dilluns, 29 de novembre de 2010

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (III), els protagonistes de l'aventura avantguardista

Films. Sergi Charchounne i Deltoïdes de Josep Maria Junoy, a la revista Troços el 1916 i 1917. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Després d'haver vist alguns conceptes dels cal·ligrames avantguardistes podem dir que l’inici dels cal·ligrames avantguardistes a Catalunya vingué de la mà d’un poeta amb clares relacions noucentistes i avantguardistes com fou Josep Maria Junoy (1885-1955) i a través de la revista Troços (1916-1918), que dirigí després de tornar de París. A més de poeta fou crític d’art i dels primers que parlà sobre el cubisme a Espanya. Els cal·ligrames de Junoy beuen directament de l’esperit d’Apollinaire i sobretot del seu seguidor Pierre Albert-Birot, el que els dóna una clara filiació francesa, més meditada que no pas la improvisació futurista italiana. A la revista Iberia publicà el 6 d’octubre del 1917 el seu famós poema Oda a Guynemer que fou elogiat per Apollinaire mateix (n'est pas le résultant d'un truc comme a écrit Maurras, mais est vraiment le fruit d'une autentique inspiration à la fois lyrique et plastique) i per d’altres. D’aquesta oda dedicada a l’aviador francès, mort en la 1a Guerra Mundial, ja en parlarem en el proper apunt, que bé es mereix un monogràfic com a cloenda d’aquesta sèrie.

Art poètica, Jongleurs d’Hélène Grunhoff, Zig-zag, Estela i Un amic de Josep Maria Junoy, a Poemes & Cal·ligrames. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Junoy, però, cap el 1918 va patir una profunda crisi personal i artística que el portà a abraçar fervorosament el catolicisme i que l’integrà poc a poc a una estètica més noucentista. Amb tot, el 1920, esperonat segurament per Salvat-Papasseit, va publicar el seu raríssim llibre antològic, Poemes & cal·ligrames, on barrejava materials futuristes -a la manera de parole in libertà-, cubistes -amb juxtaposicions d’elements extratipogràfics a la manera de collage-... però no hi publicà tot el que havia sortit a la revista Troços, com si fes una autoexpurgació, causada precisament per aquella crisi.

J.V. Foix digué, sarcàsticament d’ell que alguns dels seus cal·ligrames delicats són dels ben reeixits del gènere. Això té, al meu entendre, una explicació: la qualitat extra-literària d’aquestes produccions. En Junoy ha atès la realització d’algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no hi ha intervingut.

Batzec i Romàntica de Joan Salvat-Papasseit, a Ossa menor (fi dels poemes d’avantguarda. Barcelona, 1925. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un altre cas és el de Salvat Papasseit (1884-1924) que, a més d’editor de revistes de sotrac intel·lectual, fou un dels més destacats cal·ligramistes. Després de diverses militàncies i desenganys va escriure: Jo no prometo res. Només camino (...) No vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma, d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor (1917 a la revista Un Enemic del Poble). A partir d’aquest plantejament entrà en les avantguardes tot cercant una poètica pròpia, que fos, alhora, flexible i operativa amb més vinculacions al futurisme que a Apollinaire.

Drama en el port i Plànol de Joan Salvat-Papasseit, publicats a Poemes en ondes hertzianes. Barcelona, Mar Vella, 1919. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

 Arran de l’amistat amb Barradas i Torres-Garcia, des del 1916 s’engrescà a tirar endavant la seva poètica i publicar-la a revistes com Un Enemic del Poble, Arc Voltaic, Columna vertebral: Sageta de Foc i Proa. Es convertí, així, en el canalitzador de la vitalitat avantguardista i signà el Manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, (1920) on afirma amb la rotunditat dels manifestos que jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers.

Portada amb les deocracions tipogràfiques que componen els cal·ligrames interiors de Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular)

La modernitat, la transformació del món que l’envolta, un optimisme eixelebrat però madur en què tot el fascina... són les característiques que traspuen constantment els seus cal·ligrames i poesies. A més, les formes tenen una força visual que provenen d’algú vinculat al món de la impremta i a les tertúlies artístiques. Per tot això la relació de valors semàntics i gràfics dintre dels seus cal·ligrames tenen un equilibri exquisit, molt particular i alhora identificatiu.

Jaculatòria i Resa una noia en son batell de Joan Salvat-Papasseit, a El poema de La rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Salvat-Papasseit fou potser el més imaginatiu i contundent dels poetes d’avantguarda i fins i tot el més prolífic, ja que publicà extensament a les diverses revistes que va promoure juntament amb altres artistes –companys seus de les tertúlies- i també en els seus llibres de poesia. Concretament, en publicà tres que contenien cal·ligrames: Poemes en ondes hertzianes (il·lustrat per Torres-Garcia) , L’irradiador del port i les gavines i El poema de La rosa als llavis (que podeu admirar gràcies al facsímil virtual del Bloc de Lletres). En aquests llibres els jocs tipogràfics, l’ús de diverses tintes, els verbs escalonats... converteixen la seva poètica en una vivència contundent, però alhora lírica, buscant sempre l’expressivitat, l’experimentació i l’anar més enllà. Nosaltres ens trobem en aquesta Avantguarda tan a primera fila que no ens girem enrere per no trobar-nos sols ens dirà conscient que el camí no és majoritari.

Marxa Nupcial de Joan Salvat-Papasseit, a L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular). En aquest cas us recomanem fervorosament l’audició del cal·ligrama de la veu de l’inoblidable Ovidi Montllor i el guitarrista Toti Soler.

Però al marge de les virtuts poètiques i sobretot cal·ligramàtiques, la importància de Salvat-Papasseit dintre de les Primeres avantguardes catalanes es deu al fet de ser el gran aglutinador d’aquest gènere literari a través de les revistes que va publicar o on va col·laborar, amb les tertúlies, els manifestos... sempre intentant remoure les consciències. També, com hem vist, va tenir a veure amb la publicació del llibre de Josep Maria Junoy, però alhora també amb el llibre pòstum de l’altre protagonista de la primera generació, Joaquim Folguera.

Portada i Musics cecs de carrer i En avió de Joaquim Folguera, del seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

La mort prematura de Joaquim Folguera (1893-1919) va privar el país d’un dels intel·lectuals més importants de les avantguardes i potser de projecció posterior. Fou crític d’art noucentista i cubista i, sobretot, lletraferit. Tenia contactes internacionals directes amb Guillaume Apollinaire, Luciano Folgore o Tristan Tzara. De mena malaltissa, però, des de ben jove va haver de fer temporades de convalescència que li van permetre dedicar-se a la lectura i a la traducció de literats avantguardistes (Drieu La Rochelle, Folgore, Birot, Max Jacob, Reverdy i Apollinaire) i a altres més clàssics com Paul Claudel o Rudyard Kipling. Aquest coneixement de primera mà dels avantguardistes europeus li va permetre assajar la seva experimentació cal·ligramàtica i, alhora, projectar una antologia de literatura avantguardista internacional que malauradament no es portà a terme.

Rossec de Joaquim Folguera, en el seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

Fou Salvat-Papasseit qui volgué que la figura de Joaquim Folguera no quedés oblidada pel pas del temps i propicià, el 1921, la publicació -dintre de les publicacions de “La Revista”- del llibre recull de Traduccions i fragments. Aquest recull de traduccions i obra pròpia de poesia i prosa permet entreveure un intel·lectual molt preparat que hagués aportat bones novetats al panorama avantguardista català, sinó hagués estat víctima de la seva salut precària. Els seus cal·ligrames, plens de dinamisme i lirisme gràfic intenten assolir la quarta dimensió que era la pedra filosofal d’aquest corrent literari i que ell coneixia perfectament per les traduccions d’Apollinaire o Albert-Birot.

Cal·ligrames de Vicenç Solé de Sojo, publicats a la revista Troços, La Revista i Ibèria entre el 1918 i el 1919. (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un cas diferent és el de l’advocat i expert en dret marítim i futur parlamentari de La Lliga, Vicenç Solé de Sojo (1891-1963), que es dedicà més als cal·ligrames com a experimentació entre el 1918 i el 1919 que com a literatura pròpiament dita, malgrat el seu important nivell en aquest camp i al dinamisme de les seves composicions. Per això mai no va incorporar els cal·ligrames als seus reculls poètics, i la seva obra cal·ligramàtica ens ha arribat sobretot a través de les publicacions de Troços i La Revista.

Portada i dedicatòria al poeta igualadí Josep Llacuna i els poemes Cambra mortuòria i Envelat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Una segona generació s’hi incorporà, ja entrada la dècada dels anys 20, i seguí les línies marcades sobretot per Junoy i Salvat-Papasseit, encara que amb certa independència i amb noves formes d’entendre els cal·ligrames. Així, doncs, Sebastià Sànchez-Juan publicà el 1924 el seu llibre Fluid, d’Edicions Nova Cultura. A diferència dels seus antecessors, Sebastià Sánchez-Juan treballà més sobre el concepte de paraules en llibertat, a la manera italiana -saltant-se la dictadura de la línia horitzontal-, que no pas fent cal·ligrames. Les lletres lliures són les protagonistes d’uns poemes que canten la modernitat i com a tal esdevenen modernes per si mateixes. El llibre ha estat estampat amb tinta blau marí fosca, mentre que la coberta i la portada tenen l’emblema de la suposada editorial en vermell. Diem suposada ja que creiem que es tracta d’una autoedició.

Poemes diversos de paraules en llibertat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Sebastià Sànchez-Juan s’inicià en el món de les avantguardes sota el pseudònim de David Cristià, signant un segon manifest futurista que intentava seguir el de Salvat-Papasseit titulat Contra l’extensió del tifisme en literatura, en el qual deia coses contundents com obrim nostra boca, en primer lloc, per a gitar un gargall en aquest tifisme tan pudent (aquesta frase és un calc de l'escopiu a la closca dels cretins del cal·ligrama de Salvat-Papasseit). Blasmem a viva veu les incoherències d’aquells senyors que ens titllen d’incoherents als Poetes d’Avantguarda per tal que nosaltres escrivim el que pensem i el que sentim. I amb aquesta certitud immanent de nostra essència poètica damunt la vida preconitzem la Poesia nua, jove, lliure, que marxa i que vola i que neda i que fa rebequeries i que riu i que ama sense traves, sense noses, bandejant les migradeses. Malgrat aquests principis, Sebastià Sànchez-Juan intrigà entre els grup dels cal·ligramàtics en contra de Salvat-Papasseit, ja que comentava en una carta adreçada a Marinetti (1923) amb una presumptuosa frase de je commence où il achevé. La mort prematura de Salvat-Papasseit (1924) no ha fet surar aquest conflicte del deixeble contra el mestre...

Portada i Futbol de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’altre gran cal·ligramàtic fou Carles Sindreu (1900-1974), potser el més dinàmic i tardà en aquest camp, després de Salvat-Papasseit. És fill de la modernitat burgesa i per això col·laborà en revistes com La Publicitat, Mirador, D’Ací i d’Allà, El Be Negre, Mirador... especialment amb articles dedicats al tennis i a altres esports, característica de la modernitat. A nivell intel·lectual tingué molta relació amb Joan Miró, J. V. Foix, Joan Prats, Àngel Ferrant, Sebastià Gasch, Josep Lluís Sert... el que el portà també a col·laborar estretament amb els moviments de dinamització de les primeres avantguardes amb els grups de l’ADLAN, Amics del Circ i amb el GATCPAC.

Flaquer i Noblom, cal·ligrames esportius, de Fivaller (Carles Sindreu), publicats a L’Esport Català del 1925 (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

La seva activitat en el món dels cal·ligrames es vehiculà sobretot a través de la revista L’Esport Català, en la qual col·laborà entre el 1925 i el 1927 com a cronista del tenis amb el pseudònim de Fivaller. Aquestes col·laboracions, però, a vegades tenien una peculiaritat sorprenent i és que la crònica era feta en forma de cal·ligrama. Com que els cal•ligrames que componia eren d’una gran complexitat tipogràfica es va optar per reproduir-los directament de la mostra que portava a la redacció Carles Sindreu-Fivaller, és a dir, fets a mà i fotogravats. Carme Arenas ha dut a terme un estudi molt interessant sobre Carles Sindreu i els cal·ligrames esportius, en el qual -a més de reproduir els 28 que va realitzar- els contextualitza en la motivació de Carles Sindreu i l’avantguarda que veien en l’esport, i sobretot el tenis, un element estètic i de modernitat. Consta que cap el 1929 tenia la intenció de publicar-los en forma de llibre, però sembla ser que aquest projecte quedà estroncat i no tirà endavant, com molts altres d’interessants que tingué i que no progressaren.

Vitral, Acordió, El vol de l’oreneta i Pleniluni de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’obra cal·ligramàtica i el seu primer volum de poemes, però, els trobem en el seu llibre Radiacions i Poemes, amb pròleg de Rossend Llates i publicat per la Llibreria Catalònia el 1928. Té una portada interessant, d’un autor anònim, malgrat que les il·lustracions interiors vagin signades per Ramon Campmany. El llibre recull l’afany que tenia Carles Sindreu de buscar sempre la novetat, de dir les coses de manera directa i esquemàtica, una mica contundent però sense retòriques. Per això a les radicions -que són la primera part del llibre- segueix una mica el fil de Ramón Gómez de la Serna i les seves greguerias, mentre que en els cal·ligrames es deixa seduir tant per les tendències franceses com les italianes, en funció dels seus interessos expressius.

Cal·ligrames feixistes de Carles Sindreu, a Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Barcelona, Ediciones del Fomento de la Producción Nacional, 1939 (32 x 23 cm.)

Així, doncs, podem observar que, en l’escàs lapse d’una dotzena d’anys (1916-1928), alguns escriptors van intentar cercar una quarta dimensió en l’expressió literària i plàstica. Aquest moment d’experimentació, però, no caigué en l’oblit definitiu, perquè a partir de les segones avantguardes a Catalunya (Joan Brossa, Guillem Viladot, Josep Iglesias del Marquet, Gustavo Vega...) artistes experimentals intentaren trobar, amb la poesia visual, altres formes d’expressió en què text i part gràfica es combinessin per assolir noves cotes d’expressió. Malgrat tot, la Guerra Civil espanyola havia provocat un tall molt dur dintre l’experimentació. A banda de Joaquim Folguera i Salvat-Papasseit -morts prematurament-, la resta dels cal·ligramàtics estigueren molt vinculats a la Lliga i eren de profundes conviccions catòliques, fet que els va dur a abraçar la causa franquista. Un cop instaurada la dictadura, renunciaren al català per passar-se al castellà i abandonaren també tot interès per cap tipus de renovació, convertint-se en poetes mesells al dictat del nou règim. La majoria participaren al sorprenent llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Així, Carles Sindreu fins i tot hi va realitzar dos poemes cal·ligràfics de clar contingut polític, també hi participà Sebastià Sànchez-Juan que després es dedicà professionalment a censor del Règim i Josep Maria Junoy, que si bé constava com a col·laborador de l'Homenaje acabà per no participar-hi, però abandonà les exaltacions a l’art de les avantguardes per fer una regressió i convertir-se en un dels ideòlegs de l’estètica del franquisme, amb llibres tan il·lustratius pel títol i la portada com Sentido del arte español (1944) D’altra banda Vicenç Solé de Sojo -que arran d’un incident amb la FAI durant la Guerra Civil s’havia exiliat a París, on havia col·laborat amb Joan Estelrich i Artigues en el Bureau d'Information Espagnole, oficina propagandística de la Lliga de suport al nou règim de Francisco Franco creada per Francesc Cambó- va esdevenir un dels censors literaris de la postguerra.

Portada de José Mª Junoy, Sentido del Arte Español. Barcelona, Editorial Aymà, 1944.

Més tardanà fou l'obra d'Eugeni Peidró-Miró que en el seu llibre de poemes avantguardistes titulat Poema i publicat a Barcelona el 1934 hi va incloure uns cal·ligrames que són dibuixats més que un joc tipogràfic segurament segurament per problemes de la impremta. D'aquest poeta en coneixem ben poques coses més enllà del llibre que mencionem i que va il·lustrar Josep Oriol Jansana.



BIBLIOGRAFIA

ARENAS, CARME. Els cal·ligrames de Carles Sindreu o el maridatge feliç entre literatura i esport. Els Marges. Barcelona, Núm. 70 (2002, Setembre), p. 35-66

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

RUBIO, LOURDES. Imatge i paraules: poesia visual catalana a la primera avantguarda. (Treball de la UOC tutoritzat per Carme Arenas)

SALVO, RAMON. Els dos àlbums d’Homenaje de Cataluá liberada a su Caudillo Franco i les primeres mostres de poesia d’avantguarda a la Postguerra a "Revista de Catalunya", Barcelona,  novembre de 1996, nº 112.

SUBIRÀS I PUGIBET, MARÇAL. Reelectura de l’obra poètica catalana de Sebastià Sànchez-Juan (1924-1939) a “Reduccions”. Vic, Núm. 64 (1994-1995, Desembre), p. 69-95

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

22 comentaris:

  1. Meravellós el facsímil de La rosa als llavis de Salvat-Papasseit, el vaig descobrir i compartir el passat Sant Jordi. Espero que mai cap crisi personal em porti a abraçar fervorosament el catolicisme, com li va passar a Junoy. Gran apunt, com ens tens acostumats. Has escollit un dia de militàncies i desenganys per publicar l'apunt. Contra el tifisme sempre!

    ResponElimina
  2. Marta,
    El facsímil de La rosa als llavis va ser un dels millors regals de Sant Jordi d'aquell any.
    I sobre el tifisme, ves amb compte amb les grans proclames que aquest va acabar sent censor del franquisme...
    Cal abraçar tot sempre amb moderació per no sortir-se'n escaldat!

    ResponElimina
  3. Magnífic! És impressionant la presència de la música en tots aquests "cal·ligramistes". El tema mereixeria un estudi detallat.

    ResponElimina
  4. Això es deu sobretot a la relació de la intel·lectualitat avantguardista entre poetes, pintors, músics, teatreros... i altre gent de mal viure! Ha, ha...!
    A més, quan Junoy fa aquests cal·ligrames musicals a Barcelona hi havia molts músics que fugien de la 1a Guerra Mundial i que van fixar momentàniament la seva residència a Barcelona. A ells és a qui se'ls dedica precisament aquests cal·ligrames.

    ResponElimina
  5. Conclusió provisional: els cal•ligrames són perjudicials per la salut, física o mental.

    Un gran treball, Galde!

    ResponElimina
  6. Allau,

    Em temia una conclusió com aquesta. Els cal·ligrames, malgrat aquest final curiós, no són perjudicials per qui els practica. És cert que uns es moren i els altres acaben de maneres estranyes, però la feina ja està feta i no és menyspreable vista la qualitat general!

    Així doncs, a fer cal·ligrames!

    ResponElimina
  7. Només coneixia el Salvat-Papasseit, el Josep Mª Junoy em sembla un personatge superinteressant, d'aquests modernistes que es tornen conservadors. Quina bibliografia que tens!

    ResponElimina
  8. Galderich,

    Salvat Papasseit ha d'ocupar el lloc preeminent que li pertoca entre els artistes avantguardistes.
    Sindreu i Junoy eren molt prometedors, però van abdicar de l'avanguarda, tant com de la seva ideologia. Els cal·ligrames signats pel Fivaller són molt creatius, originals, frescos. Els de Junoy són molt elegants. No coneixia en Sebastià Sánchez-Juan; una interessant coneixença que ens has proporcionat.

    ResponElimina
  9. Aris,
    El proper apunt és un monogràfic del cal·ligrama Guynemer d'en Junoy. Així doncs, tindràs ració extra!

    ResponElimina
  10. Maite,
    En Sindreu va ser avantguardista fins i tot dintre del primer franquisme que és quan li devien parar els peus per no ser adequat a la nova estètica. A veure si algun dia puc fer un apunt sobre els àlbums de l'"Homenaje..." que és molt revelador de l'actitud dels intel·lectuals de la Lliga davant del franquisme i les seves concepcions de Catalunya i de l'estètica.

    ResponElimina
  11. BIBLIOAPRENENT,
    EL CHAPEAU HA DE
    SER PER LA SETMANA
    QUE VE QUE EL FRANCÈS
    EN SERÀ L'IDIOMA DEL NOU
    CAL·LIGRAMA QUE PRESENTARÉ
    I ESTÀ ESCRIT PRECISAMENT EN L'IDIOMA VEÍ

    PD. Espero que quedi bé una vegada penjat el comentari...

    ResponElimina
  12. Biblioaprenent,
    No ha quedat en forma de barret com volia... Blogger boicoteja els cal·ligrames! :-(

    ResponElimina
  13. Una tetralogia memorable, Pisco. Ens traiem el teu mig barret (hehe) davant de l'erudició que tan bé comuniques. Sempre enlaire, com el barret d'Apollinaire!

    ResponElimina
  14. Ep, que encara no he acabat la tetralogia malgrat que s'han escolat les fotografies del proper apunt... :-(

    I pensar que només havia de ser un apunt...!

    . BIBLIOAPRENENT,
    . EL CHAPEAU HA DE
    . SER PER LA SETMANA
    . QUE VE QUE EL FRANCÈS
    . EN SERÀ L'IDIOMA DEL NOU
    . CAL·LIGRAMA QUE PRESENTARÉI ESTÀ ESCRIT PRECISAMENT EN L'IDIOMA VEÍ

    PD. A veure si ara funciona que hi vegi una certa conyeta amb el tema del chapeau-barret! :-)

    ResponElimina
  15. Galderich.

    Tremenda labor de investigación y recopilación de materiales. Continuamos aprendiendo sobre tan particular manifestación, la selección que nos muestras !fantástica!
    Saludos.

    ResponElimina
  16. Marco Fabrizio,

    Tremenda va ser la feina que van fer aquests autors! Jo només els he recol·lectat!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Abassegador estudi, Galderich!

    I no saps la de vegades que he maleit l'editor del Blogger. No és que boicotegi els cal·ligrames, ho fa amb tota la poesia. La dictadura prosaica sí que es cosa de tifes!

    ResponElimina
  18. Girbén,

    Ja saps que poesia i tècnica poques vegades van unides. Malgrat tot, i aquesta és l'esperança, algunes vegades si com és el cas dels antics tipògrafs intentant traduir virtuosament els cal·ligrames dels poetes.

    Lamento que la pàgina vagi tant carregada de fotografies amb una certa qualitat, però, què hi podem fer si el que volem és transmetre informació visual i històrica! L'avantatge sobre el paper del blocs és que es poden publicar moltes fotografies que sinó l'editor del llibre et diria que prou!

    ResponElimina
  19. Per a mi, abassegador (en el sentit d'arreplegar tot el que hi ha), si es tracta, com és el cas, de destacar una feina acomplerta, és un adjectiu que alaba una virtut.

    Només cal saber trobar el moment de llegir-te amb la calma que el teu treball es mereix.

    ResponElimina
  20. Girbén,

    Ja sé que vols dir però a vegades hi ha gent que em comenta que en el seu ordinador, sobretot si ja té uns anys, els costa carregar el bloc per un problema d'excés de fotografia i informació vària... :-(

    I si, tens raó, la lectura en diagonal, per molt cal·ligramàtica que sigui no és apta per al bloc i si una bona estona per dedicar-li una lectura atenta quan hagi temps, o no!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols