diumenge, 26 de juliol del 2009

Els ventalls, imatgeria popular pràctica per a la devoció i per a l’estiu

Al Llullu (2000-2009) que ens ha llegat la seva fantàstica i vital carrera bibliòfila, símbol de massa coses.


Conjunt de ventalls de banderola per a infants de diversos colors, en perfecte estat de conservació i amb paper estampat al bac de decoracions d'indianes com a guarniment lateral.
Ara que la calor ens fa la vida diària més feixuga, intentarem refrescar-nos parlant dels ventalls de banderola. Gràcies a la col·lecció d'imatgeria popular de l'Albert Martí i Palau hem pogut reconstruir el món d'aquests ventalls del s. XIX. Es tracta d'uns petits ventalls rígids, compostos per un bastó llarguet, fet de fusta o de canya –a tall de mànec-, i un rectangle de cartró disposat verticalment i encolat al mànec amb una tira de paper engomat. El fet que siguin rígids i la mida del full força reduïda fa que tinguin una capacitat de moure l’aire més aviat escassa i una funció refrescant molt limitada. Amb tot, van ser molt apreciats fa algunes centúries, quan la gent era molt mes soferta que no pas ara i els aparells d’aire condicionat no havien estat ni tan sols somniats per cap visionari.

Se sap que tenen un origen molt antic i ja els trobem referenciats oficialment el 1506 a Barcelona, quan el Consell municipal de la ciutat nomenà un mestre ventaller per fer-ne de ben luxosos per a la processó de Corpus d’aquell any i poder-ne obsequiar als participants il·lustres.

Ventall religiós amb el mànec de fusta tornejada de la Processó de les Santes de Mataró utilitzat els anys 40 del s. XX

L’origen noble dels ventalls de banderola, com ho indica el fet que servissin per destacar algunes personalitats d’entre els assistents a les processons, feia que poguessin ser considerats objectes de luxe i, per tant, tenien uns bons acabats, amb el mànec de fusta tornejada i decoracions diverses, com els que encara es feien servir per a la processó de les Santes de Mataró als anys quaranta del segle XX –i potser encara una mica més tard-, però les capes populars veieren en els ventalls un objecte de consum al seu abast i se'n va estendre ràpidament l'ús i el comerç .

Ventall infantil en què se'ns n' indica la doble funció que tenien

A ple estiu, tenia dues finalitats molt clares: la de ventar-se per refrescar-se una mica, però també la d’espantar-se les mosques de sobre. La primera opció ens sembla més que evident, però la segona -tot i que ens pot sorprendre una mica de bell entuvi- quan ens parem a pensar-ho també la trobem natural en una societat en la qual el bestiar convivia constantment amb els humans, bé fos als pobles o a les ciutats i, per tant, el mosquer era molt nombrós. Jo personalment recordo la meva infància amb moltes més mosques i mosquits pel voltant que en l’actualitat!

Típica cantarella de ventallaire al Costumari Català de Joan Amades

Els ventalls populars al segle XIX eren fabricats amb molt poc pressupost i eren molt barats. N’hi havia de dos models, el d’adult que era de quart (22x13 cm.) amb canya de 50 cm. i el d’infant, d’octau (11x7,5 cm.) amb canya de 40 cm. aproximadament.

Full imprès per a ventall d'adult pintat a la trepa, amb temàtica dels avenços tècnics del s. XIX i de tema festiu.

La banderola era constituïda per un cartró al qual s’enganxava un imprès a banda i banda, amb una il·lustració provinent de romanços i un petit text, normalment en vers, al·lusiu al tema de la il·lustració. Per tal de fer un bon acabat, la connexió entre la canya i la banderola era guarnida amb paper estampat al bac amb dibuixos d’indianes que li donava el toc de color.

Full imprès (44x32 cm.) per a ventalls d'infants. A punt per retallar i enganxar sobre el cartró.

Tenien un preu realment econòmic perquè eren fets en sèrie per persones que cobraven molt poc per la feina de muntatge, normalment dones i nens. A més, les il·lustracions eren aprofitades dels romanços, per la qual cosa no s’havia d’invertir en l'original d'estampació i el tiratge es feia sobre paper de colors diversos i de mala qualitat, fet que ha contribuït a què n’hagin arribat molt pocs exemplars fins a l’actualitat.

Imprès de ventalls d'adult amb només una imatge de romanço, sense text, per cara del ventall.

El cost baix i la mala qualitat (es feien malbé de seguida) feia que hom en comprés molt sovint, gairebé un per setmana. Arran d’això es va posar de moda fabricar-ne nous dissenys amb diverses notícies i temàtiques impreses. Aquest fet fou un al·licient per a la indústria de la impremta, ja que els ventalls van esdevenir un vehicle de comunicació, per mitjà dels quals es donava difusió a notícies, xafarderies, etc.

Ventall d'adult amb la típica temàtica del matrimoni
Així, doncs, algunes impremtes aprofitaren el ventalls per fer, fins i tot, propaganda política. Un cas conegut fou el que succeí el 25 de juliol de 1835, quan hi hagué la primera crema generalitzada de convents a Barcelona, -en plena canícula- amb un detonant sorprenent: una mala cursa de braus... Aquesta part del fet és força coneguda, perquè fins i tot hi ha una cançó popular que en parla, però el que no se sap tant és que sembla que el que va acabar d’escalfar els ànims –mai tan ben dit- i donar idees foren precisament un parell de ventalls amb clar contingut anticlerical que s’havien venut als voltants de la plaça de braus de la Barceloneta aquella tarda...

Imprès de ventall d'adult del 1871 amb temàtica històrica, en aquest cas l'assassinat del General Joan Prim

Els ventalls, doncs, podien tenir impresos textos i imatges de contingut polític de tots els signes, però també religiosos, costumistes, humorístics, xarons, sobre toros i toreros, retrats, però també podien fer referència a les últimes novetats tècniques del s. XIX o a esdeveniments polítics i militars concrets...

Imprès de ventall d'adult fet amb la tècnica de la cromolitografia

Les impremtes que es dedicaren a aquest tipus d’imprès foren unes quantes de molt determinades, sobretot la casa Llorens del carrer de la Palma de Santa Caterina, la d’Antoni Bosch del carrer del Bou de la Plaça Nova a Barcelona i, a Manresa, la de Lluís Roca. Aquestes impremtes fabricaven un model bàsic, però també n’elaboraven de més sofisticats, amb serrells a les tres vores externes i, en alguns casos, n’imprimien a tot color amb la tècnica de la trepa o a la ditada i ja finals dels s. XIX, amb cromolitografies.

Baladrer venedor de ventalls i persones de la processó de Corpus amb ventalls

La distribució dels ventalls era gairebé exclusivament per mitjà de la venda ambulant a càrrec de baladrers, que anunciaven la mercaderia pels carrers amb una cantarella molt característica. Era habitual que es fessin presents a les processons, les curses de braus (com ja hem dit) i, en general, allà on es congregava una gentada.

Dansa del ventall de Gràcia segons el Costumari Català de Joan Amades

Segons Joan Amades, el ventall fou un element molt important de les festes, tant que fins i tot en els pobles de les rodalies de Barcelona (Sant Andreu, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià...) es desenvolupà el Ball del ventall per al qual se'n subhastava un i qui el pagava tenia el dret de triar noia i iniciar el ball.

Millat afirma que el ventall de banderola començà a entrar en decadència a casa nostra el 1869 quan, des del govern central, s’introduí el sistema monetari de la pesseta. Segons aquesta versió, el preu dels ventalls era tan baix que els marges comercials eren molt escassos. En el moment que s’abandonaren els quarts per passar a cèntims de pesseta es produí un arrodoniment dels preus a l’alça i això comportà un encariment sobtat dels objectes de poc preu (us sona familiar aquest fet?) així doncs el costum de la compra setmanal d’un ventall, cada vegada que es trencava, esdevingué inviable per a la majoria d'usuaris i el comerç massiu d’aquest curiós objecte va anar de baixa fins a desaparèixer.

Full imprès (44x32 cm.) per a ventalls d'infants. Només faltava retallar-los i enganxar-los sobre el cartró.

Aquest fou el cop mortal responsable que els ventalls de banderola no superessin el llindar del s. XIX i només se’n fabriquessin en comptades ocasions, bé com a recerca etnogràfica, com a curiositat, o com a tradició local lligada a una festa concreta (és el cas de Mataró que hem indicat a l'inici). A partir de llavors, s’imposaren els ventalls de pay-pay (moltes vegades folrats de propaganda i regalats per cases comercials) i els vanos plegables, que, si bé ja comptaven també amb una llarga tradició, no havien estat a l’abast de les classes populars, com ho van ser a partir de la fabricació industrial.

Ventall d'adult amb una auca de l'Exposició Universal del 1929. Encara conserva alguns serrells decoratius dels laterals.
Full imprès de ventall d'adult estampat en motiu d'una exposició de ventalls feta als anys trenta del segle XX, a la seu de l'Agrupació Excursionista "Perla", fundada el 1924 i fusionada el 1943 amb la UEC.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Apunts d’imatgeria popular. Barcelona, 1938.

AMADES, JOAN. Costumari català. Barcelona, Salvat Editores, 1950-1956.

GUDIOL, Mn. JOSEP. De ventalls a “La Veu de Catalunya”. Barcelona, 11 de setembre de 1921.

MILLAT, J. De romansos i ventalls, encara a “Arxiu de tradicions populars” Vol. 1. Barcelona, 1928. pp. 219-221

SERRA I BOLDÚ, VALERI. Romansos i ventalls a “Arxiu de tradicions populars” Vol. 1. Barcelona, 1928. pp. 146-147.

30 comentaris:

  1. Ha estat començar a llegir l'article i posar en marxa l'aire condicionat a l'habitació de l'ordinador. Sóc feble...

    ResponElimina
  2. Ha, ha... aquest apunt intenta fer la competència a un altre teu:
    http://caballe.cat/wp/aire-que-crema/
    ;-)

    ResponElimina
  3. Galderich.
    Que noticia tan original, de esas curiosas y desconocidas artesanías, que fortuna que alguien se empeñó en conservar las singulares muestras que nos presentas. Un verdadero tesoro de arte popular.
    Saludos.

    ResponElimina
  4. Marco Fabrizio,
    I com tot el que és de consum popular i que ningú li dona importància, de molt difícil conservació. És una raresa. M'agrada que hagi estat del teu gust!

    ResponElimina
  5. Molt interessant, desconeixia l'existència d'aquests curiosos ventalls ...gràcies company.

    ResponElimina
  6. Literatura per espantar mosques. Mai ho hagués dit...

    El Xavier ha oblidat dir que ell no ha posat res en marxa. Li ha fet el gat.

    ResponElimina
  7. Jordi,
    Aquests ventalls no són tant efectius com els que coneixem de desplegables i per això, a més del tema del canvi de moneda devien desaparèixer i per això gairebé es desconeixen.

    ResponElimina
  8. Puigmalet,
    M'ha agradat això de literatura per espantar mosques... és una literatura útil!
    Sobre el Xavier, ja veus que va invertir molt de temps ensinistrant el gat per després poder fer el gos amb la tècnica i els ordinadors i que tot li facin...

    ResponElimina
  9. Galderich,
    És molt interessant i minuciós aquest article sobre ventalls. Per la part que em motiva especialment, la funcionalitat dels ventalls, entre necessitat quotidiana i motiu d’expressió de religiositat, em sembla un tema apassionant.
    També, moltes gràcies per la ‘cessió virtual' del ventall de les ‘Santes’ de Mataró per a la Devocioteca.

    ResponElimina
  10. Que entrada más maravillosa y documentada. Yo tampoco los concía estos predecesores de los Pay Pays...que alguno conservo...estoy decidida a fabricar uno de lo que me han fascinado...el de Mataró es fantástico, tan elaborado...pero me decanto por los infantiles tan...básicos y...ahora tendré que buscar la "canyeta"...ale a la huerta a bajar al "canyar" y buscar pequeñas que sequen el resto del verano...leer tu blog, además de una delicia, siempre es un reto ¡¡¡

    Propondré hacer estos abanicos como recuerdo para los visitantes de la casa antigua que se mantiene en mi pueblo.

    ResponElimina
  11. Gazo, no fa masses dies vaig anar a dormir i em vaig deixar el comandament de l'aire al sofà del menjador.

    Durant la nit vaig notar que feia fred i, en despertar-me, que hi havia molt de soroll... però fins que no vaig anar al menjador no vaig saber la causa: un dels dos gats havia passat la nit al damunt del sofà i havia posat en funcionament l'equip de l'aire condicionat.

    Galderich, els gats són prou intel·ligents com per no deixar-se entabanar i perdre el temps "treballant" :)

    ResponElimina
  12. Joan,
    Ja veus que d'un element de religiositat popular va passar a entreteniment popular amb els romanços i les seves il·lustracions. Malgrat tot, ambdos valors van continuar i curiosament els ventalls de banderola religiosos van superar en el temps els laics!
    Bona entrada la de les Santes!

    ResponElimina
  13. Glòria,
    El repte és fer les meravelles que fas tu! La idea d'elaborar un ventall és molt bona, anant a buscar la canyeta i després confeccionar el paper amb el cartró... no està malament. A mi, com a tu, m'agraden els ventalls dels infants, no tenen res però són tant exquisits...
    Com a activitat col·lectiva dirigida per una "manetes2 com tu confegir ventalls ha de ser un luxe!

    ResponElimina
  14. Xavier,
    Què bé que viuen els gats que viuen bé! Si a més tenen un postgrau a casa d'un tècnic en tècniques vàries... així surten!
    Els gats són massa dropus per portar-los a una fira però si fossin uns altres animals triomfaries!

    ResponElimina
  15. El Xavier té el gat acondicionat. Es diu Fujitsu i miola en haikús.

    Abans he oblidat dir-te que si trobes un ventall amb una publicitat/notícia sobre diccionaris (segur que n'hi ha un munt) ja tens un ferm comprador.

    ResponElimina
  16. Joan,
    Ja saps que estàs subscrit a les novetats lexicològiques que puguin sorgir en les meves recerques per aquests móns de Déu. Si vols un pay-pay amb una sardana sé on en venen... ;-)

    ResponElimina
  17. ¡Que artículo curioso y fascinante! Es simplemente una maravilla de arte popular.
    Te felicito por su divulgación.

    ResponElimina
  18. Rui,
    No sé si també n'hi ha Portugal o no. Jo vaig trobar un ventall a Sicília que s'havia utilitzat en processons cap el 1950. No sé l'abast d'aquest objecte d'art popular i si quina localització té a Europa o a Amèrica llatina.

    ResponElimina
  19. Quina meravella de ventalls, s'haurien de recuperar!

    Això d'espantar mosques i mosquits no és tan llunyà, quan jo era petita a Barcelona n'hi havia un munt, d'animalons estivals, a les cases. I a fora, encara més.

    ResponElimina
  20. Júlia, la Glòria del Sótano en vol fer. Ella, però, deu tenir el canyar més proper...
    La veritat és que abans hi havia més mosquer a la ciutat ja que hi havia les vaqueries i ara ni els mosquits hi volen viure. Només el mosquit tigre que és exòtic i desorientat sembla que s'apunti al tema barceloní...

    ResponElimina
  21. El cañar está cerca, pero el acceso...pufff, bueno más que el acceso, mis rodillas, pero sin problemas, ya he buscado un explorador que haga una expedición...jejeje todo se andará, en mi casa dicen: "Home empenyat, home mort", así es la determinación de mi casa...

    ResponElimina
  22. poc devien ventar! de tota manera és una bona manera d'estirar el fil de la història :)

    ResponElimina
  23. Glòria, els canyars són el que són i mai han estat llocs fàcils. Com dius, però, sempre hi ha algú qui "gentilment" es presta a fer la feina dura... que vagi bé el projecte. Si necesites fotos dels dibuixos dels ventalls de més resolució em demanes el model i te l'envio sense cap mena de problema al teu email.

    ResponElimina
  24. Clidice,
    Amb la calor que fa t'ho ben asseguro que no venten com hauríen!
    En fi, abans també eren més soferts...

    ResponElimina
  25. Pues date por muerto. Ya me los puedes mandar, y sobre todo ver por detrás los modelos infantiles.
    Los papeles que encolan intentaré reproducirlos con photoshop, aunque al tenerlos aqui dándole la vuelta a la canyeta, no sé si será fácil. Si no es mucho pedir, me darías el diámetro de la canyeta ?, tengo ya aquí un acopio de "canyar" que tengo que ir desbrozando. Y otra cosa, supongo que no hay ni barniz, ni nada sobre la caña? y si están tapadas las oquedades, pues veo que no están cortadas justo en el nudo?¿y alguna foto del remate superior?
    ¿quién dijo que el trabajo duro era bajar al cañar? Ale salut.

    ResponElimina
  26. Glòria, tu ho has volgut. Prepara el teu email per rebre fotografies amb definició. Et faig una fotografia del tancament superior que també té la seva conya... no m'havia fixa't! Veus com necessitem els enquadernadors per aquests detalls?
    Les canyes no estan vernissades sinó molt ben conservades, miraculosament!
    Sobre el diàmetre estàn entre el 1 cm. i el 1,5 cm.

    Passa'm el teu email i t'evnio les fotos avui mateix abans no vagi d'un lloc a un altre.

    ResponElimina
  27. Si mi amo, sotano29@gmail.com
    Per al que vuiga.

    ResponElimina
  28. Ha, ha... ara t'ho envio. Malgrat tot et deia que me l'enviesis a l'email que tinc al bloc per no fer-lo tant públic. Mira, potser així et cau algún encàrrec d'aquestes meravelles que fas!

    ResponElimina
  29. ¡Qué maravillas! Ya sabes cómo me gustan, -como a ti-, todo el papel efímero. Es una muestra extraordinaria y bien seguro de insigne rareza. Gracias por compartirla y permitirnos conocerla. No tenía ni había visto ejemplares como estos. ¡Bellísimos!

    Buenas vacaciones¡¡

    ResponElimina
  30. Diego,
    Ja ho veus, els papers efímers són per tot arreu però rars de veure!
    Bones vacances!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols