dilluns, 12 de març de 2012

Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (1)


Coberta de la Constitució de Cadis

Quan a classe explico l’evolució liberal del s. XIX sempre els comento que en qüestions de drets Espanya amb les constitucions feia dos passos endavant i un endarrere. Pel que estic veient estem en la fase regressiva a la manera del s. XIX en la que els drets ciutadans es retallen per una onada de conservadorisme cíclic. La crítica sistemàtica i constant cap al dret a vaga, contra els sindicats, contra el sistema de partits, contra les minories... des dels mitjans públics i privats vinculats a la “dreta civilitzada” així ho demostren. Davant aquesta espiral regressiva potser és interessant de donar un cop d’ull a la Constitució de Cadis, La Pepa, aprofitant els fastos oficials commemoratius als seus dos-cents anys de la proclamació.


Constituzione politica della monarchia spagnola... Nàpols, 1820. Anotacions manuscrites paral·leles d’un jurista del Regne de les Dues Sicílies que tingué l’encàrrec de redactar una constitució nova per al Parlament d’aquest país inspirant-se en La Pepa. (Fotografia Casa de Subhastes, 9 de març de 2000. Lot 287)

Per entendre La Pepa -que els mateixos mitjans de comunicació que esperonen les retallades de drets la celebren- ens hem de situar en la caòtica Espanya d’inicis del s. XIX governada encara per una monarquia absoluta amb picabaralles entre Carles IV i Ferran VII sobre qui és el rei, les intrigues del propi favorit dels reis, en Godoy, i la invasió napoleònica aprofitant aquest buit de poder creat pels propis borbons. Tot plegat un panorama una mica galdós... Les circumstàncies però, van facilitar que el 1812 s’aprovés una Constitució prou liberal que serví d’inspiració a les següents constitucions que s’aprovaren a Espanya i també a l’estranger després d'escampar-se per tot arreu, inclós per hispanoamèrica de la que eren súbdits quan es publicà.

Final de la constitució amb la data del 19 de març del 1812, Sant Josep

Aquesta constitució fou aprovada el 19 de març del 1812, dia de Sant Josep, i per això els gaditans  la van batejar com La Pepa. Per aquest motiu el crit de Visca La Pepa! és un crit que vol dir Visca La Constitució de Cadis!, és a dir, Visca la llibertat! Aquest popular crit de gatzara es va popularitzar precisament perquè hom era conscient dels canvi que suposava una constitució liberal d’aquestes característiques en una Espanya com la que els va tocar de viure. Com sempre dic, benvinguts els aniversaris rodons que ens permeten reciclar temes i persones que podrien haver caigut en l’oblit com aquesta constitució que va trasbalsar l’Espanya del s. XIX i que ens va permetre sortir del pou de l’absolutisme per intentar cercar alguna cosa millor.

Coberta i marbrat d'aquesta edició de La Pepa

L’exemplar de La Pepa té un lloc preferent reservat dintre de la biblioteca de casa i de fet un dels primers apunts d’aquest bloc -independentment d’aniversaris- parlava de l’obra de govern que es va fer en aquella època a través dels Decretos y Ordenes que entre el 1810 i el 1814 van anar aprovant les Corts de Cadis. Penseu que aquests decrets el que fan és desenvolupar legalment els principis de la Constitució i per això aboleixen la Inquisició, els drets feudals i privilegis aristocràtics, la tortura... Podem lamentar que la seva vigència fos molt curta però el pas endavant ja estava fet vers un món millor del que ells van heretar. Com que l’exemplar que tinc a la biblioteca a més de ser petit –un vuitè- i manejable té una enquadernació en pell vermella i daurada molt atractiva sempre procuro tenir-la exposada perpendicularment sobre els lloms dels altres llibres, el que em permet tenir-la més a mà i llegir-ne els fragments de manera aleatòria quan em ve de gust. Només obrir-la i veure el marbrat retallat i reaprofitat amb l’exlibris manuscrit de Soy de la Sra. de Vídua Trueba ja em transporta místicament cap a una lluita per les llibertats de les persones en temps molt difícils.


Però, com va ser possible que en una Espanya tant carca i acostumada a l’absolutisme i a la manca de llibertat es pogués redactar una Constitució com aquesta? Això només fou possible gràcies al caos que es vivia a Espanya amb la invasió francesa de tot el territori menys d’una zona d’Andalusia on hi havia Cadis, a la manera de l’aldea de l’Astèrix... El rei Ferran VII -absolutista de cap a peus- es trobava a l’exili i una Junta Central s’autoatorgà la regència del rei per a governar el que quedava de país i convocà unes Corts, a la manera com es feia antigament. Per qüestions de guerra no es va poder convocar amb els diversos braços (eclesiàstic, militar i popular) sinó amb els qui van poder de tot Espanya que es desplacessin a Cadis i amb alguns residents burgesos de Cadis de mentalitat liberal, i aquests darrers elements foren l’escletxa per la que es filtrà el liberalisme polític a Espanya de forma institucional.

 Article en el que es proclama l'obligació de tothom a pagar impostos, inclosos l'estament eclesiàstic i l'aristocràtic

El resultat final fou les conseqüències de la discussió en els debats parlamentaris entre les dues tendències ideològiques dels diputats presents, els liberals i els servils (partidaris de l’absolutisme). Els liberals afortunadament foren majoria i per això es pogué aprovar una constitució que reconeixia la divisió de poders de Montesquieu (legislatiu, executiu i judicial) i les màximes llibertats (expressió, moviment, reunió, sufragi universal –indirecte i masculí-...) que mai hi havia hagut a Espanya. A més el rei deixava de tenir la sobirania per tenir-la el poble, proclamant la Sobirania Nacional. Al rei se li reservava la potestat d’intervenir en l’elaboració de les lleis amb molts límits i el control de l’executiu. A més La Pepa reestructurava de facto tot el país amb una multitud d’articles que la convertiren en la Constitució més llarga d’Espanya. Aquest primfilament a l’hora de disseeccionar els diversos elements de l’estructura de l’Estat és degut precisament a la necessitat de transformar un Estat absolutista en un Estat liberal que és el que substancialment es pretenia.

 Articles sobre la Nació espanyola

Malgrat això, la composició socio-religiosa de l’Espanya del 1812 va fer inevitable que es proclamés la religió catòlica –única verdadera- com a religió de l’Estat. Pensem que els jueus havien estat expulsats el 1492, els musulmans el 1605 i la Inquisició s’havia encarregat d’extirpar els primers focus de protestants que es van establir el s. XVI a Espanya i de perseguir amb cops de cec a la bruixeria, darrer residu del paganisme precristià. El panorama religiós a Espanya era d’una uniformitat catòlica total amb un 99,9 % de la població fidel als dictats del Papa de Roma i on l’agnoscisme i l’ateisme eren un reducte gairebé desconegut. Només alguns ambaixadors i comerciants estrangers donaven un toc de color diferent a aquesta uniformisme i per això eren enterrats fora dels cementiris conjuntament amb els suïcides. És potser l’article més conservador d’aquesta constitució però la llibertat de culte fou una constant en els debats de les diverses constitucions noucentistes.

 Articles on es limita les potestats del rei i que van provocar que Ferran VII estigués en contra de la Constitució

El problema real d’aquesta constitució, però, fou que no pogué desenvolupar els seus articles i els Decrets i ordres que les seves Corts van proclamar perquè el territori que tenien era realment molt petit i perquè quan Ferran VII va retornar després de signar el Tractat de Valençay amb Napoleó (1814) ho va fer sense la intermediació de les Corts ni la Junta Central que havien resistit la invasió francesa. Setanta-vuit diputats servils, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, van signar el Manifest dels Perses de recolzament a la monarquia absolutista el que va permetre a Ferran VII a derogar La Pepa sense cap mena de problema. A més desencadenà una persecució de tots els diputats i intel·lectuals liberals que havien recolzat la Constitució i havien esperat el rei amb els braços oberts resistint als francesos. Per això a Ferran VII se l’anomena El desitjat...

Tapa polvera de la Constitució del 1812

Malgrat aquests entrebancs inicials, La Pepa es convertí en l’emblema del liberalisme a Espanya i es convertí en un mite. Només posarem un exemple prou eloqüent. Per poder portar la Constitució fora dels territoris dels entorns de Cadis no ocupats pels francesos hom se les enginyà per a fer unes edicions de la Constitució impresa en fulls circulars per a poder posar-les dintre de recipients en forma de polvera perquè les dones, en passar pels controls, les passessin dissimuladament com a un element d’higiene i estètica femenina. Aquesta clandestinitat fou tant mítica que després d’aquesta iniciativa totes les constitucions espanyoles posteriors han tingut la seva versió arrodonida de curt tiratge en forma de polvera!

Polvera de la Constitució de Cadis impresa a Madrid el 1820

El gran impuls per que donà a conèixer la Constitució de Cadis arribà el 1820 quan, després d’altres intents liberals, Riego a través d’un pronunciament militar aconseguí fer signar la Constitució a Ferran VII amb la famosa frase del rei: Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional... S’inaugurava el Trieni Liberal (1820-1823) i amb ell el primer període més o menys liberal de la Història d’Espanya. D’aquest moment daten la majoria de les Constitucions de Cadis que hom pot trobar, estampades a Madrid i distribuïdes per Espanya.

Articles que fomentaven l'escolarització pública

Ferran VII, com a bon absolutista que l’han obligat a jurar la Constitució, posà tots els pals a les rodes per al bon funcionament de la Constitució de Cadis i de tots els Decrets i Ordres que s’havien aprovat en el període anterior i que ell ja havia liquidat. El cop de gràcia, però, vingué quan, gràcies als acords del Congrés de Viena (1815), Europa va enviar l’exèrcit absolutista francès dels Cent mil Fills de Sant Lluís (a Espanya se’ls conegué com els Cent Mil fills de puta) per a tornar a fer pujar al tro a Ferran VII i escapçar definitivament La Pepa.


La Real Odren del 1823 acabava definitivament amb el primer període liberal d’Espanya amb una senzilla i burocràtica frase: Sabed que por mi Real orden de veinte y nueve de Mayo último he tenido á bien mandar que el mi Consejo Real reuniéndose en su local acostubrado, proceda á continuar en el ejercio de sus funciones, interrumpidas de hecho, y no de derecho, en el dia nueve de Marzo de mil ochocientos veinte por el pretendido gobierno constintucional. Desapareixia el Parlament i tornaven les institucions absolutistes amb el Consejo Real al davant. No em deixarà mai de sorprendre com una obra de govern pot ser aniquilada amb només una senzilla frase, freda i burocràtica, emportant-se tots els somnis de persones que han cregut i creuen en millorar el país.

Articles amb les atribucions de les Corts

Les conseqüències d’aquesta decisió comportà la mort i l’exili una altre vegada dels liberals com Goya que s’exilià a Bordeus, Bussanya i José Joaquín de Mora a Londres... per citar alguns dels noms que han desfilat pel Piscolabis Librorum. Per això ara agafaria la meva Pepa i me la posaria a llegir sinó fos que, com veurem en el proper apunt, l'he deixat per a la magnífica exposició que per a l’ocasió ha organitzat una vegada més l’inefable Albert Martí de Palau Antiguitats. No us la perdeu perquè a més d'aquestes constitucions que heu vist, fins i tot les polveres, hi ha tota una sèrie de gravats a l'entorn de La Pepa i la Guerra del Francès.

Visca la Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (i 2)

47 comentaris:

  1. Estupendo apunte Galderich, con el que una vez más me iluminas sobre un asunto del que sabía bien poco.
    O sea que:
    ¡Viva tú, Viva la Pepa,Vivan los gaditanos liberales y Viva Riego!
    y
    ¡Muera el absolutismo y muera algún francés!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,
      La il.luminacio ha d'anar cap als governants que ens volen retallar drets i que siguin conscients que tenir el que hem tingut ens ha costat des de La Pepa quatre guerres civils...

      Elimina
  2. La història de la Pepa es molt interessant. Tot i que Ferran VII era un absolutista, encara n'hi havien de més absolutistes, doncs després vindrien la guerra dels Malcontents i també els Carlins. Es la nostra trista història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris,
      El mèrit de la Pepa és existir malgrat Ferran VII i la seva camerilla, començant pel seu germè Carles Maria Isidre molt més absolutista que ell però vaja...

      Elimina
  3. Fins ara no havia sabut mai d'on sortia el viva la pepa.....i en pocs dies dues vegades. Perquè diguin que els aniversaris no serveixen de res.
    Visca la Pepa.....però en el seu millor us

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan,
      és el que tenen les celebracions a més de la borratxera institucional i altres questions buides de contingut. Però com dius, sempre s'aprèn alguna cosa de nou!

      Elimina
  4. He après molt amb aquesta classe. Em sorprèn, però, que tinguis la Pepa com a lectura ocasional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau,
      Em fareu posar vermell amb això de la classe... I sobre les meves lectures... en fi, millor no comentar-les perquè pequen de certa deformacio professional!

      Elimina
  5. Recordo com un professor d'Història ens comentava que els ponents catalans amb prou feina van poder dir res perquè no sabien parlar en castellà i ningú els entenia. Ets un tipus amb sort eh! Bé, també te la busques :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice,
      Com diu la Marta els tòpics a vegades funcionen i altres no. En aquest cas no perquè hem de tenir en compte que els catalans il.lustrats del moment tots sabien parlar, llegir i escriure en castellà i francès.

      Elimina
  6. Clídice,
    em penso que el que deia el teu professor no és del tot exacte. Alguns dels diputats catalans, com Antoni de Capmany, parlaven i escrivien un castellà culte i il·lustrat que ningú hi devia tenir res a dir. Si van ser silenciats o menystinguts és per la visió descentralitzadora que proposaven per a l'Estat, ja que eren partidaris del federalisme. I és que pel que fa a aquest tema molts dels diputats liberals espanyols eren tan conservadors com els absolutistes més recalcitrants. Hi ha un llibre molt interessant que exposa això que dic de memòria,i que us el recomano vivament: Mitos de la Historia de Espanya, de l'historiador Albert Ghanime. Té un estil rigorós i amè que val la pena i exposa, en capítols breus, temes variats i desconeguts, sobretot del s. XIX.
    Ah, i malgrat tot: Visca la Pepa! La voluntat de recuperar-la va mantenir viva l'esperança de moltes persones que no es resignaven a viure en l'Espanya Negra que els va tocar de patir. Serveixi també aquest comentari per recordar la memòria de tots el liberals assassinats per la repressió de Ferran VII i de tots els absolutismes posteriors.
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Marta! recordava l'anècdota i que em va semblar força inversemblant al principi, després, pensant en el nivell d'alguns diputats actuals, vaig pensar que potser era certa (ironia, sarcasme?). En qualsevol cas, la qüestió no és menor, perquè la idea de taula rasa que fa anys i panys està instal·lada en l'ideari d'alguns penínsulars, del "tots som iguals" (ser diferent no vol dir ser ni millor, ni pitjor), fa menystenir idees i actituds gens menyspreables com les que expresses. No m'agrada mirar el passat només amb caricatures, si mitjançant una anècdota se'ns permet aprofondir o destacar alguns aspectes, visca!

      Elimina
    2. Gràcies Marta, m'evites tornar a fer de professor. El llibre que recomanes, molt interessant i molt bo per entendre el nostre s. XIX i com som ara...

      Elimina
  7. Confesso que m'he sentit com si assistís a classe, i està bé. Avui jo, a classe, he explicat per cinquena vegada que el so /g/ es pot escriure "go" com a cigonya, o "gui", com a guitarra.
    D'altra banda, crec que polítics i diputats catalans s'expressaven bé (o molt bé) en castellà, i no acabo de creure que en aquell temps l'idioma suposés cap problema (jo diria que això és una construcció posterior). Fins i tot un diputat d'ERC (tot i que posterior) com Humbert Torres (pare del Màrius) va fer sonades propostes i discursos parlamentaris en castellà, així com escriure textos brillants en aquesta llengua.
    I sigui com sigui... Visca la Pepa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluis,
      Torno a sentir-me malament en això de professor però tant important és una cosa com una altre. Si no sabem ni les beceroles sempre serem enganyats i cal potenciar tots els coneixements.
      Sobre els diputats de tots els colors hem de tenir molt clar que sabien expressar-se en castellà amb molta solvència. A vegades crec que millor que altres d'altres provincies perquè precisament l'aprenien com a idioma estranger i de manera metòdica.

      Elimina
  8. Va ser bonic mentre va durar. Visca la Pepa!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Visca la Pepa! Encara que fos un moment, quin moment...!

      Elimina
  9. Visca la Pepa!!
    Per cert, saps una cosa que viag estar buscant fa poc: un exemplar de la Constitució de 1809, que tècnicamnet és la primera constitució del país. M'agradaria molt comparà el text dels afrancesats amb el dels liberals.
    Salut i llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      L'anomenada Constitucio de Baiona no es considera la primera constitucio d'Espanya perque no va ser aprovada ni tant sols redactada per cap Assemblea constituent i perquè fou atorgada directament per Napoleo, un rei estranger, i lliurada al seu germà Josep Bonapate.
      El text integre el trobaràs a la seccio de contitucions del Cervantes virtual.

      Elimina
    2. Bé, certament no és la primer constitució española, però de facto fou el primer règim constitucional que hi hagué al territori. Gràcies per al referència.

      Elimina
    3. Eduard,
      Podria ser però no sé si a la Constitucio de Baiona se l'anomenar aixi o no com passa amb l'Estatuto Real del 1834 en els que les llibertats i l'organitzacio de l'Estat no complien els minims exigibles per anomena-los aixi. Es el mateix que també passa amb el Fuero de los espanyols franquista.

      Elimina
  10. Profe, la Clidi no para de treure'm la llengua!

    A l'espera d'una nova constitució catalana, està bé anar llegint les grandeses i misèries dels avantpassats. A cal Palau tocarà anar!

    Buon Viaggio!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      A cal Palau ens trobarem quan retorni del meu exili i dels meus problemes amb els teclats...

      Elimina
    2. Un día de estos nos tendrás que realizar una visita guiada a la exposición. Avisa cuando tengas disponibilidad!

      Elimina
    3. Javier,
      Seguramente cuando consiga escribir el apunte acerca de la exposición intentaré organizar alguna visita blogarista.

      Elimina
  11. Un bon exemple de com l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Mentres no tenim l'autonomia de Portugal gaudirem del que hem tingut i de l'exposicio d'en Palau i de la BNC que m'has passat i que comparteixo amb els altres lectors:
      http://cultura.gencat.net/agenda/fitxa.asp?fitxa_id=31199&pos=447&tc=2&ordfi=1&ord=0&quan=1&x=8&y=1&NRegistre=441

      Elimina
    2. Xavier, gràcies, vaig oblidar de com es feia... ;-)

      Elimina
  12. Hola Galderich, torno breument al blog, que vaig seguint quan puc, per felicitar-te un cop més per l'interessant apunt. M'ha sorprès descobrir aquesta polvera. Potser és una tradició per a les constitucions: el cas és que un cosí de la família, fill d'Antoni Xirau (diputat a corts, redactor de l'estatut de Núria i conseller de la Generalitat) en té una de molt semblant, preciosa, amb la constitució republicana del 31, que guarda amb tota l'emoció amb què un exiliat pot guardar una cosa així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bellerofonte,
      Aquesta polvera que comentes és una d'aquestes que es fan de cadascuna de les constitucions republicanes. Ben retornat i espero que amb energia!

      Elimina
  13. Un apunt molt didàctic i molt bo, Galderich, i molt ben ponderats els comentaris als comentaris.

    Efectivament, jo crec que en aquell temps la qüestió no anava encara de federalisme vs centralisme, sinó de liberalisme vs absolutisme. Com deia l'altre dia Joaquim Coll en aquest recomanable article "Mite i realitat de 'la Pepa', «el fet substantiu de la guerra de la independència no és la nació, sinó la llibertat».

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian,
      Gràcies per la recomanacio d'un article tant ponderat com aquest i que ens aleta dels perills dels discursos acritics i acronològics que es produeixen i es produiran.
      Intenta aplicar mecanismes mentals actuals (politics, religiosos, de costums...) no funciona però ja sabem que l'embolica que fa fort és una constant en la historiografia. De fet la Història serveix per a manipular-la a la nostra conveniéncia... i ho dic per a tots plegats!

      Elimina
  14. Tot plegat un desgavell de l'Espanya que, a desgrat, ens toca patir.
    Estava segur que treuries una entrada de "La Pepa".
    Salut. R.

    ResponElimina
  15. Un apunt interessantíssim. Justament ahir vaig estar llegint 'El mundo de la renovación católica. 1540-1770' (ed. Akal), i un dels capítols em sembla que té prou relació amb la persecució de la bruixeria: "Santas, beatas, endemoniadas". La línia entre la santedat i l'il·luminisme i la bruixeria en aquella Espanya posttridentina era molt prima. De fet, Teresa d'Àvila sembla que va ser investigada més d'una vegada per la Inquisició i que va ser per evitar haver de confessar-se oficialment davant del tribunal que va escriure la seva famosa autobiografia. Us recomano molt la lectura d'aquest capítol.
    També m'ha agradat molt una altra coincidència. L'Albert Ghanime va ser el meu professor d'història contemporània quan estudiava Batxillerat.
    Salut i visca la Pepa!

    Clea

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clea,
      La diferència entre l'ortodòxia i l'heterodòxia és molt ténue. De fet, i a veure si un dia d'aquests en parlo, el famós Índex Librorum Prohibitorum de la Inquisició el que conté són sobretot llibres religiosos escrits per religiosos i recordem el cas de Sant Francesc que va estar a punt de ser perseguit per herètic. Igual passa en política i sobretot amb el liberalisme.

      Pel que fa a l'Albert Ghanime vas tenir molt sort perquè és molt bo i aquest llibre més que recomanable.

      Elimina
  16. Galderich.

    No puedo ocultar mi fascinación por ejemplares como el que haces favor de mostrarnos. Es un hermoso libro y como bien mencionas, de primera importancia para todo el orbe hispánico.
    La inclusión de representantes americanos en la convocatoria a Cortes despertó una enorme esperanza , que desgraciadamente se vio frustrada muy pronto. A partir de ese entusiasmo fue que al Zócalo se le nombró oficialmente como La plaza de la Constitución, en honor a la Pepa.

    Un abrazo.

    (No pude ver la II parte)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Desconeixia el tema del Zócalo però va ser molt normal anomenar Pça. de la Constitució a les places majors dels pobles i les ciutats.
      I si l'esperança es va estroncar i per això l'amèrica colonial es va independitzar.
      Sobre la segona part encara hi estic treballant i es van penjar les fotografies que tenia preparades abans d'hora, per això surt en el blocroll...

      Elimina
  17. ¡Que viva la Pepa del Puerto Real! Sobretot ara que, amb un rei "perjudicat" (net autotirotejat, gendre "sub iudice"; ell mateix amb ressaca de caceces "furtives"...) , encara resona el Himno de Riego (després de 81 anys de la proclamació de la II República) que ens porta el flaire de la constitució que retallava els "drets" (adquirits) per Fernando VII i que feia pagar impostos a clergues i aristòcrates...
    D'altra banda, estimat Galderich, que no et sàpiga greu fer de mestre: és el teu ofici malgrat que, malauradament, els teus alumnes no ho són per gana de coneixement (com nosaltres), sinó per obligació. Ells s'ho perden en no aprofitar com cal les teves habilitats docents (tant evidents a aquest bloc sempre)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas, els drets i els deures, les obligacions i el voluntariat... aquest és el gran drama de les legislacions!

      Elimina
  18. La siguiente constitución fue en 1837; espero que no tengamos que esperar quince años para volver a ver una actualización de este blog.

    ResponElimina
  19. Galderich: has deixat el enllaç al blog Accès a Maians. i em trobo, amb aquesta colosal entrada, que es quasi un tessi doctoral.
    L'he llegida de cap a peus. et dono la enhorabona. He après moltes coses que no sabia de la Pepa, entre elles el que el crit de "Viva la Pepa"no fos una crida a la disbauxa. Lo de la polvera tampoc ho habia llegit mai. Molt curiòs i interessant tot plegat. Gracies per la classe magistral que m'he près sense permís de ningu.
    Molt cordialment

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montserrat,
      No és cap tesi doctoral sinó l'intent de fer un apunt força complert d'informacions diseminades. Com he dit a "Accés a Maians" és l'intent de contrarestar que la dreta que va estar en contra de la Constitució ara la divinitzi com si fos una creació seva! Visca la Pepa!

      Elimina
  20. La història ben explicado, i amb un potent fons d'armari, és senzillament encantadora. Això del fons d'armari ho deia un bon amic meu, professor de història, i un home que en sabia molt. Per aquelles locures d'ensenyament va haver de passar per no perdre la plaça a explicar no sé qué de dret en un cicle. I li va agradar, però no tant. Va demanar trasllat, doncs en unes paraules que sempre he recordat, l'experiència va ser interessant però en les coses de dret ell no tenia el fons d'armari que tenia en temes històrics. He pensat moltes vegades en què un sap coses, no gaires, unes quantes, quan comença a tenir fons d'armari. No només això de la polvera que ha celebrat la Montserrat (una bona amiga del bloc, que celebro molt que t'hagi conegut) sinó també el Cent Mil fills de puta, que com a anècdota m'ha semblat portentosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver,
      Prenc nota del "fons d'armari" que ho trobo una expressió molt gràfica i intel·lient. Als professors ens passa això del fons d'armari perquè quan et falten recursos vas més insegur i no tant convençut amb el que dius. Malgrat tot, és molt bo reconéixer que hi ha coses que no saps i dir-ho obertament, aclarint que ho buscaràs i que el proper dia els ho proporcionaràs.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols