dilluns, 15 de novembre del 2010

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (I), l'exuberància barroca

 
Ànonim, cal·ligrama desplegable (44 x 30 cm.) en forma de l’escut de Barcelona (en llatí) dins Lágrimas amantes... Barcelona, 1701

A l’Iñaki Huerta

Ja fa un cert temps, explicant als alumnes els límits del que podríem considerar art i com l’art ha de ser comunicat a través d’algun dels sentits per poder considerar-lo com a tal, va sortir el tema de la literatura com a llenguatge artístic i jo els vaig dir que la literatura afectava directament l’intel·lecte i no els sentits -a no ser que fos recitada per algun rapsode, que llavors parlaríem de musicalitat-. Als alumnes els va faltar temps per comentar-ho al professor de literatura, l’Iñaki, que presumptament ofès va dir un sarcasme així com ara: deixeu estar al Galderich, que no en té ni idea, d’art! 

Josep de Rocabertí, acròstic (en castellà) i Francesc de Despujol i de Pons, pentacròstic (en castellà) i acròstic de principi i final (en llatí) dins Lagrimas amantes...  Barcelona, 1701

Quan l'Iñaki va passar per casualitat per davant de l’aula mentre jo feia classe, el van cridar perquè ho comentés davant meu, de viva veu (volien sang...) i llavors es va encetar una petita polèmica de cinc minuts, durant la qual ell va comentar que llavors els cal·ligrames, què eren, a la qual cosa vaig respondre que eren –precisament- paraules que formaven una imatge visual... Algun dia, quan ja siguin fora de l’etapa escolar, els alumnes comprendran que s’aprèn més de polèmiques divertides d’aquest tipus entre professors que amb les classes mateix.

  Pere Màrtir Castells i Badia, cal·ligrama mortuori desplegable (41 x 29 cm.) en forma de creu i dos canelobres (en llatí) dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Aquesta discussió -de bon rotllo-, però seriosa davant dels alumnes com si hi hagués alguna cosa més... em va fer pensar en els cal·ligrames i la possibilitat de fer un apunt per al Piscolabis, ja que tot s’aprofita que deia la meva àvia! Així, doncs, vaig remenar per la biblioteca per recopilar tot el que tenia sobre el tema, ja que mai m’havia plantejat si tenia un conjunt coherent sobre les anomenades paraules en llibertat, que engloben una sèrie de formes en què les lletres surten de la dictadura lineal estereotipada. La recopilació no donava per a un sol apunt, sinó per a dos. A més, cosa de la qual tampoc no m’havia adonat, serien molt diferenciats, perquè només hi ha dos períodes clars en què s’hagi produït aquest tipus d’escriptura en vers on la forma visual és la protagonista.

 
Agustí Rovira i Rossich, cal·ligrama cúbic desplegable(38,5 x 29,5 cm.) (en llatí) i Ramon de Clariana i Gaulter, ídem (31,5 x 34 cm.) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Una vegada decidit que hi havia prou material, em vaig trobar amb una situació que a Catalunya és habitual: la diglòssia. Em van sortir moltes paraules en llibertat però amb els diversos idiomes que han tingut influència sobre el nostre territori -al marge de la llengua pròpia- com són el llatí, el castellà i el francès. Així, doncs, si parlem de cal·ligrames catalans -que no en català- hem d’incloure’ls tots, fet que enriqueix moltíssim en diversitat el panorama. Curiosament, això que veiem com a riquesa, a Espanya majoritàriament no es percep igual. Això ho dic per la tendència que hi ha a obviar la producció que no és feta en castellà, com per exemple es va aplicar en l’esplèndida exposició Imagen en el verso, del siglo de oro al siglo XX de la Biblioteca Nacional d’Espanya del 2008, en la qual el català i el llatí foren bandejats tant del període barroc com del de les avantguardes, amb el pretext -explicitat en el catàleg (també molt bo malgrat les absències)- que només recollien poemes en castellà, fets per espanyols. Dels catalans, deien, ja farien un monogràfic més endavant, en una altra exposició que de moment no s’ha dut a terme. Curiosament, en canvi, sí recullen poemes d’Huidobro, un uruguaià, escrits en francès...

