La beatificació de Josep Oriol (1807) a través d’un imprès de precinema

A Lamberto Palmart, au Fènix, tot esperant-ne el renaixement

És curiós constatar que ja fa un any que vaig començar a penjar apunts en aquest bloc i encara és més curiós constatar que hi ha gent (no molta, naturalment) que llegeix allò que escric i per això aprofito ara i aquí per donar-vos-en les gràcies! No ho dic amb falsa modèstia ni res per l’estil, sinó perquè a vegades hom pensa que el que a un l’emociona a altres els pot interessar relativament. Res, que ja porto un any procurant renovar cada setmana o deu dies la pàgina amb un nou apunt i en veure a la columna dreta el reguitzell de fotografies dels apunts que he anat penjant fa goig... per què no dir-ho!

L’altra cosa que m’ha agradat durant aquest any ha estat descobrir molts blocaires que desconeixia abans de l’aventura i poder-los incorporar com a referents de lectures per a mi ara ja imprescindibles. A més, fer el bloc m’ha permès variar les idees preconcebudes i saltar-me a la torera alguns principis bàsics que m’havia imposat. No parlar d’exposicions i només de peces, alternar sempre un apunt d’un llibre anterior al s. XX i un d'actual, no canviar la capçalera... En fi, és un plaer saltar-se algunes de les normes que s’ha imposat un mateix!

Capçalera del Piscolabis Librorum del primer any

Una de les altres coses que m’ha impressionat (sóc així, què hi farem!) és que dels tres blocs de referència inicial que tenia, n’hagin plegat dos i només en resti un. Els dos desapareguts, Blocalcirc i Mis Libros Antiguos han estat sense dubte font d’inspiració per engegar aquest projecte d’exhibicionisme de tota mena que és un bloc. Del tercer, Diari d’un llibre vell (que continua funcionant i esperem que per molt de temps!), em fascina la capacitat que té de renovació diària de capçalera, notícies, referències bibliogràfiques, adquisicions endiumenjades al mercat de Sant Antoni...

En homenatge al supervivent Diari d'un llibre vell, m’he plantejat trencar un dels meus principis, que era la no renovació de la capçalera... això sí, ara ho faré de manera anyal! Per aquest motiu l’apunt de cada aniversari (esperem que n’hi hagi uns quants més!) desvetllarà què és el que durant un any ha fet de capçalera i de colofó final del bloc, i això és el que farem en l’apunt d’avui...

Gravats amb la representació de l'altaret portàtil i les reliquies sota tàlem del beat Josep Oriol (1807)

Hem de recordar, o bé fer saber -segons el cas-, que l’any 1806 fou beatificat un dels sants més destacats de Barcelona, Sant Josep Oriol. Totes les grans ciutats durant l’edat mitjana van lluitar per posseir les relíquies més importants i també per tenir entre els seus conciutadans un sant important. Barcelona ja comptava amb Santa Maria de Cervelló, Sant Ramon de Penyafort o Sant Pere Nolasc. Però des de l’edat mitjana no hi havia hagut ningú, a la ciutat, que pogués prosperar en la cursa als altars fins que va aparèixer el cas del prevere Josep Oriol, a l’inici del segle XVIII. En aquest context, era una gran novetat i generà una gran devoció molt popular, a la qual ajudà el fet que es podia comptar amb retrats verídics de la seva característica fisonomia! Com vam veure amb el Peu de Rocaprevera, la semblança ja era motiu de devoció perquè esdevenia una relíquia virtual. Hem de tenir en compte que en els ss. XVII i XVIII no existia la fotografia però sí pintors capaços de reproduir els trets físics reals de les persones, mitjançant el retrat pictòric o a través de màscares mortuòries.

Estampa devocional dibuixada per Francesc Tramullas i gravada a l'aiguafort per Ignasi Valls en el s. XVIII, feta per estendre el culte de Josep Oriol en benefici de la seva futura beatificació

El nostre protagonista, Sant Josep Oriol, morí el 1702 en olor de santedat i la seva beatificació el 1806 confirmà aquesta fama de santedat. El 1807, en ocasió del trasllat de les relíquies d’una capella de la parròquia del Pi a una de més principal del mateix temple, s’organitzà una processó a la ciutat tan espectacular com la del Corpus. Aquesta processó esdevingué tot un èxit ciutadà, ja que com diu Joan Amades les processons trencaven la monotonia de viure d’antany, parc en distraccions, en el qual les funcions religioses de parròquies i convents omplien els lleures de molta gent, les processons constituïen un espectacle remarcable que aplegava la multitud urbana i atreia la gent de fora. Si a més d’això tenim en compte que era un personatge que ja tenia força devoció popular prèvia, podem concloure que l’èxit fou esclatant.

Segon full de l'auca de la beatificació de Josep Oriol (1807)

Per aquest motiu la venda de souvenirs devocionals s’activà ràpidament i les impremtes s’afanyaren a produir impresos adients per a l’ocasió. Això feu possible, a més de múltiples estampes, l’edició d’una hagiografia amb gravats de gran qualitat -de la que algun dia ja parlarem-... S’editaren també fulls de consum popular de la processó, com són una auca i la reproducció de la processó en papers de rengles, que és la peça que avui analitzarem i que ha encapçalat aquest bloc durant un any.

En primer lloc, hem de tenir en compte que l’estamperia popular xilogràfica era un entreteniment a l’abast de totes les butxaques. D’entre les joguines de l’època, les famílies amb més possibilitats econòmiques podien regalar als infants soldadets de plom, per exemple. Els més pobres, en canvi, podien disposar d'uns fulls impresos amb una sèrie de soldats disposats en rengles que servien per ser retallats i jugar-hi.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat

Entre els fulls impresos per aquest ús també n’hi havia de contingut religiós. Sobretot per Setmana Santa i Corpus es publicaven uns papers de rengles que reproduïen processons i que els nens retallaven per franges i després unien per ordre, amb la finalitat de jugar a veure la processó, enrotllant i desenrotllant el rodet obtingut, que podia tenir fins a una vintena de metres de llarg. En certa manera es pot considerar aquest giny com un objecte de precinema ja que els espectadors, els nens -i els grans!-, veien desfilar tota la processó fixant la vista només en un punt concret. Per aquest motiu he confegit un petit nyap audiovisual que trobareu al final de l’apunt i que he penjat al youtube perquè us feu una idea de quina és la visió que es té en passar el rotlle d’una punta a l’altra i com això reconstrueix la processó.

L’exemplar que avui analitzem (6,5 x 575 cm.) el podem datar perfectament en l’any 1807, ja que és quan es produí la processó en ocasió del trasllat de les relíquies del Sant, i perquè les processons foren prohibides durant l’ocupació francesa de la ciutat, en els anys següents. A partir d’aquests fets i, –sorprenentment- d’algunes ordres emeses per institucions eclesiàstiques- les processons a Barcelona començaren a perdre pes específic i sobretot la varietat i vivacitat que havien tingut, com la que representa el cas present.

Primer full original, sense retallar, de la processó de beatificació de Sant Josep Oriol (1807)

Desconeixem qui ho imprimí perquè no hi ha cap referència escrita enlloc, a diferència del que passava amb els papers de rengles de Setmana Santa. El total de fulls que ocupava la processó era de quatre, amb la peculiaritat que el primer full porta imprès, a més de l’altaret portàtil de Sant Josep Oriol i les relíquies sota el tàlem o pali, la representació de la custòdia de Corpus Christi sota tàlem, de manera hom pogués escollir si volia reviure una processó o l’altra. Això ens indica que la processó de Sant Josep Oriol va comptar amb els mateixos elements eclesiàstics (clergat, confraries...) i civils (gegants, bestiari, autoritats civils i militars...) que la processó de Corpus.

L’exemplar que hem aconseguit serví específicament per reviure la del beat Josep Oriol i quan el vaig trobar, curiosament, hom havia desfet el rotlle i conservava les tires enganxades en grans fulls de cartolina. Llavors vaig decidir -assesorat per la restauradora de paper Maria Bagur- separar els rengles del suport i enganxar-los uns a continuació dels altres per restituir-ne la funció inicial que era, com ja hem dit, la de poder veure imatges en moviment, i això en dates tan reculades com la del 1807.

Inici de la processó, amb la gent del poble molt animats i homes coberts amb capells bicorns i de copa

Una altra de les característiques que té aquesta processó és que és molt més animada que les de Setmana Santa. Litúrgicament el Corpus Christi és un acte d’exaltació col•lectiva i per això l’anònim xilògraf o el dibuixant de l’original varen situar, al llarg de la processó, públic amb actituds molt festives, ballant, saltant i fins i tot brandant una cadira enlaire! L’altra particularitat és que s’hi representa un detall d’indumentària en plena evolució de la moda, ja que en aquell moment convivien dos models de barret, els bicorns i els que s’estaven introduint que eren els de copa!

En definitiva, és un molt bon exemple de l’estamperia popular catalana, que reflecteix tota una època i una manera de distreure’s que ens pot sorprendre, però que no és gaire lluny dels DVD actuals que mirem una vegada i una altra, quan ens ve de gust.
Si voleu veure com aquesta processó s'ha intentat recuperar veieu l'article d'en Guillem Carbonell.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, J; COLOMINAS, J. i VILA, P. Els soldalts i altres papers de rengles. Barcelona, Editorial Orbis – Imatgeria Popular Catalana, 1936.

BOFARULL, JOAN. El ball de valencians a Barcelona, l'any 1807. Webcasteller,23 d'agost del 2010

MARTÍ PALAU, ALBERT. La comunicació per la imatge impresa a "Art de Catalunya" Vol. 13. Barcelona, Edicions l'Isard, 1999.

QUILEZ CORELLA, FRANCESC MIQUEL. La iconografia setcentista d’un sant barceloní: aspectes artístics i documentals de la festa de beatificació de sant Josep Oriol, celebrada a Roma l’any 1806 i a Barcelona l’any 1807 a “Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya” nº 4. Barcelona, MNAC, 2000. pp. 19-34.