Cobertes de Novelas y cuentos (1942-1959) de Manolo Prieto, el luxe a preus populars

Avui fa 100 anys que va néixer Manolo Prieto. Quan l’any 2000 en Leblansky i jo vam visitar el Museo Reina Sofia de Madrid hi havia l’exposició  Signos del Siglo. 100 años de Diseño Gráfico en España, comissariada per Alberto Corazón, Emilio Gil i Enric Satué i aquí és on per primera vegada vaig sentir parlar de Manolo Prieto. A en Leblansky li va saltar el cor en veure algunes cobertes de Novelas y cuentos exposades dintre de les vitrines i exaltat em va explicar les mil i una meravelles d’aquell desconegut per a mi.

Capçalera dissenyada expressament per a la Setmana Manolo Prieto de la Galeria d'Imatges. Independentment d'aquesta setmana al llarg de l'existència de la Galeria d'Imatges hem anat publicant obra d'ell com podeu comprovar en l'etiqueta d'Espai Manolo Prieto de la Galeria.

Des d’aquell any en Manolo Prieto ens ha anat acompanyant en les nostres converses sobre estètica. De fet fa temps que volia demanar-li a en Leblansky que escrigués un apunt sobre en Manolo Prieto com ja ho va fer sobre els pulp. En projectar celebrar la Setmana Manolo Prieto a la Galeria d’Imatges en motiu del seu centenari -en la que cadascú havia de fer un apunt personal- la cosa no va passar d’idea i aquí em teniu intentant explicar de la millor manera possible què són les cobertes d'aquest artista.

L’obra de Manolo Prieto és molt extensa, més enllà del genial disseny publicitari del toro de l’Osborne, i inclou tota una vida artística dedicada al que avui anomenem disseny gràfic i que en aquell moment només era il·lustració. Com que la pàgina web de la Fundación Manolo Prieto que dirigeix el seu fill és molt bona i es recullen tots els aspectes més diversos de la seva vida i obra jo em centraré en la seva obra més representativa i admirada, la Revista literaria. Novelas y cuentos de l’Editorial Dédalo de Madrid.

Aquesta col·lecció publicava setmanalment una novel·la o un recull de contes i ell fou l’encarregat, entre el 1942 i 1959, d’il·lustrar les seves cobertes malgrat que en aquesta època a vegades també hi ha altres il·lustradors que hi participaren. Si fem un petit càlcul ens trobarem en que en total hauria il·lustrat, si fa no fa, unes 900 cobertes. Caldria tenir un bon inventari de totes les cobertes que ha fet perquè seria tot un plaer visual a més d'essencial per al seu estudi i sabríem realment quantes en va arribar a fer. Aquest inventari ens serviria per a poder apreciar les cobertes i comparar qualitats entre les més refinades i les enfarfagades o no prou ben resoltes ja que és impossible durant tant de temps assolir la perfecció artística.

El disseny de la col·lecció intentà seguir l’esquema de moltes altres col·leccions de literatura popular que s’editaren a principis del s. XX i que volien oferir literatura a preus molt baixos. El paper utilitzat fou el mateix que el de diari i la tipografia era molt petita i compacta per tal d’estalviar pàgines, el que en dificulta la seva lectura però abarateix costos. Novelas y Cuentos fou publicada per primera vegada el 1929 sota la direcció de Nicolás Maria de Urgoiti, l’editor del diari El Sol (on Prieto havia treballat al final de la guerra) i -amb el parèntisi de la Guerra civil- s'imprimí fins a principis dels anys 60.

Aquesta llarga trajectòria en que es publicà de tot tipus de literatura, amb un paper de molt mala qualitat i grans tiratges ha provocat que els exemplars de Novelas y Cuentos puguin comprar-se a preus realment molt competitius, algunes vegades fins i tot per sota de l’euro. Això no és més que l’evidència de l’èxit que va arribar a tenir en el seu moment i com el format de revista aconseguí que fos més atractiu per a una franja de públic més avesat a comprar en un quiosc que en una llibreria. A més el format canvià de dimensions ja que els anys 40 era de doble foli (32 x 23 cm.) i en canvi al canviar la dècada es reduí a mig foli (23 x 16 cm.) perquè fos més manejable.

Manolo Prieto, després de la Guerra Civil i després d’haver d’esquivar alguna que altra denúncia d'un il·lustrador que volia la seva feina en el consulat alemany per la seva participació en l’aparell de propaganda política de la República va entrar a treballar com a portadista de la nova etapa de Novelas y Cuentos, que li donà certa estabilitat econòmica juntament amb la feina a Publicidad Azor. La il·lustració cada setmana d'una coberta, però, fou molt dura perquè fins i tot la família explica que mentre treballava a casa la seva dona li anava llegint els textos perquè pogués plasmar en una il·lustració el contingut.

L'arribada de Manolo Prieto a l'Editorial Dédalo suposà un canvi estètic profund ja que prsescindí del retrat en negre de l'escriptor autor del text que presidia les cobertes de l’etapa anterior per substituir-lo per les il·lustracions acolorides. Aquestes il·lustracions són les que li donarien fama i que van fer més atractiva la presentació d’aquestes obres perquè no fossin tant feixugues. La coberta però, per tal d’unificar la col·lecció sempre tenia el mateix esquema: una banda lateral esquerra grisa i com a capçalera el títol en negre i el de l’autor i el preu en vermell. Malgrat aquesta limitació unificadora Manolo Prieto aconseguí dotar la col·lecció d’una gran personalitat que la distingia de la resta de col·leccions properes..

Les seves il·lustracions es realitzaren sempre en tres colors, el negre com a element permanent i dos colors més, un de vermellós per tal d'aprofitar les lletres de l'autor i el preu i un altre color que és el que canvia constantment i dona personalitat a les cobertes. El blanc –grogós amb el pas del temps- del paper actua de fons i també de color complementari. Així doncs, amb aquests colors aplicats de manera plana aconsegueix uns resultats d’allò més contundent i que suposaren una entrada d’aire fresc als quioscos que és on es venia Novelas y cuentos.  Les il·lustracions foren un prodigi de síntesi i domini de la línia dels contorns o de les formes plenes assolint amb molt pocs traços i formes la il·lustració desitjada.

Un altre dels aspectes poc comentats és la seva habilitat per a resumir la temàtica de l’obra amb una sola imatge. Aquest resum no està exempt d’una mirada seriosa o burleta, dòcil o cruel, irònica o enaltidora... amb una multitud de registres que són sorprenents. La concepció de la coberta sempre esdevenia una sorpresa per als seguidors d’aquestes lectures i un gran atractiu per a la seva compra ja que cridaven l’atenció en aquests tractaments conceptuals de l’obra.

En definitiva, no ens equivoquem si afirmem que Manolo Prieto, amb aquesta col·lecció aconseguí renovar els nostres quioscos i posar una pinzellada de color i formes en un quioscos realment grisos d’una època gris. Per això sorprèn encara més que en uns llibres de concepció pobre però de rica coberta, concebuda moltes vegades més com a cartell publicitari que res.

Quan el 1959 deixà de realitzar les cobertes i fou substituït les il·lustracions es convertiren en una cosa ben adotzenada, sense la grapa del mestre malgrat que la varietat de color es va mantenir. Manolo Prieto deixà la il·lustració i la publicitat perquè hom el considerà ja com a persona vella i es dedicà, després a la elaboració de medalles on es convertí un dels més apreciats del seu moment.