Manel de Vega i de Rovira (monjo de Ripoll i biògraf del Rector de Vallfogona), pentacròstic radial desplegable (19 x 24 cm.) (en català); Francesc de Junyent i de Vergós, sonet acròstic (en castellà) i Manel Pellicer de Bustamantes, poema horitzontal (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

Crec que quan hom vol donar una visió de conjunt d’un període, i és precisament això el que explica les influències i intercanvis culturals, ha de ser el màxim representatiu de la realitat i, no aportar els poemes en llatí i en català, crec que va ser un error que mostra una vegada més una història d’Espanya amputada i que torna a relegar a l’oblit el que s’ignora. A vegades penso que som molt pocs els qui es creuen de veritat que això és un país plurinacional, i possiblement tots de la perifèria, ves per on...

Descripció del jeroglífic (originalment representat en pintura) seguit dels versos que el completaven (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. El que es descriu és la imatge i el text de les banderoles que decoraven el recorregut de la processó.  

Però deixem aquestes disquisicions i entrem a veure i a analitzar què feien els nostres avantpassats en la meravellosa i inesgotable època del barroc. En primer lloc, la llengua més utilitzada fou el llatí, seguida del castellà i en una menor quantitat el català. Aquesta diglòssia en un moment en què al país només es parlava català era deguda al prestigi social del llatí -com a llengua que era de l’Església i dels estudis universitaris- i del castellà per influència de la monarquia i perquè era la llengua amb què havien après els qui sabien llegir i escriure, i per això es considerava de més categoria –més elitista, doncs- que el català que era la llengua que parlava tothom -també el poble-, no disposava de normes ortogràfiques i només tenia manuals per aprendre a llegir i a escriure poc solvents i rigorosos.

Pere Trullàs, cal·ligrama numèric desplegable (31,5 x 19 cm.) en forma de túmul (en castellà) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

En segon lloc hem de considerar la utilitat que molts dels poemes resolts com a paraules en llibertat tenien. Els que ens han arribat són una minoria respecte de la gran producció que se’n va fer, perquè normalment aquestes composicions eren exercicis erudits, tal com estudiarem, destinats a concursos poètics i a ornamentar monuments efímers que, com ja hem vist vàries vegades en el bloc, servien per decorar les ciutats en els indrets per on passaven les mascarades, les comitives festives i les processons. Així, doncs, en el primer exemple que tenim d’aquests tipus de poesies en català -obra del Rector de Vallfogona- el llibre on és publicat ja adverteix que el soneto que se sigue, estava en forma de laberinto repartido por una figura de una torre, y una silla formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la Santa y por no aver escudo a proposito, no pudo ponerse en la propia forma en este libro. Pero va declarado el intento en las quartillas que se pondran despues del Soneto, del que hi ha un interessant estudi a internet.

 Francesc Vicent Garcia (tot i que aquí no consta l'autor), sonet pentacròstic en forma de laberint (en català) i explicacions sobre el mateix poema del Rector de Vallfogona (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. És dels pocs poemes que el Rector de Vallfogona va publicar en vida, malgrat que fos de manera anònima, tal com consta a la seva primera biografia.

Francesc Vicent Garcia, sonet pentacròstic en forma de laberint (en català), en l’edició clandestina de finals del s. XVIII de l'obra del Rector de Vallfogona. Compareu aquestes majúscules acròstiques amb les de la primera edició (en la il·lustració anterior) i veureu la diferència estètica en funció de com es col·loquen les lletres de l’acròstic.

No parlarem, perquè no n’hem trobat de Catalunya, de la tradició clàssica grecoromana –però també àrab, hebraica o fins i tot medieval- d’aquestes paraules en llibertat que és recuperada en ple renaixement i sobretot en l’etapa manierista, molt vinculades a cercles d’hermetística mística i a la confecció d’emblemes (poesies vinculades a imatges) a la manera d’Alciato. D’aquests orígens a nivell internacional ja se n’ocupen d’altres, i intentarem traçar un primer esborrany d’aquestes paraules en llibertat catalanes a partir de les notícies de què disposem, amb totes les mancances que això suposa perquè no hem trobat res sobre el tema i en aquesta època a Catalunya. El primer rastre d’aquest tipus de poemes l’hem trobat en un laberint de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, per a les festes que se celebraren a Barcelona en la beatificació de Teresa d’Àvila, el 1615. És molt interessant l'apunt de Josep Bargalló sobre aquesta poesia.

Josep de Rocabertí, cal·ligrama (detall) que representa el coronament de cortinatge del túmul de Carles II (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona (1701) S'hi aprecia la curiosa signatura de Francesc Barnola com a tipògraf

La varietat de poemes que hem trobat, malgrat les nostres limitacions amb el llatí –tot sigui dit de pas-, ens permeten veure que a Catalunya s’utilitzaven les mateixes formes i variants que a la resta de l’Europa barroca. Així, doncs, trobem des de cal·ligrames, passant per laberints, acròstics i pentacròstics, centons, lipogrames, retrògrads, piràmides numèriques, fins a emblemes... que configuren un panorama ple d’extravagàncies literàries i fórmules artificioses que tenen per objectiu la raresa literària, propera a la heterodòxia que buscava la cultura barroca, introduint el concepte d’esforç del lector per a la justa interpretació del joc visual.

 
Josep Antoni Clarindo, poema amb finals independents i acròstic (ambdós en castellà), i Autors anònims, inici dels jeroglífics catalans dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Si amb els pocs exemples que es van publicar tenim una considerable producció, no podem ni imaginar quantes d’aquestes paraules en llibertat s’han perdut des del moment que no foren publicades! La dificultat real que van tenir aquests poemes, a l’hora de conservar-se per a la posteritat, fou el de la publicació, ja que molts estaven pensats per ser cal·ligrafiats directament sobre el suport que havia de ser exposat en el monument efímer. Traspassar aquests textos que segueixen formes sinuoses i diagonals al componedor de tipografia, que és format per regletes rectangulars, era realment d’una dificultat molt considerable, per això no és estrany que el tipògraf Francesc Barnola signés al costat del literat en el llibre Lágrimas amantes, una dada única però molt rellevant de l’esforç tipogràfic que s’havia de realitzar. Potser per aquesta qüestió tècnica moltes paraules en llibertat no han arribat als nostres dies.

Autors anònims, portada, acròstic (en llatí) i sextina (en català) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615

D'entre dels llibres que hem pogut consultar, com hem dit, el primer exemple és el que recollí Josep Dalmau en la Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la Beatificiación de la Madre Teresa de Iesus... de Barcelona, l’any 1615. En aquest llibre es recullen tota mena de composicions poètiques, signades i anònimes. S’hi publiquen dos laberints (que un propietari anterior d'aquest exemplar ha resolt amb traços de tinta xinesa), diversos jeroglífics, una sextina -que remarca ostentosament el final dels versos- i acròstics. D’entre els laberints que es publiquen cal destacar-ne un d’anònim en català, de gran qualitat. En realitat es tracta d’un dels pocs poemes que Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, va publicar en vida i que les antologies posteriors recullen com a obra del gran poeta barroc.

Francesc Despujol i Pons, portada i poema descompost (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Emblema de l’Acadèmia dels Desconfiats gravat per Francisco Gazan i portada de les Nenias Reales... Barcelona, 1701

No tenim més constància d’aquests tipus d’obres –malgrat que és segur que se’n composaren més- en tot el s. XVII, fins a la mort de Carles II i els diversos actes en commemoració del rei que es feren i que representaren un esplet de les paraules en llibertat. Algun dia ja en parlarem, però es van fer dues recopilacions literàries i descriptives dels funerals -imprescindibles per entendre el moment a nivell històric i literari-. Parlem de les Lagrimas amantes de la excelentissima ciudad de Barcelona con que agradecida a las reales finezas y beneficios demuestra su Amor, y su Dolor, en las Magnificas Exequias que celebro á las Amadas, y Venerables memorias de su difunto Rey y Señor, don Carlos II, recollides pel jesuïta i professor de Retòrica del col·legi de Cordelles Josep Rocabertí a Barcelona el 1701 i les Nenias reales y lagrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos Segundo (...) dedica, y consagra la Academia de los Desconfiados de Barcelona recollides per Josep Amat de Planella i Despalau també a Barcelona el 1701. Ambdues obres són una espècie de picabaralla literària entre els jesuïtes i els nobles de Barcelona, per veure qui destacava més –els uns o els altres- com a vassalls dignes del rei difunt, amb la diferència que en el primer recull moltes obres han restat anònimes i, en canvi, en les Nenias totes les composicions estan signades, ja que es tractava dels treballs realitzats a la manera de corona poètica pels acadèmics desconfiats.

Josep Campins i Aran (43 x 29 cm.) i Josep de Rocabertí (47 x 32 cm.), cal·ligrames tipogràfics en forma de túmul (en llatí) dins Lagrimas Amantes... Barcelona, 1701. El segon cal·ligrama és signat també per Franciscus Barnola Typographité, exculpsit Barcinone, Anno M.DCCI, com si d'un gravador es tractés. Aquest fet, insòlit, es justifica per la gran dificultat que devia comportar la composició tipogràfica d'aquesta pàgina, malgrat que consti a la portada com a impressor del llibre

Aquesta competència fou molt fructífera ja que, a més de totes les fórmules literàries possibles, les paraules en llibertat sobresortiren més que mai i podem considerar aquest moment, vist el que conservem, com el més esplendorós d’aquestes formes a Catalunya. Cal destacar, sobretot, el recull de les Lágrimas amantes en el qual la quantitat –hi van participar els alumnes de la universitat- i varietat -tant de models poètics com del que podríem considerar cal·ligrames- arriben a la màxima expressió. Si hi posem al costat les Nenias Reales ens trobem que, sens dubte, el tombant de segle entre el XVII i XVIII és el període més ric i més exaltat -amb diferència- de les paraules en llibertat, pel que hem pogut conservar.

 
Autors anònims, portada, poema retrògrad i poema radial (ambdós en llatí) dins Festivas demostraciones...
Barcelona, 1702

A més, d'aquest mateix moment hem de tenir presents les Festivas demostraciones y magestuosos obsequios con que el muy ilustre, y fidelisimo consistorio de los deputados, y oïdores del Principado de Cataluña, celebró la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo de sus catolicos reyes D. Felive IV de Aragon, y V de Castilla, Conde de Barcelona (...) Publicat per Rafael Figueró el 1702. Una vegada mort Carles II, la ciutat de Barcelona va rebre al nou rei Felip V amb grans festes i -com era preceptiu, pel que sembla- amb aquestes composicions poètiques, destacant entre els sonets i altres poemes un de radial, segurament com a metàfora del rei Sol, l'avi del nou monarca.

Portada i emblemes llatins de Catalunya i València per a la decoració de la catedral de Barcelona dins Reales exequias que a su augusta soberana Dª Maria Amalia de Saxonia... Barcelona, 1761.

A partir d’aquí es produeix un llarg lapse sense mostres (tant de llibres, com a la bibliografia consultada) però suposem que es deu més a una mancança de reculls que no pas a l’abandonament de la pràctica de les paraules lliures. Coneixem els emblemes dedicats als diversos territoris governats per Carles III en els funerals per la seva esposa, la reina Maria Amàlia (1761), o -del mateix moment- una piràmide numèrica anònima del 1759 amb un Viva Carlos Tercer.

Joan de Descallar i de Desbach, poema acròstic radial desplegable (20 x 25 cm.) (en castellà), Alexandre de Ribas i de Granollachs, Antitetó (en llatí) i Francesc Mora i de Guitart, poema laberint concordant (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

A partir d’aquest moment hi ha un buit important que dura tot el segle XIX, malgrat que es van continuar fent festes i altres actes oficials on l’artifici de les paraules en llibertat havien de tenir el seu protagonisme al carrer, escrites en teles penjades dels balcons, dels arcs de triomfs, piràmides, obeliscos i altres decoracions efímeres. Malauradament ningú, que sapiguem, va anotar aquestes composicions i cal esperar a principi del s. XX per trobar una nova manera de practicar l’exercici de les paraules en llibertat, però que ja segueixen unes intuïcions ben diferents, com veurem en els  dos propers apunts.

Josep de Peguera i d'Aimeric, cal·ligrama cúbic desplegable (47 x 30 cm.) (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

CÓZAR, RAFAEL DE. Caligramas, emblemas, laberintos: los límites de la poesía (1). Boek861

CÓZAR, RAFAEL DE. Poesía e imagen. Poesía visual y otras formas literarias desde el siglo IV aC. Hasta el siglo XX. Sevilla, El Carro de la Nieve, 1991.

DÍEZ BORQUE, JOSE MARIA. "Géneros de la poesía visual y formas de difusión. Del Barroc al Siglo de la Luces" a Experimental. Tintas. Milà, Università degli Studi - Quaderni de letteratura iberiche e iberoamericane, 2014

ROMEU I FIGUERAS, JOSEP. Tres sextines del primer quart del segle XVII (Notes a un gènere poc atès a les lletres catalanes) a “Els Marges. Revista de llengua i literatura”. Barcelona, 1975, núm. 4

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional de España, 2008.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I L'exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy 
Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

40 comentaris:

  1. Mare de déu senyor... un apunt amb aquest contingut sóc incapaç de llegir-lo per pantalla. Aquest apunt va directe a la impressora per a llegir-lo després en un moment de pau.

    ResponElimina
  2. Ha, ha... si ho imprimeixes a més tens uns quants pòsters centrals! ;-)

    ResponElimina
  3. Interessantíssim com sempre. Amb l'afegit que aquest cop tot això ja em sona d'alguna cosa...

    ResponElimina
  4. Això de la diglòsia és un fenòmen ben curiós... Potser hem tardat massa a tenir normes ortogràfiques. A casa tinc un diccionari català-esperanto de principis de segle en que l'esperanto (que feia poc que s'havia creat) tenia totes les normes ortogràfiques mentre el català, no. Podria ser aquesta una de les causes principals? Ho pregunto i no ho afirmo perquè no sóc expert en el tema...

    ResponElimina
  5. Bellerofonte,
    Això és el que et correspon per època (d'estudi, vull dir, no d'edat!) i ara només faltaria trobar els cal·ligrames i altres paraules en llibertat que es devien fer per al Beat Josep Oriol... a veure si hi ha sort i si ho trobes a l'arxiu ens ho passes! ;-)

    ResponElimina
  6. Dani,

    De la pregunta sobre les normes ortogràfiques ens ho hauria de respondre en Gazo que té el bloc de diccionaris prefabrians (cadascú per allà on l'enfila!) i és tot una autoritat sobre el tema que proposes però jo crec que no tenir una normativa clara, a més de les raons polítiques i culturals, és un dels elements claus per al menyspreu o no de la llengua per part dels mateixos parlants.

    Sobre la diglòsia és el que tenim i si a això hi afegim els esperantistes, els anglòfils... resulta que som un país del més curiós!

    A l'escola, els concursos literaris per Sant Jordi es poden presentar textos en català, castellà, anglès, alemany... i darrerament també s'acceptava llatí i grec! Exigències dels divesos professors ja que tots tiren aigua cap al seu molí...

    ResponElimina
  7. Realment tenia que ser molt dificil imprimir aquests llibres, els tipograf eren uns artistes. Ja els hi deurien pagar bé? Un llibre deuria ser carísim!

    ResponElimina
  8. Els esperantistes, en principi no parlen esperanto amb persones de la seva mateixa llengua materna perquè aquesta llengua fou dissenyada per comunicar-se amb les llengües forànies.
    Però per altra banda aquest problema el tenim igual quan per exemple, a la fira de frankfurt hi havia autors catalans en llengua castellana que es queixaven per considerar que la seva obra també era "literatura catalana" i no es veia reflectiva.

    Segons el meu parer la literatura catalana és la que es fa en català aquí a Honolulú o a Novgorod, perqupe està escrita en català. Si fas un llibre en castellà a Sant Joan de les abadeses pot ser literatura escrita per un autor català, però és literatura castellana...

    ResponElimina
  9. Per cert, disculpeu que em posi pesat, però no cal anar tan lluny per observar aquest fenòmen. Malgrat les potents eines de traducció online i el lloc que ocupa el català a la xarxa, nombrosos blocaires catalanoparlants tenen els seus blocs en castellà amb el pretext d'arribar a "més gent", fins i tot conec gent que directament escriu en anglès!

    ResponElimina
  10. A veure, Dani, si gent com el Quim Monzó escriu a La Vanguardia en Castellà...
    Jo entenc el teu raonament, veritablement es com ho dius, si escrius en castella, sera Literatura castellana, però la corrent a la que pertany es catalana, a menys de que es trasladi a viure a Madrid o fora de Catalunya i comenci a relacionar-se només amb escriptors castellans. El gran problema de tot això, es que fins fa quatre dies el gruix de les editorials que publiquen en castellà estava a Barcelona. Aquesta dualitat es molt dificil de separar.

    ResponElimina
  11. Aristofeles,
    La dificultat era molt gran ja que les línies horitzontals creaven elles soles un bloc. A la que introduïes gravats o línies diagonals i corbes començava a trontollar tot el muntatge amb els tipus mòbils i havies d'anar posant suplements per tot arreu. Per això els de les línies diagonals són els menys dels cal·ligrames i la majoria aprofiten la línia horitzontal però amb certes alteracions estètiques.

    ResponElimina
  12. Dani i Aristofeles,
    No vull entrar en polèmiques bizantines però jo sempre distingeixo la cultura en català que pot haver estat escrita a Austràlia i la cultura catalana que pot haver estat escrita a Austràlia per algun català en l'idioma que vulgui.
    El tema de Frankfurt va tenir el problema de no distingir precisament el tema de si es parlava de "literatura en català" o "literatura catalana".
    Jo considero que en aquestes Fires de llibres el que es convida és a un idioma, no a un territori.
    Quan conviden el castellà no porta els altres idiomes a remolc perquè són idiomes independents.
    El problema del castellà -o la gran sort- és que el seu territori és molt ampli i llavors per destacar la literatura en castellà dintre de la cultura catalana ho tenen una mica magre i llavors aprofiten un cert buit legal per intentar-se promocionar quan es parla del català... problemes d'un país diglòssic!

    ResponElimina
  13. A mi el que m'ha xocat és el criteri de l'exposició de la BN. Bé, no m'ha xocat, el que em toca la moral és que els pretesos científics sempre acabin fent servir criteris polítics.

    L'apunt aquest ja és divisible per tres o quatre més. Molt dens, però absolutament necessari per documentar tot aquest tipus de literatura. Tornar-te a felicitar no és sobrer. :)

    ResponElimina
  14. Ja es veu que els de l'Oulipo no van inventar res. Un apunt per treure's el barret!

    ResponElimina
  15. El vocabulari (o vortaro) esperantista que comenta el Dani deu ser d'en Frederic Pujulà i Vallès, i són de 1908 (esperanto-kataluna) i 1909 (català-esperanto). Fa un segle aquí estàvem debatent el tema (les primeres Normes ortogràfiques de l'IEC són posteriors a aquestes obres, de 1913). A diferència de moltes altres llengües romàniques, la nostra acadèmia, l'IEC, és del segle XX (1907). L'espanyola RAE és del 1713, la italiana Crusca és de 1583, l'Académie française de 1635... Res podia ser igual. La nostra evolució ortogràfica no ha gaudit de la implantació gradual de les llengües veïnes, i això per força s'havia de notar.

    Respecte l'apunt (dir-ne "apunt" aquí és ridícul, hi ha mants articles científics de menys profunditat), només una evidència: Twitter no és per al Pisco. En absolut! I nosaltres que ens n'alegrem.

    ResponElimina
  16. Clídice,
    Malauradament els criteris són el que són i no podem fer res més que confegir apunts -massa llargs, hi estic d'acord- que intentin donar una visió més global i equilibrada.
    El següent apunt -també llarg, I'm sorry- anirà sobre els cal·ligrames i les paraules en llibertat de les primeres avantguardes per tenir una visió general. Són apunts densos però que intenten aportar alguna cosa més en aquest camp una mica desèrtic.

    ResponElimina
  17. Allau,
    Sort que no portem barret perquè sinó...
    Sobre els de l'Oulipo i altres grups i personalitats de la segona meitat del s. XX (Brossa, Viladot...) no tindran apunt perquè llavors no seria un tema espès, sinó indigerible per l'extensió, no per la qualitat del que es va fer i es fa. Ara, si algú s'anima a escriure'l sempre tindrà la porta oberta del Piscolabis per a divulgar-lo, i amb molt de gust!

    ResponElimina
  18. Gazo,
    Sabia que la teva resposta seria diligent i encertada sobre la normalització del català, cosa que com bé dius ja ve de lluny i encara som on som.
    I Twitter, què és això?

    ResponElimina
  19. Hola, m'ha agradat molt aquesta entrada. Segons el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico, l'impressor de Lágrimas amantes és Barnola i no Barlona i està imprès a la impremta de Joan Pau Martí. Molt interessant des del punt de vista del disseny, en una època molt poc estudiada pel que fa al món tipogràfic a Catalunya.

    ResponElimina
  20. Daniel,
    Gràcies per la rectificació que es deu més a un problema mecanogràfic o, el que és pitjor, una certa dislèxia!
    Passo a corregir l'error ja que en la mateixa portada de Lagrimas Amantes i en el cal·ligrama hi consta així com es pot observar a les fotografies.
    I gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina
  21. És un apunt extraordinari, que sobrepassa -penso jo, humilment- allò que permet el mitjà per on t'expresses. Suposo que apunts com aquests em van induir a suggerir que et presentessis a algun concurs blogaire. Després, veient el premiats, m'adono que a la xarxa ( a la blogosfera) els lectors demanen ràpid, fast food.
    No ens desanimem, però: estic segur que a poc a poc s'aniran dignificant les coses i aquests treballs finalment són els que tenen un recorregut més llarg, més ampli.
    I per fi, sobre cal·ligrames: això es treballa al cicle mitjà de primària i no et pensis, que surten coses no massa diferents...!

    ResponElimina
  22. Darrerament estic descobrint ( a ARCA) revistes d'anys enrere, i això dels cal.ligrames encara no ho coneixia o no sabia de que anava la cosa, però, és per exemple la revista Troços un exemple d'això que dius explicaràs próximament.
    Gràcies.

    ResponElimina
  23. Galderich.

