Ferran VII i els darres cenotafis reials (1819-1833), la fi d'una tradició mortuòria absolutista

Cenotafi dedicat a la reina Josefa Amèlia (1829)

Aprofitant la festivitat de Tots Sants, avui -com en anys anteriors- dedicarem un apunt al tema mortuori i la visió que en tingueren els nostres avantpassats. Com en apunts precedents també abordarem el tema de les commemoracions efímeres fúnebres i com se celebraven a casa nostra. Però en aquesta ocasió analitzarem sobretot els darrers cenotafis que hom aixecà a Barcelona, com un símptoma clar de la fi de l'Antic Règim i els seus costums. Per a fer aquesta anàlisi ens hem de situar en el regnat de Ferran VII (1808-1833) i la mort de dues (Isabel de Braganza i Maria Josepa Amàlia de Saxònia) de les quatre esposes successives que moriren abans que ell.

TORNER, MIQUEL. Cadafal dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu per a l'església del Pi de Barcelona de mitjans del s. XIX

És ben sabut que Ferran VII fou el darrer rei absolutista d'Espanya, malgrat que el 1812 -en un dels episodis més convulsos del seu regnat- s'aprovà una constitució liberal com La Pepa de Cadis que ell mateix s'encarregà d'anular dos anys després que s'hagués aprovat. És per això que després de les dedicades a Ferran VII, el costum de fer exèquies a les principals persones de la família reial i a algunes altres dignitats es va mantenir, però no amb la magnificiència antiga, ni amb l'aixecament de cenotafis, que després dels de Ferran van desaparèixer per sempre més. En primera instància perquè la seva filla Isabel II va haver de marxar a l'exili després de la Revolució de 1868 i la seva mare -i esposa de Ferran VII- també havia sortit cap a l'exili uns anys abans (1840). D'aquesta manera, cap de les dues morts -cadascuna en el seu moment- no va comptar amb dols aparatosos, ni tant sols per part de les autoritats i classes dirigients civils i eclesiàstiques.

Les festes efímeres d'adulació dedicades a la família reial en circumstàncies com ara casaments, naixements o vingudes reials, també entraren en crisi a partir del regnat d'Isabel II (1833-1868), ja que la sagnia econòmica que patia el país arran de les guerres carlines impedí la celebració d'aquestes antigues festes, que tant de renom havien donat a la ciutat de Barcelona tal com ja hem vist. De fet, un ban municipal de Barcelona (1840) arran de la vinguda d'Isabel II, ja advertia als ciutadans -i de retruc a la reina- que les coses havien canviat rere siete años de luto, de depredacion y de incendios; las familias mas ricas de la ciudad con sus propiedades presas ó devastadas, la industria luchando á brazo partido contra porfiados enemigos, (...). La Regia comitiva al presentarse á nuestro vecindario no encontrará ahora á la ciudad de opulenta fama, que poblaba en otro tiempo los mares de flotas mercantiles. Quien esto espere huya de este país., allá á lo lejos, á donde el bullicio de otras atenciones no haya dejado oir todavia el rugido espantoso de la sangrienta guerra (...) que estan los pueblos demasiadamente afligidos por los sacrificios que han hecho en favor del Trono legítimo.

No és estrany doncs que entre els factors històrics, els econòmics i sobretot el ideològics -amb l'adveniment de l'Estat liberal- els actes commemoratius de la monarquia es deixessin de realitzar amb la magnificència acostumada en l'Antic Règim. 
És cert que hom continuà celebrant misses fúnebres i publicant-ne els sermons funeraris, però hom ja no estava per a grans dispendis en monuments efímers. El costum dels monuments efímers d'altra índole també s'abandonà per les mateixes raons que hem comentat i només en ocasions molt excepcionals hom aixecà arcs de triomfs, com fou la vinguda del General Prim després de les guerres d'Àfrica (1860), o monuments efímers com el dedicat als sacrificis i victòries liberals sobre els carlins (1837 o 1876).

Cenotafi del Gobernador General de Girona, Mariano Álvarez (1816) muntat per la ciutat de Girona

Així, doncs, els darrers monuments funeraris reials que es van erigir a Barcelona són els que corresponen al regnat de Ferran VII, dedicats primerament a la seves esposes i -curiosament- també a generals i herois de la Guerra del Francès, com el que en ple període del Trienni Liberal es va dedicar al General Lacy (1820) -fet assassinar amb traïdoria per Ferran VII- o el del Gobernador General de Girona, Mariano Álvarez (1816). Aquests darrers exemples continuaven el costum d'aixecar cenotafis no només a la família reial, sinó també a dignitats civils, com el Marquès de la Mina o eclesiàstiques com Tomàs Ripoll.

Cenotafi de Maria Isabel de Portugal (1819) muntat per l'Audiència de València per a l'església del Carme

Pel que fa a l'etapa de Ferran VII hem de saber que la seva primera esposa -Maria Antònia de Borbó-dues Sicílies- morí el 1806 quan el seu marit era encara Príncep d'Astúries, per la qual cosa només se li havia de dedicar uns funerals d'Estat, però normals, sense cenotafi, dels que no ens han arribat documents escrits, llevat del sermó que li fou dedicat a Sant Sebastià (País Basc). És per això que hem d'esperar a la mort de la segona esposa, Maria Isabel de Portugal -Maria Isabel Francisca de Braganza-, (1818) per trobar les primeres relacions mortuòries del període amb inclusió dels cenotafis corresponents. Malauradament, de la relació de les exèquies que es van fer a Barcelona només es va publicar la descripció del cenotafi -sense el gravat- i el sermó que predicà Fèlix Torres i Amat. En canvi, a València hom hi publicà, acompanyant el llibret de la relació de les exèquies, un magnífic gravat al burí de Tomàs Rocafort a partir del dibuix de Francesc Royo.

Cenotafi de Maria Josefa Amàlia (1829) muntat per l'Audiència Reial a Santa Maria del Mar

La tercera esposa, Maria Josepa Amàlia de Saxònia -que morí el 1829-, ja al final del regnat de Ferran VII, tingué més sort pel que fa a les exèquies a tot arreu d'Espanya. A Barcelona se'n celebraren diverses que entraren en competència entre elles, ja que unes estaven organitzades a la Mercè a compte de la Reial Junta de Comerç i les altres per la Reial Audiència a Santa Maria del Mar. Els dos llibrets que es publicaren per tal de fer-ne divulgació comptaren amb l'acompanyament de dues litografies, la primera anònima i la segona de Bonaventura Planella. És curiós constatar que la tècnica de la litografia ja s'imposava llavors com a tècnica de gravat prioritària per a aquest tipus de publicacions a Barcelona, on feia només uns anys havia esclatat una lluita gremial aferrissada entre els Brusi -que tenien el monopoli de la tècnica- i els altres impressors -sobretot Montfort- per arrabassar-los-la. Finalment els Brusi, pel fet de ser liberals, es quedaren sense el monopoli, però això ja és una altra història.

Màscara reial per la rebuda de Ferran VII a Barcelona (1827) editat per Montfort

El darrer cenotafi que comentem, fou destinat precisament a Ferran VII mateix quan morí, el 1833. La relació de les exèquies que ens ha pervingut compta amb una litografia del cenotafi, que es reprodueix acompanyant text i que fou dibuixat per M. Folch i litografiat per Montfort, segurament agraït al rei pel favor que li havia fet en suprimir el monopoli litogràfic vigent a Espanya. De fet, també s'havia encarregat de la reproducció litogràfica de les imatges de la festa que es va fer el 1827 quan Ferran VII i la reina Josefa Amàlia visitaren la ciutat de Barcelona. Llavors va estampar les imatges que representaven la màscara reial que se'ls dedicà. El llibret porta les exèquies que li van dedicar els confrares de Real, Ilustre y Venerable Congregación de los Hermanos de la Madre de Dios de la Esperanza y Salvación de las Almas de Barcelona. Aquesta confreria fou fundada pel mateix Ferran VII que era el Confrare Major i Protector perpetuo per ordre del 29 de novembre de 1830.

Xilografia de l'època amb els símbols cardenalicis, episcopals, papals i reials com a una autèntica vanitas recordant l'efímera vida, concepte molt barroc

Totes aquestes relacions mortuòries tenen el denominador comú que són publicacions molt allunyades de les magnificències barroques i rococó del s. XVIII i foren editades amb uns llibretons en octau i un paper de no gaire qualitat en general. Això ja ens mostra que els qui organitzaven aquestes commemoracions efímeres volien continuar publicant les seves memòries dels actes però no a qualsevol preu. Aquest element és clau per a entendre que de mica en mica aquest costum va anar desapareixent fins a convertir-se aquests actes amb unes més o menys magnífiques exèquies amb el seu sermó corresponent però sense la brillantor dels temps passats ja que s'iniciava l'entrada d'Espanya a l'Època Contemporània.

Vista general de la façana l'actual cementiri del Poble Nou a Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona (1842)

A nivell estètic és molt interessant veure com s'ha adoptat l'estètica neoclàssica en compte de la barroca o rococó del s. XVIII. Aquest canvi sense cap mena de dubte es deu a que aquesta moda s'introduí a través de les relacions mortuòries coetànies que havien de França i de Roma principalment i que adoptaven una estètica totalment neoclàssica. És interessant observar també com aquest neoclassicisme està incorporant per a temes mortuoris elements provinents no del classicisme històric sinó de cultes orientals com és el cas d'Egipte (obeliscs, piràmides...) i Mesopotàmia (símbol solar amb ales) talment com veurem que es fa al Nou Cementiri de Barcelona que es construïa en aquell moment amb unes formes purament neoclàssiques a les ordres d'Antonio Ginesi.

 

Cenotafi dedicat a Ferran VII (1833) per la Confraria de la Mare de Déu de l'Esperança

Si simplificant molt sempre s'ha dit que l'art neoclàssic és l'art de la burgesia i del liberalisme a diferència del rococó que és l'art de l'aristocràcia i de l'absolutisme aquests gravats ens mostren perfectament l'adopció de les noves fórmules estètiques de la darrera etapa d'una monarquia absolutista esgotada i que ja insinuava el pas definitiu vers un estat políticament liberal. Aquestes petites obres de propaganda reial són la llavor de la divulgació estètica de les noves formulacions artístiques que d'Europa es divulgaren per tot Espanya a inicis del s. XIX.

OBRES QUE RECULLEN LES EXÈQUIES I ELS SEUS CORRESPONENTS CENOTAFIS

Sucinta relacion de las honras fúnebres que a su augusta soberana Dª Maria Isabel Francisca de Braganza reina de España (...). Barcelona, Agustín Roca, 1819 (Sermó fúnebre de Félix Torres i Amat)

GINER Y SALELLES, JOSEF. Oracion fúnebre que en las exequias de la Reyna Nuestra Señora Doña Maria Isabel de Braganza (...). Valencia, Oficina de D. Benito Montfort, 1819

DE LOS DOLORES, MANUEL. Oración fúnebre que en las ecsequias funerales celebradas por disposicion de la Real Junta de Comercio de Cataluña... en sufragio de la Señora Dª Maria Josefa Amalia (...). Barcelona, Viuda de D. Agustín Roca, 1829

ESTAPER, MARTÍN. Elogio fúnebre que en las exequias de la Reina y Señora Doña Maria Josefa Amalia de Sajonia (...). Barcelona, Juan Francisco Piferrer impresor, 1829

SAN MARTIN, FRANCISCO PAULA. Oracion funebre que en las reales exequias celebradas á la memoria del Rey difunto de las Españas Don Fernando VII (...). Barcelona, Imprenta de los Herederos de la Viuda Plà, 1833.