divendres, 31 de desembre de 2010

De València, el Tirant i blocaires bibliòfils, fragments incomplerts d'un àlbum de viatge

Als bibliòfils virtuals i alhora reals de València

 
Llibres de claveria del Col·legi Imperial de nens orfes de Sant Vicenç, de l’exposició de la Biblioteca Valenciana

 
L'Horta de València des del convent de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana

Els blocaires virtuals valencians i catalans units a l'exposició del Tirant de la Biblioteca Valenciana. De dreta a esquerra: Xavier Caballé, Joan Puigmalet, Apolonio de Rodas, Lamberto Palmart i Galderich. En Diego Mallén no ens pot acompanyar per baixa mèdica justificada


 
Paella dels Elfos del monestir d'El Puig, abans de visitar el Museu del Llibre on ens esperava en Jordi i el guarda.

Parador del Rincón, una posada del 1798, del carrer de la Cardà, digne de bibliòfils com nosaltres.

Entrepà enciclopèdic, no podia ser d'una altra manera, d'en Joan Puigmalet en el Mercat modernista de València

Duel fotogràfic carregats de bosses de llibres a les Roques de la processó de Corpus de València

Ex-libris de polítics valencians a una papereria

Claustre de la Universitat de València on a la seva meravellosa biblioteca ens esperava la Margarita

Revisant les fitxes no virtuals de la Biblioteca de la Universitat de València amb una eloqüent correcció fabriana...

Biblioteca de Diego Mallén, ja recuperat físicament. Els seus cuatro libros brillen amb llum pròpia

En Xavier Caballé aguanta amb tremolors una enquadernació pobletana

Diego Mallén i Joan Puigmalet analitzant un Nebrija català del s. XVI. En Diego Mallén va tenir feina vigilant que ningú furtés cap llibre.

Xavier Caballé repassant una crònica de Jaume I

Ja de tornada a casa, en Joan Puigmalet ens convida a casa per a contemplar el seu Gazo que ja el tenim penjat a la xarxa!

Gràcies a tots i totes per aquest viatge bibliòfil! No hi són totes les fotos que haurien de ser però no n'hi ha cap que no hauria de ser-hi.

BON 2011!

dilluns, 27 de desembre de 2010

Àncores i estrelles (1936), l'aliatge entre Josep Maria de Sagarra i E-C. Ricart

A la Mireia

Fa pocs apunts va succeir una cosa que mai no havia passat al Piscolabis. En un comentari la Mireia feia una sol·licitud d’apunt, demanant-ne un sobre Josep Maria de Sagarra, a la manera del disco dedicado. És difícil que pugui acomplir el desig dels lectors perquè la meva biblioteca piscolabera és heterogènia i guiada sobretot per factors estètics o formals més que de contingut. Fins i tot, moltes vegades no estic gens ni mica d’acord amb el contingut dels llibres, però la vàlua estètica o històrica és el que mana a l’hora d’escriure l’apunt. Això vol dir que el contingut literari no és el que motiva posar-ne un o un altre, i la meva biblioteca de lectura personal no té perquè constar únicament i exclusiva de llibres estètics.


Però per en el cas d’avui, han confluït diverses circumstàncies. La primera és que volia comentar un llibre de xilografies d’Enric-Cristòfol Ricart -tenia previst les Aleluyas de Vilardell (1919) de les quals posposem l’apunt-, la segona és que sí que disposava d’un llibre amb xilografies de Ricart i text de Sagarra i la tercera que es podia fer un canvi d’apunt per complaure la Mireia cosa que, a més, amb molt de gust. Si volia parlar d’E-C. Ricart és perquè a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú s’està duent a terme una exquisida exposició  E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats (oberta fins el 9 de gener) per commemorar els 50 anys de la mort de l’artista. A més, gentilment la seva responsable, na Montserrat Comas, ens va guiar a Xavier Caballé , Joan Puigmalet, Biblioaprenent i a mi per l’exposició i la biblioteca. A més del gran interès que té la biblioteca, l’edifici conté un museu (una espècie de piscolabis artístic de molt alta qualitat) que val molt la pena de ser visitat i que justifica per si mateix una visita a Vilanova, on es descobrirà una ciutat prou interessant com per a passar-hi com a mínim un dia.


Per a mi el poemari té un plus especialment emotiu ja que conté un dels poemes que més va obsessionar al meu pare en la seva època de cineasta amateur, en els anys 70, quan es va proposar filmar un curt basat en el poema El cementiri dels mariners. Fou un projecte que no tirà endavant ja que va acabar aquesta dèria sobtadament, arran de la mort d’una molt bona amiga de la família amb qui tenia un projecte cinematogràfic paral·lel. Tinc molt viu el record encara de la família anant d’un lloc a un altre de la costa, cercant un cementiri que s’adigués al cementiri descrit en el poema de Sagarra. El rapsode del poema havia de ser l’oncle picapedrer, l’Artemi, amb una veu profunda i viscuda. Quan vaig sentir la versió de l’Ovidi en el seu recital dedicat a Josep Maria de Sagarra al Teatre Lliure el 1994, poc abans de morir, em vaig emocionar perquè per a mi era la recuperació d’un projecte vitalista del meu pare. I ara que ell ha perdut la vitalitat i la vista se li perd horitzó enllà, sense centrar-se en res, és un altre bon motiu per parlar-ne des d’una perspectiva diferent.

Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la qual veiem un dels àlbums amb les proves d'estat de xilografies enganxades i comentaris a llapis al costat, una font d'informació imprescindible per a l'estudi de la seva obra

La Biblioteca Víctor Balaguer és la dipositària del fons d’E-C. Ricart, vilanoví il·lustre, i per això han muntat aquesta exposició. A més han sistematitzat el contingut dels dos àlbums que custodien dintre el fons, conjuntament amb les eines de l’artista i altra documentació. En aquests àlbums l’artista enganxava, de manera metòdica, les proves d’impremta de les seves xilografies i hi escrivia un comentari. Aquesta informació s’ha penjat a la xarxa i a mesura que es pugui també s’hi penjaran les imatges. Aquesta tasca tan interessant, facilitarà la tasca a curiosos i estudiosos de l’art i de la impremta. Si tenim en compte que E-C. Ricart dugué a terme la seva producció xilogràfica al llarg de gairebé cinquanta anys, durant els quals realitzà xilografies (a vegades no signades) per a goigs, menús, propaganda... i altres fulls impresos efímers, podrem entendre la importància d’una consulta oberta com aquesta, que ens permetrà –entre altres coses- poder datar impresos i identificar l’autor de decoracions estereotipades i poc identificables estilísticament.

Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la que hi veiem les eines que utilitzà el nostre artista i d'on sortí la seva prodigiosa obra

Consultant aquesta base de dades sobre E-C. Ricart vaig poder llegir la informació que hi ha sobre el llibre de l’apunt d’avui i ampliar les dades, que abans desconeixia del tot, per incloure-les en aquest apunt. Àncores i estrelles de Josep Maria de Sagarra, fou publicat el 1936 -segons consta en portada- per la Llibreria Catalònia (als tallers NAGSA) de Barcelona. El poemari és més gran del que era habitual a l’època ja que es va imprimir en un mig foli (24 x 16 cm.).

Il·lustració per al poema Cançó de mariner amb l’exemplar acolorit pertanyent al tiratge luxós.

 Sobre la data d’impressió hem de comentar que malgrat que consti a la portada el 1936, el llibre ja estava imprès a la fi del 1935. De fet s’hi especifica que el poemari fou compost entre el juny i el setembre del 1935. Però el que ens permet confirmar –sense cap mena de dubte- que la data d’impressió fou el desembre del 1935 és que en l’exemplar que l’escriptor regalà a l’il·lustrador consta aquesta dedicatòria: A E.C. Ricart, animador d’aquestes àncores i aquestes estrelles, que ha sabut dir amb els seus boixos admirables tot allò que jo volia dir en els meus poemes; amb la millor amistat, Josep Maria de Sagarra. 29 XII 35. L’exemplar que té aquesta dedicatòria és el que es reprodueix en el catàleg Col·leccions privades, llibres singulars de la Biblioteca de Catalunya (2005). A més, en aquest exemplar concret consta que és el número 18 de 30 i que fou estampat en paper de fil acolorit a mà per E-C. Ricart (a diferència de l’exemplar que posseeixo, en què no hi ha justificació de tiratge), fet que ens indica que hi hagué una edició més luxosa i limitada i una de convencional.

 
Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la qual podem observar el full de l'àlbum amb la fusta original per a il·lustrar Elegia a Rafel com observem a la següent il·lustració. Cal observar també una de les xilografies il·luminades com a l'edició de luxe.

A la base de dades dels àlbums d’E-C. Ricart que la Biblioteca Víctor Balaguer ha posat a disposició del públic, trobem un més que interessant comentari del nostre xilògraf en què critica l’edició del llibre i hi fa constar la data de 1935. Malgrat que a nosaltres el llibre ens pugui semblar fantàstic i puguem creure que és una meravella -perquè ho és- ell hi troba certs defectes d’impressió. Ens diu que es va imprimir tan precipitadament (per haver-se concedit un premi a l'autor –es refereix al Premi Joaquim Folguera-) que perquè els gravats originals sortien confosos es van treure fotogravats de tots. I el pitjor va ésser que d'alguns es va treure el gravat mecànic de la prova d'estat, abans d'esmenar i retocar la planxa!!

Així, doncs, pel que diu E-C. Ricart podem veure que es produí una vegada més el fet que ell gravà la fusta per fer-ne la impressió xilogràfica (amb l’esforç artístic que suposa) però en canvi se’n tragueren uns fotogravats mecànics en comptes d’utilitzar les fustes originals, d’estampació més fresca. Aquesta anomalia ja vam veure en un altre apunt que li va tornar a passar posteriorment, en l’al·legoria a la victòria franquista que feu com a il·lustració del llibre ¡Hay Pirineos! d’Ernesto Giménez Caballero.

En la nota que hi ha a l’àlbum podem constatar el disgust que aquestes circumstàncies li van ocasionar. Si a més, i per les presses per aprofitar l’atorgament del Premi Joaquim Folguera al poemari, no deixaren que acabés les xilografies i van treure els fotogravats de les proves prèvies, el disgust va ser encara més gran per a un perfeccionista com ell, com així en deixa constància.


Estèticament aquestes xilografies estan en sintonia amb el canvi estilístic que E-C. Ricart va fer a partir del 1923, quan descobrí el burí en vel, eina que li possibilitava la incisió no ja de línies soltes, sinó de franges més o menys amples de conjunts de traços, molt aptes per representar matisos i ombres. Això li permeté passà a ocupar tota la superfície de la fusta, sense deixar gairebé espais en blanc. Aquestes característiques trencaven totalment amb les de l’estil anterior (presents en les ja citades Aleluyas del 1919) de to més popular, a la manera de certs artistes alemanys que buscaven la recuperació estètica d’una tècnica que hom considerava antiquada. Així, doncs, a Catalunya i dintre del noucentisme una sèrie d’autors, entre els quals cal destacar Josep Obiols, Marlet, Canyelles, Ollé Pinell..., entraren en aquesta sintonia i per això el món de la impremta a casa nostra tingué una nova revifalla després de l’apogeu del modernisme.


Literàriament aquesta obra de Josep Maria de Sagarra estaria entre els seus darrers llibres de poemes (La rosa de cristall, 1933; Àncores i estrelles, 1936 i Entre l'Equador i els tròpics, 1941). Al marge d’aquesta poètica hi hauria el seu extens Poema de Montserrat (1931), un cant als valors religiosos, llegendaris, històrics i naturals de la muntanya catalana, que també comptà amb les il·lustracions d’E-C. Ricart. En aquest període, iniciat a La rosa de cristall i que es confirmà a Àncores i estrelles, la seva poesia tenia un to més contingut i intimista, menys descriptiu; amb una tendència a l'especulació metafísica a partir del sentiment amorós, l'ús del vers lliure; la consistència discursiva del jo poètic. Tot plegat fa Sagarra més pròxim al tomb característic del postsimbolisme d'aquells anys.


Consultant la base de dades que la Biblioteca Víctor Balaguer ha posat en marxa sobre els àlbums d’E-C. Ricart, em vaig adonar que hi va haver el projecte d’una segona edició d’aquest poemari per ser publicat pels Successors de Joan Sallent de Sabadell. Així, doncs, el 1948 el nostre xilògraf va gravar una sèrie de boixos destinats a motius decoratius i a imatges dels poemes que no havien tingut il·lustració en la primera. Això ens portaria a pensar que potser, a causa de les presses que comentava el mateix Ricart sobre la publicació de la primera edició, el projecte inicial no es completà i que en realitat hi havien previstes dotze il·lustracions –una per a cada poema- i no només les cinc il·lustracions de què consta la primera edició.

Malauradament, aquest projecte no tirà endavant -podem intuir que per raons econòmiques, encara en ple període autàrquic- de manera que no podem gaudir del llibre completament il·lustrat tal com intuïm que devia ser el projecte inicial d’E-C. Ricart per al poemari Àncores i estrelles de Josep Maria de Sagarra.

BIBLIOGRAFIA

FONTBONA, FRANCESC. La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1992.

GALLÉN, ENRIC i GUSTÀ, MARINA a Història de la literatura catalana. Volum 9. Barcelona, Ed. Ariel, 1987.

QUINEY, AITOR i ESTRUGA, JORDI. Col·leccions privades, llibres singulars. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2005.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

dilluns, 20 de desembre de 2010

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria

FRANCISCO DE GOYA. Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer (1810-1820). De la sèrie dels Desastres de la Guerra

A hores d’ara, els qui seguiu aquest bloc, ja coneixeu la bona amistat que tinc amb l’Albert Martí –l’alma pater- del Gabinet d'Arts Gràfiques de Palau Antiguitats. Ja fa uns quants anys que la dèria compartida del gravat estampat sobre paper ens ha connectat i això em permet seguir en primera línia el projecte expositiu que porta a terme amb valentia. És per aquesta raó que ja he parlat d’exposicions que ha dedicat a temes diversos: les vistes òptiques, les manifestacions efímeres, la mort... Exposicions sempre de gran qualitat que, malgrat tinguin una finalitat comercial, corresponen a una concepció força anticomercial, o acomercial, almenys en aparença!

 EUGENIO LUCAS. Desheredados (ca. 1850)

Com és lògic només referencio exposicions que directament es relacionin amb el contingut del bloc i aquesta d’avui és una altra ocasió pertinent, ja que em sembla molt oportú recomanar-vos la que ja fa alguns dies ha organitzat i que podreu veure fins el 21 de gener del 2011, també guiat per un criteri de poc usual i interessant: Intentar reflectir amb gravats (i algun dibuix) el caòtic segle XIX i els inicis del s. XX. És una tasca realment difícil, i s’aconsegueix amb una selecció d’allò més lluïda, però hem de tornar a insistir en l’aspecte anticomercial, ja que són obres molt contundents. En certa manera m'agraden perquè és una manera de plantejar-nos si l'art és allò que podem considerar bell o allò que té força plàstica... i ja veieu els meus gustos per on es decanten.

 
 RICARDO BAROJA. Mendigos en el puente de Vallecas (1910)

Però per fer-ne un resum avui prendrem el text que l’historiador Albert Ghanime (autor d'un imprescindible Mitos de la Historia de España) ha escrit per a l’exposició i que crec que en resumeix perfectament l’essència. La tria de la visió d’un historiador més que d’un historiador de l’art per presentar aquesta exposició ha estat un altre encert perquè un cert distanciament amb el vessant plàstic de les obres, permet veure la complexitat estètica que la història d’Espanya d’aquesta època comporta. Així doncs, us deixo amb l’Albert Ghanime.


L’exposició L’Espanya Negra. Gravats de Goya a Solana és una mostra significativa del gravat espanyol dels segles XIX i XX. Les opcions eren vàries, potser infinites, però Palau Antiguitats ha fugit intencionadament dels gravats d’obres científiques i dels treballs dels copiadors per recuperar l’obra dels artistes gravadors, aquells que amb el seu geni van saber captar l’essencial del seu temps.


 JOSÉ GUTIÉRREZ SOLANA. La Beata (1932-1933)

La mostra aplega obres de Goya, Alenza, Eugenio Lucas, Fortuny, Zuloaga, Baroja, Benedito, Canals, Francisco Iturrino, Darío de Regoyos i Gutiérrez Solana, entre altres. Tots ells, d’una manera o una altre, aprofundiren en l’ànima d’una societat desigual i contradictòria, compaginant pintura i gravat. Uns ho feren des del costumisme, altres des de l’esquinçament de la denúncia regeneracionista, sense oblidar a aquells que apostaren per l’acritud de la sàtira.


 FRANCISCO LAMEYER. Los mendigos (ca. 1859)

Els gravats abracen una temàtica molt àmplia, però tenen un denominador comú: Espanya. Es tracta d’una Espanya a cavall entre la tradició i la modernitat, una Espanya que es creia gran i formosa en la seva misèria, però que despertà del seu somni amb el Desastre del 1898. La derrota davant els Estats Units provocà una profunda crisi de consciència i posà sobre la taula allò que molts autors, como Valentí Almirall o Joaquín Costa, portaven anys denunciant: l’endarreriment secular de la societat espanyola.


 MARIÀ FORTUNY. Església de Sant Josep a Madrid (ca. 1874)

Malgrat els esforços regeneracionistes, Espanya, com a conjunt, romangué arrelada en el fanatisme, la misèria i la ignorància. Llatzerada per les guerres carlines del passat i colpejada pels conflictes socials de la modernitat, no va ser capaç de superar la seva llegenda negra. La Guerra Civil primer i el franquisme després congelaren el temps, i Espanya no començà a despertar, en els diferents sentits del verb, fins la dècada dels seixanta.


JUAN JOSÉ MARTÍNEZ ESPINOSA. Homeopatia (1874)

La cara amarga de la misèria sempre s’amagà sota els oripells de tots els imperis espanyols. Goya va ser el primer gravador que desvetllà els secrets i les contradiccions de l’ànima espanyola. Després el seguiren altres, gravadors que van saber captar els molts i diversos temps de silenci. Aquest és el context on l’adjectiu negre adquireix el seu significat més infaust i desventurat. Potser per tot això el poeta català Joan Maragall tancà la seva Oda a Espanya amb un contundent i tel·lúric “Adéu, Espanya”.

FRANCISCO DE GOYA. Vieja columpiándose (ca. 1824-1828)

dilluns, 13 de desembre de 2010

Butlletí extra nº 40 de l'AJELC (1984), la primera (i darrera?) revista pornogràfica en català


Calen dues coses
per normalitzar els Països Catalans,
i les dues acaben igual:
policia i pornografia

Jaume Sisa
(poc més o menys)

L'apunt d'avui ens parla del primer intent (i darrer?) de fer una revista pornogràfica en català, en plena efervescència post-franquista (1984), i tot el que envoltà aquesta iniciativa. L'apunt és un text de Lluís Bosch que conserva aquest exemplar (d'un tiratge de 350!) com si d'un incunable es tractés. La seva memòria ha aconseguit reconstruir tot el que va passar llavors, i deixar-ho per escrit com a viu reflex d'un temps molt específic, que va donar lloc a una edició d'aquestes característiques.

Si voleu saber què va passar amb aquesta iniciativa, heu d'anar a la pàgina del Piscolabis Librorum maioris on només hi podeu accedir si teniu, com a mínim, 18 anys. Les fotografies explícites de la revista pornogràfica que publiquem aconsellen a no obrir la pàgina en llocs de feina, públics o poc discrets i on pugui haver menors. També aconsellem de no fer-ho si hom pensa que es pot sentir ofès, o senzillament molest, per imatges de porno dur.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (i IV), Guynemer (1917) o el vol de Junoy


 Josep Maria Junoy, a l'època dels cal·ligrames

Inicialment, vam concebre un apunt dedicat a la llibertat tipogràfica a Catalunya al llarg del temps, però vet aquí que s’ha transformat en quatre. El present apunt –que clou la sèrie- se centra en la visió particular d’un sol cal·ligrama. I és curiós com un sol full pot arribar a aglutinar tants vessants i sobretot tants vessants de la Història, ja que inclou aspectes que tenen a veure amb la història del país, del món, de la tècnica, de la literatura... és com una espècie de subtil catalitzador representatiu del seu moment. L'autor d'aquest cal·ligrama, Josep Maria Junoy,  fou descrit per Josep Pla en el seu Quadern Gris assenyalant que és un home que ja torna de tot. Ha viscut llargament a París i ha viatjat moltíssim. Figura com un davanter en diverses manifestacions de l’art modern europeu. Els elogis d’Apollinaire al seu cal·ligrama sobre Guynemer li representaren com una consagració.
L’article d’Apollinaire fou, per a Junoy, el mateix que representà per a Pere Ynglada l’elogi de Rémy de Gourmont al seu dibuix de la revista «Iberia». Junoy és un dandi, un cosmopolita, molt expert en qüestions artístiques, d’una sensibilitat que ningú no gosaria discutir. (...) És un elegant. Sempre igualment iodat de pell –potser es maquilla amb una rara habilitat–, l’ull de perdiu molt alerta, el broquet de mentol a la boca, un pols de cendra sota el feltre (alla cacciatora) amb una plometa, a l’hivern; sota el barret de palla (cinta blau-vermell) a l’estiu; amb les magnífiques trinxeres, de gust anglès, d’oficial anglès, i els abrics confortables amb el cinturó i el dens fulard de color de sang de bou que transporta menys amb parsimònia burgesa que amb el gust de causar la impressió que és un home de perfil i d’agudesa, Josep M. Junoy produeix una sensació de confort, de tenir un tacte sense dolor, agradabilíssim.


El cal·ligrama Guynemer o Oda a Guynemer representa el bateig internacional dels cal·ligrames que es realitzaren a Catalunya i donà a conèixer internacionalment la vitalitat dels nostres cal·ligramistes, que ja hem analitzat en els dos anteriors apunts. Junoy dirigí la revista Troços i era un dels escriptors i crítics d’art més involucrats en les avantguardes -amb clares connexions amb França-, dedicà el cal·ligrama a la memòria del pilot de guerra Georges Guynemer, considerat el gran heroi de l’aviació francesa durant la 1a Guerra Mundial, després que fou abatut en combat l’11 de setembre del 1917 per Kurt Wisseman, que pilotava un Jasta 3. El seu cos no va ser trobat mai i el 6 d’octubre L’Ilustration va dir que no el van veure ni el van sentir quan va caure, el seu cos i l'avió no foren trobats. On va anar? Quines ales va usar per anar a la immortalitat? Ningú no ho sap: res no se’n sap. Va ascendir i no va tornar, això és tot. Potser els nostres descendents diguin: Va volar tan alt que ja no va tornar. L'hagiografia heroica i moderna, ja estava servida.

Pàgines 8 i 9 del número 130 (6 d'octubre del 1917) de la revista Iberia 
amb la fotografia de Guynemer i el cal·ligrama que li dedicà Junoy 

La dedicatòria d'un cal·ligrama a Guynemer, com ja hem insinuat, deixa entreveure les expectatives que hi havia a Catalunya a favor del bàndol de la Triple Entesa i que es reflecteix en molts exemples, entre els quals destaquem el dels voluntaris catalans  que s’integraren al Regiment de Marxa de la Legió Estrangera i el de la revista Iberia (1915-1918) dedicada únicament i exclusiva a donar suport a la causa aliada durant la guerra. Aquest suport a França, que es palpava en l’ambient, i les relacions que tenia Josep Maria Junoy degudes a les seves llargues estades al París prebèl·lic el portaren, sense cap mena de dubte, a publicar aquest cal·ligrama precisament dintre de l’esmentada revista Ibèria, al costat d’una fotografia de l’aviador abatut.

 
  Portada i contraportada del fulletó amb la impressió en francès del cal·ligrama dedicat a Guynemer, corresponenen a les pàgines 1 i 8 de la publicació

L’altre element a analitzar és l’impacte que tingué en aquells moments l’aviació com a símbol positivista de la tecnologia. Per valorar aquest fet en el seu context cronològic només hem de tenir en compte que la primera exhibició pública de vol aeri es realitzà a Catalunya el 17 de febrer 1910 i que l’aeròdrom d’El Prat s’havia inaugurat el 1916, només un any abans de la creació del cal·ligrama. No és estrany, doncs, que aquestes notícies s’interpretessin com el súmmum de la modernitat i que, sota gran influència del futurisme, l’aviació fos una temàtica recorrent entre la intel·lectualitat catalana, tal com el bloc d’El futur dels nostres avis ens mostra apunt rere apunt. Així, doncs, Joaquim Folguera publicà un cal·ligrama amb el títol d’En avió (1919) i Guillermo de la Torre a Madrid el seu Girándula (1923). Una mica després, la gesta de Lindbergh (1927) de creuar l’Atlàntic a bord d’un Ryan NYP anomenat Spirit of St. Louis, desvetllà una eufòria col·lectiva que només posant-nos a la pell dels nostres avis podem ser capaços de comprendre.

El futurisme també quedà seduït per la guerra, que era considerada l’exaltació de les virtuts de l’home, i Salvat-Papasseit mateix afirmà Creure en la guerra perquè és bo el combat / cada ferida la sang d’un poema (Divisa a La gesta dels estels, 1922). A això hem d’afegir la fascinació que en aquells moments desvetllaren les batalles aèries, que precisament s’iniciaren durant la Primera Guerra Mundial, i que fabricaren mites com Guynemer mateix o el famós Baró Roig. Per això no és estrany que Junoy concebés un cal·ligrama dedicat a un heroi de guerra -seduït també per aquesta mítica bèl·lica, que avui ens pot sorprendre però que en aquells moments era vista, des de les diverses opcions polítiques i patriòtiques, com l’exaltació del valor individual versus el col·lectiu.

 Cal·ligrama en francès dedicat a Guynemer que estaria situat a les pàgines 3 i 4 de l'imprès

El cal·ligrama Guynemer és una de les obres més interessants de Junoy des de diversos punts de vista. En un primer lloc, la seva estructura és desestructurada, fet que l’apropa a les parole in libertà dels poetes futuristes italians, igual com el seu cant a la tecnologia i a l’esperit bèl·lic. El vers principal té una disposició en diagonal ondulant que creua l’espai del poema i el separa en dues meitats (en l’estel mortalment ferit per l’espai hi brunceig encare el lluent cor del motor mes l’ànima viva del adolescent heroi aéri vola vers les constelacions) i és escrit en una tipografia decreixent a mesura que va arribant al final del trajecte. En les dues meitats -i situades a la manera de collage cubista- trobem tres paraules, escrites en majúscules i fetes per línies de punts i en dos plans trencats i separats, que diuen Cel de França, el que dóna al cal·ligrama encara un dinamisme més gran i una sensació de velocitat més acusada, que és el que cerca Junoy. Aquestes lletres tan originals del Ciel de France (entre la versió catalana i francesa hi ha una diferència de grandària de les lletres), bé podrien suggerir dues idees prou contradictòries, com són les llums del París la nuit -que tan bé coneixia Junoy (recordem el cal·ligrama de l'Irradiador de Salvat-Papasseit amb l’Edison escrit de la mateixa manera) o bé els punts fumejants causats per les bales sorgides dels avions de combat i que van omplir de marques efímeres els cels francesos. En Girbén insinua també molt encertadament que les lletres remeten a les constel·lacions on Guynemer s'integraria amb la seva mort.

 Imprès desplegat

Així, doncs, veiem que el poema Guynemer fou resultat de les ànsies d’una avantguarda que exaltava els valors que en aquell moment es creia que constituïen la modernitat. Fou publicat en català, com hem comentat, a la revista Iberia, el 6 d’octubre del 1917 en el número 130. Malgrat això, i aquí entrem en l’edició que ens interessa especialment avui, l'autor va editar aquest poema de forma independent i traduït al francès (dans l’appareil mortellement blessé le moteur coeur luisant gronde encore mais voici que l’âme intrépide du jeune héros vole déja vers les constellations) a principis de l’any 1918 a la impremta d’Antoni Lòpez de Barcelona. La publicació d'aquest cal·ligrama fou anunciada en el quart número de la revista Trossos corresponent al març de 1918.

Anunci en el quart número de la revista Trossos corresponent al març de 1918 del cal·ligrama dedicat a Guynemer

A més, l’edició del cal·ligrama de forma independent (sense estar inclòs dins cap llibre o revista) conformava un fulletó d'una estètica molt acurada que podríem qualificar de bibliòfila noucentista. Aquesta estètica no ens ha d’estranyar, perquè Junoy tenia una concepció plàstica que combinava la modernitat més avantguardista amb un mediterranisme que a vegades coincidia amb el de Xènius i altres vegades no.

 Marca d'aigua de José Guarro en el paper de fil verjurat que serví per a l'imprès del cal·ligrama de Guynemer al que correspondria a les pàgines 3 i 5 de l'imprès

L’imprès plàsticament és impecable i se’n va fer un tiratge numerat (aquest exemplar és el 152) de 513, a raó de 18 en paper japonès i els altres 495 en paper verjurat de fil amb la marca d'aigua del paperer José Guarro – Catalunya en doble foli (40 x 28 cm.). Aquesta característica recorda les edicions de bibliòfil que com les que Antoni Bulbena, entre d’altres, realitzaven, combinant una edició limitada de paper japonès i una altra de fil. De fet aquest paper fou utilitzat tant per a la primera edició d'Els Fruits saborsos de Josep Carner i fou el paper que s'utilitzà per a confegir l'àlbum Catalunya a Joffre al Museu del Mariscal Joffre a Rivesaltes. Aquestes solucions tècniques eren també deutores del que es feia a França, i fins i tot en els cercles avantguardistes com és el cas de Pierre Albert-Birot de qui en Junoy fou un fervent seguidor.

 Justificació de tiratge amb el número 152 i la nota demanant de posar el nom de Guynemer a un cos celestial, en les que serien les pàgines 2 i 7 de l'imprès

L’imprès desplegable està pensat per ser llegit en forma de llibret, en el centre del qual quedi el cal·ligrama. Compta amb una sòbria portada i totes les dades són en francès (fins i tot el preu valorat en 2 francs). A l’interior hom veu la justificació del tiratge i el Copyright -by J.-M. Junoy, 1918- abans del cal·ligrama, i després una nota molt curiosa que ja es trobava en primera publicació del cal·ligrama a la revista Iberia: L’auteur a proposé, le 6 Octubre 1917 (dia de la publicació del cal·ligrama), à M. Le Ministre d’Instruction Publique et à M. Le Président de la Societé Astronomique de France d’honorer la mémoire du glorieux aviateur en désignant, désormais, du nom de Guynemer une des plus belles constellations de la carte céleste. Malgrat tot, sembla ser que la proposta no va prosperar, ja que una vegada consultat l’amic Girbén sobre si alguna des plus belles constellations de la carte céleste du aquest nom, em contesta que no he trobat res de l'aviador del cal·ligrama. Ni entre els 250 cometes amb nom propi (que normalment és el del seu descobridor); ni entre els dels 250.000 asteroides (que sí acostumen a homenatjar a algú), on passem de Guyhurst a Guyunza... Entre els estels no crec que calgui mirar-ho; o tenen els vells noms àrabs,o la lletra grega correlativa a la seva magnitud dins la constel·lació on estan situats, o purament un número de catàleg.

Oda a Guynemer reproduïda a Poemes & Cal·ligrames (1920) de Josep Maria Junoy

El cal·ligrama fou publicat per tercera vegada en el raríssim llibre de Junoy que recollia part de la seva obra intitulat Poemes & Cal·ligrames (1920) i per quarta en el núm. 4, corresponent a la primavera del 1938, de la revista Aire (d’estètica propera a la revista D’Ací i d’Allà) i publicada per l’exèrcit de l’Aire de la República a Barcelona, en català en ambdós casos. En la revista s’inclogué dintre de l’article dedicat a Los ases de la Gran Guerra de L. Góngora i s’acompanyà de la mateixa fotografia amb què es publicà a la revista Iberia, però s’hi va fer un tractament de color consistent en un degradat de vermell a negre en l’evolució del vers.


Revista nº 4 d'Aire, de la primavera del 1938, amb l'article Los ases de la Gran Guerra de L. Góngora en el qual, com a peu d'il·lustració, es comenta que fou publicado por José M. Junoy, uno de nuestros más agudos, exactos e incisivos poetas, éste, dedicado al aviador Guynemer, produjo una sensación profunda en cuantos lo leímos

En la publicació d'Edicions 62 titulada Parking de les feres en la que hi participà Jaume Vallcorba -futur editor i estudiós de Junoy- juntament amb Pucci Vilurbina, Oriol Treserra, Josep Morgades i Guillem Pallejà l'any 1974 es tornà a publicar el cal·ligrama. En aquest cas el cal·ligrama fou reproduit seguint el model de Poemes & Cal·ligrames en el que Ciel de France es reprodueix en francés mentre que l'estela de l'avió és en català ja que en Jaume Vallcorba devia creure que era la versió definitiva de Josep Maria Junoy malgrat que a la revista Aire se'n reprodueixi la primera versió de la revista Ibèria. A més Jaume Vallcorba hi posa el mateix títol que la versió del 1920 d'Oda a Guynemer per tal de seguir la versió definitiva del poeta.


Cal·ligrama de Oda a Guynenmer reproduit a la revista Parking de les feres (1974)

És curiós observar com tota aquesta sèrie de versions del cal·ligrama presenta lleus divergències de publicació. Això es deu a que en ser un cal·ligrama cada vegada s'havia de compondre de nou si hom no volia fer-ne una reproducció fotomecànica. Per això tant el traç del poema com les lletres són diferents i presenten les seves variants.

Text de la postal que Guillaume d'Apollinaire va enviar a Josep Maria Junoy felicitant-lo pel cal·ligrama dedicat a Guynemer i que Junoy reproduí en el seu recull de Poemes & Cal·ligrames (1920) publicat per Salvat-Papasseit

Però, per què Junoy tingué interès a fer una edició tant polida i en francès? No li bastaren els elogis que La Publicidad li dedicà el 17 de setembre de 1917 quan se'n feu notícia del poema en comentar que era inspirado en el estilo tipográfico que implantaron los futuristas italianos y en el estilo literario de la misma procedencia llamado "palabras en libertad". En la versió francesa que ara analitzem vulgué  divulgar la seva obra com fos i on fos i per això demanà per carta a Blasco Ibáñez -de reconeguda francofília- si li feia un pròleg que l'escriptor valencià malgrat la demanda no va enllestir mai.

Més enllà de les nostres fronteres Junoy va proposar al ministre d'Instrucció Pública francès, com surt a la revista Iberia del 5 d'octubre de 1918 (nº 181), que a Guynemer se li dediqués una estrella del firmament. A més va córrer a enviar exemplars a diversos intel·lectuals, sobretot francesos com el seu admirat Charles Maurras i a Guillaume d’Apollinaire. Maurras no es mostrà molt entusiasmat i en feu una crítica a La Politique del 15 de març de 1918 de titulada L'étoile Guynemer. Fou traduïda a La Publicidad (24 de març) en aquestes paraules:

Un escritor catalán -pero ¿cual?- ha propuesto que se diera el nombre de Guynemer a una constelación celeste.
Esta idea... merece ser recogida.
... El extranjero amigo de Francia que ha concebido la noble idea es M. J. M. Junoy. Dicho folleto... se compone de una sola frase artísticamente lanzada en línea curva sobre un libre espacio de una bella hoja de papel Japón, destinado a representar el cielo de Francia. Parece que uno vea el joven héroe, rodando con su aparato destrozado. lenga y como divinamente atraído hacia las profundidades sublimes del éter estrellado.
(No debe sorprender a nadie la rara disposición tipográfica de esta obra. Nuestro príncipe de los poetas, M. Paul Fort, se ha complacido en escribir sus pintorescos y cantantes versos en líneas de prosa vil. Sus súbdiots indignados han tomado la revancha del derecho y de la razón tranzando línieas de simple rposa en forma de parábolas y espirales que resaltan en el blanco papel. Ojo por ojo, truco por truco.

 Una crítica més entisiasta tingué d'Apollenaire qui -en carta del 2 d’abril del 1918, poc abans de morir- li contestà, agraït per la deferència:

Mon cher poète: 
Je n'ai reçu votre beau calligramme: Guynemer qu'avec un grand retard, car j'étais à l'hôpital où j'ai été couché deux mois.       
J'ai été fort heureux de voir et de lire votre beau poème. Je me suis félicité d'avoir imaginé cette plastique poètique, à laquelle vous fournissez son premier chef d'oeuvre. Je me'n félicite doublement comme poète et comme françáis puis qu'elle permet à l'amitié catalane de s'exprimer si lyriquement, si finement et si délicatement.        
J'aurai l'occasion de parler de ce calligramme qui n'est pas le résultant d'un truc comme a écrit Maurras, mais est vraiment le fruit d'une autentique inspiration à la fois lyrique et plastique.        
Je m'y connais et vous embrasse.


Davant d’aquests elogis, Josep Maria Junoy no dubtà a incloure aquesta carta a manera de prefaci en el llibre que recollia els seus cal·ligrames (Poemes & cal·ligrames, 1920) orgullós perquè qui ho escrivia era considerat el pare dels cal·ligrames. En certa manera, aquesta carta d’Apollinaire fou el certificat d’avantguarda i el reconeixement internacional que rebé la tasca desenvolupada pel grup de poetes catalans dintre del món cal·ligramàtic que hem vist en aquests darrers apunts.

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

GUBERN, ROMÀ. La asimetría vanguardista en España. Biblioteca Cervantes Virtual.

RUBIO, LOURDES. Imatge i paraules: poesia visual catalana a la primera avantguarda. (Treball de la UOC tutoritzat per Carme Arenas)

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VALLCORBA, JAUME. J.-M. Junoy. Obra poètica. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents quatre apunts:

I L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

dilluns, 29 de novembre de 2010

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (III), els protagonistes de l'aventura avantguardista

Films. Sergi Charchounne i Deltoïdes de Josep Maria Junoy, a la revista Troços el 1916 i 1917. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Després d'haver vist alguns conceptes dels cal·ligrames avantguardistes podem dir que l’inici dels cal·ligrames avantguardistes a Catalunya vingué de la mà d’un poeta amb clares relacions noucentistes i avantguardistes com fou Josep Maria Junoy (1885-1955) i a través de la revista Troços (1916-1918), que dirigí després de tornar de París. A més de poeta fou crític d’art i dels primers que parlà sobre el cubisme a Espanya. Els cal·ligrames de Junoy beuen directament de l’esperit d’Apollinaire i sobretot del seu seguidor Pierre Albert-Birot, el que els dóna una clara filiació francesa, més meditada que no pas la improvisació futurista italiana. A la revista Iberia publicà el 6 d’octubre del 1917 el seu famós poema Oda a Guynemer que fou elogiat per Apollinaire mateix (n'est pas le résultant d'un truc comme a écrit Maurras, mais est vraiment le fruit d'une autentique inspiration à la fois lyrique et plastique) i per d’altres. D’aquesta oda dedicada a l’aviador francès, mort en la 1a Guerra Mundial, ja en parlarem en el proper apunt, que bé es mereix un monogràfic com a cloenda d’aquesta sèrie.

Art poètica, Jongleurs d’Hélène Grunhoff, Zig-zag, Estela i Un amic de Josep Maria Junoy, a Poemes & Cal·ligrames. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Junoy, però, cap el 1918 va patir una profunda crisi personal i artística que el portà a abraçar fervorosament el catolicisme i que l’integrà poc a poc a una estètica més noucentista. Amb tot, el 1920, esperonat segurament per Salvat-Papasseit, va publicar el seu raríssim llibre antològic, Poemes & cal·ligrames, on barrejava materials futuristes -a la manera de parole in libertà-, cubistes -amb juxtaposicions d’elements extratipogràfics a la manera de collage-... però no hi publicà tot el que havia sortit a la revista Troços, com si fes una autoexpurgació, causada precisament per aquella crisi.

J.V. Foix digué, sarcàsticament d’ell que alguns dels seus cal·ligrames delicats són dels ben reeixits del gènere. Això té, al meu entendre, una explicació: la qualitat extra-literària d’aquestes produccions. En Junoy ha atès la realització d’algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no hi ha intervingut.

Batzec i Romàntica de Joan Salvat-Papasseit, a Ossa menor (fi dels poemes d’avantguarda. Barcelona, 1925. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un altre cas és el de Salvat Papasseit (1884-1924) que, a més d’editor de revistes de sotrac intel·lectual, fou un dels més destacats cal·ligramistes. Després de diverses militàncies i desenganys va escriure: Jo no prometo res. Només camino (...) No vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma, d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor (1917 a la revista Un Enemic del Poble). A partir d’aquest plantejament entrà en les avantguardes tot cercant una poètica pròpia, que fos, alhora, flexible i operativa amb més vinculacions al futurisme que a Apollinaire.

Drama en el port i Plànol de Joan Salvat-Papasseit, publicats a Poemes en ondes hertzianes. Barcelona, Mar Vella, 1919. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

 Arran de l’amistat amb Barradas i Torres-Garcia, des del 1916 s’engrescà a tirar endavant la seva poètica i publicar-la a revistes com Un Enemic del Poble, Arc Voltaic, Columna vertebral: Sageta de Foc i Proa. Es convertí, així, en el canalitzador de la vitalitat avantguardista i signà el Manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, (1920) on afirma amb la rotunditat dels manifestos que jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers.

Portada amb les deocracions tipogràfiques que componen els cal·ligrames interiors de Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular)

La modernitat, la transformació del món que l’envolta, un optimisme eixelebrat però madur en què tot el fascina... són les característiques que traspuen constantment els seus cal·ligrames i poesies. A més, les formes tenen una força visual que provenen d’algú vinculat al món de la impremta i a les tertúlies artístiques. Per tot això la relació de valors semàntics i gràfics dintre dels seus cal·ligrames tenen un equilibri exquisit, molt particular i alhora identificatiu.

Jaculatòria i Resa una noia en son batell de Joan Salvat-Papasseit, a El poema de La rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Salvat-Papasseit fou potser el més imaginatiu i contundent dels poetes d’avantguarda i fins i tot el més prolífic, ja que publicà extensament a les diverses revistes que va promoure juntament amb altres artistes –companys seus de les tertúlies- i també en els seus llibres de poesia. Concretament, en publicà tres que contenien cal·ligrames: Poemes en ondes hertzianes (il·lustrat per Torres-Garcia) , L’irradiador del port i les gavines i El poema de La rosa als llavis (que podeu admirar gràcies al facsímil virtual del Bloc de Lletres). En aquests llibres els jocs tipogràfics, l’ús de diverses tintes, els verbs escalonats... converteixen la seva poètica en una vivència contundent, però alhora lírica, buscant sempre l’expressivitat, l’experimentació i l’anar més enllà. Nosaltres ens trobem en aquesta Avantguarda tan a primera fila que no ens girem enrere per no trobar-nos sols ens dirà conscient que el camí no és majoritari.

Marxa Nupcial de Joan Salvat-Papasseit, a L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular). En aquest cas us recomanem fervorosament l’audició del cal·ligrama de la veu de l’inoblidable Ovidi Montllor i el guitarrista Toti Soler.

Però al marge de les virtuts poètiques i sobretot cal·ligramàtiques, la importància de Salvat-Papasseit dintre de les Primeres avantguardes catalanes es deu al fet de ser el gran aglutinador d’aquest gènere literari a través de les revistes que va publicar o on va col·laborar, amb les tertúlies, els manifestos... sempre intentant remoure les consciències. També, com hem vist, va tenir a veure amb la publicació del llibre de Josep Maria Junoy, però alhora també amb el llibre pòstum de l’altre protagonista de la primera generació, Joaquim Folguera.

Portada i Musics cecs de carrer i En avió de Joaquim Folguera, del seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

La mort prematura de Joaquim Folguera (1893-1919) va privar el país d’un dels intel·lectuals més importants de les avantguardes i potser de projecció posterior. Fou crític d’art noucentista i cubista i, sobretot, lletraferit. Tenia contactes internacionals directes amb Guillaume Apollinaire, Luciano Folgore o Tristan Tzara. De mena malaltissa, però, des de ben jove va haver de fer temporades de convalescència que li van permetre dedicar-se a la lectura i a la traducció de literats avantguardistes (Drieu La Rochelle, Folgore, Birot, Max Jacob, Reverdy i Apollinaire) i a altres més clàssics com Paul Claudel o Rudyard Kipling. Aquest coneixement de primera mà dels avantguardistes europeus li va permetre assajar la seva experimentació cal·ligramàtica i, alhora, projectar una antologia de literatura avantguardista internacional que malauradament no es portà a terme.

Rossec de Joaquim Folguera, en el seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

Fou Salvat-Papasseit qui volgué que la figura de Joaquim Folguera no quedés oblidada pel pas del temps i propicià, el 1921, la publicació -dintre de les publicacions de “La Revista”- del llibre recull de Traduccions i fragments. Aquest recull de traduccions i obra pròpia de poesia i prosa permet entreveure un intel·lectual molt preparat que hagués aportat bones novetats al panorama avantguardista català, sinó hagués estat víctima de la seva salut precària. Els seus cal·ligrames, plens de dinamisme i lirisme gràfic intenten assolir la quarta dimensió que era la pedra filosofal d’aquest corrent literari i que ell coneixia perfectament per les traduccions d’Apollinaire o Albert-Birot.

Cal·ligrames de Vicenç Solé de Sojo, publicats a la revista Troços, La Revista i Ibèria entre el 1918 i el 1919. (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un cas diferent és el de l’advocat i expert en dret marítim i futur parlamentari de La Lliga, Vicenç Solé de Sojo (1891-1963), que es dedicà més als cal·ligrames com a experimentació entre el 1918 i el 1919 que com a literatura pròpiament dita, malgrat el seu important nivell en aquest camp i al dinamisme de les seves composicions. Per això mai no va incorporar els cal·ligrames als seus reculls poètics, i la seva obra cal·ligramàtica ens ha arribat sobretot a través de les publicacions de Troços i La Revista.

Portada i dedicatòria al poeta igualadí Josep Llacuna i els poemes Cambra mortuòria i Envelat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Una segona generació s’hi incorporà, ja entrada la dècada dels anys 20, i seguí les línies marcades sobretot per Junoy i Salvat-Papasseit, encara que amb certa independència i amb noves formes d’entendre els cal·ligrames. Així, doncs, Sebastià Sànchez-Juan publicà el 1924 el seu llibre Fluid, d’Edicions Nova Cultura. A diferència dels seus antecessors, Sebastià Sánchez-Juan treballà més sobre el concepte de paraules en llibertat, a la manera italiana -saltant-se la dictadura de la línia horitzontal-, que no pas fent cal·ligrames. Les lletres lliures són les protagonistes d’uns poemes que canten la modernitat i com a tal esdevenen modernes per si mateixes. El llibre ha estat estampat amb tinta blau marí fosca, mentre que la coberta i la portada tenen l’emblema de la suposada editorial en vermell. Diem suposada ja que creiem que es tracta d’una autoedició.

Poemes diversos de paraules en llibertat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Sebastià Sànchez-Juan s’inicià en el món de les avantguardes sota el pseudònim de David Cristià, signant un segon manifest futurista que intentava seguir el de Salvat-Papasseit titulat Contra l’extensió del tifisme en literatura, en el qual deia coses contundents com obrim nostra boca, en primer lloc, per a gitar un gargall en aquest tifisme tan pudent (aquesta frase és un calc de l'escopiu a la closca dels cretins del cal·ligrama de Salvat-Papasseit). Blasmem a viva veu les incoherències d’aquells senyors que ens titllen d’incoherents als Poetes d’Avantguarda per tal que nosaltres escrivim el que pensem i el que sentim. I amb aquesta certitud immanent de nostra essència poètica damunt la vida preconitzem la Poesia nua, jove, lliure, que marxa i que vola i que neda i que fa rebequeries i que riu i que ama sense traves, sense noses, bandejant les migradeses. Malgrat aquests principis, Sebastià Sànchez-Juan intrigà entre els grup dels cal·ligramàtics en contra de Salvat-Papasseit, ja que comentava en una carta adreçada a Marinetti (1923) amb una presumptuosa frase de je commence où il achevé. La mort prematura de Salvat-Papasseit (1924) no ha fet surar aquest conflicte del deixeble contra el mestre...

Portada i Futbol de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’altre gran cal·ligramàtic fou Carles Sindreu (1900-1974), potser el més dinàmic i tardà en aquest camp, després de Salvat-Papasseit. És fill de la modernitat burgesa i per això col·laborà en revistes com La Publicitat, Mirador, D’Ací i d’Allà, El Be Negre, Mirador... especialment amb articles dedicats al tennis i a altres esports, característica de la modernitat. A nivell intel·lectual tingué molta relació amb Joan Miró, J. V. Foix, Joan Prats, Àngel Ferrant, Sebastià Gasch, Josep Lluís Sert... el que el portà també a col·laborar estretament amb els moviments de dinamització de les primeres avantguardes amb els grups de l’ADLAN, Amics del Circ i amb el GATCPAC.

Flaquer i Noblom, cal·ligrames esportius, de Fivaller (Carles Sindreu), publicats a L’Esport Català del 1925 (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

La seva activitat en el món dels cal·ligrames es vehiculà sobretot a través de la revista L’Esport Català, en la qual col·laborà entre el 1925 i el 1927 com a cronista del tenis amb el pseudònim de Fivaller. Aquestes col·laboracions, però, a vegades tenien una peculiaritat sorprenent i és que la crònica era feta en forma de cal·ligrama. Com que els cal•ligrames que componia eren d’una gran complexitat tipogràfica es va optar per reproduir-los directament de la mostra que portava a la redacció Carles Sindreu-Fivaller, és a dir, fets a mà i fotogravats. Carme Arenas ha dut a terme un estudi molt interessant sobre Carles Sindreu i els cal·ligrames esportius, en el qual -a més de reproduir els 28 que va realitzar- els contextualitza en la motivació de Carles Sindreu i l’avantguarda que veien en l’esport, i sobretot el tenis, un element estètic i de modernitat. Consta que cap el 1929 tenia la intenció de publicar-los en forma de llibre, però sembla ser que aquest projecte quedà estroncat i no tirà endavant, com molts altres d’interessants que tingué i que no progressaren.

Vitral, Acordió, El vol de l’oreneta i Pleniluni de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’obra cal·ligramàtica i el seu primer volum de poemes, però, els trobem en el seu llibre Radiacions i Poemes, amb pròleg de Rossend Llates i publicat per la Llibreria Catalònia el 1928. Té una portada interessant, d’un autor anònim, malgrat que les il·lustracions interiors vagin signades per Ramon Campmany. El llibre recull l’afany que tenia Carles Sindreu de buscar sempre la novetat, de dir les coses de manera directa i esquemàtica, una mica contundent però sense retòriques. Per això a les radicions -que són la primera part del llibre- segueix una mica el fil de Ramón Gómez de la Serna i les seves greguerias, mentre que en els cal·ligrames es deixa seduir tant per les tendències franceses com les italianes, en funció dels seus interessos expressius.

Cal·ligrames feixistes de Carles Sindreu, a Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Barcelona, Ediciones del Fomento de la Producción Nacional, 1939 (32 x 23 cm.)

Així, doncs, podem observar que, en l’escàs lapse d’una dotzena d’anys (1916-1928), alguns escriptors van intentar cercar una quarta dimensió en l’expressió literària i plàstica. Aquest moment d’experimentació, però, no caigué en l’oblit definitiu, perquè a partir de les segones avantguardes a Catalunya (Joan Brossa, Guillem Viladot, Josep Iglesias del Marquet, Gustavo Vega...) artistes experimentals intentaren trobar, amb la poesia visual, altres formes d’expressió en què text i part gràfica es combinessin per assolir noves cotes d’expressió. Malgrat tot, la Guerra Civil espanyola havia provocat un tall molt dur dintre l’experimentació. A banda de Joaquim Folguera i Salvat-Papasseit -morts prematurament-, la resta dels cal·ligramàtics estigueren molt vinculats a la Lliga i eren de profundes conviccions catòliques, fet que els va dur a abraçar la causa franquista. Un cop instaurada la dictadura, renunciaren al català per passar-se al castellà i abandonaren també tot interès per cap tipus de renovació, convertint-se en poetes mesells al dictat del nou règim. La majoria participaren al sorprenent llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Així, Carles Sindreu fins i tot hi va realitzar dos poemes cal·ligràfics de clar contingut polític, també hi participà Sebastià Sànchez-Juan que després es dedicà professionalment a censor del Règim i Josep Maria Junoy, que si bé constava com a col·laborador de l'Homenaje acabà per no participar-hi, però abandonà les exaltacions a l’art de les avantguardes per fer una regressió i convertir-se en un dels ideòlegs de l’estètica del franquisme, amb llibres tan il·lustratius pel títol i la portada com Sentido del arte español (1944) D’altra banda Vicenç Solé de Sojo -que arran d’un incident amb la FAI durant la Guerra Civil s’havia exiliat a París, on havia col·laborat amb Joan Estelrich i Artigues en el Bureau d'Information Espagnole, oficina propagandística de la Lliga de suport al nou règim de Francisco Franco creada per Francesc Cambó- va esdevenir un dels censors literaris de la postguerra.

Portada de José Mª Junoy, Sentido del Arte Español. Barcelona, Editorial Aymà, 1944.

Més tardanà fou l'obra d'Eugeni Peidró-Miró que en el seu llibre de poemes avantguardistes titulat Poema i publicat a Barcelona el 1934 hi va incloure uns cal·ligrames que són dibuixats més que un joc tipogràfic segurament segurament per problemes de la impremta. D'aquest poeta en coneixem ben poques coses més enllà del llibre que mencionem i que va il·lustrar Josep Oriol Jansana.



BIBLIOGRAFIA

ARENAS, CARME. Els cal·ligrames de Carles Sindreu o el maridatge feliç entre literatura i esport. Els Marges. Barcelona, Núm. 70 (2002, Setembre), p. 35-66

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

RUBIO, LOURDES. Imatge i paraules: poesia visual catalana a la primera avantguarda. (Treball de la UOC tutoritzat per Carme Arenas)

SALVO, RAMON. Els dos àlbums d’Homenaje de Cataluá liberada a su Caudillo Franco i les primeres mostres de poesia d’avantguarda a la Postguerra a "Revista de Catalunya", Barcelona,  novembre de 1996, nº 112.

SUBIRÀS I PUGIBET, MARÇAL. Reelectura de l’obra poètica catalana de Sebastià Sànchez-Juan (1924-1939) a “Reduccions”. Vic, Núm. 64 (1994-1995, Desembre), p. 69-95

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy