dilluns, 1 de febrer del 2010

Pulps, la literatura i la il·lustració fantàstiques


Apunt d'en Leblansky

Arran de la crisi del 1929 als Estats Units, la dècada dels anys 30 va ser dura per a molta gent. Els escriptors i il·lustradors, en general, formaren part del col·lectiu de persones que -amb pocs diners a la butxaca i moltes ganes de treballar- van anar provant fortuna aquí i allà, esperant que algú els contractés ni que fos per un sou ridícul.


Les revistes de literatura popular, anomenades també pulps pel fet que estaven impreses amb el paper més econòmic que hi havia –rough wood pulp, és a dir, pasta d’escorça d’arbre- eren una sortida possible a l’hora de publicar, i així és com les obres d’escriptors com H. P. Lovecraft, Ray Bradbury, Isaac Asimov, Robert Heinlein o Frederich Brown van veure la llum per primer cop, en la majoria dels casos acompanyades d’espectaculars il·lustracions sortides del pinzell o la ploma de Virgil Finlay, Margaret Brundage –algun dia parlarem d’aquesta dona, pionera de la il·lustració eròtica- , Hannes Bok o J. Allen St. John, entre d’altres.


Per situar-nos, recordem que els pulp magazines són les publicacions nord-americanes de literatura popular, bàsicament de relats curts de terror, ciència-ficció, fantasia, western i aventures, destinades al consum de masses.


L’època daurada dels pulps va ser la dècada dels 30, quan el mercat s’inundà de desenes i desenes de publicacions de petit format –solien tenir una mida de 15 x 25 cm- i preus molt econòmics –entre 10 i 30 cèntims de dòlar-, amb portades cridaneres, eròtiques i, fins i tot, sàdiques, que sovint guardaven molt poca relació amb el contingut.


Aquestes il·lustracions coloristes de la portada, així com el llenguatge clar i senzill dels relats van ser la clau de l’èxit dels pulps. D’entre els autors, aviat destacaren pel nivell literari i gràfic Weird Tales, Amazing Stories, The Shadow i Astounding Stories.

Convé deixar clar, però, que no tot el que es publicava en els pulps era bo, com tampoc no ho eren la majoria dels pulps mateixos: hi havia molta morralla, molts plagis i moltes obres mediocres destinades a distreure al ramat de toscos analfabets sense imaginació que formen la majoria dels lectors d’aquest tipus de publicacions, en paraules de Lovecraft mateix. I no s’equivocava, certament, però els pulps van complir una funció important, ja que a més de servir de plataforma a escriptors i il·lustradors, gràcies al preu assequible, un contingent important de lectors cultes i imaginatius va tenir accés a literatura d’alt nivell, encara que barrejada, com hem dit, amb autèntica púrria.


Qui s’havia de pensar en aquella època que aquestes revistes, que es venien a preus irrisoris i es llençaven després de llegir-les –no servien ni per embolicar l’entrepà-, serien avui tan cobejades pels col·leccionistes? Si a més les portades són dissenyades per la Brundage o en Finlay la seva cotització ja és estratosfèrica! Si entreu a l’ebay, la companyia de subhastes virtuals més important del planeta i cerqueu qualsevol número d’un pulp amb un cert pedigrí com ara Weird Tales o The Shadow, veureu com el preu final acaba pujant moltíssim, i com, en el cas d’aquells que tenen portades de la Brundage o d’en Finlay, s’arriben a pagar quantitats molt elevades.


Personalment em vaig iniciar en aquestes subhastes quan, de cara a la preparació d’un número de la revista especialitzada Lovecraft magazine dedicat als pulps, m’interessava tenir-ne algun. Vaig descobrir aleshores que això de les subhastes és un bon sistema per fer pujar l’adrenalina, i vaig acabar entrant de ple en aquest món amb l’ajuda d’un amic que residia fa uns anys als USA i que ara el trobareu a Anglaterra... Amb el temps, en vaig aconseguir una bona col·lecció que ara tinc a casa guardats en bosses especials. Perquè aquesta és una pega important que tenen: com que els pulps estaven fets amb un material tan dolent, a la que els fulleges una mica corren el perill de caure a trossos, desintegrant-se a les mans de qui els llegeix. De fet en Galderich, en fer les fotografies li van caure alguns trossos de paper pulp...


Per la seva preservació ideal, el procés és el següent:
1. Cal posar el pulp al congelador –prèviament embolicat, és clar- i deixar-lo allà un parell de dies. No hi ha cap bestiola –ni els més pertinaços Lepisma saccharina, altrament coneguts com a peixets de plata,- que sobrevisqui a aquestes temperatures.
2. A continuació es procedeix a restaurar –si cal, que quasi sempre és així- les tapes i l’interior. Atenció: per fer tal cosa mai no s’ha d’utilitzar celo ni cap tipus de cinta adhesiva similar! Deixaria molta ronya i a més no hi hauria manera de treure-la sense fer malbé la pàgina.
3. Finalment, es diposita el pulp en una bossa de plàstic transparent del tipus acid free, i es posa a la prestatgeria més visible de casa, per que llueixi com cal. Fullejar l’interior es pot fer, que hi ha il·lustracions molt impactants, però llegir-lo de cap manera: el faríeu pols en dos dies. Si us interessa algun relat dels que contenen, aneu a la llibreria i compreu-vos l’edició de butxaca, que el pulp és aliment de col·leccionistes...

20 comentaris:

  1. Aquest dibuixos són interessantíssims!!!!! i preciosos!!! Aquesta necessitat (económica) de grans pintor americans que els porta a il.lustrar revistes, és similar a la situació que es va viure a Catalunya durant els darrers del XIX i primers anys del XX, quan pintors com Mas i Fondevila, Barrau, Rusiñol.... il.lustraven setmanaris amb dibuixos genials!!!
    Ah, i ara entenc d'on ve el títol de la peli "Pulp fiction"...

    ResponElimina
  2. Molt interessant i molt bonic i massa delicat per a mi. Leb, tot aquest tresor és teu?

    ResponElimina
  3. Recordo com n'Asimov sempre feia el relat d'on i com havia arribat a publicar i dels seus trasllats d'una revista a una altra. Ara "ho visualitzo" més gràcies a tu. Per cert que m'ha interessat molt tot això que expliques de com conservar-los. Algun dia t'hauré de pagar un seminari de com evitar que se'm facin malbé els meus llibres vells :)

    ResponElimina
  4. Dono fe que és emocionant tenir aquestes obres d'art a les mans, ni que sigui durant uns dies (Leb, m'hauries d'haver dit abans això de posar-les al congelador!). Sobretot si penses que aquelles revistes són més velles fins i tot que el teu pare. La sensació de fragilitat és evident i et fa por fins i tot passar les planes.

    ResponElimina
  5. Beli,
    Es nota molt quan una il·lustració l'ha feta un artista. De mica en mica he anat penjant il·lustracions dels nostres artistes que han treballat en el món de del llibre alguna vegada.
    Ha, ha... això del Pulp fiction quan es coneix el Leblansky ho entens molt ràpidament...

    ResponElimina
  6. Allau,
    Al Leblansky quan vam fer les fotografies li va caure una llàgrima en veure que un full s'estava desintegrant... és molt sensible!
    I si, tot aquest tresor i més.
    Quan vulguis quedem i li buidem la casa, no té reixes...

    ResponElimina
  7. Clídice,
    Si vols conservar els llibres vells ja saps que no pots guardar el que et sobre del sopar... el congelador el tens ple!

    ResponElimina
  8. Fary,
    Em sembla que t'equivoques de bloc. Secció contubernios juedomasonicocatalanistes... aneu a cal Gazo!

    ResponElimina
  9. SM,
    T'anomenem camell oficial del Leblansky i del Galderich.
    Ara, et podria haver avisat d'això del congelador i no està tot el dia amb els virus per casa...

    ResponElimina
  10. Tot un visionari, aquest Lovecraft! Si pensava això dels seus contemporanis, què no diria dels Leblanskys actuals, hehe.


    (Aquest Caballé és de por)

    ResponElimina
  11. Allau, francament, la cole de pulps és un dels meus tresors més valuosos. I és com molt màgic quan una d'aquelles publicacions mítiques la pots tenir a les mans i fullejar-la (encara que no massa, que es desintegra, haw, haw)

    ResponElimina
  12. Clídice, el que et confessaré ara no és conya: la setmana passada vaig decobrir al congelador dos llibres amb portada d'Artur Ballester que havia comprat al mercat de Sant Antoni feia mesos, i que ja no recordava que els havia posat allà. Em pensava que eren pits de pollastre.

    ResponElimina
  13. Puigmalet, l'oncle Howardo possiblement diria pestes de mi, però com que era un tros de pa, al final encara acabariem parlant de tebeos i de llibres de ciència-ficció, i jo n'aprendria.

    ResponElimina
  14. Desconocía la historia del nombre de pulps. ¡Muy interesante!

    Muy buenos ejemplares y mejores recomendaciones para alargar su existencia.

    ResponElimina
  15. No conocía la historia de pulps, pero tu entrada me encantó
    ¡Muy interesante!
    Creo que esto tipo de literatura tiene sus apasionados.
    Curiosa la receta para su preservación perfecta

    ResponElimina
  16. Marco Fabrizio,
    Ja veus que no només els bascos han de buscar l'origen del seu nom... també els pulps! ;-)

    ResponElimina
  17. Rui,
    Quan en Leblansky em va explicar el seu mètode per a matar tot bitxo viu que tinguin els pulps vaig pensar amb en Diego Mallén que també explica aquest mètode!

    ResponElimina
  18. De fet aquest mètode, també s'utilitza per la conservació de les col·leccions entomològiques en sec, ja què com el paper també són atacades per diverses classes de bitxos

    ResponElimina
  19. Ja sé a unes quantes cases que no hi penso anar a sopar sinó tinc la garantia que el que menjo és fresc del dia!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols