diumenge, 12 de juliol de 2009

La també rara segona edició de les Elegies de Bierville de Carles Riba

A en Joan Riba, la Lluïsa Armengol i el seu fill Magí, bons amics.

Avui fa 50 anys de la mort d’un dels poetes més cabdals de la literatura catalana contemporània, Carles Riba. Com a escriptor de renom de Catalunya, tingué molta difusió i publicà força llibres, cadascun dels quals al llarg del temps ha tingut diverses edicions. Amb tot, hi ha un llibre, les Elegies de Bierville, que ha esdevingut mític dintre de la bibliofília catalana, tant pel contingut com pel continent.

Sobre el contingut haig de reconèixer que sóc negat per a la crítica literària, per la qual cosa en aquest tema no m’hi posaré. No és per casualitat que el bloc que porto endavant sigui sobre l’estètica dels llibres i les seves petites històries... i d’això és precisament del que va avui aquest post!: de l’estètica i la història de l’edició d’aquest llibre cabdal en l’obra de Carles Riba.


Les Elegies de Bierville són onze poemes independents però amb una gran coherència interna, que expressen —sota la visió poètica de Grècia— el patiment personal i col·lectiu per l’exili i l’estat de sotmetiment en què va quedar Catalunya després de la Guerra Civil. Com diria Carles Riba mateix, en el pròleg de la segona edició, que és la que comentarem: A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies.

L’escriptura dels poemes s’inicià al molí adaptat com a residència col·lectiva per a la família Riba i altres exiliats, quan estigueren refugiats a Bierville (groupet de cases amb un castell al termini de Boissy-la-rivière (Essonne 91) a prop d'Etampes a 60 km al sur de Paris) i després les continuà a L'Isle-Adam, Bordeus i Montpeller
-->, entre el 1939 i el 1942. Després d’un bon periple en territori francès, fugint de la Segona Guerra Mundial, Carles Riba decidí intentar el retorn a Catalunya i per això sol·licità l’ajut, entre altres, de Luys de Santa Marina, intel·lectual vinculat a falange que redactà el següent i significatiu aval: CERTIFICO: Que conocí al señor CARLOS RIBA BRACONS antes del Glorioso Movimiento Nacional dedicado a trabajos literarios. Que me pareció hombre de arraigadas convicciones religiosas y buena conducta moral y un catalanismo moderado.
Que estando el que subscribe condenado a muerte por los tribunales rojos, por primera vez en diciembre de 1936, firmó la petición de mi indulto, sabiendo que yo era un Jefe de Falange Española.
Y para que conste a petición de la familia del interesado, firmo el presente en Barcelona a tres de diciembre de mil novecientos cuarenta y dos.
Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista.
Saludo a Franco (Arriba España)



Com és lògic, amb aquest aval li fou possible emprendre el camí de tornada, que féu amb discreció el 1943. Retrobà Frederic-Pau Verrié, que ja estava gestionant la publicació de les Elegies de Bierville editades per l’excel·lent impressor Joan Sallent, suc. de Sabadell. Aquesta publicació, totalment clandestina —ja que en aquell moment no es podia publicar res en català—, coincidí amb el retorn del poeta a Barcelona, cosa que va permetre que pogués fer les correccions d’impremta. El tiratge d’aquesta primera edició, però, fou molt curt (70 exemplars en paper de fil i 5 en paper japó) i els exemplars se’ls quedà Carles Riba per vendre’ls i repartir-los entre les amistats. Per evitar problemes amb la censura i la policia política, el llibre duia un peu d’impremta fals —de Buenos Aires— i consta com a publicat el 1942.

Aquesta edició (molt buscada pels bibliòfils especialitzats en literatura catalana per la seva extrema raresa!) no tingué gaire repercussió dintre de la literatura catalana, malgrat que convertí les Elegies de Bierville en un mite i una exquisidesa literària de luxe.

Amb tot, des de l’exili de Xile, Francesc Trabal, Cèsar August Jordana, Domènech Guansé, Josep Ferrater i Mora, Joan Oliver (Pere Quart) i Xavier Benguerel promovien iniciatives editorials i van fundar la col·lecció El Pi de les Tres Branques el 1947, i arribaren a publicar set llibres i un opuscle.

