L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria

FRANCISCO DE GOYA. Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer (1810-1820). De la sèrie dels Desastres de la Guerra

A hores d’ara, els qui seguiu aquest bloc, ja coneixeu la bona amistat que tinc amb l’Albert Martí –l’alma pater- del Gabinet d'Arts Gràfiques de Palau Antiguitats. Ja fa uns quants anys que la dèria compartida del gravat estampat sobre paper ens ha connectat i això em permet seguir en primera línia el projecte expositiu que porta a terme amb valentia. És per aquesta raó que ja he parlat d’exposicions que ha dedicat a temes diversos: les vistes òptiques, les manifestacions efímeres, la mort... Exposicions sempre de gran qualitat que, malgrat tinguin una finalitat comercial, corresponen a una concepció força anticomercial, o acomercial, almenys en aparença!

 EUGENIO LUCAS. Desheredados (ca. 1850)

Com és lògic només referencio exposicions que directament es relacionin amb el contingut del bloc i aquesta d’avui és una altra ocasió pertinent, ja que em sembla molt oportú recomanar-vos la que ja fa alguns dies ha organitzat i que podreu veure fins el 21 de gener del 2011, també guiat per un criteri de poc usual i interessant: Intentar reflectir amb gravats (i algun dibuix) el caòtic segle XIX i els inicis del s. XX. És una tasca realment difícil, i s’aconsegueix amb una selecció d’allò més lluïda, però hem de tornar a insistir en l’aspecte anticomercial, ja que són obres molt contundents. En certa manera m'agraden perquè és una manera de plantejar-nos si l'art és allò que podem considerar bell o allò que té força plàstica... i ja veieu els meus gustos per on es decanten.

 

 RICARDO BAROJA. Mendigos en el puente de Vallecas (1910)

Però per fer-ne un resum avui prendrem el text que l’historiador Albert Ghanime (autor d'un imprescindible Mitos de la Historia de España) ha escrit per a l’exposició i que crec que en resumeix perfectament l’essència. La tria de la visió d’un historiador més que d’un historiador de l’art per presentar aquesta exposició ha estat un altre encert perquè un cert distanciament amb el vessant plàstic de les obres, permet veure la complexitat estètica que la història d’Espanya d’aquesta època comporta. Així doncs, us deixo amb l’Albert Ghanime.

L’exposició L’Espanya Negra. Gravats de Goya a Solana és una mostra significativa del gravat espanyol dels segles XIX i XX. Les opcions eren vàries, potser infinites, però Palau Antiguitats ha fugit intencionadament dels gravats d’obres científiques i dels treballs dels copiadors per recuperar l’obra dels artistes gravadors, aquells que amb el seu geni van saber captar l’essencial del seu temps.

 JOSÉ GUTIÉRREZ SOLANA. La Beata (1932-1933)

La mostra aplega obres de Goya, Alenza, Eugenio Lucas, Fortuny, Zuloaga, Baroja, Benedito, Canals, Francisco Iturrino, Darío de Regoyos i Gutiérrez Solana, entre altres. Tots ells, d’una manera o una altre, aprofundiren en l’ànima d’una societat desigual i contradictòria, compaginant pintura i gravat. Uns ho feren des del costumisme, altres des de l’esquinçament de la denúncia regeneracionista, sense oblidar a aquells que apostaren per l’acritud de la sàtira.

 FRANCISCO LAMEYER. Los mendigos (ca. 1859)

Els gravats abracen una temàtica molt àmplia, però tenen un denominador comú: Espanya. Es tracta d’una Espanya a cavall entre la tradició i la modernitat, una Espanya que es creia gran i formosa en la seva misèria, però que despertà del seu somni amb el Desastre del 1898. La derrota davant els Estats Units provocà una profunda crisi de consciència i posà sobre la taula allò que molts autors, como Valentí Almirall o Joaquín Costa, portaven anys denunciant: l’endarreriment secular de la societat espanyola.

 MARIÀ FORTUNY. Església de Sant Josep a Madrid (ca. 1874)

Malgrat els esforços regeneracionistes, Espanya, com a conjunt, romangué arrelada en el fanatisme, la misèria i la ignorància. Llatzerada per les guerres carlines del passat i colpejada pels conflictes socials de la modernitat, no va ser capaç de superar la seva llegenda negra. La Guerra Civil primer i el franquisme després congelaren el temps, i Espanya no començà a despertar, en els diferents sentits del verb, fins la dècada dels seixanta.

JUAN JOSÉ MARTÍNEZ ESPINOSA. Homeopatia (1874)

La cara amarga de la misèria sempre s’amagà sota els oripells de tots els imperis espanyols. Goya va ser el primer gravador que desvetllà els secrets i les contradiccions de l’ànima espanyola. Després el seguiren altres, gravadors que van saber captar els molts i diversos temps de silenci. Aquest és el context on l’adjectiu negre adquireix el seu significat més infaust i desventurat. Potser per tot això el poeta català Joan Maragall tancà la seva Oda a Espanya amb un contundent i tel·lúric “Adéu, Espanya”.

FRANCISCO DE GOYA. Vieja columpiándose (ca. 1824-1828)