dissabte, 6 de gener del 2024

El Rei Salomó i la Reina de Saba, el flabiolaire i els geganters (1877), fotografia gegantera original conservada més antiga

A tots els geganters que durant 600 anys els han fet ballar

Narcís Nobas. El Rei Salomó i la Reina de Saba amb els geganters 
(Fotografia albúmina). Barcelona, 1877

Enguany se celebren els 600 anys de la primera referència documental que tenim dels gegants festius a les nostres terres. I aquestes efemèrides rodones és important que arribin amb la feina feta dels estudis que li donin contingut. I aquest és el cas, ja que a més de l'històric "Gegants i Nans" (1934) de Joan Amades, actualment comptem amb els sistemàtics estudis a la revista "Gegants" o llibres analítics d'autors com Amadeu Carbó, Xavier Cordomí, Lluís Ardèvol, Daniel Vilarrúbias, Carles Freixes, Jan Grau... o la més recent, monumental i específica de la ciutat de Barcelona, de Nico Alonso.

Fotografia d'impresos amb representacions de gegants (s. XVII-XIX)

Davant tots aquests estudis tan exhaustius és molt difícil aportar alguna cosa nova. El fet, però, és que la casualitat ha fet aflorar la fotografia original dels gegants del Rei Salomó i la Reina de Saba de Santa Maria del Mar que, malgrat havia estat reproduïda, aporta informació de les circumstàncies en què fou presa. És cert que no és la imatge més antiga de gegants i flabiolaire, però  que és la fotografia original més antiga conservada que coneguem. Les primeres imatges de gegants les coneixem a través de gravats des del s. XVII fins al s. XIX, reproduïts en diverses tècniques – aiguafort, xilografia, litografia i cromolitografia.. Aquestes imatges, com és lògic, depenen de la subjectivitat o, moltes vegades, de l'habilitat de l'artista a l'hora d'interpretar-les, i fins i tot des de l'humor.

Manuel Lozano. La Patum de Berga amb els gegants i altres elements festius (1868). 
Patronat Municipal de la Patum, Berga.

La fotografia, però, compta amb un plus de fidelitat que ens meravella i ens porta directes a l'època en què fou presa, sense intermediaris. El problema és que les poques primeres imatges que coneixem, malauradament, són reproduccions posteriors de les originals. Així doncs, tenim la imatge de La Patum de Berga de 1868, feta per Manuel Lozano -enginyer de mines-, on apareixen els gegants, però que la còpia deu ser dels anys 20. El mateix passa amb les altres imatges històriques dels gegants i del drac de Vilafranca del Penedès amb els Xiquets de Valls, datables entre 1863-1871 però en unes còpies de 1924, de Pere Català i Pic.

Fotografies dels gegants de Vilafranca del Penedès (1863-1871). 
Copia de Pere Català i Pic (1924)

La fotografia que analitzem dels gegants de Santa Maria del Mar, de dimensions Promenade (16,5 x 10,7 cm), semblar que podria ser la primera original conservada en l'actualitat. El problema, però, que té com totes les albúmines d'aquesta època és que s'ha esvaït lleugerament la imatge. Per això les imatges que hem comentat anteriorment les veiem amb més contrast gràcies a ser copiades fa cent anys quan la seva conservació era òptima i a què en el moment de revelar les còpies es contrastaren més, pujant els negres. Aquesta fotografia, com hem comentat, ja fou reproduïda per Joan Amades en el seu llibre Gegants i Nans (1934) i actualment es conserva al Fons Amades -DGCPAC-, i que l'etnògraf va datar el 1880, any que hom ha anat repetint en els estudis posteriors.

Fotografia del Rei Salomó i la Reina de Saba i els seus geganters.
(Fons Joan Amades, DGCPAC, Barcelona)

En aquesta fotografia podem observar els geganters, el flabiolaire al bell mig i els dos reis dintre del pati del Palau Boixadors o Dalmases del carrer de Montcada de Barcelona. Quina millor i noble escenografia podien tenir per fer-se la fotografia? Igual que passa amb les imatges anteriors ja comentades, que no són fotografies espontànies ,sinó totalment preparades, a la manera del postureig instagramer. Hem de tenir present que el desenvolupament fotogràfic de les dècades dels anys 60 i 70 del s. XIX requeria encara uns segons de quietud dels retratats perquè hom no sortís bellugat. Això explica l'estaticitat de les imatges i de tots els seus components malgrat que la seva essència i funció sigui el moviment. Al mateix flabiolaire se'l veu situat de perfil per tal que quedi ben definit.

Altres reversos fotogràfics de Narcís Nobas (1864-1887)

Que hàgim conservat la fotografia original ens permet poder-la datar amb més exactitud i conèixer una mica més les seves circumstàncies. Així doncs, en conservar la fotografia original, ara podem saber que la va realitzar Narcís Nobas, establert a la Rambla del Centre  1 de Barcelona, davant del Liceu. Gràcies al cercador de fotògrafs del s. XIX del Portal Clifford de Fotoconnexió,  coordinat per Jep Martí, podem saber que l'activitat de Narcís Nobas, en aquesta adreça, és de 1871-1887. Aquesta cronologia encaixa perfectament amb la data de 1880, proposada en un primer moment per Joan Amades. El revers de la fotografia, amb una litografia que representa un àngel volant sostenint un àlbum fotogràfic, el tenim documentat en una inscripció del 1874, en una carte de visite. Gràcies a això disposem d'una data post quem que ens permet saber a partir de quina data Narcís Nobas l'utilitzava.

Revers de la fotografia geganera i d'una carte de visite 
amb dedicatòria de 1874 de Narcís Nobas

Però, qui fou Narcís Nobas (1840-1893) que fou cridat per a sortir de l'estudi i fer fotografies al carrer, amb la complexitat que això requeria? En l'àmbit familiar fou germà de l'escultor Rossend Nobas, autor del monument a Rafael Casanova. Això ens permet veure que tenia relacions directes amb el món artístic, polític i cultural cosa que li permeté retratar el millor de la ciutat de Barcelona, des de mossèn Cinto a Pi i Margall. Afortunadament, la seva besneta va fer donació del fons documental i fotogràfic que conservava a l'Arxiu Nacional de Catalunya, el que ha permès reconstruir una mica la seva biografia fotogràfica.

Narcís Nobas. Tipus etnològics (dècada de 1870) Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Per això sabem que a la dècada dels 70, Narcís Nobas fou un dels primers a fer retrats etnogràfics catalans de tipus populars, no dintre de l'estudi sinó en el seu context natural i les seves tasques quotidianes d'arreu de Catalunya. Aquestes fotografies, però, no tenien una voluntat etnogràfica sinó una voluntat comercial per tal de subministrar als artistes tipus populars per a les seves obres. Sabem que aquestes fotografies i les de l'actor de teatre caracteritzat, Lleó Fontova, participaren de les Exposicions Universals de Filadèlfia (1876) i París (1878). Aquestes fotografies servien de models als artistes com és el cas dels fulls que hem conservat de l'àlbum d'Eusebi Planas, on enganxava les albúmines sense cap ordre aparent, ja que només li servien de referència per a futures il·lustracions. Precisament, sobre aquest tema, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona està realitzant actualment una important exposició, Fotografia per a artistes, entorn les fotografies que serviren d'inspiració i que, en aquest cas, va recopilar Josep Lluís Pellicer. 

Fulls de l'àlbum fotogràfic de referències d'Eusebi Planas. 

Però, per què es va fer una fotografia amb una escenografia gegantera tan ben preparada? La clau la tenim en la cronologia d'aquests gegants, encarregats per la Junta d'Obres parroquial el 1875. Com diu en Nico Alonso hem de tenir en compte que aquesta parròquia no tingué gegants propis fins vers el 1798, any en el qual el baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, anomena lo gegant de Santa Maria. Aquest gegant, conjuntament amb una geganta, sortien per la processó de Corpus i altres festivitats barcelonines com les festes per la Boda d'Isabel II i Francesc d'Assís de Borbó (1846) o la rebuda del capità general (1849). Per aquestes celebracions van estrenar vestits, ell vestit de grech y ella de Medea tal com se presentava a cantar aquesta ópera la cantant Goggi. El 1854 hagueren de ser reparats després d'un incident a Corpus de l'any anterior i el 1860 s'estrenà una nova parella con los papás visten el antiguo traje turco y los jóvenes el de payeses catalanes, él con gambeto y sombrero de anchas alas y ella con rica mantilla blanca. Sembla ser que el traje de los nuevos lo ha costeado algunas de las señoras de la expresada parroquiay que si bien los antiguos necesitan reforma, la Obra de aquella iglesia no ha podido destinar cantidad alguna a dicho objectoSegurament els nous gegants són els mateixos que es van estrenar pel Carnaval de Barcelona de 1860 de la Societat del Born.

JAUME PASSARELL,publicat a l'Esquella de la Torratxa, 1917

L'any 1864 s'estrenaren els nous vestits encarregats, representant la poetessa Saffo i el seu pare Faone, protagonistes de l'òpera Saffo, ambientada a l'antiga Grècia de l'any 600, tornat d'aquesta manera a l'estètica grega de 1846 dels primers gegants. El 1871 participaren, amb els gegants de la ciutat, de les festes de la Mercè, però hom opinava que anaven de lo mas antiguo y pobre que se ha visto. I aquestes crítiques per l'estat dels reis són les que devien motivar que el 1875 s'encarregués de nous.

Hem de tenir en compte la situació cultural en el moment de l'encàrrec dels nous gegants, ja que estava de moda l'exotisme orientalista arreu d'Europa, però amb força a Barcelona com ha estudiat Ricard Bru. Aquesta tendència oriental tingué dos vessants: el de l'Extrem Orient, amb el japonisme i les xinaries, i el de l'Orient Pròxim, amb l'eufòria d'Egipte – analitzada per Oriol Pascual- i els temes bíblics que afectà molt els pessebristes i els seus figuraries amb les tipologies hebrees. Recordem també la fascinació del Nord d'Àfrica i el món àrab, sotmès pel colonialisme europeu, amb la Guerra d'Àfrica (1860) i l'orientalisme de Marià Fortuny o Josep Tapiró, per exemple.

Projecte dels gegants de Santa Maria del Mar de Francesc Soler i Rovirosa (1875). AHCB

A més, dintre de la cultura popular tot aquest galimaties de l'alteritat, disseccionada magistralment per Daniel Vilarrúbias, comptava amb una àmplia tradició, no només en el món geganter, sinó en les altres expressions de totes menes dels seguicis processionals. Per això, és curiós que es triés un canvi temàtic en l'encàrrec d'aquests gegants, passant d'una iconografia mora o turca -tradicional dintre del món geganter- a una de més exòtica, però propera religiosament com són els personatges bíblics del Rei Salomó i la Reina de Saba, símbols de la magnificència antiga.

Dibuix de Tomas Padró reproduït al llibre Gegans i Nans (1934) de Joan Amades

Tot aquest garbuix d'influències no occidentals impactà, sobretot, en el món de les òperes del s. XIX - Nabucco (1841), Lakmé (1881), Madame Butterfly (1904), Turandot (1920)... - en les que els escenògrafs i figuristes van d'estereotipar i crear una estètica orientalista a la seva mida per tal de ser representar teatralment. La Barcelona del s. XIX era un centre d'ebullició operística entre el Teatre Principal i el del Liceu com molt bé reflecteix l'obra de teatre -Singlot Poètich- d'en Pitarra, Liceistas y Cruzados (1865). En aquests dos teatres es representaren una munió d'aquestes òperes exòtiques, que s'integraren a l'imaginari col·lectiu.

Maniquins de Francesc Soler i Rovirosa per a De la Terra a la Lluna (Barcelona, 1879)

Així doncs, la temàtica i l'estètica d'un element de cultura popular, com són uns gegants, entrà contradictòriament per la influència de l'òpera, emblema de la burgesia barcelonina, però que incidí en la societat del moment. Per això no és estrany que per dissenyar els nous gegants, iconogràficament orientals, es pensés en l'escenògraf del Teatre Principal, Francesc Soler i Rovirosa. L'artista estava molt acostumat també a fer els maniquins de les representacions com podem observar amb els de la representació de l'obra de ciència-ficció, en català, De la Terra a la Lluna (1879), on veiem una estètica orientalista en una temàtica extraterrestre.

JOSEP PARERA. Francesc Soler i Rovirosa. Museu Marès.

Veiem que a Francesc Soler i Rovirosa li sobrava imaginació i segur que van pensar en ell el 1875 per fer-li l'encàrrec com amb algú acostumat al món de l'òpera i amb capacitat de gestionar amb solvència un encàrrec d'aquest tipus. La documentació en diu que cridaren á n'En Soler y Rovirosa que com vostés ja deben saber es lo pintor escenografo del nostre Teatro Principal, y se li encarregá que vestís los gegants de Santa Maria. Reconegut lo bon gust de tant ilustrát artista no hi ha pera que dir que'ls geants aparegueren sent l'admiració de tothom. Ell nava de rey Salomó, ella de reyna de Sabá y tant ricament i propiament vestits que'ls badochs no's cansaban de mirarlos.

J.L. COMAS. Medard Sanmartí publicat a La Veu de Catalunya el 9 d'agost de 1891

Però, qui va ser l'encarregat de portar a la pràctica el disseny de Francesc Soler i Rovirosa? L'encarregat de realitzar-lo fou l'escultor Medard Sanmartí, conegut sobretot per ser l'autor del grup escultòric d'Indíbil i Mandoni (1883) de Lleida. Segons informacions de Meritxell Cano, ja havia col·laborat fent objectes per les escenografies d'en Solé i Rovirosa per la qual cosa aquesta nova relació havia de ser fluida i amb un resultat espectacular. L'encàrrec de fer aquests gegants devia ser dels darrers encàrrecs que va fer a Barcelona, ja que el mateix 1877, quan es presentaren els gegants, va marxar cap a Madrid i després cap a Roma. Sembla que també va fer unes figures de nans destinades a Galícia.

Narcís Novas. El Rei Salomó i la Reina de Saba amb els geganters 
(Fotografia albúmina). Barcelona, 1877

Tornant a la fotografia protagonista d'aquest apunt, observem que tots els seus protagonistes estan posant per a la fotografia situada estratègicament. A més de la tria del lloc, el Palau Dalmases del carrer Montcada i la seva escala amb galeria barroca i salomònica, com el rei, veiem que hi ha una certa simetria en la col·locació dels geganters. Els dos guardes són a l'extrem i al davant tenen els qui passen la barretina per a recaptar fons per als geganters. Als peus dels gegants els geganters tocats amb barretina i al mig el flabiolaire de perfil. Enmig de tothom hi destaca un personatge amb barba, armilla, corbata i una americana a la mà. Comparant l'aspecte físic, que coneixem a través d'un gravat, de Medard Santmartí podríem suggerir que aquest home que destaca per sobre de la resta podria ser ell, l'autor material i final dels gegants.


Tots aquests elements ens permet veure que és com si haguessin anat a cal fotògraf -perquè en realitat era així, però a l'inrevés- ens fa pensar que precisament la fotografia es va prendre el dia de la seva presentació, el 1877 i no el 1880 com havia datat aproximadament Joan Amades. L'estat de les figures és perfecte, el que contrasta amb la informació del diari El Diluvio que quatre anys després, el 1881, defensa els gegants dels atacs de La Dinastia que deia que lucen trajes que no brillan por su riqueza, ni por su buen gusto. No sabemos como querría aquellos monigotes el órgano de los conservadores modernos de esta capital. Nadie sino él ha hallado falta de gusto en los gigantes de Santa Maria. Malgrat aquesta defensa alguna cosa passava perquè el 1885 no van sortir por no permitirlo el estado de deterioro de sus trajesestrenados en 1875 (sic)Es decir, que los gigantes se hallan como el país: en cueros, y lo que es pero, sin dinero. 

La Reina de Saba i el Rei Salomó actuals a la Casa dels Entremesos

El 1923 realitzaren la darrera sortida amb un vestuari renovat pel centenari de la fundació de la Confraria del Santíssim, la Minerva, amb un vestuari renovat. Se'ls perd la pista després de la guerra i desapareixen entre els aldarulls de 1936. Això va fer que Lluís Ardèvol no els inclogués en el seu catàleg de gegants centenaris de Catalunya malgrat que el 2002 en Toni Mujal en fa una recreació molt exacta, gràcies als dissenys originals i fotografies conservats. El taller de Goretti Puente, sota la direcció d'Abel Plana foren els encarregats de recrear els vestits dels gegants. Aquesta iniciativa es portà a terme gràcia a la iniciativa de la Colla Gegantera del Casc Antic que en són els encarregats de fer-los ballar una altra vegada.


BIBLIOGRAFIA

ALONSO, NICO. Barcelona gegantera. Història d'un moviment popular contemporani. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2023

AMADES, JOAN. Gegants, nans i altres entremesos. Barcelona, Impremta Neotipia, 1934

ARDÈVOL I JULIÀ, Lluís (Coord.). Catàleg de gegants centenaris de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2015

CANÓ CIÓ, MERITXELL. «Medard Sanmartí i Aguiló (1856 - 1891), l'autor del guix original del monument Indíbil i Mandoni de Lleida.». Shikar, 2021, Núm. 8, p. 73-80, 

CORDOMÍ, XAVIER. Altíssims Senyors. Imatgeria festiva de la Barcelona Vella. Tarragona, Edicions El Mèdol, 2001

FERRANDO ROMEU, PERE. "Apareix una de les fotografies més antigues de castells, feta a Vilafrancaa el 3 de vuit. Vilafranca del Penedès, 30 d'agost de 2020 

FREIXES CODINA, CARLES i GRAU MARTÍ, JAN. Gegants. Sis-cents anys de festa i tradició. Sant Vicenç de Castellet, Farrell Edicions, 2021

FREIXES, CARLES (Coord.). Corpus. 700 anys de festa a Catalunya. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2022.

VILARRÚBIAS CUADRAS, DANIEL. "-Què ballaran, els gegants? -Que ballin!". Els gegants i nans processionals a Igualada (s. XV-XXI). Igualada, Ajuntament d'Igualada, 2017.

VILLARRÚBIAS CUADRAS, DANIEL. Representacions festives de l'alteritat a Catalunya. Entremesos de moros i cristians i cavallets cotoners. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2023.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Escriu el teu comentari, si vols