Xavier Benguerel i Joan Oliver realitzaren els tràmits per poder editar les Elegies de Bierville dintre de la seva col·lecció amb el número 4 i van aconseguir no només l’autorització del poeta sinó la promesa de petits retocs en els poemes i un pròleg introductori. En una emotiva carta de Riba a Benguerel, datada a Barcelona el 18 març 1948, el poeta li diu:
... les Elegies de Bierville recullen l’experiència de l’exili —de la vida girada forçosament endins, cap al fons fins a les engrunes d’un mateix, per tal com la realitat que volta és estranya, hostil i que un mateix per fora és nu, però lleuger; lleuger de vegades, fins a no sentir la planta del propi peu a terra! Trobo bé que la primera edició “divulgable” que se’n faci sigui a la diàspora catalana. Aquí, les “Elegies” van circular en una setantena d’exemplars, entre els “exiliats dins la pròpia pàtria”. Ja us deu haver comunicat l’Oliver que escriuré unes pàgines de pròleg per a l’edició vostra: potser també algunes notes. Però no oblideu que davant el paper blanc he de vèncer unes resistències excessives. Ajudeu-m’hi, fent compondre el text i enviant-me’n, per correu aeri, unes darreres proves: us les reexpediré promptament; estic segur que el llibre podrà estar llest per la data que interessa; o sigui, si ho he ben entès, cap a darreries d’any. Quant a la compensació material, penseu que serà ben vingut i útil el que em feu pervenir!

Aquesta segona edició del 1949 és la que presentem i comentem en detall, ja què és la més desconeguda perquè en no ésser la primera no és tan buscada. Malgrat fou realitzada realment a Xile, segueix l’estètica noucentista tant pel que fa a la composició general del llibre com a l’estètica (amb elements molt característics, com el grafisme del logotip d’el pi de les tres branques i la tipografia dels poemes amb el tipus Futura, utilitzat en edicions de luxe i de disseny innovador, com per exemple la revista D’Ací d’Allà —símbol de la modernitat noucentista— d’abans de la guerra). A diferència dels poemes, el prefaci, les notes i la resta d’elements del llibre són impresos amb una tipografia tipus Serif.


El llibre conté, a les pàgines de respecte prèvies a la portadella, un curiós retrat de l’autor dibuixat per Joaquim Sunyer, imprès sobre paper cuixé i encolat pel llom sobre una pàgina relligada. Tant el títol del llibre com el logotip de l’editorial són en color, impresos amb tintes directes verd fosc i ocre, la qual cosa contrasta amb la resta del llibre, que no conté cap altre element de color. El llibre fa constar que hi hagué una primera edició: “1a edició, de 75 exemplars: Buenos Aires [Barcelona], 1942”, de manera que s’indica subtilment que es tractava d’un peu d’impremta fals. A més, fa constar que aquesta segona edició es compon de 230 exemplars (200 en paper de mig fil i 30 sobre paper especial i numerat), cosa que suposà que el tiratge d’aquest llibre fos també molt limitat.


Com a llibre publicat, fou presentat el 1950 als Jocs Florals de Perpinyà i guanyà el Premi del President de la República francesa, premi dotat amb un gerro de Sèvres i que li comportà una visita de la policia, tal com comentà al seu fill Oriol, a qui va dir: Les hi vaig cantar clares, expressant-li la meva estranyesa i mantenint els meus drets com a escriptor. No sembla, amb tot, que la cosa porti verí. Ve un moment que un no sap com prendre-s’ho, si rient o si trencant algun gerro.

El 1951, tenint en compte la fama de què gaudien les Elegies de Bierville, Josep Pedreira, director de la col•lecció Els Llibres de l’Óssa Menor, volgué publicar el poemari en considerar que les dues primeres edicions eren introbables, per tal de divulgar-lo i alhora prestigiar la seva col•lecció. El lideratge poètic que en aquells moments exercia Carles Riba fou un bon esquer per a l’Óssa Menor, i fins i tot a partir d’aquell moment el poeta formà part del jurat del prestigiós premi de poesia Óssa Menor.

El 1953 el també poeta Alfonso Costafreda en féu la traducció al castellà, que fou publicada per Rialp dintre de la Colección Adonis, cosa que li donà una gran difusió i prestigi en els cercles intel•lectuals castellans.


Per acabar aquest article sobre les vicissituds de les primeres edicions de les Elegies de Bierville us recomano aquest enllaç, on trobareu la versió digital de l’enregistrament de la lectura per part de Montserrat Julió i presentació del propi Carles Riba de les Elegies de Bierville, que va tenir lloc a la Cúpula del Coliseum el 8 de febrer de 1956, en un acte organitzat per l’Agrupació de Discòfils i pel FAD. A més, el 1963 es publicaren tres discs per Cruz del Sur amb el text íntegre, amb la veu de Montserrat Julió i paraules de Joan Triadú.

BIBLIOGRAFIA

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

MEDINA, JAUME. Carles Riba (1893-1959). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989

SAMSÓ, JOAN. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995

27 comentaris:

  1. Molt interessant, quines històries!!!

    L'avalador falangista va ser també un personatge digne d'una pel·lícula d'aventures.

    ResponSuprimeix
  2. gràcies per l'apunt, sempre hi ha un més enllà de la lletra :)

    ResponSuprimeix
  3. Galderich, aquest blog és una joia plena de joies. Fas de cada escrit una nova referència impagable.

    M'has recordat la lectura que vaig fer a la Universitat de les Elegies de Bierville. Segur que si algun dia desempolso els apunts. A la meva modesta biblioteca hi ha un exemplar de les elegies: Una reedició de l'edició de Josep Pedreira dins la col·lecció de l'Óssa Menor.

    ResponSuprimeix
  4. Impressionant el retrat de Joaquim Sunyer... hi ha molta humanitat en aquesta mirada.

    ResponSuprimeix
  5. A la rareza de la obra se añade la elegante y cuidada impresión. A pesar de los escasos medios de la posguerra el amor por las bellas impresiones producía joyas como ésta.
    ¡Enhorabuena!
    Saludos y agradecimientos bibliófilos por tu recomendación.

    ResponSuprimeix
  6. Júlia,
    Si, en Luys Santa Marina fou un individuo molt curiós i molt cregut de la seva vàlua personal. La manera d'escriure el seu nom ja denota un dandisme personal peculiar...

    ResponSuprimeix
  7. Clídice,
    Tot té la seva petita història i en els moments de les Elegies...

    ResponSuprimeix
  8. Víctor,
    Conserva aquesta reedició que segons en Jordi Llovet és l'edició més estètica. En Xavier Caballé, l'as dels llibres em va passar una referència que no he posat per manca d'espai però que aquí ve a tomb i que cal mirar entre els minuts 37’ al 39’25’’:

    http://www.llibrevell.cat/wp/el-vessant-bibliofil-de-jordi-llovet/

    ResponSuprimeix
  9. Xavier,
    Em va sorprendre aquest retrat perquè no és el típic de Sunyer... hi ha com més ratlles... com si li hagués costat fer-li el retrat. Suposo que el devia fer mentres tots dos compartien refugi a Bierville!

    ResponSuprimeix
  10. Diego,
    És molt curiós com les edicions de poesia dels anys 20 i 30 promogudes per catalans com aquesta tots tenen un mateix tarannà de perfecció editorial i seguint una estètica noucentista.

    ResponSuprimeix
  11. Para mí Carles Riba era uno desconocido, pero por lo que logre a leer mi hay agradado.
    Cuanto a la obra tiene una bella impresión y, como tu dices, nos hace pensar en los libros del siglo XIX.
    ¡Mucho expresivo el retrato de Carles Riba por Joaquim Sunyer!

    Saludos y agradecimientos bibliófilos por tu revelación.
    Saludos bibliófilos

    ResponSuprimeix
  12. Rui,
    Per a nosaltres Riba és una de les persones que va col·laborar a consolidar el català amb traduccions dels clàssics grecs i llatins molt bones i a més compte amb una obra poètica pròpia molt sòlida.
    Al castellà està traduït però al portugués no ho sé...

    ResponSuprimeix
  13. Com ha canviat l'accés a la cultura en un parell de generacions... Emociona llegir cartes com la dirigida a Benguerel, tan plena de detalls sobre la difícil vida literària del moment.

    Qhe sant Galderich li conservi l'estil i l'erudició!

    (Jo tinc l'edició bilingüe d'Edicions del Mall, la de Marca Hispanica, 1985).

    ResponSuprimeix
  14. Estimado Galderich.

    Por la manera y profundidad con la que describes este libro, es imposible dejar de advertir el gran cariño que le tienes.

    La dimensión de mi ignorancia con respecto a los impresos catalanes, es proporcional al asombro, que me provocan tus notas. Aunque no s cuente con los antecedentes , tu explicación y la investigación que realizas nos da una idea muy precisa de la importancia y del valor del libro en su conjunto.
    Gracias por compartir la historia de este hermoso libro.
    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  15. Joan,
    Intento copiar els textos possibles per veure l'estil que s'utilitzava en aquell moment. És bo saber que la carta adreçada a Benguerel i la de Luy Santa Marina són del mateix moment...

    Amb un patró com Sant Galderich no tindré problemes però del tema de l'estil un dia ja et confessaré qui ha retocat aquest article...

    ResponSuprimeix
  16. Marco Fabrizio,
    Barcelona fou la capital editorial d'Espanya durant un llarg període de temps i tenim llibres de tota mena. Els que selecciono, naturalment, són els millors malgrat que aviat en penjaré un de ben esgarrat...
    Malgrat tot, no oblidem que aquest llibre fou editat a Xile, això si, sota la supervisió escrupulosa de catalans exiliats.

    ResponSuprimeix
  17. Agraït, un cop més, per aquesta nota erudita. Molt avinent en aquests dies en que s’ha encetat, en cercles molt reduïts desgraciadament, una veritable polèmica en relació al lideratge de Riba a la literatura catalana i en relació la seu catalanisme. R.

    ResponSuprimeix
  18. RSM,
    A vegades una xifra rodona ajuda a recordar els nostres intel·lectuals i certes revisions del que han significat per a nosaltres, com és aquest cas.
    Gràcies,

    ResponSuprimeix
  19. De poesia no en compro gaire, però després de llegir l'article acabo de recordar que aquest el vaig deixar a algú (no sé a qui) i no me'l va tornar...
    Quina ràbia que fa!

    ResponSuprimeix
  20. Jo que sóc dels que deixo llibres em fa molta gràcia una frase que diu:
    "Hi ha dos tipus d'imbècils:
    El que li deixes el llibre i no te'l torna i el pitjor, el que el deixa..."
    Me n'alegro de veure que som de la mateixa categoria malgrat els inconvenients!

    ResponSuprimeix
  21. Hola Galderich,

    L'edició de Madrid de 1953 és de la col·lecció Adonais, no Adonis (el peu d'imprenta a la portada és "ADONAIS / XCIII / EDICIONES RIALP, S. A. / Madrid, 1953"). És un llibre molt petitó (11x14). Jo en tinc un exemplar que va pertànyer al meu avi.

    Sóc Bellerofonte, del bloc Cholocate Music & Co. He vingut a viure a Barcelona per treballar amb la meva tesi i tinc uns llibres per donar-te i d'altres per tornar-te. A veure si trobem una ocasió per veure'ns!

    Una abraçada,

    L

    ResponSuprimeix
  22. "Bierville" no esta situat a Bretanya... Bierville est un groupet de cases amb un castel al termini de Boissy-la-rivière (Essonne 91) a prop d'Etampes (60 km al sur de Paris).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, en prenc nota per tal de corregir aquest malentès que tenia.

      Suprimeix
  23. http://books.google.fr/books?id=Y0m_aittfw8C&pg=PA117&lpg=PA117&dq=J.M.+Capdevila%2C+en+F.Soldevila%2C+el+pintor+Mallol&source=bl&ots=3f0b26aMxQ&sig=9CCExZih4nL5GQ5RqbgZMplmTAE&hl=fr&sa=X&ei=__YEU9rDFsu60wX3qIDYBA&ved=0CDMQ6AEwAA#v=onepage&q=J.M.%20Capdevila%2C%20en%20F.Soldevila%2C%20el%20pintor%20Mallol&f=false

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per la informació. Ja he incorporat les dades que proporciona i que corregeixen un error que hi havia.

      Suprimeix
    2. De res home...."un petit supplément d'information": http://www.fonds-sangnier.com/boissy.htm Bona continuacio!

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols