dilluns, 6 de juliol de 2009

La beatificació de Sant Josep Oriol (1807) a través d’un imprès de precinema

A Lamberto Palmart, au Fènix, tot esperant-ne el renaixement

És curiós constatar que ja fa un any que vaig començar a penjar apunts en aquest bloc i encara és més curiós constatar que hi ha gent (no molta, naturalment) que llegeix allò que escric i per això aprofito ara i aquí per donar-vos-en les gràcies! No ho dic amb falsa modèstia ni res per l’estil, sinó perquè a vegades hom pensa que el que a un l’emociona a altres els pot interessar relativament. Res, que ja porto un any procurant renovar cada setmana o deu dies la pàgina amb un nou apunt i en veure a la columna dreta el reguitzell de fotografies dels apunts que he anat penjant fa goig... per què no dir-ho!

L’altra cosa que m’ha agradat durant aquest any ha estat descobrir molts blocaires que desconeixia abans de l’aventura i poder-los incorporar com a referents de lectures per a mi ara ja imprescindibles. A més, fer el bloc m’ha permès variar les idees preconcebudes i saltar-me a la torera alguns principis bàsics que m’havia imposat. No parlar d’exposicions i només de peces, alternar sempre un apunt d’un llibre anterior al s. XX i un d'actual, no canviar la capçalera... En fi, és un plaer saltar-se algunes de les normes que s’ha imposat un mateix!

Capçalera del Piscolabis Librorum del primer any

Una de les altres coses que m’ha impressionat (sóc així, què hi farem!) és que dels tres blocs de referència inicial que tenia, n’hagin plegat dos i només en resti un. Els dos desapareguts, Blocalcirc i Mis Libros Antiguos han estat sense dubte font d’inspiració per engegar aquest projecte d’exhibicionisme de tota mena que és un bloc. Del tercer, Diari d’un llibre vell (que continua funcionant i esperem que per molt de temps!), em fascina la capacitat que té de renovació diària de capçalera, notícies, referències bibliogràfiques, adquisicions endiumenjades al mercat de Sant Antoni...

En homenatge al supervivent Diari d'un llibre vell, m’he plantejat trencar un dels meus principis, que era la no renovació de la capçalera... això sí, ara ho faré de manera anyal! Per aquest motiu l’apunt de cada aniversari (esperem que n’hi hagi uns quants més!) desvetllarà què és el que durant un any ha fet de capçalera i de colofó final del bloc, i això és el que farem en l’apunt d’avui...

Gravats amb la representació de l'altaret portàtil i les reliquies sota tàlem del beat Josep Oriol (1807)

Hem de recordar, o bé fer saber -segons el cas-, que l’any 1806 fou beatificat un dels sants més destacats de Barcelona, Sant Josep Oriol. Totes les grans ciutats durant l’edat mitjana van lluitar per posseir les relíquies més importants i també per tenir entre els seus conciutadans un sant important. Barcelona ja comptava amb Santa Maria de Cervelló, Sant Ramon de Penyafort o Sant Pere Nolasc. Però des de l’edat mitjana no hi havia hagut ningú, a la ciutat, que pogués prosperar en la cursa als altars fins que va aparèixer el cas del prevere Josep Oriol, a l’inici del segle XVIII. En aquest context, era una gran novetat i generà una gran devoció molt popular, a la qual ajudà el fet que es podia comptar amb retrats verídics de la seva característica fisonomia! Com vam veure amb el Peu de Rocaprevera, la semblança ja era motiu de devoció perquè esdevenia una relíquia virtual. Hem de tenir en compte que en els ss. XVII i XVIII no existia la fotografia però sí pintors capaços de reproduir els trets físics reals de les persones, mitjançant el retrat pictòric o a través de màscares mortuòries.

Estampa devocional dibuixada per Francesc Tramullas i gravada a l'aiguafort per Ignasi Valls en el s. XVIII, feta per estendre el culte de Josep Oriol en benefici de la seva futura beatificació

El nostre protagonista, Sant Josep Oriol, morí el 1702 en olor de santedat i la seva beatificació el 1806 confirmà aquesta fama de santedat. El 1807, en ocasió del trasllat de les relíquies d’una capella de la parròquia del Pi a una de més principal del mateix temple, s’organitzà una processó a la ciutat tan espectacular com la del Corpus. Aquesta processó esdevingué tot un èxit ciutadà, ja que com diu Joan Amades les processons trencaven la monotonia de viure d’antany, parc en distraccions, en el qual les funcions religioses de parròquies i convents omplien els lleures de molta gent, les processons constituïen un espectacle remarcable que aplegava la multitud urbana i atreia la gent de fora. Si a més d’això tenim en compte que era un personatge que ja tenia força devoció popular prèvia, podem concloure que l’èxit fou esclatant.

Segon full de l'auca de la beatificació de Josep Oriol (1807)

Per aquest motiu la venda de souvenirs devocionals s’activà ràpidament i les impremtes s’afanyaren a produir impresos adients per a l’ocasió. Això feu possible, a més de múltiples estampes, l’edició d’una hagiografia amb gravats de gran qualitat -de la que algun dia ja parlarem-... S’editaren també fulls de consum popular de la processó, com són una auca i la reproducció de la processó en papers de rengles, que és la peça que avui analitzarem i que ha encapçalat aquest bloc durant un any.

En primer lloc, hem de tenir en compte que l’estamperia popular xilogràfica era un entreteniment a l’abast de totes les butxaques. D’entre les joguines de l’època, les famílies amb més possibilitats econòmiques podien regalar als infants soldadets de plom, per exemple. Els més pobres, en canvi, podien disposar d'uns fulls impresos amb una sèrie de soldats disposats en rengles que servien per ser retallats i jugar-hi.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat

Entre els fulls impresos per aquest ús també n’hi havia de contingut religiós. Sobretot per Setmana Santa i Corpus es publicaven uns papers de rengles que reproduïen processons i que els nens retallaven per franges i després unien per ordre, amb la finalitat de jugar a veure la processó, enrotllant i desenrotllant el rodet obtingut, que podia tenir fins a una vintena de metres de llarg. En certa manera es pot considerar aquest giny com un objecte de precinema ja que els espectadors, els nens -i els grans!-, veien desfilar tota la processó fixant la vista només en un punt concret. Per aquest motiu he confegit un petit nyap audiovisual que trobareu al final de l’apunt i que he penjat al youtube perquè us feu una idea de quina és la visió que es té en passar el rotlle d’una punta a l’altra i com això reconstrueix la processó.

L’exemplar que avui analitzem (6,5 x 575 cm.) el podem datar perfectament en l’any 1807, ja que és quan es produí la processó en ocasió del trasllat de les relíquies del Sant, i perquè les processons foren prohibides durant l’ocupació francesa de la ciutat, en els anys següents. A partir d’aquests fets i, –sorprenentment- d’algunes ordres emeses per institucions eclesiàstiques- les processons a Barcelona començaren a perdre pes específic i sobretot la varietat i vivacitat que havien tingut, com la que representa el cas present.

Primer full original, sense retallar, de la processó de beatificació de Sant Josep Oriol (1807)

Desconeixem qui ho imprimí perquè no hi ha cap referència escrita enlloc, a diferència del que passava amb els papers de rengles de Setmana Santa. El total de fulls que ocupava la processó era de quatre, amb la peculiaritat que el primer full porta imprès, a més de l’altaret portàtil de Sant Josep Oriol i les relíquies sota el tàlem o pali, la representació de la custòdia de Corpus Christi sota tàlem, de manera hom pogués escollir si volia reviure una processó o l’altra. Això ens indica que la processó de Sant Josep Oriol va comptar amb els mateixos elements eclesiàstics (clergat, confraries...) i civils (gegants, bestiari, autoritats civils i militars...) que la processó de Corpus.

L’exemplar que hem aconseguit serví específicament per reviure la del beat Josep Oriol i quan el vaig trobar, curiosament, hom havia desfet el rotlle i conservava les tires enganxades en grans fulls de cartolina. Llavors vaig decidir -assesorat per la restauradora de paper Maria Bagur- separar els rengles del suport i enganxar-los uns a continuació dels altres per restituir-ne la funció inicial que era, com ja hem dit, la de poder veure imatges en moviment, i això en dates tan reculades com la del 1807.

Inici de la processó, amb la gent del poble molt animats i homes coberts amb capells bicorns i de copa

Una altra de les característiques que té aquesta processó és que és molt més animada que les de Setmana Santa. Litúrgicament el Corpus Christi és un acte d’exaltació col•lectiva i per això l’anònim xilògraf o el dibuixant de l’original varen situar, al llarg de la processó, públic amb actituds molt festives, ballant, saltant i fins i tot brandant una cadira enlaire! L’altra particularitat és que s’hi representa un detall d’indumentària en plena evolució de la moda, ja que en aquell moment convivien dos models de barret, els bicorns i els que s’estaven introduint que eren els de copa!

En definitiva, és un molt bon exemple de l’estamperia popular catalana, que reflecteix tota una època i una manera de distreure’s que ens pot sorprendre, però que no és gaire lluny dels DVD actuals que mirem una vegada i una altra, quan ens ve de gust.
Si voleu veure com aquesta processó s'ha intentat recuperar veieu l'article d'en Guillem Carbonell.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, J; COLOMINAS, J. i VILA, P. Els soldalts i altres papers de rengles. Barcelona, Editorial Orbis – Imatgeria Popular Catalana, 1936.

BOFARULL, JOAN. El ball de valencians a Barcelona, l'any 1807. Webcasteller,23 d'agost del 2010

MARTÍ PALAU, ALBERT. La comunicació per la imatge impresa a "Art de Catalunya" Vol. 13. Barcelona, Edicions l'Isard, 1999.

QUILEZ CORELLA, FRANCESC MIQUEL. La iconografia setcentista d’un sant barceloní: aspectes artístics i documentals de la festa de beatificació de sant Josep Oriol, celebrada a Roma l’any 1806 i a Barcelona l’any 1807 a “Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya” nº 4. Barcelona, MNAC, 2000. pp. 19-34.

30 comentaris:

  1. Magnífic, de fet en molts textos literaris també mencionen en algun moment el Beato Oriol, felicitats de nou pel blog i els articles, encisadora processó.

    ResponElimina
  2. Felicitats, Galderich, i per molts anys (en vida nostra), que el teu bloc és un luxe i un veritable plaer!

    ResponElimina
  3. Disseccomentari
    Lux-e: Llum llatina d'internet
    Plaer: Ara pla!

    ResponElimina
  4. Felicitats i per molts anys! Aquí ens tens a tots pendents de quina perla desenterrerás en el proper post...

    ResponElimina
  5. Felicitats per l'any i per l'article! he xalat cosa mala amb aquest post :) per cert el vídeo pelet accelerat no? m'ha fet pensar que potser ho veien com fèiem nosaltres amb les "xuletes de rodillu" hehehe

    ResponElimina
  6. Salvador,
    Tranquil, el proper em porta una mica de bòlit perquè va coordinat amb altres blocs i em vaig quedar sense llibre per comentar la setmana passada. Sort que l'Àngel de la Guardia d'Assalt m'ho ha solucionat molt bé... millor fins i tot!

    ResponElimina
  7. Si el vídeo ja he dit que era una mica nyap perquè era el primer que filmem (ho dic en plurar perquè t'has d'imaginar la meva dona, la filla... fent equilibris perquè surti més o menys una cosa decent!).
    Intentaré informar-me de com editar un vídeo amb cara i ulls!
    Sobre les "xuletes de rodillu"... m'has donat una bona idea. Algún dia potser en publiqui les que jo vaig fer amb paper vegetal ja fa un munt d'anys! Sóc fetitxista i encara les guardo...

    ResponElimina
  8. Galderich,
    Vull sumar-me a les felicitacions per aquest aniversari i per la companyia que fas a la resta de blocaires.
    Una felicitació, també, per aquest article tan interessant. És admirable veure com la religiositat de temps passats, i en concret en la devoció dels sants, ha deixat joies impreses de tan senzilla però entranyable factura.

    ResponElimina
  9. Gràcies Joaan, venint d'un devociotecari com tu... és encara més que un elogi!
    Ja saps que el tema de la imatgeria popular és una de les meves debilitats i potser el que m'inicià en el món de la impremta.
    Ara només ens cal esperar la inauguració de l'exposició dedicada a la Imatgeria de Joan Amades que s'obre aquest dimecres al Palau Moja perquè el gaudi sigui absolut!

    ResponElimina
  10. Hem de brindar! Ja ha passat un any? Amb això dels blocs el temps passa d'una altra manera. Per molts més, company!

    Està molt bé el vídeo. Amb els sorollets de fons guanya :)

    ResponElimina
  11. Ja, ja... brindaré a la teva salut amb el vi corresponent! ;-)

    He de reconèixer que els sorollets donen ambient de carrer dels s. XXI amb l'ascensor, la circulació, el paper passant, els ocellets... i la música de fons per dissimular! Enginyeria tècnica de darrera generació!

    ResponElimina
  12. Gràcies per les floretes! :)

    Afegiria, parlant de Sant Josep Oriol, que a la Plaça del Pi hi ha aquesta divertida placa:

    "El 6 de Abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida. "

    Aquest José Mestres era el pare de l'Apel·les Mestres.

    ResponElimina
  13. ¡Feliz aniversario! Galderich. Un año lleno de experiencias positivas que nos has entregado artículo a artículo. Me siento enormemente alagado por tu dedicatoria. Si mi blog a servido para motivarte en el tuyo, me siento con el deber cumplido y doblemente alagado. Tu miscelanea bibliófila y calcófila esta llena de frescura y erudición. Has sabido progresar y ofrecernos interesantes noticias de una forma original y muy personal. Sigue así, ahora me toca a mi aprender de ti y de otros tantos que aportan en la red sus visiones particulares del mundo del libro.

    En cuanto al documento que nos ofreces es una joya singular que recuerda a otras como la del Corpus y como aquella del entierro real que tuvimos el placer de ver en la biblioteca de Diego Mallén.

    No puedo evitar comparar la diferencia de medios de diversión con que cuentan nuestros hijos, comparada con la de los niños de principios del XIX. Aunque estoy convencido que para ellos, sería todo un lujo.

    Saludos calcófilos.

    ResponElimina
  14. Xavier, de floretes res que actualitzar cada dia un bloc amb notícies sobre llibres porta la seva feina! Si a més això ho fas com aquell que diu des que es va inventar internet... déu n'hi do!

    La placa que coneixia és genial i una bona incorporació als miracles del llavors beat!

    Un dia d'aquests parlaré de l'Apel·les Mestres (nèt del "gordo"!) perquè qui va caure fou l'avi, en Josep Mestres i Gramatxes que fou arquitecte de la catedral des del 1814 al 1832, ja recuperat de la caiguda...

    ResponElimina
  15. Lamberto,
    Gràcies a tu, com dic en el bloc.
    Sobre el que ens va ensenyar en Diego Mallén i el que mostro jo hi ha una petita diferència... però tot té el seu encant com així mateix reconeix el mateix Diego. La qüestió és xalar amb el paper i la tinta impresa...
    Sobre les joguines... tenim sort que no hi ha un mesurador d'il·lusions sinó ens emportaríem una sorpresa sobre el que gaudien els nens d'abans i els d'ara, amb totes les salvetats que hi hagi!

    ResponElimina
  16. Galderich, felicitats pel primer aniversari! I dic primer aniversari perquè en vindran molts més.

    Avui he sabut que em serà impossible assistir a la inauguració de l'exposició sobre imatgeria popular d'Amades, però, treballant allà, m'hi passaré segur qualsevol altre dia amb més calma. A veure què podem fer per obtenir el catàleg... ;-)

    ResponElimina
  17. Víctor,
    Si el rei de les estadístiques blocaires amenaça que hi haurà més anys segur que serà així... això espero també!
    I com deia la meva àvia: i que ho pogugem celebrar tots plegats!
    Dimecres et trobarem a faltar però sempre ho pots compensar com ho insinues... ;-)

    ResponElimina
  18. ¡Feliz aniversario! Galderich.
    Es siempre con redoblado placer leer tus entradas.
    Magnifico artículo y gracias por compartir con nosotros ésta obra.
    (Hoy estoy un poco cansado de escribir…)
    Saludos bibliófilos

    ResponElimina
  19. Rui,
    Ha, ha... ja ho he vist en el teu bloc que estaves una mica cansat! Gràcies malgrat el cansament!

    ResponElimina
  20. O sigui que estem d'aniversari. Doncs per molts anys i molts ànims que aquest bloc està treballat i s'ho val. R.

    ResponElimina
  21. RSM,
    Si ja ho veus, ja ha passat un any i esperem que més. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina
  22. Galderich.
    Querido amigo, mis más sentidas feliciatciones con motivo de la celebración del aniversario de tu blog, Coincido con los comentarios anteriores en cuanto a las grandes virtudes de tu blog,pero quiero destacar otra labor que realizas: Es casi imposible entrar a algún blog, que trate sobre tinta y papel donde no se encuentre un comentario de Galderich que estimule a su autor seguir escribiendo, es una actividad que le da una cohesión esencial a los que amamos los libros.
    Con respecto a la pieza que presentas es una verdadero tesoro, nos dice más de su tiempo que la lectura de sesudos tratados.Sorprendente su buen estado.
    Nuevamente felicidades y saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  23. Marco Fabrizio,
    Gràcies pels teus comentaris sobre el bloc i els meus comentaris! És que quan una cosa m'ha agradat m'agrada que qui ho ha fet ho sàpiga. És un dels elements superiors de la internet per sobre del llibre imprès, encara que el bloc parli de la seva estètica...

    ResponElimina
  24. Fantàstic aquest post! i l'afegit del vídeo a més, és molt bona idea a l'hora de mostrar documents com aquest!

    Felicitats!

    ResponElimina
  25. Gràcies Dani,
    Ja veus que també és una altra Barcelona! ;-)

    ResponElimina
  26. Un any, dius? Doncs espero que en siguin molts més. És un plaer llegir-te, i normalment ens aportes coses que no trobem en els altres blogs!

    ResponElimina
  27. Mireia,
    Ja ho veus, un anyet d'anar donant la barrila amb paperots! Gràcies pels teus comentaris!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols