dimarts, 15 de setembre del 2015

Catalunya. La Història (2015) de Somatemps, una història alternativa?

 A la Maria, en Jaume, l'Eduard, l'Iñaki, l'Amadeu, la Sonia, l’Eulàlia, en Lluís, en Jordi, en Sergi, la Carme... i tots els amics unionistes que es mereixien una Història millor.

A Piscolabis Librorum ja hem parlat altres vegades d'historietes i d'obres contemporànies per la qual cosa avui en parlarem d'una de total actualitat. I també hem parlat, i força, de llibres de temàtica conservadora o directament feixista. Ja sabeu els lectors d'aquest blog que ens interessen tots els temes per diversos que siguin i totes les opinions -encara que no hi estiguem d'acord- perquè ens agrada el debat intel·lectual i sobretot conèixer el passat.

Avui us oferim una primícia que s'ha presentat com a "històrica" perquè, segons els autors, és la primera vegada que es publica una historieta de la Història de Catalunya autèntica, sense manipulacions. Afirmen que una mentida repetida moltes vegades acaba percebuda com una realitat i que això és el que passa amb la Història de Catalunya. Segueixen doncs el rum-rum que hi ha entre els seus afins quan afirmen que el que ens arriba és una història falsificada i manipulada per una sèrie d'historiadors a sou, que persegueixen les finalitats polítiques del nacionalisme. L'unionisme ha estat persistent en aquesta denúncia -tot i que es relativament recent- i en certa mesura ha calat dintre dels seus àmbits. Per això els autors d'aquest àlbum, el descriuen com un còmic que exposa en forma d’il·lustracions la verdadera Història de Catalunya i no la que ens expliquen els nacionalistes.


 
Unes vinyetes d'allò més exaltadores dels valors de l'Antic Règim contra el pèrfid liberalisme

El blog Dolça Catalunya -una referència de l'unionisme més combatiu- va fer propaganda de la presentació d'aquest còmic i vaig decidir assistir-hi. Sempre he pensat que hom podia fer matisos al que els historiadors més o menys més reconeguts dintre del camp de la investigació diuen. En principi cada historiador s'especialitza en una època i en uns temes concrets i a base de treballar en arxius aconsegueix retocar i matisar el que els anteriors historiadors han pogut dir sobre la l'època objecte d'estudi.

De fet, quan hom fa una visió general de la Història d'un espai concret ha de generalitzar i treballar amb les investigacions especialitzades que han fet els que han trepitjat els arxius, per la qual cosa ha de seleccionar quines són les informacions més destacables i representatives de cada època, el que suposa per se la primera manipulació que no falsificació. Quan hom intenta fer un visió encara més condensada per explicar la història a nens -llibre de text o historietes- la reducció ja és total i l'historiador que ho intenti es veurà abocat a recórrer a tòpics o exemples que redueixen molt la complexitat dels fenòmens històrics que es volen destacar.

Per això quan hom acusa de manipuladors els qui intenten fer compendis de la Història i ho diuen de manera pejorativa, el que haurien de fer és replantejar-se els adjectius i en tot cas anomenar-los falsejadors si és que introdueixen elements no verídics dintre de la síntesi. Un historiador normal el que fa és intentar -amb el material que té disponible- seleccionar allò que creu que és representatiu de la Història i sobretot allò que ens pugui explicar la societat actual o si més no allò que ens pugui apropar al model que tenim a l'actualitat. Per això avui en dia s'intenta ressaltar el paper de la dona en la Història o es parla de la Història de les mentalitats, de la Societat.... més que personificar la Història hagiogràfica de figures transcendentals, ja que avui dia entenem millor que una societat és filla d'una anterior, i ens centrem més en la societat i no tant en fets clau duts a terme per personatges cabdals.

 
Agustina Saragossa, la catalana que lluità contra els francesos i que acusa les Corts de Cadis gairebé de traïdoria

Quan vaig assistir a la presentació d'aquest còmic tot això ho tenia clar i pensava que seria una versió que faria èmfasi en unes qüestions determinades -les que permetessin traspuar la ideologia subjacent- i que utilitzaria uns tòpics determinats en compte d'altres. Els dibuixos de Juan Alonso, il·lustrador nascut a València i que fa molts anys que és a Catalunya i que havia treballat per a l'Editorial Bruguera entre altres feines, són els adequats per a aquest tipus d'historietes, malgrat que en aquest cas hi predomina en excés el negre i la foscor i un excés de banderes espanyoles. Aquest realisme característic de les historietes històriques no m'apassiona però el crec més adequat que altres fórmules més aninotades tipus Dragui malgrat que altres fórmules també podrien ser adequades.

La sorpresa, però, no són les il·lustracions sinó el contingut que il·lustren i el que s'hi diu. Veient el currículum dels autors hom pot intuir en quina mena de coses es voldrà posar èmfasi. Javier Barraycoa -independentment que sigui uns dels líders de Societat Civil Catalana i Somatemps- és una persona vinculada al carlisme més ranci i Manuel Acosta és professor d'Història de l'escola Viaró de Sant Cugat del Vallés, vinculada a l'Opus Dei. Com veurem aquestes trajectòries són claus per veure des de quin punt de vista s'explica aquesta historieta. Ha estat editada per l'organització Somatemps http://somatemps.me/ que agrupa els historiadors que critiquen sistemàticament allò que anomenen les derives catalanistes i organitza els seus Congressos de catalanitat hispànica.


Amb aquest currículum no ens hauria sorprès que el llibre expliqués la història des d'una òptica conservadora, però sí que ens ha deixat astorats que faci exaltació de l'Antic Règim i l'absolutisme del s. XVIII! i que critiqui radicalment el liberalisme i en negui cap aportació situant-se directament en una mentalitat no preconstitucional del 1978 sinó del 1812!

 
 El martiri de Santa Eulàlia, una santa que mai existí

Així, doncs, la historieta comença poc abans de la cristianització de la Hispània romana de la qual fa ampli esment així com dels màrtirs de la Tarraconense, entre els quals fa destacar santa Eulàlia, de qui actualment tots els estudiosos de les devocions populars tenen clar que és una invenció posterior i que recull la tradició de santa Eulàlia de Mèrida per fer-ne un culte local i proper. Sobta doncs enormement que s'esmenti en una historieta que s'autoproclama explícitament com a real. Una pàgina d'aquest episodi es recreen morbosament i sensual en el martiri d'aquesta màrtir inexistent, creant unes escenes que van contra el to general de religiositat casta de l'obra.

En certa manera el còmic intenta explicar la Catalunya cristiana com a motor de la seva història i tradició, un element -la tradició- en què aprofundirem més endavant. Per això el tema de l'arribada dels visigots -i la seva cristianització-, la invasió musulmana i els primers comtes és un capítol compacte que hom ha de llegir entre línies i que titula com a "Reconquesta", terme que la historiografia catalana i hispànica modernes no utilitza mai per considerar-lo arcaic, ja que alguns territoris hispànics han estat més temps musulmans que cristians i llavors el terme de reconquesta genera un cert contrasentit. En el context actual serviria una mica abonar la tesi d'Alqaeda, que pretén reconquerir l'Al-Andalus del qual els musulmans van ser foragitats fa uns segles pels cristians.

Tota l'edat mitjana, amb el capítol anterior és un aiguabarreig d'idees, de fets, d'elements descontextualitzats que si no saps de què van crea la sensació de garbuix de fets encadenats sense que quedin clars. Conceptes claus com el d'unió dinàstica però no territorial -per respecta a les lleis dels diversos territoris- o terminologia concreta treta de context i de forma anacrònica no són explicats con deurien portant directament cap a l'engany i cap a la tesi de que el cristianisme és l'element clau que ens portarà a la Unitat d'Espanya.

 La tòpica èpica dels Reis Catòlics d'on s'han suprimit els episodis més impresentables

Als Reis Catòlics es dedica tot un capítol farcit dels tòpics que es posaven de relleu en la historiografia franquista. És una lluita per una unidad de destino en lo universal on l'aspecte religiós és molt important. Per això es destaca la conquesta d'Amèrica i de Granada i curiosament obvia l'expulsió dels jueus o la creació de la Inquisició. És un aspecte interessant ja que en el llibre hi ha un cert menyspreu vers els musulmans i en canvi es no vers el jueu. No és que el llibre sigui sionista -no ho és en cap moment- però si que les minories -i en alguna època majories- ètniques són tractades de manera diferenciada... La frase en boca de Ferran el Catòlic dient-li a Isabel que La Divina Providència ens guia! no és una anècdota.

 
La "invenció" de l'11 de setembre al descobert!

Els episodis de la Guerra dels Segadors -amb un Pau Claris moribund arrepentint-se dels seus pecats polítics- i de la Guerra de Successió són un seguit de tòpics contra tòpics. El tercer centenari dels fets de 1714, malgrat la faramalla sobrera, va servir per posar sobre la taula els fets històrics a partir de l'anàlisi fil per randa dels arxius locals i estrangers. Això va permetre conèixer -a vegades fins al mínim detall- què va passar més o menys a cada hora durant una època molt determinada. En certa manera dintre del món dels historiadors es diu que van agafar els historiadors amb la feina feta i per això la munió de llibres que van sortir sobre el tema amb aportacions concretes i innovadores. Per això quan la historieta parla de manipulació de la Història en època romàntica... fa riure perquè es nota que no ha estat actualitzat el discurs. Una de les coses que ha quedat clara en la historiografia actual és que en els fets d'aquesta època la lluita no fou per un concepte territorial -Catalunya o Espanya- sinó per unes Llibertats i una manera d'entendre i gestionar un estat que es perdien. És inadmissible que en un tótum revolútum se li faci dir a Rossend Nobas -l'escultor del monument a Rafel de Casanova- que malgrat el Decret de Nova Planta que va abolir institucions polítiques i legislatives es van mantenir d'altres com el Consolat de Mar, el Dret Civil català... Aquests punts suspensius resulten totalment sobrers ja que no es va mantenir cap altra institució que aquestes dues.

 Què bona era la societat estamental de l'Antic Règim i què feliços eren els pagesos abans de la Revolució Francesa

La cosa s'anima en arribar al s. XIX, amb la Guerra del Francès, anomenada de la Independència com a Espanya. Doncs bé en la narració d'aquest episodi es fa una exaltació dels valors de l'Antic Règim que faria tremolar qualsevol unionista constitucionalista actual. Veure pagesos contents de pagar als aristòcrates (perquè fan la guerra i ens defensen) i a l'Església perquè renuncia als béns materials per pregar per la nostra salvació eterna sembla un acudit de mal gust. És clar que hi havia pagesos que no es plantejaven una situació diferent de la que patien, però això també passà quan hom abolí l'esclavatge als EUA i cap historiador exaltaria aquesta situació de Síndrome d'Estocolm de les víctimes... La protagonista en aquest passatge és Agustina Saragossa -Agustina de Aragón- que era catalana i això ho remarquen com si fos un gran descobriment, quan tothom una mica versat en el període ja ho sap sobradament. Em recorda una mica en Bilbeny reivindicant la catalanitat de Cristòfol Colom, com si això fos molt transcendent... El que és curiós és la visió que ofereix de les Corts de Cadis i el liberalisme que s'hi proposa. Després d'acusar els parlamentaris de dropos i poc compromesos posa en boca d'Agustina: No lluitem pel liberalisme, sinó per Déu, per Espanya i pel Rei. Òbviament en la darrera vinyeta de l'episodi se la representa essent felicitada pel rei Ferran VII.

 
Terrorisme i Prim

L'episodi dedicat a Prim és una exaltació de l'espanyolitat dels catalans i el nefast que resulten les idees anarquistes i les liberals, d'arrels maçones. Curiosament es deixa entreveure que Prim fou assassinat per un atemptat anarquista quan en realitat les darreres investigacions apunten directament a Serrano i el seu cercle. La cosa, però, s'anima quan parlen de les guerres carlines, que anomenen guerres per la defensa de la Tradició. Aquí la defensa de l'absolutisme i tot el que comporta és realment al·lucinant en ple s. XXI! El text del narrador ens diu que no existeix liberalisme moderat. El dogma del liberalisme és el relativisme. Per això no accepta la Llei Natural, ni els Deu Manaments, ni els costums, ni les institucions tradicionals... En definitiva, no accepta la Tradició, l'Ésser d'Espanya. Tot aquest episodi està destinat directament a justificar les tesis carlines i a menysprear -per maçòniques i liberals- la resta, deixant ben clara la ideologia de com a mínim un dels dos autors, el carlí Javier Barraycoa.

El darrer capítol es dedica a tornar sobre el tema de la espanyolitat de la Renaixença, en la línia de Manuel de Montoliu a l'article de Breves notas sobre el espíritu español de la literatura catalana a l'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco (1939). És una mena de sant tornem-hi al mateix punt de sempre: l'acusació vers la burgesia de ser la inventora del catalanisme, obviant tot el moviment catalanista obrer, a la manera de certa esquerra progressista unionista actual. És remarquen figures com Sant Antoni Maria Claret, mossèn Cinto o el bisbe Torras i Bages que diu que el Sr. Almirall, com és liberal, nega l'essència de Catalunya i d'Espanya. En aquesta obra que acabo d’escriure titulada La Tradició catalana recordo que hem de defensar el regionalisme tradicional, estimant Catalunya i Espanya.

 
Els catalanistes i aquesta mania de posar urnes que divideixen la societat

Curiosament, o no, la historieta s'acaba a la fi del s. XIX dient que la major part del Poble català rebutjava les interessades especulacions polítiques dels burgesos catalanistes i manifestava la seva espanyolitat en moments crucials com va succeir en la Guerra de Cuba. La darrera vinyeta, amb una urna plena de vots diu que a les eleccions del 1901 els burgesos i industrials barcelonins de la Unió Catalanista, de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català es van presentar junts i van obtenir regidors per a l'Ajuntament de Barcelona i quatre diputats per a les Corts. I hi afegeix com a colofó apocalíptic i amenaçador: el catalanisme iniciava la seva marxa política al segle XX.

El fet de tancar el llibre a inicis del s. XX vol dir que els autors són conscients que en parlar dels segles anteriors, si hom no ho analitza en profunditat el discurs de fons pot passar desapercebut, però que si expliquessin el segle XX sota la mateixa òptica, com que qui més qui menys en té memòria familiar, se'ls veuria massa el llautó. No vull ni imaginar la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la Transició... explicada per aquests mateixos autors. Suposo que s'adonen que la tolerància que el moviment unionista té amb l'organització Somatemps s'acabaria sobtadament, perquè seria tan escandalós que ningú no els podria donar suport sense mostrar-se públicament com a un retrògrad intransigent i anacrònic.

Des de Piscolabis sempre he dit que la historiografia catalana té un problema greu amb en Bilbeny i el seu Institut Nova Història que la desprestigia i que caldria que els partits catalanistes i institucions públiques se n'allunyessin per ser una visió historiogràfica fantasiosa i amb manies persecutòries. Per això crec que el bloc unionista hauria de rebutjar públicament un còmic que de tant reaccionari és anacrònic i mentider. No es pot acusar sistemàticament als altres del falsejar la Història i presentar una historieta on s'amaguen dades claus i es fa una interpretació mística de l'evolució i s'exalten valors previs a la Constitució de Cadis. Les forces anomenades constitucionals -del 1978- haurien de demostrar que les acusacions de l'exsoci fundador de SCC Sr. Pucnik que les bases ideològiques de l'unionisme les posa la ultradreta preconstitucional no són certes. Crec sincerament que l'unionisme -des de la distància ideològica que hi pugui tenir- es mereixia una historieta més sensible a la realitat actual que s'iniciés en l'inici de Catalunya com a entitat política independent i acabés en els nostres dies.

26 comentaris:

  1. Respostes
    1. Víctor,
      No és marxa és intentar estar a l'aguait de tot el que ens envolta ens agradi o no. Del debat creixem.

      Elimina
  2. Bien, Bien, querido amigo. Un apunte de Piscolabis acertado y acerado, aunque justo y equilibrado en la crítica.
    Tienes razón: huyamos tanto de LAS FANTASÍAS soberanistas como de las MENTIRAS unionistas. Es posible que las primeras nos sean más comprensibles y tolerables --aunque nunca admisibles históricamente-- debido al mucho tiempo que el centralismo sigue "castigando" al país de los catalanes; pero tampoco es objetivamente válido el fantasear desde el victimismo.
    Muy bien por este apunte que tanto aclara.
    Gracias por documentarnos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antonio,
      Gracias a ti por la crítica a la crítica. Entre todos hemos de conseguir poner un poco de orden acabe como acabe el tema. Momento apasionante que requiere tranquilidad y separar el grano de la paja.

      Elimina
  3. Tret de l'Eulàlia en dehabillé, aquesta "veritable" història l'haurien pogut publicar en ple franquisme, suposo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, tindria el "nihil obstat" sense problemes després de recatar a Santa Eulàlia. El franquisme també acusava la Constitució de Cadis de ser un invent francès i maçó.

      Elimina
  4. Galderich, dues paraules: Totalment d'acord! Res a dir. Sempre he respectat de tu que mai t'has apuntat a "teories històrico conspiratives" tipus Cervantes era català i va escriure "El Quixot" en català, o que Colom ho era.
    Les manipulacions històriques cal corregir-les i ser honest amb els fets. Jo algun cop he retret a l'independentisme la reinterpretació que fan de la Generalitat medieval, o el el 1714, vull dir, Rafael de Casanovas mai fou independentista i segons qui t'ho expliqui o on ho llegeixis això sovint no queda gaire clar. Ara les coses són com són i el catalanisme i, fin i tot l'independentisme, no són coses de la setmana passada.
    D'altra banda, una suggerència si me la permets -si us plau, no la prenguis com un retret- els catalans partidaris de mantenir l'unió amb Espanya preferim ser anomenats constitucionalistes. No es que el terme "unionista" falti al respecte en absolut, simplement creíem que genera confusió amb l'Ulster. Però vaja, tampoc fa mal ni res. És una mica com "independentista" i "secessionista". Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,

      La Generalitat medieval i d'època moderna fou l'òrgan de govern i administració del territori en les perllongades absències dels reis -tot i les diverses etapes de la institució- i el 1714 es va lluitar per les llibertats catalanes i un model de monarquia que es van perdre. Conceptes com independentistes o partidaris de la Unitat d'Espanya en aquell moment no hi eren i de fet Felip V va regalar Gibraltar i Menorca sense cap mena de problema.

      Sobre el nom jo prefereixo utilitzar el terme unionista -que per mi no té res a veure amb l'Ulster- perquè constitucionalistes no ho sou tots. Tu mateix fotries una reforma de la Constitució que ni la reconeixeríem.

      Elimina
  5. Per molt que vulguem tenir les idees clares, com jo, que he llegit tota la teva entrada de manera apasionada, sense tenir-ne ni idea d' aquesta versió en forma de cómic,que m' estic llegint coses del federalista català Valentí Almirall i que sóc partidari del procès en que estem compromesos, veig com en alguns, les visceres no els deixen pensar amb objectivitat i això em dona més motius per pensar que no en hi ha d' altre: hem de marxar fent el menys mal posible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pijusmagníficus,

      Ja se sap que tenir les idees clares és impossible, sobretot als qui ens agrada remoure les coses. En la historieta Prat de la Riba li etziba a Valentí Almirall -després de presentar-lo com el dolent de la pel·lícula catalanista-: "A vostè li falta seny i esperit tolerant. No compti amb nosaltres". En la següent vinyeta parlant amb en Cambó i altres de la Lliga els diu: "us proposo d'unir-nos al partit Lliga de Catalunya que acaben de crear els editors del Diari La Renaixensa, farts de l'Almirall"

      Aquesta historieta no està fet des de les vísceres perquè ha estat madurat i és un llarg projecte. Ha sortit amb una intencionalitat molt clara i no únicament unionista sinó també la d'un esperit tant pre- que no sé on va a parar avui en dia.

      Elimina
  6. Respostes
    1. Javier,
      Les meves lectures acostumen a ser moltes vegades molt rares...

      Elimina
  7. Em sembla que només per les imatges de santa Eulàlia ja me'l compraré. Com trobo a faltar aquelles històries de màrtirs de l'editorial Novaro!

    Ja fa temps que el revisionisme històric ha trobat els seus canals de propaganda i que s'ha estès gràcies a la fragilitat de la memòria. En aquest sentit, no em sorprèn aquesta historieta il·lustrada. Ara, igual que a tu, m'impressiona l'enfoc tradicionalista. Em callo perquè la diria molt grossa, però en aquest país hi ha coses que només se solucionen amb tractament mèdic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,

      Amb tractament mèdic no ho sé si això se soluciona, el que és clar és que és al·lucinant que algú defensi unes postures ideològiques com les absolutistes. M'agradaria veure la Història del s. XX des d'aquest enfocament i suposo que llavors la memòria de la gent s'activaria més!

      Elimina
  8. Potser haurien de posar a la coberta, obra de ficció.
    Moltes gràcies Sr. Galderich.

    ResponElimina
  9. Si et sembla bé n'hem fet una mica de ressò
    http://www.comicat.cat/2015/09/catalunya-la-historia-una-historia.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi,
      Gràcies per la divulgació i apunta'l per a la propera edició del Catàleg del Còmic en català. Ja veuràs tu on el classifiques... ;-)

      Elimina
  10. El senyor Barraycoa a part del còmic també té un parell de llibres molt divertits amb anècdotes sobre el nacionalisme català. Per altra banda també hi ha els de la raza catalana de Paco Caja que tampoc tenen desperdici.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, en Barraycoa té un parell de llibres que no sé si són divertits però amb el còmic ja n'he tingut prou per veure de què va el tema. I sobre el Sr. Paco Caja no opino perquè sé que va passar a la Universitat i la cosa va ser molt greu perquè després vagi de víctima.

      Elimina
  11. Lleig que tira enrere, "de garrafa" i anacrònic. (Tampoc crec que l'estètica fos res que preocupés als autors). Diria que el tema 'històric', precisament, hauria de merèixer la màxima diversitat d'estils (penso en el "Saigon-Hanoi" del Cossey, el "Palestina", el mateix "Maus"...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén,
      Bons exemples per la renovació del còmic d'Història. El que passa que aquest més realista dona més sensació de versemblança i per això s'utilitza tant sovint.

      Elimina
  12. Una vegada més m'he permès enllaçar aquest article teu a un escrit meu. Espero no hi trobis cap inconvenient. http://artgrocdefoc.com/dibuixar-per-anar-cap-al-propi-imaginari/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Groc de foc,
      Celebro que t'hagi agradat i gràcies per enllaçar-lo.
      Una abraçada.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols