dijous, 11 de juny de 2015

El primer llibre en català del franquisme: Mes de Maria eucarístic (1939) de Mn. Lluís G. Otzet


A les germanes Lorés Otzet

Haig de reconèixer que em treuen de polleguera les permanents acusacions que el castellà està tractat ara igual que el català ho va ser durant el franquisme. Només una persona sense cap mena de noció de la història o algú amb mala llet i mala fe pot dir una bajanada d'aquesta alçada. Ara s'està celebrant la Setmana del LlibreProhibit al Born amb una exposició i diversos actes des d'un concert a xerrades i ponències i és una molt bona ocasió per reflexionar sobre el tema. Potser si els que afirmen que el castellà està marginat a Catalunya se saltessin els prejudicis i assistissin als actes organitzats, potser seria un pas endavant per prendre consciència de les afirmacions insidioses, però és clar sempre els queda el recurs de dir que el Born manipula...


Val a dir que aquí al Piscolabis el tema de la censura i les prohibicions en el món del llibre l'hem tractat sovint i des de diverses èpoques, visions i casos. Si hem de treure una conclusió és que no hi ha uniformitat sinó sovint molta arbitrarietat, malgrat que els efectes siguin sempre més o menys els mateixos... Així doncs, hem parlat dels llibres publicats abans de l'ensulsiada franquista, la impressió de llibres clandestins amb peus d'impremta falsos i a l'exilillibres catalans de franquistes, llibres de clandestinitat cultural  o directament de publicacions populars.

Avui, però, us portem el primer llibre publicat en català després de l'entrada de les tropes franquista a l'inici del 1939! Perquè en fos possible la publicació es van donar diverses condicions -inclòs l'engany- per saltar-se la censura: era un llibre religiós, no es declarà com a llibre sinó com a recordatori de Primera Comunió, per la qual cosa no passà censura oficial i a més estava escrit correctament però amb alguns -pocs- elements prefabrians. Així doncs, el llibre passà la censura eclesiàstica corresponent el 12 de maig del 1939 autoritzada pel bisbe de Barcelona i el Censor Dr. Gabriel Solà Brunet que en donà el nihil obstat però no passà la militar.


Com que no hi hagué cap decret concret que prohibís específicament qualsevol publicació en català, però com que de facto no se n'autoritzaven, hi havia un buit legal curiós per dir-ho d'alguna manera. A la part final del segon article del Ministerio del Interior del 29 d'abril de 1938 a Burgos sobre censura -deia que el organismo encargado de la censura podrá denegar la autorización de impresos, no sólo por razones de índole doctrinal, sino también cuando se trate de obras que, sin estimarse necesarias ni insustituibles, puedan contribuir en las actuales circunstancias de la industria del papel a entorpecer la publicación de otros impresos que respondan a atenciones preferentes. És a dir, si es publicava en català hom podia considerar que no era necessari i que es gastava paper...


En aquestes condicions els primers llibres autoritzats no arribaren fins l'any 1946 i havien de ser de bibliòfil i escrits amb un català prefabrià i de clàssics de la literatura catalana com el Tristeta d'Emili Vilanova il·lustrat per en Jaume Pla. No hi ha dubte que per cert sector de l'espanyolisme és molt important la fragmentació de la llengua catalana. Recordem que Pompeu Fabra fou definit en un article en el diari Solidaridad Nacional del 22 de setembre del 1939 com a gran vividor del catalanismo. Era un gran francófilo y, más todavía, un gran anglófilo. O sea un antirromano. Y por lo tanto, un antiespañol.

BENAVENT, PERE. La rialla als llavis. Versos de... Barcelona, Impremta Clarasó, 1938 (1939)
Llibre de poesia clandestí

Per aquestes dificultats inicials, els primers llibres publicats en català -llevat de casos concrets com el de Miquel Rius que ja hem vist- foren rarament tolerats -i només per raó de contactes personals dels autors o editors dels llibres amb les noves autoritats- o sempre foren clandestins. Però que ningú es pensi que eren impresos d'oposició política -totalment desmembrada, a la presó o l'exili- sinó modestos llibres religiosos o poesies més aviat carrinclones. Aquests llibres religiosos en català desobeïen les indicacions de les jerarquies que se sumaren a l’aniquilació del català: accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas por las dignísimas Autoriadades de esta provincia, rogamos a los Reverendos Rectores de Iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será debidamente atendido, que en los actos de culto público que se celebren en sus respectivos templos, no se use otra lengua vernácula que la lengua española (Circular del Bisbat de Barcelona del 15 de març del 1939).

Camí del cel. Barcelona, Foment de la Pietat, 1936 (1940) 
Devocionari clandestí amb peu d'impremta fals

A causa de circulars com aquestes els petits devocionaris en català s'hagueren de publicar sense el coneixement d'algunes autoritats religioses -d'altres eren una mica més flexibles- malgrat fer-hi constar el típic Amb llicència eclesiàstica i peus d'impremta falsos i dates anteriors al 1936, com és el cas d'El camí del Cel. Per això el llibre d'avui és important perquè burlà tots els entrebancs dels primers moments. aprofitant el caos d'ordres concretes de les més diverses tipologies i de modus operandi no especificats. Sabem que Jaume Aymà demanà el permís de la censura de Barcelona per fer un recordatori de la primera comunió i que aquest permís demanat a l'inici del franquisme fou concedit només per a aquesta finalitat. Per això s'especificava molt que d'aquest llibre-record s'han fet un tiratge de 25 exemplars en paper Castell Guarro, numerats de l'1 al 25, i 100 exemplars en paper corrent. El concepte de "llibre-record" ens indica aquesta ambigüitat en la que es demanava el permís de publicació. En alguns exemplars -no és aquest el cas- hi figura la marca d'un segell de goma que hi diu: Edición particular. Prohibida la venta de este ejemplar bajo ningún concepto.


L'autor del "recordatori de primera comunió", Mn. Lluís G. Otzet, era osonenc i mossèn de la parròquia de la Pietat vigatana i escrigué aquest llibre amagat a casa d'uns amics durant la Guerra. Curiosament va morir a causa dels bombardejos feixistes sobre Vic. Uns diuen que morí al carrer mentre anava a dur la comunió a un malalt en ple bombardeig -fet que li dóna una dimensió èpica a la seva mort- però d'altres creuen que la mort devia ser més prosaica en enxampar-lo a la casa on es refugiava, perquè no creiem gaire versemblant que un mossèn conegut a Vic se la jugués sortint a cara descoberta pels carrers per portar la comunió. Sigui com sigui, en el llibre no s'especifica les circumstàncies de la mort i només figura una mínima referència al fet que fou escrit a Vic, en la casa on em donaren aixopluc cristià durant els dies de la cruent persecució religiosa. Escrit en present quan en realitat quan es publicà l'autor ja era mort.


L'obra fou publicada per Antoni Otzet i Casanovas, germà de Mn. Lluís G. Otzet, i Aniceta Casacuberta i Andreu per a celebrar -com ja hem dit- la comunió del seu fill gran, Joan Otzet Casacuberta. En ser una família industrial i amb possibilitats econòmiques, malgrat la situació de postguerra, es confeccionà a la impremta de la Vda. de Ramon Tubella sota el control de l'editorial Alcides, S.A. que estava formada pels Aymà (pare i fill), pel Dr. Girona Cuyàs i pels senyors Peronella i Tomàs Duarte, tots ells havien treballat a la forçosament desapareguda Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.


El llibre que Mn. Lluís G. Otzet va escriure pensant en aquest nebot era una barreja de reflexions teològiques sobre el mes de Maria i elements i reflexions eucarístiques. Després d'una dedicatòria al nebot que feia la Primer Comunió, Joan Otzet Casacuberta, hi ha una breu introducció -Al devot cristià- i una Preparació per a la meditació. A partir d'aquí hi ha trenta-un escrits -un per cada dia del mes de Maria- que reflexionen sobre les virtuts marials i les virtuts eucarístiques. Per tal de diferenciar els diversos dies hi ha una petita il·lustració de Josep Lisbona per a cada dia del mes de Maria, i algunes són al·lusives al tema que es tracta. A més Josep Lisbona fou l'encarregat de fer l'estampa de la Immaculada que presideix tot el llibre. Aquestes il·lustracions són les típiques que s'utilitzen per a decorar molts devocionaris dels anys 30 fins als 50.

Aquest devocionari marià i eucarístic publicat de manera irregular per l'època, fou el primer llibre en català autoritzat i el colofó -on es diu que s'imprimí un 23 de juny de 1939- acaba amb el preceptiu Any de la Victòria franquista, tota una expressió no exempta de certa ironia...


El fet que sigui un llibre religiós amb una estètica tan conservadora com hem vist i amb un tiratge tant curt, fa perillar els exemplars que puguin quedar avui dia, perquè hom pot considerar que no cal conservar-lo i passar per alt el petit grau de resistència que tenia un cert catalanisme vinculat a La Lliga, en plena desfeta de la República.

El que és curiós, o no, és que el subterfugi d'utilitzar com a recordatori de Primera Comunió una publicació pietosa en català, no va ser vàlid per a Antoni Marfà Serra a qui, amb menys sort o influències, la Comandància Militar de Mataró el 7 de juliol de 1939 li imposà per un senzill díptic eucarístic una multa por permitirse confeccionar unos recordatorios de primera comunión en dialecto catalán.  


BIBLIOGRAFIA

AINAUD DE LASARTE, JOSEP M. El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l'ABC. Barcelona, Edicions La Campana, 1995

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (1939-1975). Història de l'edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d'editors de Catalunya, 2006

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

20 comentaris:

  1. És curiosa aquesta insistència amb la llengua pre-fabriana, encara que els fragments reproduïts semblen del tot normatius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau,
      Si que és curiós i realment és difícil trobar en el text alguna cosa anti normativa fora d'algun localisme i poca cosa més. En fi, devia ser una manera de justificar que es podia publicar perquè tenien clar que ni el censor repassaria quin tipus de llengua s'utilitzaria... Aquesta arbitrarietat és el que portava de vòllit als autors i les editorials.

      Elimina
  2. Molt interessant, Galderich!

    La insistència en l'ús del català prefabrià pretenia evitar qualsevol normalització de la llengua. Reconèixer les noves normes era admetre la normalitat de la llengua i del seu ús. Havia de ser una relíquia del passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades penso que aquesta insistència en la necessitat de separar i menysprear una llengua com la catalana és el gran motor d'alguns partits polítics. M'agradaria que un partit nou com C's, per exemple, proclamés als quatre vents la unitat de la llengua catalana. Quan ho facin aquell dia creuré que poden ser una força transformadora perquè no els importen els resultats electorals sinó la veritat.

      Però en fi, no hi tinc gaire fe...

      Elimina
  3. Quanta raó tens en el perill de supervivència dels exemplars... El llibre religiós és dels més maltractats en el comerç del llibre vell: barat i sovint no gaire cuidat. El fet que la majoria siguin tan habituals i sense valor de venda amaga històries com les que expliques. Anirem alerta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Són llibres que si els veiem els passem per alt. Segur que de l'edició que se'n va fer en queden ven pocs...

      Elimina
  4. Com sempre molt interessant, ara ja sé d'on han sortit les idees d'en Bauzà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Bauzà no és res més que un digne hereu de la mentalitat formada pel franquisme.

      Sort que l'han despatxat!

      Elimina
  5. Creia que la Sonata en tres tiempos de Ramon Miquel y Planas era el primer d'aquesta mena.

    ResponElimina
  6. Creia que la Sonata en tres tiempos de Ramon Miquel y Planas era el primer d'aquesta mena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La "Sonata en tres tiempos" d'en Ramon Miquel y Planas encara te alguna cosa d'alegal i per això no passà la censura. En aquesta època les dates i les maneres d'editar els llibres en català són del més anormal i per això és difícil poder dir quin fou el primer.

      Elimina
  7. Hola Galderich:

    Tomo nota de éste especialmente, y de los enlaces a las otras obras "pioneras" de Ribas y Amades y a la del calendario.

    Aunque está claro lo que dices en cuanto a que no existía una prohibición de derecho (con cobertura legal y "oficial") aunque sí de hecho, me pregunto si en algún archivo olvidado se encontrarán las circulares o directrices o comunicaciones internas (o como quiera que se llamaran entonces) dando instrucciones de ese comportamiento que debía tener las censura contra los escritos en lengua catalana. Sería absurdo pensar que todos los censores se pusieran de acuerdo en no publicar obras en catalán o recibieran las instrucciones de palabra... evidentemente debieron recibir instrucciones precisas. Está claro que fue política de estado pero sería estupendo encontrar la prueba documental.

    Leyendo ésta y las otras entradas que citas de tu blog, y conociendo también las publicaciones clandestinas de Melilla, queda claro que hubo un movimiento (aunque no coordinado) de resistencia a la censura. Cada cual con sus medios puso su "granito de arena" para mantener viva la edición en lengua catalana, a las que se unían las poquísimas autorizadas aunque sea medianamente por la censura como ésta que tratas.

    Sería interesante un trabajo de investigación sobre el tema. Supongo que alguna tesis perdida habrá por ahí.

    Sólo una última cosa más: Una parte del texto no la comprendo ni en el catalán original ni en la traducción al castellano: "...estava escrit correctament però amb alguns -pocs- elements PREFABRIANS". Sólo se me ocurre traducirlo por prefabricados, pero no le veo mucha lógica.
    Más adelante también vuelve a aparecer la palabra con la misma suerte por mi parte: "...havien de ser de bibliòfil i escrits amb un català prefabrià i de clàssics de..."

    Si tienes a bien aclarámelo o algún otro lector más docto os lo agracería.

    Estupendo trabajo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. PECE, "prefabrià" quiere decir "anterior a Pompeu Fabra"; es decir, anterior a la reforma ortogràfica que este filólogo estableció durante la segunda década del siglo XX.

      Elimina
  8. Ok.
    ajajajjjj Eso tiene muucho más sentido que prefabricado.
    Gracias

    ResponElimina
    Respostes
    1. PECE,
      Existen una serie de ordenes -sobretodo de cargos militares en el momento de la invasión de los primeros tiempos- prohibiendo la publicación de libros en catalá y algunas multas sobre el tema como la que publico por el recordatorio de la primera comunión.

      Dionisio Ridruejo en sus memorias habla que como Jefe de Propaganda tenía preparada para la entrada en Cataluña de las tropas franquistas una serie de panfletos en catalán y que por órdenes supremas dichas octavillas se tuvieron que destruir. No me consta quien dió semejante orden pero se paralizó la operación de propaganda en lengua catalana que quizá hubiese limados asperezas entre la población más afín ideológicamente hablando al franquismo que no eran pocos...

      Por otra parte son espectaculares, y bien lo sabes, los libros que salieron de la imprenta del Ejército Español en Melilla en estos años en catalán. Hay que ser muy atrevido para utilizar tales imprentas para una publicación de amigos en catalán en tales circunstancias.

      Pero como bien dices, hubo una resistencia ante la censura por cuestión de lengua, lo que ni las autoridades franquistas quisieron dejar ninguna huella porque lo debían encontrar ellos mismos injustificable a nivel internacional.

      El tema prefabriano Enric -raudo y veloz- ya te lo ha solucionado.

      Un fuerte abrazo,

      Elimina
  9. En primer lloc Galderich vull que sàpigues que comparteixo plenament el que dius sobre l'analogia del castellà a la Catalunya actual respecte al català en els temps del franquisme. Pel que fa a la resta de l'entrada, molt interessant ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pregunta és: on hi veus l'analogia de manera empírica?

      Elimina
    2. De manera empírica? Et refereixes a qui la fa? Sí ja ho sé qui la fa jejejeje I creu-me que no m'agrada. D'altra banda, també t'he de dir que crec que el marc de convivència lingüístic necessita algun retoc.

      Elimina
    3. És una qüestió de protegir una llengua per sobre de l'altra tal com podem fer-ho amb animals en perill d'extinció.

      És veure quina llengua és més dèbil i prioritzar-la perquè el que es busca és trobar les mateixes oportunitats -en aquest cas de supervivència- de dues llengües en un mateix territori. Recordem que no és el mateix igualtat que justícia - http://farm4.staticflickr.com/3798/10463871943_68cb2f0475_o.jpg -.

      La ideologia neoliberal proposa la igualtat i l'aplicació més o menys directa de la selecció natural darwiniana. Jo en aquest cas no hi coincideixo i crec en la protecció del que és més dèbil.

      Només cal observar la situació de l'occità per veure com poden acabar les llengües que no tenen Estat. Malgrat tot, el perill d'aquí a dos-cents anys pel català i el castellà ho serà l'anglès...

      Elimina
  10. Aquesta capacitat que tens, Galderich, de donar llum als detalls per fer-los transcendents mai no deixa de meravellar-me.
    La troballa és molt rellevant, sobretot per la contextualització dins la que la presentes: les circumstàncies, les hipótesis sobre l'enterboliment normatiu, les relacions amb d'altres publicacions... Els comentaris dels teus lectors i les teves rèpliques acaben donar el cos rigorós i revel.lador a l'article al que ja ens tens acostumats.
    Les llengües lliures són cultura. Les llengües imposades (en época contemporània), la diglòssia orquestrada des del poder, en canvi, degraden la cultura, la embruten.
    Entrades com aquesta ens permeten comprender millor la vida d'una llengua a través de la seva concreció material.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols