Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (II), la subtilitat avantguardista

Les paraules en llibertat barroques que vam veure en l’apunt anterior sembla que no tingueren continuïtat (que jo hagi pogut localitzar) en el s. XIX, excepte en els jeroglífics que publicaren els diaris o es divulgaren en manuscrits i que hom pot arribar a considerar derivacions d’entreteniments barrocs, hereus dels enigmes, emblemes.... Així, doncs, el s. XIX, amb un classicisme més purista que el de l’època del barroc, comportà un trencament respecte de les tipologies híbrides entre literatura i arts plàstiques d’aquell moment. Precisament per aquesta ruptura les paraules en llibertat tenen unes característiques molt diferents en les avantguardes que en el barroc.

Els tres reis de l'Orient i Les formigues de Salvat-Papasseit a L'irradiador del port i les gavines. Poemes d'avanguarda. Barcelona, 1921 (Col·lecció particular, Arenys de Munt)

En el cas del període barroc, els autors tendien a buscar el repte formal i intel·lectual, cosa que feia que les paraules estiguessin en una llibertat vigilada, empresonades dintre unes fórmules més o menys preestablertes. En canvi, les paraules en llibertat de les avantguardes, que són les que adopten el concepte de parole in libertà -de clara arrel futurista- el que busquen és trencar amb la dictadura de la línia dintre de l’escriptura, però no per sotmetre’s a una altra dictadura, sinó per sortir de qualsevol encotillament. Per això, amb totes les excepcions que calgui, estèticament les paraules en llibertat barroques són més atapeïdes tipogràficament que les del s. XX, que són més subtils, més etèries... més lliures!

De silicona (+)(+)
perfectes (o)(o)
amb fred (^)(^)
les de l’àvia \./\./
grossotes ( o Y o )
petites (·)(·)...
Salveu-les totes! Penja-ho en el teu mur i 

digues-li ┌П┐(◉_◉)┌П┐al càncer de mama!

L’altre dia, a través del Facebook, vaig rebre aquest missatge que em va fer pensar que aquesta llibertat de les paraules (i lletres) en llibertat la tenim assumida com a cosa pròpia perquè hi va haver una avantguarda iconoclasta que en feu bandera i la va divulgar. Aquest enginy tipogràfic difós per Internet hagués estat impossible sense la tradició dels cal·ligrames i- per què no dir-ho- de les abreviatures antigues que són els antecedents de l’escriptura dels SMS.

Sebastià Sánchez-Juan. Fluid, poemes. Barcelona,Edicions Nova Cultura, 1924

Però, com van arribar a Catalunya aquestes paraules en llibertat avantguardistes que han canviat la concepció de l’estètica i que, malgrat durar cronològicament tan poc, ens han deixat una empremta que fa que les lletres i paraules siguin protagonistes encara avui de la nostra estètica des dels tebeos, la publicitat, les cobertes de llibres...?

Una esse de Rafael Nogueras Oller a Les tenebroses (1905) amb una potent i suggerent portada de Torné-Esquius

A Catalunya el primer cal·ligrama contemporani és Una esse, poema de Rafael Nogueras i Oller –molt vinculat estèticament al cal·ligrama de Lewis Carrol per a la seva Alícia- en el llibre Les tenebroses (1905). en el qual, parlant d’un borratxo, els versos prenen forma d’esse, que representa el seu caminar. El llibre de Rafael Nogueras és un poemari molt experimental formalment i temàticament, dintre de la línia modernista, i com a tal és irregular però amb intuïcions molt interessants com la d’aquest primer cal·ligrama català. Malgrat això, és una flor que no fa estiu i que hem de considerar més com a una troballa ocasional que com a una recerca conceptual amb conseqüències posteriors.

Cal·ligrama de Josep Maria Junoy per al catàleg de l'exposició de Joan Miró a les Galeries Dalmau del 1918 i el mateix cal·ligrama retocat i retornat a la Galeria per un client indignat amb Junoy i sobretot amb Miró. Com a anècdota els va enviar en un sobre adreçat a la Galerien Dalmau, volent remarcar que es dedicaven més a pintura estrangera que a catalana (Biblioteca Nacional de Catalunya -(Fotografia extreta d'Avanguardes a Catalunya (1906-1939)- i Fundació Joan Miró de Barcelona -Joan Miró, catàleg del centenari)

Per això, no serà fins que hom entri en contacte amb les avantguardes europees que les nostres paraules en llibertat prenguin una coherència i una unitat conceptual que abans no tenien. Per això les noves formulacions van més enllà de la tradició que hi havia hagut en el barroc. Però, alerta, aquesta avantguarda a Catalunya neix en un moment molt cohesionat -com és el noucentisme- en el qual l’ordre és el gran protagonista de l’estètica. Per això la llibertat expressiva i compositiva, els moviment de les formes i la recerca d’una quarta dimensió entre forma i contingut, entre poesia i plàstica xocarà amb la incomprensió i el menyspreu, però alhora amb alguna connivència noucentista. I és rellevant que, a diferència del barroc, l’idioma utilitzat serà el català gairebé exclusivament, amb algun exemple esporàdic en francès, però mai el castellà ni tampoc el llatí, el que demostra que la diglòssia dels segles anteriors -i posteriorment del període de postguerra- s’havia superat a ran de la Renaixença.

Poema de Catalunya de J.V. Foix publicat a Cònsola. Periòdic quinzenal de Sarrià, 11 de setembre del 1920 (Fotografia extreta d'Avanguardes a Catalunya (1906-1939))

L’empremta de les noves avantguardes literàries europees van tenir un cert efecte dintre del panorama català en dues vessants diferents. Per un costat, la poesia va trencar, definitivament, la cotilla de l’estructura rígida dels models poètics i les rimes per entrar en altres dinàmiques en què els valors es transformaven. A més, el ventall de temes s’amplià amb una incidència de referents de la modernitat (cants a la velocitat, nous materials industrials, noves tècniques, nous enginys, esports...). Malgrat això, no tots els poetes avantguardistes catalans van utilitzar les paraules en llibertat o fins i tot en van fer només un, com és el cas de J.V. Foix.

Plou de Guillaume Apollinaire traduït per Joaquim Folgueras i publicat en els seu llibre pòstum Traduccions i fragments (1921)

Els escriptors, mai artistes plàstics, que van treballar les paraules en llibertat a Catalunya adreçaven la mirada cap a França (Apollinaire, Pierre Albert-Birot...) a través de Joan Pérez-Jorba que editava la revista franco-catalana L’Instant o, també, a Itàlia (Marinetti) més que cap a Espanya, malgrat el gran contacte de Rafael Barradas que serví de pont entre ambdues literatures avantguardistes. A més a Catalunya, i malgrat el poc temps que durà aquesta experimentació literària i plàstica, hi va haver dues generacions d’escriptors que practicaven la forma més difosa de les paraules en llibertat, el cal·ligrama. La primera fou encapçalada per Junoy, Joaquim Folgueras, Salvat Papasseit i Vicenç Solé de Sojo; la segona per Sánchez-Juan, Sindreu...

Cal·ligrames de Salvat-Papasseit i Joaquim Folguera publicats a les revistes Un enemic del poble i a Troços (Fotografies extretes d'ARCA)

L’altre element a tenir en compte quan parlem dels cal·ligrames catalans o paraules en llibertat és que, majoritàriament, primer es publicaren en revistes avantguardistes i només posteriorment alguns es van publicar en llibres. Aquestes revistes (Troços, Un enemic del poble, Arc-voltaic, Proa...), de tiratge escàs i menor conservació, són autèntiques rareses bibliogràfiques, de què naturalment no disposo.

R. de Rellamp (pseudònim de Ferran Canyameres). Jardins místics on trovador hi canta a El d'allò.... Setmanari festiu amb ninots. 

Terrassa, 3 juliol 1920 nº 15

Com és lògic aquest moviment literari d'avantguarda minoritari tingué cert ressó dintre dels ambients literaris i artístic com podem apreciar amb una sàtira a aquest corrent com és el cas de R. de Rellamp a la revista terrassenca El d'allò... editada el 1920. En l’apunt següent ens fixarem en els protagonistes i sobretot en els llibres que recullen aquests cal·ligrames com a peces d’experimentació literària -també d'escàs tiratge- que es publicaren conjuntament amb altres peces poètiques tendents les unes cap a formes futuristes i les altres vers una estètica noucentista. Però de tot això, ja en parlarem en el proper apunt.

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

CÓZAR, RAFAEL DE. Caligramas, emblemas, laberintos: los límites de la poesía (1). Boek861

CÓZAR, RAFAEL DE. Poesía e imagen. Poesía visual y otras formas literarias desde el siglo IV aC. Hasta el siglo XX. Sevilla, El Carro de la Nieve, 1991.

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional de España, 2008.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I  L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy