Joan Salvat-Papasseit i les edicions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana

Als Àlex, Darriba i Pons, promotors de pedra picada de Joan Salvat-Papasseit.

Aquest agost commemorem que fa cent anys que va morir un dels poetes més importants de la literatura contemporània, Joan Salvat-Papasseit. Per a commemorar-ho no faig un apunt dedicat a la seva literatura -per coneixements en soc incapaç de fer-ho- sinó a una de les seves facetes vitals que massa vegades es negligeix: la d'agitador editorial com a llibrer, com li agradava anomenar-se a ell mateix. Precisament enguany l'exposició de la Fira de Llibreters de Vell del Passeig de Gràcia serà dedicada al poeta, però també a l'editor. És comissariada per l'Àlex Pons amb la col·laboració de l'Àlex Darriba, per la qual cosa, ja per endavant, us la recomanem, i sobretot el catàleg que en sortirà publicat pel Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona i Garsineu Edicions. 

Josep Obiols. Salvat-Papasseit Llibrers. Tinta i guaix blanc.

Fou destinat per a la publicitat de les revistes La Revista i Mar Vella. (1919)

De Joan Salvat-Papasseit s'ha destacat moltes vegades els seus orígens humils a la Barceloneta i com va esdevenir tot un autodidacte en l'àmbit cultural i polític. Des de ben jove freqüentà tant les xarxes de moviments socials com les tertúlies de lletraferits, com la de la Sastreria Miquel de la Barceloneta on es reunia amb una part de la intel·lectualitat més variada del moment. A més fou assidu també de les parades de llibreters de vell al Portal de Santa Madrona on també es formaven tertúlies espontànies entre clientela i paradistes. Tot això va fer que establís amistat amb moltes personalitats diverses del moment.

Exlibris de Salvat-Papasseit de Josep Obiols i Emili Ferrer

El 1913, amb només dinou anys, entrà a formar part de la Junta de l'Ateneu Enciclopèdic Popular -dirigit per Francesc Layret- com a bibliotecari i el 1914 ja era redactor de publicació Los Miserables. Diario de extrema izquierda. A més, va formar part, amb diversos intel·lectuals joves i agitadors -Joan Alavedra i Antoni Palau i Dulcet, entre altres- de l'anomenat Grup Aniflamenquista Pro-Cultura que atacava l'espanyolització, vulgarització i banalització de la cultura i les curses de braus.

Francesc Serra i Dimas. Retrat i signatura de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Tiratge de1924-1925

Consta que amb en Joan Alavedra intercanviaven llibres i cadascú hi anotava les seves observacions per tal que l'altre les llegís. Fou precisament amb ell i l'Emili Eroles que van adreçar-se al factòtum del noucentisme i, en aquell moment de la cultura catalana, Eugeni d'Ors. Alavedra comentà que junts havíem anat a veure a Eugeni d'Ors, el doctor Martí i Julià, [...], per a demanar-los escrits, adreçats als seus amics, combatent les curses de braus. Un diumenge a la tarda, impresos en fulls, anàrem a tirar-los a grapats en plena Plaça de les Arenes". Aquesta primera trobada amb en Xènius va ser transcendental per a en Joan Salvat-Papasseit. Emili Eroles recorda que "Xènius va llegir els poemes d'en Salvat i li van agradar, fins al punt que es va interessar pel treball que feia i en dir-li que guardava fustes al moll, va prometre-li que faria manera de proporcionar-li una feina més digna.

Revista d'avantuarda Arc-Voltaic dirigida per Joan Salvat-Papasseit (1918) amb dibuix de Joan Miró

Aquesta promesa, com molt bé indica Iris Torregrossa, es va fer efectiva en ser recomanat a Santiago Segura (1879-1918) que fou un mecenes de l'època, propietari de Faianç Català, botiga de bibelots, mobles, antiguitats, restauració... -a Gran Via 615 de Barcelona- on entrà a treballar. Al costat mateix -Gran Via 613- el 1915 va obrir Les Galeries Laietanes per a vendre obres d'art i antiguitats i fer exposicions. La nòmina dels artistes exposats fou molt eclèctica i dispersa, sense un criteri i una línia clara, a diferència de la Galeria Dalmau. Però aquest element d'aparent diversitat fou aprofitat pel poeta, ja que li va permetre tenir contacte amb una sèrie d'il·lustradors amb sintonies diferents, però que van col·laborar al full Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual (1917-1919).

Carta de begudes del Celler de les Galeries Laietanes, il·lustrada per Xavier Nogués

Santiago Segura, a més, hi obrí una llibreria i un celler al soterrani per tal de convertir-lo en centre de les tertúlies de la Barcelona del moment. Per entendre què va significar per a la cultura catalana el Celler de les Galeries Laietanes és imprescindible l'estudi teatralitzat de Joan Maria Minguet, publicat per Vibop. El 1917 Santiago Segura es va convertir amb el seu protector i li confià la secció de llibres -Oficina de llibres, estampes i fotografies de Vell i Nou- amb la intenció de promoure també el sector editorial. Un any després fou anomenada com "Secció de Llibreria de les Galeries Laietanes" i s'inicià l'activitat editora amb les publicacions de Vell i Nou (1915-1921) i La Revista (1915-1936), dirigida per Josep Maria López-Picó i on Joan Salvat-Papasseit hi col·laborà estretament.

Coberta de Max Romos per a Humo de fabrica, de Gorkiano/Salvat-Papasseit. Barcelona, Galeries Laietanes, 1918

Amb en Santiago Segura havien començat la política de publicacions, començant per Humo de fàbrica, amb coberta de Max Ramos i signat per Gorkiano -pseudònim de Salvat-Papasseit- que era un recull dels seus articles combatius i dispersos. Va publicar l'únic número de la revista Arc-Voltaic i tenia previst publicar Mots-propis -recull d'aforismes del poeta publicats a Un enemic del Poble- que, afortunadament en Jordi Martí ha publicat ara a Virus recentment. També s'havia de publicar un llibre de Pompeu Gener -Peius- que finalment no es publicà i que denota que no hi havia una línia editorial clara.

Publicitat de Salvat-Papasseit Llibrers a La Revista (1919)

La mort del mecenes el 1918 capgirà la situació i posà la direcció de tot plegat a mans de la seva vídua, Maria Cladellas, qui delegà el tema editorial a Joan Salvat-Papasseit, conjuntament amb el seu germà Miquel. El 1919 ja portava el nom de "Secció de Llibreria dels Salvat-Papasseit" que el 1920 es transforma com a "Llibreria Nacional Catalana" i moltes vegades anunciats com "Salvat-Papasseit Llibrers".

Número 10 d'Un Enemic del Poble (gener 1918)

Aquest canvi provocà que principalment Joan Salvat-Papasseit agafés les regnes de l'editorial i que hi posés el seu segell personal en la tria i selecció del que es publicà. Aquest element és el més interessant perquè veurem que en aquest tria el gust personal del poeta és l'eix vertebrador de tot plegat i ens deixa veure també que els gustos i les relacions personals eren d'allò més variats. Només cal seguir els fils que l'Àlex Darriba ha fet a Twitter on llista i explica les sistemàtiques dedicatòries dels seus poemes a les seves amistats. Aquests fils ens permeten veure el variades que eren les seves amistats i coneixences en l'àmbit polític, social, cultural, artístic, literari... i com això va ser decisiu a l'hora de tirar endavant les seves publicacions, cosa que es reflecteix molt a Un Enemic del Poble. 

Joaquim Torres Garcia. Dibuix original per a Poemes en ondes hertzianes, (1919), tinta. Palau Antiguitats

Per un altre costat, una de les altres característiques de les publicacions fou la pulcritud en la impressió, el disseny curós i sense carregaments innecessaris. Tant les publicacions que es van fer des de l'editorial "La Revista" -dirigida per Josep Maria López-Picó- com la que fa a través de la "Llibreria Nacional Catalana" són dissenys de cobertes i interiors molt sobris on la tipografia dels textos facilita la lectura. Les impremtes que utilitza són també de gran prestigi com la d'Antoni López Bausá, Ramon Capera, Altés, Joaquim Horta o Avel·lí Artís. L'editorial "La Revista" publica, d'aquí ve el nom, la revista literària La Revista, dirigida pel seu amic Josep Maria López-Picó, del que podríem destacar els seus almanacs de 1918 i 1919 amb moltes il·lustracions d'artistes vinculats a l'ambient de les Galeries Laietanes.

Joaquim Torres-Garcia a Joan Salvat-Papassiet. Poemes en ondes hertzianes. 

Barcelona, Edicions Mar Vella, 1919

És curiós constatar com el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919) -il·lustrat per Torres-Garcia i Barradas-, el va editar vinculat a la revista Mar Vella, dirigida per Tomàs Garcés i impresa pel "mestre Ramon Capera". La revista pertanyia a la Joventut Nacionalista de la Barceloneta on hi col·laborar Salvat-Papasseit i on, des del primer número -en va durar quatre-, hi ha publicitat de "Salvat-Papasseit llibrers", i en el tercer i quart publicitat del seu primer poemari. En el darrer número hi va publicar el seu famós article Concepte del Poeta on reflexiona abrandadament entorn del fet poètic i els poetes.

Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. Barcelona, Atenes A.G., 1921

El segon poemari, L'irradiador del port i les gavines (1921), imprès a Atenes A.G., segueix la mateixa línia avantguardista amb cal·ligrames, sense la col·laboració d'artistes plàstics, però amb grans contrastos realitzats per mestres tipogràfics com ja es transmet a la coberta. La seva experiència prèvia en publicacions i distribució de revistes de combat avantguardista -on ja havia publicat els seus cal·ligrames i paraules en llibertat- fou decisiva per a entendre aquests dos primers poemaris.

Joan Salvat-Papasseit. La Gesta dels Estels. Barcelona, Publicacions La Revista, 1922

Els següents dos poemaris foren més continguts tipogràficament i foren impresos precisament per les editorials vinculades a les Galeries Laietanes: La Revista i Llibreria Nacional Catalana. La Gesta dels Estels (1922) fou publicat per Publicacions La Revista, amb el número 53, seguint les estrictes característiques de la resta de publicacions malgrat que s'aprecien diverses dimensions.

Il·lustració de Ramon Capmany per a Joan Salvat-Papasseit. Les Conspiracions. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El quart poemari, Les Conspiracions (1922), comptava amb un dibuix de Ramon Capmany i un colofó amb dibuix d'en Xavier Nogués. És una edició que segueix el format dels altres llibres publicats ordinàriament per la Llibreria Nacional Catalana que ell mateix dirigia i que ja havia publicat alguns llibres d'escriptors molt vinculats al seu cercle d'amistats. Com ja hem comentat, aquesta vinculació de "Salvat-Papasseit llibrers", com els agradava anomenar-se, tan personal amb el que editaven és un dels segells característics del seu funcionament. La Llibreria Nacional Catalana edità, pel que hem vist, a escriptors dintre del món de relacions i passions -no necessàriament estilístiques- que no li conferiren un tret avantguardista, sinó més aviat eclèctic. Així doncs, els germans Salvat-Papasseit, publicaren dintre de la seva col·lecció ordinària a:

Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions . Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

Josep M. de Sucre Joan Maragall (1921)
Josep M. de Sucre L'ocell daurat (1921)
Joan Malagarriga Al vent de la ciutat (1921)
Francesc Pujols Llibre de Job (1921)
J.M. López-Picó Dites de tot l'any (1922)
Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions (1922)
Josep M. De Sucre Poema-barbre de Serrallonga (1922)
Antoni Rosich Catalán Retalls d'hores (1922)
J. Puig Pujades Tragèdies de Veïnat (1923)
Cèsar August Jordana Quatre venjances (1923)

Diverses cobertes de la Llibreria Nacional Catalana

Ara bé, les publicacions de la Llibreria Nacional Catalana més importants -editorialment parlant- són les que surten de la concepció ordinària -no en el sentit pejoratiu sinó del de la normalitat- de les que hem vist, tant pel que fa a la forma com al contingut. I aquesta és la gran aportació de Salvat-Papasseit Llibrers a la bibliofília catalana i universal perquè n'hi ha uns quants que són de recerca internacional dintre dels llibres d'avantguarda. Aquests llibres que podem anomenar extraordinaris, fora de sèrie, és on més es reflecteix la sintonia de Joan Salvat-Papasseit amb els seus amics que ja hem comentat. Això confereix a aquestes publicacions una ambivalència entre l'avantguarda i el noucentisme imperant, curiosament una de les crítiques que se li han fet literàriament a Joan Salvat-Papasseit. Malgrat això Joan Salvat-Papasseit era conscient del que va dir Juan Ramón Jiménez que en ediciones diferentes los libros dicen cosas distintas. Aquest esperit d'embellir les edicions fou la gran tasca editorial del nostre poeta.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Dintre dels llibres extraordinaris l'autor més privilegiat i productiu fou Xavier Nogués, amb unes propostes de llibres que encara avui ens treuen l'alè en gaudir-los. No és estrany que el poeta i l'artista col·laboressin tan estretament, ja que fou precisament Xavier Nogués qui estigué al capçal del llit i amb la família en morir Salvat-Papasseit. Gràcies a aquesta íntima relació el 1919 es va publicar La Catalunya pintoresca amb text de Francesc Pujols i pròleg de Joan Sacs -Feliu Elias- amb un format gran de 33 x 26 cm., estampat a la impremta Altés. A partir de cinquanta parèmies Xavier Nogués realitzà unes il·lustracions sarcàstiques sota les que Francesc Pujols en realitzà un comentari irònic, tot plegat amb un to foteta sobre el caràcter dels catalans. Els dibuixos d'en Nogués segueixen la seva estètica desmanegada, trencadora i grotesca, com un petit paral·lel a George Grosz, per exemple.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Es publicà en cinc fascicles de déu il·lustracions cadascun que després es podien relligar amb una enquadernació de tela amb un dibuix central. Aquesta manera de publicar, però, era més pròpia del s. XIX -La vida d'una dona (1866) d'Albert Llanas i Josep Armet, Historia de una mujer (1880) d'Eusebi Planas o La vida alegre (1883) de Joan Aleu, Colección humorística (1898) de Sanuy i Serinyà... per exemple- que no pas de principi del s. XX. No oblidem tampoc que el diccionari de Pompeu Fabra també s'edità en fascicles. Malgrat aquesta anècdota d'edició, la renovació conceptual que van fer Xavier Nogués i Francesc Pujols fou un gir magistral en el món editorial català, que ha provocat que d'aquest àlbum s'hagin fet cinc reedicions (1933, 1947, 1979. 1987 i 1990).

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Amb un format més petit (17 x 17 cm.) el 1920 va publicar una delícia infantil: Abecedari català per a nens, amb un pròleg de Pompeu Fabra. No és estrany veure a Pompeu Fabra col·laborant en aquest projecte perquè tant Salvat-Papasseit com tots els grups als quals estava vinculat van ser partidàries des de l'inici d'acceptar les normes ortogràfiques fabrianes, a diferència de veus discrepants que les van discutir.

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Aquest portafolis en format capseta i amb una goma per a tancar-lo, conté un tríptic -on hi ha el pròleg i les justificacions de tiratge- i els fulls individualitzats de les diverses lletres de l'abecedari. Aquests fulls es componen de la lletra en majúscula amb una il·lustració que l'envolta representativa de les dues paraules que tenen com a inicial la lletra representada.

Cartell original per a Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. (1920) (Barcelona, MNAC)

La delicadesa tant de la concepció, el disseny i l'execució d'aquest abecedari el converteixen en un dels llibres infantils més excel·lents de la impremta catalana. Sembla que fins i tot aquest llibre tenia previst ser publicitat a través de cartells i per això d'en Xavier Nogués al MNAC se'n conserva un projecte que malauradament no es va dur a terme.

Xavier Nogués. 50 ninots. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

L'altra publicació deguda a en Xavier Nogués és la de 50 ninots, de 1922, també en un format petit (16,5 x 13 cm.) que a la coberta és signada per ell però amb els dibuixos interiors signats amb el seu pseudònim de Babel. Aquesta petita joia, amb només un o dos personatges per full i una petita frase al·lusiva, contrasta amb la grandària de La Catalunya pintoresca i es vincula molt més al Nogués dels personatges del mateix Celler de les Galeries Laietanes o de la col·laboració amb en Ricard Crespo amb els vidres. Es va editar amb un petit pròleg de Ramon Reventós que en ressaltà els aspectes crítics de Xavier Nogués i potser per això, com La Catalunya picaresca, ha tingut un llarg recorregut amb quatre edicions més (1950, 1968, 1975 i 2018).

Comparança entre La Catalunya picaresca i 50 ninots

Aquest esperit mordaç i avantguardista de Xavier Nogués ha estat destacat pel crític d'art Joan M. Minguet que en ressalta les contradiccions entre la seva classificació entorn del noucentisme i el seu esperit trencador. Per això de manera provocadora ens interpel·la a alliberar-lo d'etiquetes i reflexiona dient: quina associació més singular: el poeta empeltat de futurisme, creador d'alguns poemes visuals sublims en llengua catalana; l'home d'orígens humils que va divulgar les utopies àcrates en molts articles; i Nogués, un home que alguns vinculaven al noucentisme, és a dir, al moviment burgès per excel·lència. Alguna cosa no quadra, veritat? Però deixo la inquietud que m'assalta per a una altra ocasió.

Joaquim Torres Garcia. L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa

Barcelona, Salvat-Papasseit Llibrers, 1919

L'altre llibre en petit format però que també és, en si mateix, una petita joia és el de Joaquim Torres Garcia titulat L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919). El publicà en Salvat-Papasseit recollint una conferència que va fer a Sitges per al metge Joan Ramon Benapés i els seus amics. Era un moment de transició per a Joaquim Torres Garcia ja que s'estava desfent del noucentisme -després d'haver estat foragitat del Palau de la Generalitat per Puig i Cadafalch i deixar inacabats els murals del Saló Sant Jordi- i ja tendia cap a un constructivisme estètic que el caracteritzarà. En aquest llibre exposa el seu replantejament estètic i formal i el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importàc¡ncia de plasmar les emocions i d0atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d'una vocació d'eternitat com ens resumeix Vinyet Panyella. És per això que la tipografia manual que utilitza Joaquim Torres Garcia està obrint un nou món a la seva manera de concebre l'art.

Josep Maria Junoy. Cal·ligrames & poemes. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Un altre gran llibre d'aquesta selecció és el que publicà de cal·ligrames de Josep Maria Junoy, Cal·ligrames & pomes, de 1920 (27 x 22 cm.), imprès per Antoni López Llausas. Ja li vam parlar un apunt a aquest poemari avantguardista i les circumstàncies de la seva edició. És sense cap mena de dubte d'una de les fites de la literatura catalana i mundial avantguardista que recollia els diversos i dispersos cal·ligrames que va anar publicant en diverses revistes, incloses les que estaven vinculades a Joan Salvat-Papasseit. La pulcritud de la seva impressió, el domini tipogràfic a l'hora de compondre els cal·ligrames i la intensitat dels negres en la seva edició converteixen aquest llibre-plaquette en una autèntica joia més enllà de la seva importància literària.

¡

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923

Dintre d'aquestes publicacions extraordinàries hi ha una petita joia que és l'autoedició d'El poema de la rosa als llavis, publicat el 1923. De petit i quadrat format (14 x 14 cm.) aquest poemari segueix les petjades de les edicions de luxe que es realitzaven en llibres de bibliofília a principis del s. XX, com són les edicions d'Antoni Bulbena que ja hem analitzat. En els llibres de curts tiratges -entre 25 o 150 exemplars, normalment- hom acostumava a utilitzar diversos tipus de paper. Així doncs, s'utilitzava el paper normal per al tiratge més popular i després es reservaven molt pocs en un tiratge fet o en paper de fil o en paper japó. En aquest cas els 100 exemplars de què costà aquest llibre es van fer tots en paper japó, el més luxós, tot imprès als Tallers Omega.

Joan Salvat-Papasseit. Com sé que es besa. Original en tinta blava (BNC) i la impressió. Barcelona, 1923

Per acabar de donar-li un acabat més luxós l'enquadernació es va fer amb pergamí, amb un dibuix de Josep Obiols a la coberta pintat a la trepa i un altre a l'interior. De la pulcritud de l'edició en donen fe els dos cal·ligrames -Jaculatòria i Com sé que es besa- que són una autèntica perícia tipogràfica. És un llibre estèticament contradictori ja que, per una banda hi ha les il·lustracions noucentistes de Josep Obiols i una enquadernació en pergamí que li confereix una estètica burgesa i per l'altra hi ha la modernitat avantguardista de la seva poètica, més enllà fins i tot dels seus famosos cal·ligrames.

Josep Maria López-Picó. Septenari de maig. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1921

Aquesta ambivalència estètica i conceptual és la que, com hem vist, preval també en les seves publicacions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana. Els altres dos llibres que va publicar, dintre d'aquesta sèrie extraordinària, que hem esmentat tenen un caràcter més marcadament noucentista. El 1921 va publicar Septenari de maig de Josep Maria López-Picó que musicà Antoni Marquès i fou acompanyat amb il·lustracions de Josep Maria Marquès-Puig -emmarcades amb un fons groguenc-, tot plegat traspuant l'estètica noucentista tan característica.

Magnífica exposició de Salvat-Papasseit llibreter (2024) a llibreria L'Ílla del Tresor de Premià de Mar 

on hi destaca per sobre de tot el Septenari de maig (1921) de López-Picó

El llibre és de gran format (32 x 25 cm.) i continua una certa tradició modernista de combinació de literatura, música i il·lustració com l'Alegria que passa (1890) de Santiago Rusiñol, Boires Baixes (1902) de Josep Maria Roviralta o Liliana (1907) d'Apeles Mestres per posar només els exemples més coneguts. A diferència d'aquests precedents, sobretot dels dos darrers, el llibre Septenari de maig malgrat ser un llibre espectacular és poc pretensiós, tant a nivell literari -no vol emular grans gestes- però sobretot en l'àmbit d'il·lustració.

Tomàs Garcés. Vint cançons. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El darrer llibre que analitzarem d'aquesta sèrie és més modest, editorialment parlant, ja que només compta amb una xilografia a la coberta de Josep Obiols. Es tracta de Vint cançons de Tomàs Garcés (1922) que fou un dels llibres més reeditats del poeta. Fins i tot el 1923 la Llibreria Nacional Catalana en va estampar una segona edició encara que tingué la xilografia de Josep Obiols. Malgrat que sigui molt menut (17 x 12 cm.) surt de la resta de publicacions extraordinàries i entronca perfectament amb tota la resta de llibres de poesia noucentista, dels que l'Aitor Quiney ja ha tractat en el seu estudi publicat per la Fundació Rafael Masó de Girona després d'una magnífica exposició.

Joan Salvat-Papasseit. Manuscrit d'Omega, publicat a Óssa Menor (1925)

No voldríem acabar aquest repàs les publicacions extraordinàries vinculades a la Llibreria Nacional Catalana de Joan Salvat-Papasseit i el seu germà Miquel sense anomenar, ni que sigui amb una pinzellada la publicació pòstuma que es va fer amb els poemes que, segons diuen, foren recollits sota el coixí del llit de la mort del poeta. La primera és el seu darrer poemari, Óssa menor. Fi dels poemes d'avantguarda (1925) publicació deguda al seu amic Joan Merli, agitador artístic i editorial com l'anomena Josep Mengual al molt recomanable blog Negritas y cursives. Segueix la línia del Poema de la rosa als llavis amb una enquadernació de pergamí i amb il·lustracions de Josep Obiols, el que acaba de conferir una estètica encara més noucentista.

Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1926. Il·lustracions d'Emili Ferrer

L'altre cas interessant és el llibre infantil Els nens de la meva escala (1926) publicat asincrònicament a nom de la Llibreria Nacional Catalana. La seva vídua, Carme Elutèrio, continuà treballant a les Galeries Laietanes i això va fer, com ja vam comentar fa un temps en un apunt que li vam dedicar al llibre al Piscolabis, publiqués una sèrie de contes que havia publicat a la revista infantil Mainada el 1921. Les il·lustracions anaren a càrrec de l'Emili Ferrer -que ja li havia fet un exlibris- i de la impressió s'encarregà el també amic Joaquim Horta.

Colofó de Josep Obiols que feia servir Salvat-Papasseit per als seus llibres

Aquest apunt vol ser un homenatge a Joan Salvat-Papasseit que més enllà del seu vessant de poeta tingué una feina de manutenció intel·lectual -després d'haver guardat fusta al moll- en la que excel·lí. Aquesta relació contradictòria entre algú que venia d'un món proletari reivindicatiu i que s'endinsà en un món és o menys burgès donà els seus fruits en una proposta editorial d'una personalitat pròpia realment important i en la que els seus amics i coneixences -sobretot de l'etapa d'Un Enemic del Poble en foren els protagonistes. És per això que són molt encertades les seves paraules quan va dir: Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diners, l'artista amb el cavall.

Sense cap mena de dubte, sense l'impuls editorial de Joan Salvat-Papasseit avui no podríem gaudir d'aquestes edicions úniques i extraordinàries... i "inútils".

Josep Obiol, Ex libris personal de Joan Salvat-Papasseit (1921)

BIBLIOGRAFIA

DIVERSOS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà. Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Edicions 62, 2010

JANÉS I OLIVÉ, JOSEP. Lírics catalans. J. Salvat Papasseit. Barcelona, Oreig de la Rosa dels Vents, 1938.

MINGUET, JOAN MARIA. Alliberar Xavier Nogués. Barcelona, Palau Antiguitats, 2022

MINGUET, JOAN MARIA. El celler de les Galeries Laietanes. Alella, Vibop, 2023

QUINEY, AITOR. "El postsimbolisme i les avantguardes (1914-1936)" a CASACUBERTA, MARGARIDA / QUINEY, AITOR. Imatge & Poesia. Les poètiques de la modernitat. Lladó, Úrsula Llibres / Fundació Rafel Masó /BNC, 2022 pp. 134-239

TORREGROSSA, IRIS. Joan Salvat-Papasseit i la promesa d'Eugeni d'Or. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2024 

VIDAL OLIVERAS, JAUME. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell, Museu d'Art de Sabadell, 1998

L’oncle Vicents (1926) de Josep Puig Pujades, Dalí abans de Dalí (i 2)

A l’Anna Teixidor, per la seva generositat en facilitar-me el seu estudi sobre Josep Puig Pujades.

Coberta bicroma de L’oncle Vicents

En l’apunt anterior vam poder veure una primera col·laboració d’un jove Salvador Dalí com a il·lustrador d’un poemari del figuerenc Carles Fages de Climent. La segona participació de l’artista com a il·lustrador de llibres, tasca a la qual dedicaria molts esforços artístics al llarg de la seva dilatada vida, va correspondre al llibre que presentem avui.

El llibre d’avui, com l’anterior, fou publicat per l’Editorial Polígrafa de Barcelona. És tracta de l’obra literària d’un altre figuerenc, Josep Puig Pujades, però de gènere diferent. Mentre que el primer fou un poemari d’ambientació empordanesa, en aquest cas és una novel·la, també d’ambientació empordanesa. El llibre, imprès el 1926, fou publicat en foli (25 x 17,5 cm.) amb un paper industrial de baixa qualitat –malgrat que es va fer un tiratge en paper de fil de 20 exemplars signats per l’autor- i enquadernat amb rústica, amb una coberta bicroma que combina el negre amb un detall en groc que representa la cintra mètrica típica dels sastres, ja que el protagonista és un botiguer tèxtil. El llibre porta per títol L’oncle Vicents, que és el personatge sobre qui recau l’acció i exerceix el mateix ofici que l’escriptor de l’obra, Josep Puig Pujades, propietari de la casa de teixits més importants de Figueres a l’època, els Magatzems Puig París.

La pregunta obligada podria ser: com és que Salvador Dalí va il·lustrar el llibre d’un botiguer? Afortunadament el món és més ric de matisos que el que una simplificació com la que podríem caure ens podria induir a pensar, seguint el clixé d’un cert menyspreu vers l’ofici de botiguer. Josep Puig Pujades fou un dels personatges més importants en els àmbits polític i cultural de la ciutat de Figueres de principis del s. XX i fins el 1939. De fet, la seva activitat literària prengué força quan durant la dictadura de Primo de Rivera van tancar el diari Empordà Federal  -que dirigia- i el partit UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) del qual era el dirigent a Figueres i, a més, li van prohibir qualsevol activitat política. Com a membre de la Generalitat republicana, a partir de l’octubre del 1934 estigué pres a Girona, fou rehabilitat el 1936 i a partir del 1939 va haver d’agafar el camí de l’exili.

Malgrat la seva militància era crític amb l’actitud tradicional del seu partit, hereu de Pi i Margall i li retreia que pletòric d’èxits electorals no hagi dedicat esforços a crear escoles ni dispensaris, no ha organisat cursos ni conferencies... en una paraula, no ha sembrat llevor perque aparagués una generació fortament armada per a les evolucions intelectuals i polítiques de la vida... Aquestes inquietuds eren compartides per certs cercles figuerencs entre els que es trobava el notari Salvador Dalí i Cusí, pare de l’artista, amb qui mantenien una bona amistat. Anna Maria Dalí –la germana del pintor- anomenava aquest cercle d’amistats del seu pare l’elit intel·lectual i la descrivia com a oberta, lluminosa, liberal, extrovertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l’ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa.

Malgrat aquesta activitat política, a Barcelona gairebé només se’l coneixia per la seva tasca literària i d’articulista, ja que a més de publicar en premsa local figuerenca també escrivia per a la barcelonina, com La Veu de Catalunya o La Nau. Les seves relacions van fer que la publicació del llibre L’oncle Vicents tingués certa repercussió en revistes com El Borinot, D’Ací i D’Allà o la Revista de Catalunya. Les crítiques foren positives malgrat que la novel·la, com a mínim des del meu punt de vista, és més aviat discreta i fluctua entre un drama familiar amb tocs de novel·la rural i una certa tendència moralitzadora, amb un rerefons de tesis d’influències genètiques.

Com que no ens dediquem a crítica literària i sí a la història dels diversos llibres que presentem, valorem la figura de Josep Puig Pujades des del vessant d’homme de lettres que intentà dinamitzar la ciutat de Figueres i sobretot pel seu paper d’impulsor dels seus escriptors i artistes. I aquí és on es posa de manifest la relació amb Salvador Dalí, ja que fou una de les persones més importants en els seus anys de formació. L’amistat entre la família Dallí i Puig Pujades era tal que, pel seu físic arrodonit, els Dalí l’anomenaven familiarment en Peixera.

Fou ell precisament qui, amb el pseudònim de Puvis –com bé ha identificat l’Anna Teixidor en l’estudi que ha fet de l’escriptor- li va fer la primera crítica, arran d’una exposició conjunta de pintors figuerencs, organtizada per La Societat de Concerts al Teatre Municipal, quan Salvador Dalí tenia només 16 anys. En aquesta primeríssima crítica, publicada l’11 de gener de 1919, Josep Puig Pujades deia: L’home que porta a dins lo que’ns mostren els quadres exposats en el saló de la Societat de Concerts es ja un cos gran en el sentit artístic… No hi ha dret a parlar del noi Dalí perque’l tal noi es ja un home… No hi ha dret tampoc a parlar de que promet sinó que cal dir que dóna.
L’home que sent la llum com En Dalí Domenech, que vibra devant l’el·legancia d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys amb les pinzellades sucoses i calentes del Bebedor, que te un tal depurat sentit decoratiu com el que’ns mostren els carbons i especialment el del Baluart, es ja un artista de la mena dels que farán forrolla.
I afegia que tenia la ferma esperança de que temps a venir les paraules nostres – i per esser nostres, paraules humils – tindrán el valor d’una profecia: En Salvador Dalí Doménech será un gran pintor.

Revista Empordà federal del 15 d'octubre del 1921 dedicada a Pep Ventura amb coberta de Salvador Dalí

Podem al·legar que l’amistat pot portar a l’exageració, però la veritat és que Puig Pujades durant els inicis de la carrera del pintor li donà suport permanent, amb la publicació d’una desena d’articles que el lloaven i amb la compra de força obra, tant per a àmbits públics (il·lustracions per a Empordà Federal o per a institucions figuerenques) com privats. Puig Pujades era un col·leccionista d’art i moltes vegades havia compartit la seva col·lecció amb Salvador Dalí, a la qual incorporà pintures de l’artista que farà forrolla, i que va arribar a fer-li fins a quatre retrats, un de pintat i els altres dibuixats. La fidelitat a l’artista el portà a defensar-lo contra les més diverses acusacions que l’artista va rebre a l’inici de l’etapa surrealista i fou el primer en publicar una entrevista amb ell a La Nau després de la publicació del polèmic Manifest Groc del 1928.

Per això no és d’estranyar que després que Dalí il·lustrés Les bruixes de Llers de Carles Fages de Climent, Josep Puig Pujades li proposés de fer el mateix per a la seva novel·la. Hem de suposar que el llibre havia d’estar ja molt avançat el 1924, malgrat que la impressió no es dugués a terme fins el 1926. Aquesta diferència de dos anys la podem determinar pel fet que algunes signatures de les il·lustracions són datades el 1924 (malgrat que n’hi ha moltes on és irreconeixible tant la signatura com la data) i en una nota a l'inici del llibre es fa constar que el primer capítol va rebre el Premi Prosa dels Jocs Florals del Rosselló del 1925.

Final del llibre amb un il·lustració de tipus més tradicional i una de formulacions més avantguardista, vinculada iconogràficament a una fotografia de García Lorca i Buñuel també dalt d’un avió

A diferència de Les bruixes de Llers, les vint-i-vuit il·lustracions de L’oncle Vicents (entre encapçalaments de capítols, culdellànties i vinyetes intercalades) són més diverses estilísticament. En el primer cas ja vam veure que hi havia dues tendències, una més arrelada a una tradició noucentista i una altra on s’introdueixen certs conceptes avantguardistes. En el cas que comentem avui les diferències estilístiques són més variades, amb la majoria de les il·lustracions vinculades a unes figures i formes de traç gruixut, de tipus popular, i després tota una sèrie d’il·lustracions més innovadores, vinculades als seus assajos dels anys 24 i 25. De fet en el llibre Dalí, una vida de llibre es descriuen aquestes il·lustracions de manera complexa: els dibuixos tenen tocs del clownisme de Rafael Barradas (esborra les nines dels ulls dels retratats i esquematitza al màxim els rostres), del noucentisme de Sunyer i Obiols, i del cézannisme i cubisme picassià.

Il·lustració amb núvia segurament realitzada a llapis en l’original

Vist amb una certa perspectiva de temps, sembla que les il·lustracions més tradicionals foren concebudes per il·lustrar els diversos esdeveniments de la novel·la, adaptant-se perfectament al text. En canvi, la resta d’il·lustracions –les més avantguardistes- semblen no haver fetes per al llibre i estan situades aleatòriament enmig del text, ja que en ser figures asèptiques l’autor del text o l’editor podien situar-les on volguessin. Malgrat tot, n’hi ha algunes que encara que no compartissin estètica amb la majoria de les il·lustracions sí que cal pensar que foren fetes expressament per al text, però a posteriori com són el cas de la núvia o l’escena de l’aplec.

Anuncis del nº 3 de Residencia –revista de la Residencia de Estudiantes de Madrid- del setembre-desembre del 1926 il·lustrats per Salvador Dalí

Aquestes diferències estilístiques, però, no foren en cap moment un inconvenient per a Salvador Dalí, ja que estava acostumat a barrejar les seves experimentacions en les exposicions d’aquells moments. Fins i tot les il·lustracions que va fer per als anuncis de la revista Residencia de la Residencia de Estudiantes de Madrid del 1926 són tots ben diferents. De fet, la crítica que aparegué a La Vanguardia del 16 d’octubre del 1926 descrivia L’oncle Vicents com un volúmen presentado con muy buen gusto, e ilustrado con la sensibilidad moderna de Salvador Dalí, si bien con falta de unidad en el procedimiento de los dibujos.

Per a Dalí això no mai fou un problema, però sí per a alguns crítics que li retreien aquesta aparent manca de criteri i que insinuaren –malèvolament- quan el 1928 començà a pintar a la manera surrealista, que no és que no sabés pintar sinó que ho feia per agradar a una certa crítica avantguardista. Fins i tot les visites que li van fer a Figueres tant Joan Miró com el seu marxant foren mal interpretades. Era com si en Dalí hagués dit que els quadres bons (referint-se als dels seus inicis) els tenia a l’estudi, a la qual cosa el marxant –suposadament- li digué que aquests no li interessaven i que només volia els surrealistes, és a dir, els de menys qualitat...

Quan mirem les il·lustracions més avantguardistes hem de tenir en compte que podrien ser dibuixos preparatoris per a quadres posteriors, datats el 1925. Salvador Dalí mateix podria haver obsequiat Josep Puig Pujades amb aquests dibuixos, sense pensar en L’oncle Vicents, o que l’escriptor -una vegada tingués el llibre a impremta- li sol·licités noves il·lustracions per tal d’equilibrar el text amb més imatges i que Dalí li lliurés dibuixos que ja tenia fets.

Aquesta darrera idea no és rocambolesca, com podem observar en el comentari d’Ana Ávila en el seu estudi sobre el tercer llibre il·lustrat per Salvador Dalí i escrit per Rogelio Buendía, Nafraugio en 3 cuerdas de guitarra, publicat a Sevilla el 1928. Ana Ávila comenta que segurament les il·lustracions d’aquest llibre foren dibuixos previs que Salvador Dalí ja tenia fets i, en ser-li sol·licitades unes il·lustracions per unes poesies avantguardistes, li passés uns dibuixos adients ja que aquests sí que pertanyen a l’inici d’una estètica surrealista –amb una il·lustració propera als putrefactes. Sembla ser que fins i tot alguna de les il·lustracions de Salvador Dalí provocaren un canvi dintre del poemari de Rogelio Buendía.

Noia d’esquena, molt proper a Noia asseguda / noia d’esquena

En aquest sentit és interessant veure la carta que Sebastià Gasch – crític d’art i amic de Dalí- envià a Rogelio Buendía el 20 de febrer del 1928, en la qual feia d’intermediari entre el poeta andalús i el pintor figuerenc: ... Estuve en Figueras y hablé a Dalí de su deseo. Él es enemigo de ilustrar cualquier texto sujetándose a su contenido y en esos casos se limita a dibujar obedeciendo a las impresiones producidas por la lectura. Esto no está mal y me parece que puede ser puesto en pràctica con su poema. Me dijo que le agradecería le mande el libro de usted y su poema y que seguramente le mandará algunos dibujos. Su dirección es Salvador Dalí, pintor. Calle Monturiol, 24. Figueras (Gerona).

L’home de la pipa, molt proper al Retrat del meu pare amb pipa

Aquesta carta descriu molt bé el procediment utilitzat per Salvador Dalí en el llibre de Les bruixes de Llers en el qual les il·lustracions no són descriptives, però no en el cas de L’oncle Vicents -precisament perquè són força descriptives de les diverses situacions de la novel·la-. Només s’escapen a aquesta manera de fer una sèrie de dibuixos que ja hem comentat que hauríem de datar vers el 1925, i no pas el 1924 com pot semblar a priori. Aquestes il·lustracions - l’home de la pipa, la noia d’esquena i l’home de la finestra- semblen més dibuixos preparatoris per a quadres que il·lustracions per al llibre.

Ex-libris de Jaume Carner Galofre dissenyat per Ramon Cardunets a sota d’una il·lustració de cavaller de Salvador Dalí a l’inici de L’oncle Vicents

A més a més, hi ha un dibuix que podríem anomenar “de línia contínua” tal com feia Salvador Dalí a l’entorn del 1925 i que també trobem a l’anunci de Residencia dedicat a les Canciones españolas. Aquesta il·lustració d’un cavaller no té res a veure amb l’obra i fou la mateixa que utilitzaren els amics de Figueres de Salvador Dalí per al menú de l’Àpat d’homenatge del 5 de desembre del 1925, que van organitzar arran de la seva primera exposició individual a la Galeria Dalmau de Barcelona. La situació d’aquesta il·lustració fora del context del llibre, i en les pàgines de respecte de l’inici, ens permet albirar que fou reaprofitada per Josep Puig Pujades, que de ben segur va ser un dels organitzadors d’aquest Àpat. En l’exemplar de què disposem aquesta il·lustració està més distorsionada pel fet de tenir-hi enganxat l’ex-libris elaborat per Ramon Cardunets per a l’advocat Jaume Carner Galofre -fill i pare de polítics destacats .

Revista D’Ací i D’Allà de l’octubre del 1926 amb el retrat de Josep Puig Pujades fet per Salvador Dalí

És curiós que si, com sembla, Josep Puig Pujades aprofitava els dibuixos que li comprava o bé que Dalí li passava, no reproduís un dels tres retrats dibuixats –més un oli – en el seu llibre, al contrari del que va fer per la revista D’Ací i D’Allà i de la qual era col·laborador assidu, en la semblança que li van dedicar l’octubre de 1926. Aquest dibuix, posteriorment a l'acabament d'aquest apunt, ha sortit a Mataró relacionat amb l'art confiscat pels feixistes. Encara que aquesta il·lustració no s’inclogué a L’oncle Vicents queda molt clar que la relació personal entre l’escriptor i l’il·lustrador era molt estreta. I de fet, això va possibilitar un llibre excepcional, en el qual podem copsar les diverses experimentacions estètiques que un jove Dalí anava produint malgrat la seva diversa formació acadèmica. Aquest distanciament amb la formació “reglada” culminà en l’expulsió -via reial decret- de l’Escola de Belles Arts de Madrid, en declarar incompetent al tribunal que l’havia d’avaluar de “Teoría de las Bellas Artes” el 14 de juny del 1926.

Índex del llibre

A partir d’aquest moment el camí que empren ja és més conegut. Es va introduir gràcies a Joan Miró als cercles surrealistes de París, i va il·lustrar el llibre de Rogelio Buendía i després ja en plena voràgine parisenca amb el llibre d’André Breton i Paul Éluard L’Immaculée Conception del 1930 publicat per Éditions Surréalistes de París. A partir d’aquest moment, les relacions de Salvador Dalí amb el món del llibre foren molt estretes fins al final dels seus dies, tal com demostren diverses monografies dedicades al tema. Curiosament, deixen una mica al marge aquests dos llibres –Les bruixes de Llers i L’oncle Vicents que, en canvi, creiem cabdals per al seu desenvolupament artístic.

BIBLIOGRAFIA:

ÁVILA, ANA. “Las ilustraciones de Dalí para Naufragio en 3 cuerdas de guitarra (1928), poemario de Rogelio Buendía” a Anuario del Departamento de Historía y Teoría del Arte. Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1999. Vol XI

TEIXIDOR, ANNA. “Empordà Federal i Josep Puig Pujades: expressió i guiatge d’un projecte periodístic i polític”. a Gazeta. Bellaterra, Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació - Facultat de Ciències de la Comunicació Universitat d'Autònoma de Barcelona, 2010

TEIXIDOR, ANNA. ”Josep Puig Pujades, profeta del jove Dalí” a Actes del IV Congrés d’Història del Periodisme. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2012 (en vies de publicació)

VARIS AUTORS. Dalí, els anys joves (1918-1930). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1995

VARIS AUTORS. Dalí. Una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004