Pulps, la literatura i la il·lustració fantàstiques

Apunt d'en Leblansky

Arran de la crisi del 1929 als Estats Units, la dècada dels anys 30 va ser dura per a molta gent. Els escriptors i il·lustradors, en general, formaren part del col·lectiu de persones que -amb pocs diners a la butxaca i moltes ganes de treballar- van anar provant fortuna aquí i allà, esperant que algú els contractés ni que fos per un sou ridícul.


Les revistes de literatura popular, anomenades també pulps pel fet que estaven impreses amb el paper més econòmic que hi havia –rough wood pulp, és a dir, pasta d’escorça d’arbre- eren una sortida possible a l’hora de publicar, i així és com les obres d’escriptors com H. P. Lovecraft, Ray Bradbury, Isaac Asimov, Robert Heinlein o Frederich Brown van veure la llum per primer cop, en la majoria dels casos acompanyades d’espectaculars il·lustracions sortides del pinzell o la ploma de Virgil Finlay, Margaret Brundage –algun dia parlarem d’aquesta dona, pionera de la il·lustració eròtica- , Hannes Bok o J. Allen St. John, entre d’altres.


Per situar-nos, recordem que els pulp magazines són les publicacions nord-americanes de literatura popular, bàsicament de relats curts de terror, ciència-ficció, fantasia, western i aventures, destinades al consum de masses.


L’època daurada dels pulps va ser la dècada dels 30, quan el mercat s’inundà de desenes i desenes de publicacions de petit format –solien tenir una mida de 15 x 25 cm- i preus molt econòmics –entre 10 i 30 cèntims de dòlar-, amb portades cridaneres, eròtiques i, fins i tot, sàdiques, que sovint guardaven molt poca relació amb el contingut.


Aquestes il·lustracions coloristes de la portada, així com el llenguatge clar i senzill dels relats van ser la clau de l’èxit dels pulps. D’entre els autors, aviat destacaren pel nivell literari i gràfic Weird Tales, Amazing Stories, The Shadow i Astounding Stories.

Convé deixar clar, però, que no tot el que es publicava en els pulps era bo, com tampoc no ho eren la majoria dels pulps mateixos: hi havia molta morralla, molts plagis i moltes obres mediocres destinades a distreure al ramat de toscos analfabets sense imaginació que formen la majoria dels lectors d’aquest tipus de publicacions, en paraules de Lovecraft mateix. I no s’equivocava, certament, però els pulps van complir una funció important, ja que a més de servir de plataforma a escriptors i il·lustradors, gràcies al preu assequible, un contingent important de lectors cultes i imaginatius va tenir accés a literatura d’alt nivell, encara que barrejada, com hem dit, amb autèntica púrria.


Qui s’havia de pensar en aquella època que aquestes revistes, que es venien a preus irrisoris i es llençaven després de llegir-les –no servien ni per embolicar l’entrepà-, serien avui tan cobejades pels col·leccionistes? Si a més les portades són dissenyades per la Brundage o en Finlay la seva cotització ja és estratosfèrica! Si entreu a l’ebay, la companyia de subhastes virtuals més important del planeta i cerqueu qualsevol número d’un pulp amb un cert pedigrí com ara Weird Tales o The Shadow, veureu com el preu final acaba pujant moltíssim, i com, en el cas d’aquells que tenen portades de la Brundage o d’en Finlay, s’arriben a pagar quantitats molt elevades.


Personalment em vaig iniciar en aquestes subhastes quan, de cara a la preparació d’un número de la revista especialitzada Lovecraft magazine dedicat als pulps, m’interessava tenir-ne algun. Vaig descobrir aleshores que això de les subhastes és un bon sistema per fer pujar l’adrenalina, i vaig acabar entrant de ple en aquest món amb l’ajuda d’un amic que residia fa uns anys als USA i que ara el trobareu a Anglaterra... Amb el temps, en vaig aconseguir una bona col·lecció que ara tinc a casa guardats en bosses especials. Perquè aquesta és una pega important que tenen: com que els pulps estaven fets amb un material tan dolent, a la que els fulleges una mica corren el perill de caure a trossos, desintegrant-se a les mans de qui els llegeix. De fet en Galderich, en fer les fotografies li van caure alguns trossos de paper pulp...


Per la seva preservació ideal, el procés és el següent:
1. Cal posar el pulp al congelador –prèviament embolicat, és clar- i deixar-lo allà un parell de dies. No hi ha cap bestiola –ni els més pertinaços Lepisma saccharina, altrament coneguts com a peixets de plata,- que sobrevisqui a aquestes temperatures.
2. A continuació es procedeix a restaurar –si cal, que quasi sempre és així- les tapes i l’interior. Atenció: per fer tal cosa mai no s’ha d’utilitzar celo ni cap tipus de cinta adhesiva similar! Deixaria molta ronya i a més no hi hauria manera de treure-la sense fer malbé la pàgina.
3. Finalment, es diposita el pulp en una bossa de plàstic transparent del tipus acid free, i es posa a la prestatgeria més visible de casa, per que llueixi com cal. Fullejar l’interior es pot fer, que hi ha il·lustracions molt impactants, però llegir-lo de cap manera: el faríeu pols en dos dies. Si us interessa algun relat dels que contenen, aneu a la llibreria i compreu-vos l’edició de butxaca, que el pulp és aliment de col·leccionistes...