Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (I), l'exuberància barroca

 

Ànonim, cal·ligrama desplegable (44 x 30 cm.) en forma de l’escut de Barcelona (en llatí) dins Lágrimas amantes... Barcelona, 1701

A l’Iñaki Huerta

Ja fa un cert temps, explicant als alumnes els límits del que podríem considerar art i com l’art ha de ser comunicat a través d’algun dels sentits per poder considerar-lo com a tal, va sortir el tema de la literatura com a llenguatge artístic i jo els vaig dir que la literatura afectava directament l’intel·lecte i no els sentits -a no ser que fos recitada per algun rapsode, que llavors parlaríem de musicalitat-. Als alumnes els va faltar temps per comentar-ho al professor de literatura, l’Iñaki, que presumptament ofès va dir un sarcasme així com ara: deixeu estar al Galderich, que no en té ni idea, d’art! 

Josep de Rocabertí, acròstic (en castellà) i Francesc de Despujol i de Pons, pentacròstic (en castellà) i acròstic de principi i final (en llatí) dins Lagrimas amantes...  Barcelona, 1701

Quan l'Iñaki va passar per casualitat per davant de l’aula mentre jo feia classe, el van cridar perquè ho comentés davant meu, de viva veu (volien sang...) i llavors es va encetar una petita polèmica de cinc minuts, durant la qual ell va comentar que llavors els cal·ligrames, què eren, a la qual cosa vaig respondre que eren –precisament- paraules que formaven una imatge visual... Algun dia, quan ja siguin fora de l’etapa escolar, els alumnes comprendran que s’aprèn més de polèmiques divertides d’aquest tipus entre professors que amb les classes mateix.

  Pere Màrtir Castells i Badia, cal·ligrama mortuori desplegable (41 x 29 cm.) en forma de creu i dos canelobres (en llatí) dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Aquesta discussió -de bon rotllo-, però seriosa davant dels alumnes com si hi hagués alguna cosa més... em va fer pensar en els cal·ligrames i la possibilitat de fer un apunt per al Piscolabis, ja que tot s’aprofita que deia la meva àvia! Així, doncs, vaig remenar per la biblioteca per recopilar tot el que tenia sobre el tema, ja que mai m’havia plantejat si tenia un conjunt coherent sobre les anomenades paraules en llibertat, que engloben una sèrie de formes en què les lletres surten de la dictadura lineal estereotipada. La recopilació no donava per a un sol apunt, sinó per a dos. A més, cosa de la qual tampoc no m’havia adonat, serien molt diferenciats, perquè només hi ha dos períodes clars en què s’hagi produït aquest tipus d’escriptura en vers on la forma visual és la protagonista.

 

Agustí Rovira i Rossich, cal·ligrama cúbic desplegable(38,5 x 29,5 cm.) (en llatí) i Ramon de Clariana i Gaulter, ídem (31,5 x 34 cm.) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Una vegada decidit que hi havia prou material, em vaig trobar amb una situació que a Catalunya és habitual: la diglòssia. Em van sortir moltes paraules en llibertat però amb els diversos idiomes que han tingut influència sobre el nostre territori -al marge de la llengua pròpia- com són el llatí, el castellà i el francès. Així, doncs, si parlem de cal·ligrames catalans -que no en català- hem d’incloure’ls tots, fet que enriqueix moltíssim en diversitat el panorama. Curiosament, això que veiem com a riquesa, a Espanya majoritàriament no es percep igual. Això ho dic per la tendència que hi ha a obviar la producció que no és feta en castellà, com per exemple es va aplicar en l’esplèndida exposició Imagen en el verso, del siglo de oro al siglo XX de la Biblioteca Nacional d’Espanya del 2008, en la qual el català i el llatí foren bandejats tant del període barroc com del de les avantguardes, amb el pretext -explicitat en el catàleg (també molt bo malgrat les absències)- que només recollien poemes en castellà, fets per espanyols. Dels catalans, deien, ja farien un monogràfic més endavant, en una altra exposició que de moment no s’ha dut a terme. Curiosament, en canvi, sí recullen poemes d’Huidobro, un uruguaià, escrits en francès...

Manel de Vega i de Rovira (monjo de Ripoll i biògraf del Rector de Vallfogona), pentacròstic radial desplegable (19 x 24 cm.) (en català); Francesc de Junyent i de Vergós, sonet acròstic (en castellà) i Manel Pellicer de Bustamantes, poema horitzontal (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

Crec que quan hom vol donar una visió de conjunt d’un període, i és precisament això el que explica les influències i intercanvis culturals, ha de ser el màxim representatiu de la realitat i, no aportar els poemes en llatí i en català, crec que va ser un error que mostra una vegada més una història d’Espanya amputada i que torna a relegar a l’oblit el que s’ignora. A vegades penso que som molt pocs els qui es creuen de veritat que això és un país plurinacional, i possiblement tots de la perifèria, ves per on...

Descripció del jeroglífic (originalment representat en pintura) seguit dels versos que el completaven (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. El que es descriu és la imatge i el text de les banderoles que decoraven el recorregut de la processó.  

Però deixem aquestes disquisicions i entrem a veure i a analitzar què feien els nostres avantpassats en la meravellosa i inesgotable època del barroc. En primer lloc, la llengua més utilitzada fou el llatí, seguida del castellà i en una menor quantitat el català. Aquesta diglòssia en un moment en què al país només es parlava català era deguda al prestigi social del llatí -com a llengua que era de l’Església i dels estudis universitaris- i del castellà per influència de la monarquia i perquè era la llengua amb què havien après els qui sabien llegir i escriure, i per això es considerava de més categoria –més elitista, doncs- que el català que era la llengua que parlava tothom -també el poble-, no disposava de normes ortogràfiques i només tenia manuals per aprendre a llegir i a escriure poc solvents i rigorosos.

Pere Trullàs, cal·ligrama numèric desplegable (31,5 x 19 cm.) en forma de túmul (en castellà) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

En segon lloc hem de considerar la utilitat que molts dels poemes resolts com a paraules en llibertat tenien. Els que ens han arribat són una minoria respecte de la gran producció que se’n va fer, perquè normalment aquestes composicions eren exercicis erudits, tal com estudiarem, destinats a concursos poètics i a ornamentar monuments efímers que, com ja hem vist vàries vegades en el bloc, servien per decorar les ciutats en els indrets per on passaven les mascarades, les comitives festives i les processons. Així, doncs, en el primer exemple que tenim d’aquests tipus de poesies en català -obra del Rector de Vallfogona- el llibre on és publicat ja adverteix que el soneto que se sigue, estava en forma de laberinto repartido por una figura de una torre, y una silla formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la Santa y por no aver escudo a proposito, no pudo ponerse en la propia forma en este libro. Pero va declarado el intento en las quartillas que se pondran despues del Soneto, del que hi ha un interessant estudi a internet.

 Francesc Vicent Garcia (tot i que aquí no consta l'autor), sonet pentacròstic en forma de laberint (en català) i explicacions sobre el mateix poema del Rector de Vallfogona (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. És dels pocs poemes que el Rector de Vallfogona va publicar en vida, malgrat que fos de manera anònima, tal com consta a la seva primera biografia.

Francesc Vicent Garcia, sonet pentacròstic en forma de laberint (en català), en l’edició clandestina de finals del s. XVIII de l'obra del Rector de Vallfogona. Compareu aquestes majúscules acròstiques amb les de la primera edició (en la il·lustració anterior) i veureu la diferència estètica en funció de com es col·loquen les lletres de l’acròstic.

No parlarem, perquè no n’hem trobat de Catalunya, de la tradició clàssica grecoromana –però també àrab, hebraica o fins i tot medieval- d’aquestes paraules en llibertat que és recuperada en ple renaixement i sobretot en l’etapa manierista, molt vinculades a cercles d’hermetística mística i a la confecció d’emblemes (poesies vinculades a imatges) a la manera d’Alciato. D’aquests orígens a nivell internacional ja se n’ocupen d’altres, i intentarem traçar un primer esborrany d’aquestes paraules en llibertat catalanes a partir de les notícies de què disposem, amb totes les mancances que això suposa perquè no hem trobat res sobre el tema i en aquesta època a Catalunya. El primer rastre d’aquest tipus de poemes l’hem trobat en un laberint de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, per a les festes que se celebraren a Barcelona en la beatificació de Teresa d’Àvila, el 1615. És molt interessant l'apunt de Josep Bargalló sobre aquesta poesia.

Josep de Rocabertí, cal·ligrama (detall) que representa el coronament de cortinatge del túmul de Carles II (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona (1701) S'hi aprecia la curiosa signatura de Francesc Barnola com a tipògraf

La varietat de poemes que hem trobat, malgrat les nostres limitacions amb el llatí –tot sigui dit de pas-, ens permeten veure que a Catalunya s’utilitzaven les mateixes formes i variants que a la resta de l’Europa barroca. Així, doncs, trobem des de cal·ligrames, passant per laberints, acròstics i pentacròstics, centons, lipogrames, retrògrads, piràmides numèriques, fins a emblemes... que configuren un panorama ple d’extravagàncies literàries i fórmules artificioses que tenen per objectiu la raresa literària, propera a la heterodòxia que buscava la cultura barroca, introduint el concepte d’esforç del lector per a la justa interpretació del joc visual.

 

Josep Antoni Clarindo, poema amb finals independents i acròstic (ambdós en castellà), i Autors anònims, inici dels jeroglífics catalans dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Si amb els pocs exemples que es van publicar tenim una considerable producció, no podem ni imaginar quantes d’aquestes paraules en llibertat s’han perdut des del moment que no foren publicades! La dificultat real que van tenir aquests poemes, a l’hora de conservar-se per a la posteritat, fou el de la publicació, ja que molts estaven pensats per ser cal·ligrafiats directament sobre el suport que havia de ser exposat en el monument efímer. Traspassar aquests textos que segueixen formes sinuoses i diagonals al componedor de tipografia, que és format per regletes rectangulars, era realment d’una dificultat molt considerable, per això no és estrany que el tipògraf Francesc Barnola signés al costat del literat en el llibre Lágrimas amantes, una dada única però molt rellevant de l’esforç tipogràfic que s’havia de realitzar. Potser per aquesta qüestió tècnica moltes paraules en llibertat no han arribat als nostres dies.

Autors anònims, portada, acròstic (en llatí) i sextina (en català) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615

D'entre dels llibres que hem pogut consultar, com hem dit, el primer exemple és el que recollí Josep Dalmau en la Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la Beatificiación de la Madre Teresa de Iesus... de Barcelona, l’any 1615. En aquest llibre es recullen tota mena de composicions poètiques, signades i anònimes. S’hi publiquen dos laberints (que un propietari anterior d'aquest exemplar ha resolt amb traços de tinta xinesa), diversos jeroglífics, una sextina -que remarca ostentosament el final dels versos- i acròstics. D’entre els laberints que es publiquen cal destacar-ne un d’anònim en català, de gran qualitat. En realitat es tracta d’un dels pocs poemes que Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, va publicar en vida i que les antologies posteriors recullen com a obra del gran poeta barroc.

Francesc Despujol i Pons, portada i poema descompost (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Emblema de l’Acadèmia dels Desconfiats gravat per Francisco Gazan i portada de les Nenias Reales... Barcelona, 1701

No tenim més constància d’aquests tipus d’obres –malgrat que és segur que se’n composaren més- en tot el s. XVII, fins a la mort de Carles II i els diversos actes en commemoració del rei que es feren i que representaren un esplet de les paraules en llibertat. Algun dia ja en parlarem, però es van fer dues recopilacions literàries i descriptives dels funerals -imprescindibles per entendre el moment a nivell històric i literari-. Parlem de les Lagrimas amantes de la excelentissima ciudad de Barcelona con que agradecida a las reales finezas y beneficios demuestra su Amor, y su Dolor, en las Magnificas Exequias que celebro á las Amadas, y Venerables memorias de su difunto Rey y Señor, don Carlos II, recollides pel jesuïta i professor de Retòrica del col·legi de Cordelles Josep Rocabertí a Barcelona el 1701 i les Nenias reales y lagrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos Segundo (...) dedica, y consagra la Academia de los Desconfiados de Barcelona recollides per Josep Amat de Planella i Despalau també a Barcelona el 1701. Ambdues obres són una espècie de picabaralla literària entre els jesuïtes i els nobles de Barcelona, per veure qui destacava més –els uns o els altres- com a vassalls dignes del rei difunt, amb la diferència que en el primer recull moltes obres han restat anònimes i, en canvi, en les Nenias totes les composicions estan signades, ja que es tractava dels treballs realitzats a la manera de corona poètica pels acadèmics desconfiats.

Josep Campins i Aran (43 x 29 cm.) i Josep de Rocabertí (47 x 32 cm.), cal·ligrames tipogràfics en forma de túmul (en llatí) dins Lagrimas Amantes... Barcelona, 1701. El segon cal·ligrama és signat també per Franciscus Barnola Typographité, exculpsit Barcinone, Anno M.DCCI, com si d'un gravador es tractés. Aquest fet, insòlit, es justifica per la gran dificultat que devia comportar la composició tipogràfica d'aquesta pàgina, malgrat que consti a la portada com a impressor del llibre

Aquesta competència fou molt fructífera ja que, a més de totes les fórmules literàries possibles, les paraules en llibertat sobresortiren més que mai i podem considerar aquest moment, vist el que conservem, com el més esplendorós d’aquestes formes a Catalunya. Cal destacar, sobretot, el recull de les Lágrimas amantes en el qual la quantitat –hi van participar els alumnes de la universitat- i varietat -tant de models poètics com del que podríem considerar cal·ligrames- arriben a la màxima expressió. Si hi posem al costat les Nenias Reales ens trobem que, sens dubte, el tombant de segle entre el XVII i XVIII és el període més ric i més exaltat -amb diferència- de les paraules en llibertat, pel que hem pogut conservar.

 

Autors anònims, portada, poema retrògrad i poema radial (ambdós en llatí) dins Festivas demostraciones...
Barcelona, 1702

A més, d'aquest mateix moment hem de tenir presents les Festivas demostraciones y magestuosos obsequios con que el muy ilustre, y fidelisimo consistorio de los deputados, y oïdores del Principado de Cataluña, celebró la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo de sus catolicos reyes D. Felive IV de Aragon, y V de Castilla, Conde de Barcelona (...) Publicat per Rafael Figueró el 1702. Una vegada mort Carles II, la ciutat de Barcelona va rebre al nou rei Felip V amb grans festes i -com era preceptiu, pel que sembla- amb aquestes composicions poètiques, destacant entre els sonets i altres poemes un de radial, segurament com a metàfora del rei Sol, l'avi del nou monarca.

Portada i emblemes llatins de Catalunya i València per a la decoració de la catedral de Barcelona dins Reales exequias que a su augusta soberana Dª Maria Amalia de Saxonia... Barcelona, 1761.

A partir d’aquí es produeix un llarg lapse sense mostres (tant de llibres, com a la bibliografia consultada) però suposem que es deu més a una mancança de reculls que no pas a l’abandonament de la pràctica de les paraules lliures. Coneixem els emblemes dedicats als diversos territoris governats per Carles III en els funerals per la seva esposa, la reina Maria Amàlia (1761), o -del mateix moment- una piràmide numèrica anònima del 1759 amb un Viva Carlos Tercer.

Joan de Descallar i de Desbach, poema acròstic radial desplegable (20 x 25 cm.) (en castellà), Alexandre de Ribas i de Granollachs, Antitetó (en llatí) i Francesc Mora i de Guitart, poema laberint concordant (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

A partir d’aquest moment hi ha un buit important que dura tot el segle XIX, malgrat que es van continuar fent festes i altres actes oficials on l’artifici de les paraules en llibertat havien de tenir el seu protagonisme al carrer, escrites en teles penjades dels balcons, dels arcs de triomfs, piràmides, obeliscos i altres decoracions efímeres. Malauradament ningú, que sapiguem, va anotar aquestes composicions i cal esperar a principi del s. XX per trobar una nova manera de practicar l’exercici de les paraules en llibertat, però que ja segueixen unes intuïcions ben diferents, com veurem en els  dos propers apunts.

Josep de Peguera i d'Aimeric, cal·ligrama cúbic desplegable (47 x 30 cm.) (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

CÓZAR, RAFAEL DE. Caligramas, emblemas, laberintos: los límites de la poesía (1). Boek861

CÓZAR, RAFAEL DE. Poesía e imagen. Poesía visual y otras formas literarias desde el siglo IV aC. Hasta el siglo XX. Sevilla, El Carro de la Nieve, 1991.

DÍEZ BORQUE, JOSE MARIA. "Géneros de la poesía visual y formas de difusión. Del Barroc al Siglo de la Luces" a Experimental. Tintas. Milà, Università degli Studi - Quaderni de letteratura iberiche e iberoamericane, 2014

ROMEU I FIGUERAS, JOSEP. Tres sextines del primer quart del segle XVII (Notes a un gènere poc atès a les lletres catalanes) a “Els Marges. Revista de llengua i literatura”. Barcelona, 1975, núm. 4

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional de España, 2008.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I L'exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy 
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy