtuts els caps d’any són soterrats per a guardar tota la seva energia i treure’ls quan convingui.

Full de model per a les figures dels rotlles protectors (Fotografia de Le roi Salomon et les maîtres du regard...)

A més d’una cal·ligrafia molt característica, el que és molt interessant són els dibuixos que acompanyen els rotlles. Temàticament poden ser molt variats però dominen els àngels (sobretot l’Arcàngel Sant Miquel amb l’espasa) encapçalant els rotlles. A més de sants i personatges de l’Antic Testament hi podem trobar altres personatges negatius com el dimoni o el les figures de Gog i Magog. Malgrat que puguem determinar alguns dels seus personatges hem de ser conscients que de moltes formes antropomòrfiques o abstractes en desconeixem el seu significat.

Estèticament el que més sobta d’aquests rotlles és la pervivència de la geometrització dels cossos i les formes seguint un impuls vital més propi de l’Àfrica Negra animista que no pas del cristianisme. I precisament aquesta barreja és la que ens captiva i ens fascina. La utilització de colors foscos (negres, marró, vermell...) acaben de donar una pàtina encara més arrelada a tot el món màgic de les màscares africanes que dansen un ball de sincretisme formal i conceptual amb el cristianisme. Tot plegat amanit amb unes característiques naïfs que multipliquen aquest atractiu que ens produeixen els rotllos protectors que són un aiguabarreig estètic i cultural, tot ben carregat de màgia.

BIBLIOGRAFIA:

VARIS AUTORS. Els tresors del país de la reina de Sabà. L'art cristià d'Etiòpia. Girona, Caixa de Girona, 2001

VARIS AUTORS. Le roi Salomon et les maîtres du regard. Art et médecine en Éthiopie. París, Réunion des Musées Nationaux, 1992.

Els kammavaca de Birmània (s. XIX), la sofisticació d’Orient

Amb aquest apunt comencem el quart any de Piscolabis Librorum i, com marca la tradició del bloc, també s’escau el canvi de capçalera. De manera que amb l’apunt present desvetllem quin llibre l’ha presidit aquest darrer any. Precisament el darrer any és quan el ritme de publicació ha baixat respecte dels anteriors per acumulació de feina, però em sembla que continuarà aquest nou any. No sento però sense cap mena de remordiment sobre la feina feta. Val més menys producció però que continuï disposant d’unes il·lustracions i un text que pugui ser útil a algú que cerqui informació concreta. Així doncs, em tindreu, si no passa res de nou, un any més publicant més o menys cada quinze dies. Ara bé, aquest agost tinc clar que no tinc temps de fer una sèrie temàtica d’apunts com faig fer els dos anys precedents com un intent de no deixar la catosfera orfe. Segur que d’altres ja ho faran.

Com hem dit, l’apunt d’avui està dedicat a la il·lustració que tot aquest any ha servit de capçalera i ens parla d’un dels llibres més especials que tenim a la biblioteca familiar i que va ser un altre obsequi dels nostres bons amics Lluís i Lluïsa. Ells, tant sabedors de ja fa anys de les meves dèries bibliòfiles, com jo de les seves viatgeres, me’l van portar de Myanmar, tradicionalment anomenada Birmània. El format allargat i de mides notables (11 x 55 cm.), fan que no el tinguem en cap lleixa sinó sobre el moble, presidint, com si fos en un altar, els altres llibres.

Cobertes de teca

El llibre no només és peculiar per les dimensions atípiques que té, sinó també per la manera d’estar fet. Les cobertes, encara que no sigui evident, són de fusta de teca i les pàgines de fulles de palma, com el que varem veure ja fa un temps i que provenia de la zona tàmil de l’Índia. Sobre aquestes bases de fusta de teca i fulls de palma els artesans encarregats de l’elaboració li donen una sèrie de capes de laca sobre una base daurada, el que el converteixen en un llibre brillant. La capa de laca té el seu relleu, sobretot la laca negra de les lletres, de tal manera que crec que algú que conegués l’idioma en el que està escrit, el pali, podria llegir el llibre a cegues.

 

 Primeres pàgines escrites

L’estructura d’aquests llibres sempre és semblant, amb petites variacions. També hi ha altres aspectes que són comuns, com una concepció simètrica pel que fa al davant i el darrera del llibre. Les cobertes de teca bisellades per les vores que relliguen el llibre (mai tan ben dit perquè un cordill travessa les cobertes i tots els fulls) tenen una decoració de tipus geomètric i floral.

 Pàgines centrals

Els primers i els darrers fulls del contingut (els de respecte, podríem dir) tenen només una decoració semblant a les cobertes, però en aquest cas dintre dels cercles hi ha una estilització d’ocell. Els primers i darrers fulls escrits tenen als extrems aquesta mateixa decoració, mentre que als fulls centrals tot l’espai és per a una bigarrada lletra quadrada anomenada magyi-zi. Els fulls centrals, a diferència del primer i el darrer full, estan completament coberts de text, escrit en una polida cal·ligrafia arrodonida negra. La bellesa d’aquesta cal·ligrafia pali és tota una revelació per a algú com jo, fascinat per les cal·ligrafies malgrat l’alfabet em resulti inintel·ligibles.

 Coberta de teca (interior) i pàgina de respecte guarnida

Però, quina era la funció d’un llibre d’aquestes característiques i que, pel sovint que se’n troben exemplars en el mercat, hem de convenir que es tracta d’un llibre àmpliament difós i molt i molt copiat? Doncs eren llibres destinats a ser obsequiats als fills que es feien monjos budistes a Birmània dintre de la branca Theravada. Els textos són nou Khandakas del Vinaya Pitaka en pali, una espècie de reglamentació de com s’ha de pregar i la preparació espiritual que predisposi al monjo a la concentració en la pregària. L’origen d’aquests textos sagrats pels birmans es troben en el s. X però la seva ornamentació tan sumptuosa no es produí fins el s. XIV quan es troben els primers exemplars lacats, en aquell moment sobre tela. La forma definitiva del llibre, però, data de la dinastia Konbaung (1752-1885) malgrat que la majoria dels exemplars conservats daten, com ara aquest, de finals del s. XIX i principis del s. XX, quan problemes entre aquesta branca del budisme i els colonitzadors occidentals van impedir la continuació d’aquest costum sumptuós. Excepcionalment, i en casos de famílies molt riques, alguns kammavaca podien tenir fulls d’ivori o de coure en comptes de fulls de palma.

Capsa de kammavaca (Col·lecció Melikian) i sarsekyo (Col·lecció Michael Backman Ltd.)

Els kammavaca es llegeixen horitzontalment d'esquerra a dreta i les pàgines estan relacionades a través d’una numeració a base de lletres de l’alfabet pali. Són llibres delicats, que requereixen tenir-hi un tracte curós per la fragilitat del material i l’ornamentació. Es consideraven tan sagrats que les dones no podien tenir-los a la falda per llegir-los. Malgrat que aquest exemplar no ho tingui, molts d’aquests llibres anaven embolicats amb teles provinents de vestits d’algun parent honorable o de monjos considerats sants. Un cordill teixit, anomenat sarsekyo, que contenia pregàries acabava de relligar tot el conjunt, que era custodiat dintre d’una capsa de teca, també decorada.

Si sempre passa que les fotografies no permeten gaudir del tot de la resolució estètica d’un llibre, en aquest cas encara és més cert. Tant el daurat, com el relleu i la finor de la superfície del lacat, no queden reflectits en aquestes imatges. Malgrat tot ens aproximen a la bellesa d’un llibre singular dintre de les grans variacions que tenen els llibres orientals.

El petit arbre (2008) de Katsumi Komagata, la bellesa de la subtilitat

Aquest cap de setmana l’artista japonès Katsumi Komagata (Tòquio, 1953) ha tingut una agenda atapeïda a Barcelona. L’associació Tantàgora l’ha convidat dintre del Festival Flic a realitzar una sèrie de tallers que l’han ocupat tant dissabte com diumenge a prop de nens, il·lustradors, dissenyadors i admiradors de la seva obra, dintre del món del llibre infantil. Així que em vaig assabentar que venia una de les personalitats més interessants del món del llibre infantil de l’actualitat, em vaig apuntar als seus tallers, per tafanejar, i sobretot per gaudir i aprendre d’una oportunitat única. Vaig conèixer l’obra de Katsumi Komagata a través dels llibres que en va portar per primera vegada a Espanya la Teresa de La Peixera, ja farà uns quatre anys.

Dedicatòria de katsumi Komagata al llibre del Petit arbre

Però, qui és Katsumi Komagata? Ras i curt és un dissenyador japonès, format en part al Japó i en part a Nova York. Arran del naixement de la seva primera filla va començar a dissenyar llibres conceptuals amb colors plans per apropar-s’hi. A partir d’aquí els seus llibres, que havien de ser d’ús familiar, es van publicar i actualment la seva obra és considerada hereva de Bruno Munari dintre del món dels prellibres. Com a dissenyador de llibres ha rebut els premis i reconeixements màxims, però malgrat tot això una de les activitats que sovint porta a terme són aquesta sèrie de tallers, com els que s’han celebrat a Barcelona, en els quals intenta transmetre la seva forma de fer i de concebre el llibre. I no només això, sinó que ho fa amb una gràcia i una alegria plena d’una viscuda i autèntica humilitat, que realment és admirable.

No s'adverteix una presència tan petita ... encara forma  part de la de neu

Creix una mica

Més enllà d’aquesta petita biografia tenim un artista d’una sensibilitat especial i d’una manera de treballar que el fan fàcilment identificable. La subtilesa de les formes i les textures és el que més caracteritza la seva obra i el que més ens sobta. Els seus llibres busquen la sorpresa a cada pàgina, a base dels colors, de retalls i de diversos tipus de paper i de textures que els donen un plus de sensibilitat, apte per al tacte a més de per a la vista. En certa manera, continua la tradició dels origami i dels ukiyo-e japonesos, però no rememorant el passat sinó mantenint la seva estructura, i actualitzant unes intuïcions formals que ja estaven prou fermes, amb la seva modernitat viscuda com un element d’actualitat. I aquesta és la virtut de Katsimura Komagata, utilitzar un passat tradicional per innovar i tornar a transformar-lo en llenguatge universal.

 

 La primavera arriba i les branques s'estenen suaument  Les fulles apareixen a poc a poc

 

 Algunes fulles de l’estiu absorbeixen la llum del sol      Les branques es balancegen amb el vent i s'expandeix l'ombra de l'arbre

Però per parlar de la seva obra, què millor que agafar un llibre seu i analitzar-lo? El llibre escollit va ser editat el 2008, s’anomena Petit arbre (Little tree o 駒形克己) i és la història cíclica d’un arbre, sense més i amb tot. És un llibre que podríem considerar un pop-up però, a diferència de certa tendència actual, no cau en l’espectacularitat barroquitzant sinó que tendeix cap a la senzillesa minimalista de les formes. Per això, el jurat de la Fira de Bolonya li va atorgar el premi Ragazzi Award, en la categoria de Ficció, perquè l'art exquisit de Katsumi Komagata ha produït un llibre bonic. El seu minimalisme pictòric té una qualitat elegant, de somni. Fidel a la tradició de Gutenberg i Bodoni (clara mostra d’eurocentrisme en no vincular-lo amb Hokusai, per exemple!), el paper en si mateix és molt important, un element refinat i delicat, d’un subtil art poètic que anima tota l'obra. En una societat del malbaratament, l'excés i el mal gust, Katsumi Komagata ens ofereix aquesta pausada història, de tons apagats però elegants.

 La llum es matisa
Les fulles es tornen grogues ... vermelles

Aquesta subtilesa és el que ens sorprèn més i el que fa que aquest llibre sigui tan atractiu. En certa manera segueix la línia d’uns quants dissenyadors de pop-ups que reivindiquen el factor "més", la màxima de Mies van der Rohe de less is more. En aquesta línia podem trobar altres llibres excel·lents i a més bé de preu, com l’ABC3D de Marion Bataille, el Pop Ville de Anouck Boisrobert, Joy Sorman and Louis Rigaud, el Pop up porn de Kveta Pacovska... en els quals la subtilitat i la intel·ligència prenen el relleu a l’exuberància més mecànica.

 

Ja som a la tardor   La família d’ocells s’atabala per volar lluny del seu niu

Els núvols cobreixen el cel     El vent bufa fort gairebé trencant les fulles de les branques    

de la pluja s’omple la foscor ... esdevenint  aquí la foscor

Arriba l'hivern i el vent s’emporta  la darrera calor

En una entrevista que li van fer a Mèxic Katsumi Komagata va comentar que en la producció de llibres infantils la majoria de la gent intenta fer coses molt amables, que siguin meravelloses. Això està bé. Però a vegades és massa per a nens, massa infantil. Si els donem coses petites, senzilles, els permetem fer servir la seva imaginació, els permetem pensar per ells mateixos. En canvi, si els ensenyem moltes coses mai pensaran, perquè intentar seguir-nos els requerirà tota la seva atenció. Quan els ensenyem coses petites a partir del que coneixen, ells es pregunten: què passarà ara? Què és això? Procurar aquesta sensació, fomentar-la i el diàleg i l’intercanvi que això suposa amb les persones grans que l’envolten és el tipus d’imaginació que vull oferir al nen. En aquest sentit, el que és senzill es torna més creatiu.

 Portada del Petit arbre

El llibre del Petit arbre, de format apaïsat (21 x 26 cm) publicat per One Stroke de Tokio el 2008 i amb un tiratge inicial de 3.000 exemplars és una autèntica meravella des de l’inici fins al final. La portada, d’un crema molt pàl·lid, a més de contenir el títol i l’autor, està centrat per un arbre compost de punts daurats força distanciats, que permeten captar-ne la forma global de manera subtil.

 

 

Moltes primaveres i molts dies han passat
És prou alt com per adonar-se del seu entorn quan al principi era petit i tot li semblava gran

El corb retorna al niu de l'any passat    El punt de vista va canviant

Quan entrem dintre del llibre els canvis de tipus paper són constants, es produeixen a cada pàgina, seguint la llarga tradició japonesa. Malgrat aquestes diferències els papers tenen unes textures molt subtils, res és excessiu i tot ben equilibrat. El cromatisme s’allunya de la brillantor desbordant per passar a ser també d’una subtilitat cromàtica dins d’una gamma pastel, però amb força.

 La llum il·lumina la nit

El protagonista del llibre és precisament aquest petit arbre que, pàgina rere pàgina, va creixent i vivint el pas de la vida, des del naixement fins a la mort. Però no té ni una vida ni una mort heroiques, sinó de contemplació del pas del temps, sense estridències, amb subtilitat. Per això l’arbre -pàgina a pàgina- va creixent i transformant-se gràcies a la llum de les diverses estacions i dels canvis meteorològics, sense res més. És l’aventura de la vida quotidiana, que ja és molt.

 

 L'home que va perdre a un amic posa una flor als seus peus    No el pot ajudar ... segueix aquí

No hi ha ningú     Els nens que venien a agafar grills el passat estiu retornen per trobar-los
Era la fita dels vells i on descansaven, però ara l'arbre ja no hi és     Romandrà en el record

La part superior de les pàgines compta amb una petita decoració subtil a base d’ombres grises que insinuen -més que no pas expliquen- per mitjà de siluetes, núvols, persones, ocells... La manera difuminada d’estar fet ens connecta directament amb la tècnica xilogràfica dels ukiyo-e del s. XIX i que a Catalunya tan bé va imitar a principis del s. XX la Impremta Oliva de Vilanova. Aquests difuminats no es troben sempre al mateix lloc, sinó que van variant com la meteorologia i apareixen ara a la dreta, ara a l’esquerra, o a tota la zona superior, i són de diversa intensitat per remarcar els pocs personatges que surten (ombres de persones i ocells). Tot canvia però la forma és perenne.

 La llavor va ser portada per algú a un lloc desconegut     Segurament existirà per a algú encara que ningú noti una presència tan petita

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre en el qual l’autor ha abocat tota l’harmonia per aconseguir un llibre rodó, i els diversos elements funcionen en perfecte equilibri. De fet, aquest Petit arbre és considerat com una petita obra mestra dels pop-up i fins i tot a Barcelona, l'associació Recre]art[ el setembre del 2010 va fer una instal·lació a l'Umbracle del Parc de la Ciutadella de Barcelona a l'entorn d'aquest llibre.

 

L'únic inconvenient de llibres com aquest és que la utilització de papers diversos i de gran qualitat, l’estampació molt acurada i fabricació al Japó, fa que el preu es dispari en comparació a altres llibres pop-up de tirades més llargues, estampats a països en vies de desenvolupament i amb materials no tant exclusius. Això ens ha de fer meditar sobre la recerca del perfeccionament i la recerca del darrer detall versus una producció seriada, que també és molt vàlida. La veritat, però, és que veure i tocar el Petit arbre és tenir a les mans una joia destinada als infants... i també als adults.

PD. Si algú està interessat en l'obra de Katsumi Komagata us recomano la conferència de demà 22 de febrer a les 18,30 h. a Elisava (La Rambla 30,  Barcelona) amb el títol d'Així neix un llibre d'art. Cal apuntar-s'hi prèviament.

A la découverte de Katsumi Komagata from Médiathèque CCRY on Vimeo.

http://www.tv3.cat/videos/3382432/Alumnes-per-un-dia-de-lillustrador-Katsumi-Komagata

Un llibre tàmil de palma, l'estètica pura del llibre

A la Maribel, la Marta, la Núria i el Santi, per tenir més paciència que un sant viatjant amb un bibliòfil.

Jo que no sóc científic però que em fascina el món de les ciències naturals i de la resta de ciències descriptives, fa temps que vaig sentir una teoria sobre el disseny biològic funcional segons la qual per a una funció concreta tots els éssers vius, malgrat siguin molt diferents, desenvolupen una solució orgànica semblant. Així doncs, segons aquesta teoria, l’ull d’una mosca i l’ull humà aparentment no tenen res a veure, però formalment i per vies evolutives molt distants han arribat a una forma paral·lela per dur a terme una mateixa funció.

Això ve a tomb, encara que no ho sembli, en parlar del món del llibre i els suports per a l’escriptura. Si no tenim en compte l’epigrafia i altres rareses puntuals com ara les tauletes d’argila dels mesopotamis, la resta del món ha buscat -des de llocs molt distants tant cronològicament com geogràfica- un suport per a l’escriptura que fos flexible, poc pesant i fàcilment transportable. Així, la humanitat ha inventat el papir a Egipte, el paper a la Xina, el pergamí a Grècia, el paper mate a Amèrica... i al Sud-est asiàtic els llibres de fulles de palma que és el que presento avui per celebrar Sant Jordi.

D’aquest llibre poques coses en sé. El vaig comprar aquest estiu farà 14 anys a Mahabalipuram (en tàmil மகாபலிபுரம்) a l’estat de Tamil Nadú de la costa Sud-Oriental de l’Índia. Està escrit en tàmil i, segons sembla, és un llibre religiós, amb algun text sagrat de l’hinduisme. No vaig poder refrenar l’ímpetu de comprar un llibre d’aquestes característiques, malgrat saber que mai no el podré arribar a llegir. Més que en cap altra ocasió, la visió del llibre com a objecte estètic va ser superior a la utilitat intrínseca del llibre. Suposo que això deu ser l’essència del bibliòfil...

Aquest tipus de llibre el podem trobar per tot el Sudest asiàtic (sud-est de l’Índia, Cambotja, Sri Lanka, Birbàmina, Sud-oest de Xina...) on es va inventar cap el s. VI aC. malgrat que no es conserva cap exemplar tan reculat. Els primers exemplars conservats daten del s. I malgrat que el normal és que tinguin com a màxim una antiguitat de 3 a 4 segles. La fragilitat del material dificulta la conservació d’exemplars més antics. A la zona Nord-oest de l'Índia i Nepal es deixà d'utilitzar perquè va ser substituït pel paper que portaren els musulmans. En canvi, al Sud-est de l'Índia la malfiança dels brahams vers els musulmans va fer que tingués una continuïtat gairebé fins els nostres dies. Va ser cap al s. XVII quan a Occident van arribar les primeres notícies sobre aquests llibres que en francès anomenen ôle o olle nom que prové directament de la paraula tàmil ôlei que vol dir fulla de palma.

D’entre les 2.500 espècies de palmeres que es coneixen només unes poques són aptes per convertir-ne les fulles en fulls útils per a l’escriptura, com són la lataner (Corypha Lecomtei), la talipot (Cprypha umbraculifera) o la palma de sucre (Borassus flabellifer L.) ja que es necessita una fulla llarga, prou forta, suau i lleugera, a més de ser gravable fent-hi incisions amb un punxó o una eina de tall. En ser d'origen vegetal els budistes i hinduistes no tenien problemes religiosos com els tindrien amb el pergamí. Els fulls que se n’obtenen poden arribar a tenir uns 60 cms. d’amplada i 6 cm. de llargada, malgrat que els més usuals són els de 25 cm. d’amplada, que són més manipulables, com aquest.

El procés de confecció d’aquests fulls és una mica complex però resumint podem dir que les fulles de palmera han d’estar a sol i serena uns quants dies, se les ha de bullir en aigua d’arròs, de cinc-centes en cinc-centes i premsar-les ben premsades. Després s’han d’enfornar, per evitar que els microorganismes les facin malbé, i netejar-les amb sorra seca...  per acabar es tallen totes iguals, perquè els fulls del llibre tinguin tots el mateix format. Si voleu gaudir d'unes bones fotografies de com es fa encara aquest procés us recomano aquesta pàgina.

Una vegada fetes totes aquestes operacions, l’escriba -amb un punxó de punta metàl·lica que pot portar una petita navalla a l’altre extrem per acabar de retocar, esborrar...- escriu el text sense veure gaire bé el resultat. No serà fins que agafi pols de sutge i el refregui pel full de palma perquè s’infiltri dintre dels solcs que ha fet el punxó que hom podrà llegir el que hi ha escrit.

Les tapes es componen de dues taules de fusta de les mateixes dimensions dels fulls. El relligat, i mai tant ben dit, es du a terme amb un sistema complex que es compon d’un cordó fi que enllaça tots els fulls del llibre, dos forats -tres en els casos dels llibres més allargassats-, un bastonet de la mida del gruix total del llibre i un cordill més gruixut que el primer i llarg, que penja del bastonet.

Els forats són als fulls i les tapes, de manera que el bastonet -passat per un dels forats- traspassa tot el llibre, fixa els fulls i aconsegueix mantenir el llibre tancat i sense mobilitat, ja que el cordó que penja del bastonet embolica el llibre fent-hi diverses voltes. Per l’altre forat hi passa el cordó prim, que és una mica més llarg que el llom del llibre, i que està subjectat amb un nus a banda i banda de les tapes-. És el que permet que, quan traiem el bastonet per obrir el llibre i veure les pàgines, els fulls no s’escampin ni es desordenin, ja que estan tots units.

Els fulls, que com hem dit són independents ja els uneix només el cordill i el bastonet, porten la numeració a l’angle esquerre del vers dels fulls. Gràcies a aquest fet podem deduir que el present llibre en algun moment ha estat tret de la relligadura i remogut perquè la numeració marginal ens apareix per trams en un altre angle. També trobem pàgines en blanc enmig del llibre quan aquestes sempre se situaven a l’inici i al final del llibre per preservar així les primeres pàgines i les darreres.

Aquests llibres, sempre manuscrits i normalment de contingut religiós, es van deixar de fabricar a mitjan s. XX per la facilitat de producció que permetien el paper i, sobretot, la impremta. En l’actualitat només en llocs molt remots -i en alguns monestirs de monjos nostàlgics- se’n continuen fabricant, però sempre amb una producció mínima.

Bon Sant Jordi.

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. L’aventure des écritures. Matières et formes. Paris, Bibliothèque nationale de France, 1998.

Un felús i un mancús, iconografia i cal·ligrafia en el món islàmic

A tots els que són i han estat víctimes de la intolerància religiosa, especialment als moriscos, els quals aquest any en fa quatre-cents que van haver de marxar de la Península per ordre de Felip III (1609).

Cada vegada estic més convençut que la visita a exposicions específiques ajuda a clarificar certes qüestions que en manuals generals i generalistes han de quedar amputades per òbvies raons. Aquesta és la sensació que produeix la visita més que recomanable de l’exposició Els mons de l'islam a la col·lecció del Museu Aga Khan que se celebra al CaixaFòrum de Barcelona.

Una de les coses que podem observar en visitar-la és que uns dels grans tòpics a l’entorn de l’art musulmà cau per si mateix: el de la prohibició absoluta de la representació humana en aquesta cultura. Donant volts per l’exposició observem que les decoracions aicòniques (geomètriques, vegetals, cal·ligràfiques...) són les protagonistes però que també ens trobem que n’hi ha força que sí que representen la figura humana... Això m’ha fet pensar en la presència dels musulmans a la Península i la seva incidència dintre del món de la numismàtica del moment.

Quan els musulmans entraren a la Hispània (el que ells anomenaren Al-Àndalus) es trobaren amb un zona geogràfica que era un caos a nivell polític i econòmic i que això els beneficià en la seva conquesta, trobant poca resistència. Aquest caos econòmic i polític comportava que hi hagués una gran desorganització i que monetàriament, per exemple, només hagués un tipus de moneda més o menys estesa que era la d’or, els anomenats tremís.

La moneda petita, la de coure o argent, feia molt temps que no s’encunyava o s’havia encunyat només en períodes i zones molt concrets -no sempre els historiadors es posen d’acord en aquest aspecte-. El que sí que és cert és que s’havien anat reciclant totes les monedes que hi havia disponibles, d’època romana i bizantina (algú parla de la possibilitat que utilitzessin també les d’època ibèrica), en paral·lel a la barata (trueque en castellà) per a fer els intercanvis comercials. Davant d’aquest panorama, els musulmans que venien d’orient amb sistemes monetaris més sòlids (or, argent i coure) imposaren sense dificultat el seu sistema monetari.Ç

Anvers de felús, possiblement de Còrdova (712-750)

Malgrat això, a l’inici de la conquesta (entre el 712-750), i per poder tenir amb què fer petits intercanvis a través de l’ús de moneda, encunyaren els anomenats felús. Eren petites monedes de coure (1,2 cm. de diàmetre) que intentaven imitar les monedes antigues que circulaven per la Hispània visigoda. Al moment de fer-ho van obviar els dubtes que tenien sobre la representació iconogràfica perquè el que volien (els musulmans eren molt pragmàtics en aquell moment) precisament era que aquestes monedes fossin acceptades. Per això a l’anvers van introduir un cap de guerrer (una imatge!) que imitava algun model romà, bizantí... amb les llegendes cal·ligràfiques que els interessava:
Així a l’anvers ens trobem amb la inscripció a l’entorn de la cara que diu:

محمد رسول ألله

Mahoma és l’enviat d’Al·là

i al revers:

لا إله إلّا
ألله وحده
لأ شريك له

No hi ha cap més Déu / que Al·là, només Ell, / no té cap company

Revers de felús, possiblement de Còrdova (712-750)

Aquesta introducció d’una figura humana aprofità l’esquerda legal de l’Alcorà que, al contrari del que es té entès habitualment, no prohibeix directament la representació humana sinó que afirma en la sura 5, versicle 89 que:

Vosaltres, els bons creients, els musulmans!
El vi, el joc maissir, les pedres d’altars i les fletxes de sort
són, totes, coses abominables, fetes pel dimoni, per Ax-Xaitan.
Aparteu-vos d’això.
Us convé fer això per a fruir de la vida!

Com podem veure no és més que una vaga referència als altars dels ídols, sense esmentar directament per a res la representació de les figures. Malgrat això la tradició de la Sunnah ha posat en boca de Mahoma les següents paraules: Déu m’ha enviat contra tres tipus de persones per a anihilar-les i confondre-les: són els orgullosos, els politeistes i els pintors. Guardeu-vos de representar tant al Senyor com a l’home i no pinteu més que arbres, flors i objectes inanimats. També s’explica que en el Hadith hi ha la sentència 5.268 que diu que aquells que pintin il·lustracions seran castigats en el Dia de la Resurrecció i se’ls dirà: poseu-li ànima al que heu creat.

Moneda d'imitació de moneda romana d'Artuk-Arslan (1200-39 AD). Dinastía d’Artuqid (zona del Kurdistan)

És curiós constatar que al llarg de les conquestes musulmanes del mateix moment (sassànides d’Iran) o fins i tot quan algunes monarquies ja estaven ben assentades (dinasties d’Artuqid del Kurdistan, s. XIII) també van introduir la figura humana, com podem apreciar en diversos objectes de luxe de l’exposició esmentada.

Però el que és curiós és que aquest fenomen del dubte entre iconografia i aiconografia també es produí en altres cultures. Així, quan a tota l’Europa cristiana l’or havia desaparegut de circulació monetària i només n’encunyaven els musulmans, els comtats catalans van començar a pressionar les fronteres de l’Al-Àndalus i ,en conseqüència, a fer incursions de saqueig, a cobrar pàries als regnes musulmans i a contractar-se com a mercenaris per a les guerres internes dels primers regnes de Taifes. Aquestes circumstàncies van fer començar a variar la situació econòmica dels dos grans grups de territoris de la Península (musulmans i cristians) i en conseqüència va començar a entrar en el territori comtal català or en quantitats suficients com per encunyar moneda d’or pròpia.

Anvers de mancús d'or de Ramon Berenguer I, encunyat a Barcelona cap al 1070

En el moment de gestionar l’or com a moneda els comtats catalans i, una mica després, el regne de Castella (amb els anomenats morabatinos dels anys 1173-1198) es trobaren que no tenien cap referent “cristià” estètic de patró or. Per això, els comtes cristians, que no se’n van fer un problema, en el moment d’encunyar la moneda d’or adoptaren l’estètica musulmana dels dinars d’or, amb cal·ligrafia àrab, seguint en un principi els models dels dinars de Ceuta. El resultat són els coneguts mancusos. És així com unes de les primeres monedes d’or medievals europees dels regnes cristians es feren amb l’estètica musulmana.

Revers de mancús d'or de Ramon Berenguer I, encunyat a Barcelona cap al 1070

El primer comte en encunyar-ne fou Berenguer Ramon I (1017-1035) i se n’encarregà un jueu de nom Bonhom que hi deixà les seves lletres enmig de les cal·ligrafies àrabs. Posteriorment, Ramon Berenguer I (1035-1076) va fer també les seves emissions de mancusos, però de mica en mica la qualitat tant del material (barreja d’aliatge, menys pes, dimensions més petites -1,8 cm.-...) com estètica van anar baixant i això va fer el darrer mancús -que s’encunya cap el 1070- ja fos una barroera imitació de les monedes àrabs i que a l’entorn de la moneda hi constés el nom en lletres llatines del comte Ramon Berenguer, Raimvndvs comes. En el cas de l’exemple d’aquesta moneda que presentem, podria ser que fos utilitzada com a penjoll i agafada pels laterals, el que explicaria que s’esborressin les lletres del voltant.

D’aquesta manera veiem que quan convé per raons pràctiques, tots som capaços d’abandonar els nostres prejudicis i adaptar-nos als altres sense cap mena de problema, tal com van ser-ne capaços tant els àrabs en un primer moment de conquesta d’Hispània com els comtes catalans en un primer moment de conquesta de territori de l’Al-Àndalus.

PD. Aquest apunt hagués estat impossible de redactar sense els interessantíssims comentaris dels experts que participen a la tertúlia sobre moneda musulmana medieval del Foro d’OMNI, taller numismático de Objetos y Monedas No Identificados. A tots ells el meu agraïment públic per les informacions i orientacions. Tots els encerts històrics es deuen a ells i els possibles errors a la meva mala interpretació de les dades aportades.

BIBLIOGRAFIA:

BALAGUER, ANNA M. Del mancús a la dobla. Or i pàries d’Hispània. Barcelona, Asociación Numismàtica Espanyola – Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 1993

BARBIERI, GIONATA. "Ritratti romani" per sovrani normanni e musulmani, "Quaderno di Cronaca Numismatica" n. 23, Editoriale Olimpia, Firenze-Roma, 2009.

CRUSAFONT I SABATER, M. Numismàtica de la Corona catalano-aragonesa medieval (785-1516). Madrid, Editorial Vico, 1982.

CRUSAFONT I SABATER, M. El sistema monetario visigodo: cobre y oro. Barcelona-Madrid, Asociación Numismàtica Espanyola – Museo Casa de la Moneda, 1994.

http://www.ucm.es/info/nomadas/20/fernandoklein.pdf

http://www.identificacion-numismatica.com/medievales-musulmanas-f21/felus-con-iconografia-t23665.htm?sid=68c76951563fba95fa3c5e90a3b20528

http://www.numisane.org/Gaceta/GN147.pdf

Un shunga de l'escola d'Utagawa Kunisada, llibres i sexe japonesos

Arran de l’exposició que se celebra al Museu Picasso d’Imatges secretes, Picasso i l’estampa eròtica japonesa, que podeu veure fins el 12 de febrer, analitzarem un d’aquest llibres japonesos de gran erotisme, en aquest cas un del taller d’Utagawa Kunisada. El nom que van rebre aquestes joies de l’erotisme i de la impremta japonesa foren els de shunga (imatge de primavera), mahura-e (imatges dels sons de l’orella), warai-e i higa (imatges secretes, d’aquí el títol de l’exposició). Els noms que han fet més fortuna són higa i sobretot shunga.

Com sigui que aquí només puc publicar la fotografia que ja reprodueixo amb aquest magnífic gravat d’un fragment de cirerer en plena festa de la primavera aquest article el teniu al Piscolabis Librorum Maioris. Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones adultes. Si no compliu els requisits us preguem us abstingueu d'entrar-hi. Moltes gràcies i perdoneu aquest viatge blocaire.

El llibre roig de Mao, un llibre rècord

Aquest 1 d’octubre es commemora el 60è aniversari de la proclamació de la República Popular de la Xina. Mao Zedong la va encapçalar i pocs anys després, el 1964, Lin Biao –Ministre de Defensa i responsable de fomentar el culte a la personalitat de Mao per tal de fer possible la Revolució Cultural- en va recopilar un seguit de frases extretes dels seus discursos. Aquesta recopilació és el que ha passat a la història com el Llibre roig de Mao malgrat que el títol oficial és Citacions del President Mao Tsé-Tung (xinès tradicional: 毛主席語錄, xinès simplificat: 毛主席语录, pinyin: Máo zhǔxí yǔlù). En aquella època, però, el nom col·loquial amb què era conegut a la Xina és el de Llibre tresor roig (红宝书, 紅寶書, Hóng bǎoshū). Curiosament, el títol de l'edició de què disposem, la del 1967, no coincideix amb cap dels títols en caràcters xinesos que aporten les fonts que he consultat i que són els que reprodueixo.

Mao proclamant la República Popular de la Xina l'1 d'octubre del 1949

Després de la Bíblia, el Llibre roig de Mao és el llibre més venut de tots els que s’han publicat mai. Això és degut al fet que durant la Revolució Cultural de la Xina era obligatori que tothom en tingués un exemplar i, a més, l’hagués de portar a sobre per consultar-lo sovint. Per això es creu que s’editaren un total de 900 milions d’exemplars en moltes edicions i diversos formats però sobretot en format de butxaca per poder-lo consultar en qualsevol moment i discutir-ne (bé, “admirar-ne” més pròpiament dit) el contingut enmig de la feina, o de qualsevol tasca, si es presentava l’ocasió. Aquest costum generà un agre debat: alguns creien que quan es treballava no convenia interrompre la tasca per utilitzar el llibre. Aquest raonament fou contrarestat pels que creien que la lectura il·luminava als treballadors, fet que en millorava el rendiment.


Per aquest sentit utilitari, el Llibre roig fou sistemàticament enquadernat amb unes característiques tapes roges de plàstic resistent i lluent amb el retrat de Mao al mig i/o el títol a la portada que li donen una estètica única en el món de l’edició. Aquesta enquadernació preservava el llibre de qualsevol incidència climàtica, ajudava a mantenir-lo en bon estat malgrat l’ús... i, a més, el feia fàcilment reconeixible des de lluny, de manera que va convertir-se en una de les icones dels anys 60, tant dins la Xina mateix, com al món occidental progressista de l’època.


El pensament de Mao transmès pel llibre parteix de la idea leninista que l’ànima del marxisme rau en l’anàlisi concreta de les condicions concretes. Per això Mao introdueix la idea que una revolució comunista no ha de ser proletària necessàriament, sinó que pot néixer del camperolat, com fou el cas de la Xina, fet que li donà una especificitat concreta. Per aquest i altres motius, els governants de la Xina es van distanciar dels de la URSS.


L'omnipresència del Llibre roig a la Xina fou total, de manera que no es publicava cap altre llibre, inclosos els científics, que no portés les corresponents citacions de Mao –segurament com una mena de nihil obstat polític-. A més, a les escoles es convertí en el llibre de capçalera per a tot, des de l’aprenentatge de la llengua fins a la interpretació de les assignatures més diverses, amb la clara intenció de fomentar el pensament únic. Aquesta influència també es transmeté vers l’estranger on s’inicià un corrent dintre el pensament marxista-leninista anomenat maoista.


És curiós com aquest culte a Mao i al seu llibre s’oposa totalment al que anteriorment, el 1930, va dir ell mateix en el seu estudi Oposar-se al culte dels llibres del 1930, en el qual deia que: el mètode d’estudiar les ciències socials exclusivament en els llibres és molt perillós... Per descomptat que hem d’estudiar llibres de marxisme, però aquest estudi ha d’integrar-se en les condicions reals del nostre país. Necessitem llibres però hem de superar la tendència a retre’ls culte, el que suposaria un divorci de la situació real. Com podem superar el culte al llibre? L’única manera és investigar la situació real amb una metodologia adequada.

Detall de la portada de la primera edició castellana. Foto Todocoleccion.net

La via maoista tingué una gran repercussió en alguns grups revolucionaris d’arreu del món, d’entre els quals el Sendero Luminoso és un dels màxims representants que encara sobreviuen. L’expansió del maoísme sorgí de dintre de la Xina mateix, per mitjà de la difusió que en va fer Ediciones en lenguas extranjeras, que publicà traduccions del Llibre roig a les llengües majoritàries. En el cas de la castellana la primera edició es va dur a terme el 1966 a la Xina i a partir d’aquí es va exportar a tots els països d’aquesta parla, malgrat que a Espanya no van entrar sinó d’una manera clandestina. El 1972 amb el nom de Mao Tzedung buruzagiaren aiphuak sembla ser que es va publicar dintre d’Espanya en basc, mentre que en català es publicà a Perpinyà el 1973 per l’editorial E.C.T. amb el nom de Citacions del President Mao Tsé-Tung.

Portada de la primera edició basca. Foto Todocoleccion.net

Al marge del vessant ideològic, en el món occidental la imatge de Mao es va difondre com una imatge trencadora i esdevingué una icona popular, cal suposar que amb una bona dosi d’ingenuïtat i sense tenir coneixement de les conseqüències doloroses que la Revolució Cultural estava tenint dins la Xina. D’aquesta manera, per posar un exemple, Warhol el convertí en unes de les icones pop més conegudes. A casa nostra també arribà aquesta moda i fins i tot hi hagué qui, fent un acudit, anomenava a mossèn Dalmau, un dels capellans més progressistes dels anys 60, mossèn Mao-Mao.

Primera edició catalana

Així, doncs, el culte a la personalitat de Mao i el seguiment sense crítica del llibre foren les bases de la Revolució Cultural de la Xina, durant la qual es cometeren greus abusos i tota mena d’actes totalitaris que afectaren milions de persones, sense que la resta del món en tingués gaire o cap coneixement. Curiosament, aquesta crua realitat ha estat posada a la llum pública recentment per mitjà d’un interessantíssim llibre del fotògraf Li Zhensheng titulat Soldado rojo de las noticias publicat el 2003 com a catàleg d’una exposició del CaixaFòrum.


El llibre constitueix un cas molt semblant al del fotògraf català Francesc Boix que en els camps de concentració nazi anà guardant els negatius de les fotografies oficials que hi feia i que serviren posteriorment, durant el judici de Nuremberg, per inculpar molts dels responsables de l’Holocaust. En aquest cas, el fotògraf xinès va obrar de manera semblant, ja que era l’encarregat de fotografiar tots els actes públics de depuració de “burgesos” de la província de Heilongjiang. Li Zhensheng va guardar zelosament els negatius amb l’apunt dels noms dels afectats i totes les circumstàncies que la memòria no podria conservar per a la posteritat. Després de ser víctima d’una depuració que l’envià dos anys a treballs forçats i quan les aigües ja s'havien calmat, Li Zhensheng va treure els negatius a l’estranger i va poder donar a conèixer gràficament l’horror de la Revolució Cultural i, de manera general, on porten els fanatismes.



El dissenyador gràfic del catàleg adoptà, donant-hi un gir irònic, la mateixa estètica de les tapes de plàstic roig lluent que tenia el Llibre roig de Mao. Una denúncia intel·ligent a partir del disseny del segon llibre més venut del món...


Actualment, el Llibre roig ja no és un referent per als xinesos, que més aviat volen oblidar i no revisar aquesta etapa, i només es ven com a curiós souvenir als turistes occidentals.