    Un excelente artículo, como siempre, nos estás mal acostumbrando, preciosa y variada la muestra de caligramas que nos presentas, (algunos me recordaron aquellos que se hacían en los 70s por medio de computadoras).
    Creo que el increíble atractivo que provocan los caligramas se debe a que nos remontan al origen mismo de las letras.
    Quedamos en spera de la segunda parte.
    Saludos

    ResponElimina
  24. Galderich,

    A mi em resulta xocant el concepte "paraules en llibertat" aplicat a aquesta mena de cal·ligrames. Més aviat semblen paraules encongides o encotillades per a formar alterets, túmuls, etc. En canvi, sí que en sembla una bona definició de l'escriptura automàtica i d'un cert tipus de cal·ligrama més lliure i imaginatiu. És clar que això dels conceptes, de vegades costa de trobar el que més s'escau. Un apunt magnífic, per llegir-lo i mirar-lo amb calma.

    ResponElimina
  25. Lluís,
    Tens raó que la blocosfera en general tendeix cap al fastfood però alerta, la quantitat no vol dir tampoc qualitat i tampoc a l'inrevés.
    Sobre qualitats cadascú busca el que vol i la sort és que la catosfera ho dona gairebé tot.
    Particularment, deu ser un petit defecte meu, m'agraden els apunts que profunditzen en algun aspecte que desconeixia o que amplien el que ja sabia, com els teus, per exemple.
    Sobre concursos blocaires i al que vaig participar gràcies al teu suggeriment he de dir que per a mi va ser una experiència positiva perquè no pretenia res i vaig veure el que algú és capaç de fer per tenir una placa... Crec que és positiu veure-ho des del "burladero".
    I per fi, si, els cal·ligrames són una de les activitats que fan tard o d'hora tots els nens. La idea de penjar tantes fotografies ha estat una mica que els mestres puguin agafar-ne les que vulguin per posar mostres. Entre aquest apunt i l'altre aniran servits... De fet a l'hora d'haver penjat l'apunt ja hi havia algú que es va passar una bona estona ampliant fotografies que va entrar posant al Google: "poesia acròstica".

    ResponElimina
  26. Biblioaprenent,
    Alerta amb els de l'ARCA que són viciosos. Entres a consultar una revista i ja t'hi quedes ben bé tota una nit!
    Troços fou una de les principals protagonistes del món cal·ligràfic de les avantguardes que l'enllaçaré perquè, òbviament, no la tinc.
    Com diuen als tebeos: continuarà...

    ResponElimina
  27. Marco Fabrizio,
    No sé si és mal acostumar als lectors o no, però jo a vegades ho considero torturar...
    M'ha fet molta gràcia això que comentes dels ordinadors dels anys 70 i 80 que imprimien Monalises fetes amb xifres i lletres amb els fulls de forats laterals! Estem parlant de la prehistòria informàtica!

    ResponElimina
  28. Maite,
    El terme em va fer dubtar molt perquè tots els poemes són diferents i com a conseqüència no és un conjunt homogeni al que li puguem posar una etiqueta. Per això vaig agafar el concepte avantguardista "paraules en llibertat" malgrat que una vegada ja penjat l'apunt vaig afegir al títol el concepte de cal·ligrama que és com els coneixem més encara que tampoc sigui això...
    En fi, és un embolic.
    Malgrat tot estic d'acord amb tu i ho dic en l'apunt que ve que aquestes formes poètiques estaven encotillades per la normativa, a diferència de les "paraules en llibertat" de les avantguardes, entre altres diferències importants.
    El que em sorprèn, però, és aquesta força del barroc que dintre d'una presó formal són capaços d'agafar les paraules i les lletres i moure-les dinàmicament dintre de les restriccions. Als alumnes sempre els poso el símil lingüístic que el Barroc artístic utilitza les mateixes paraules que al Renaixement però amb diferent sintaxi. Les "paraules en llibertat" barroques serien una mica això, la llibertat dintre d'una cotilla formal.

    ResponElimina
  29. Estava fent una ullada general al teu blog i pensava: les diverses publicacions locals sobre goigs, les monografies sobre els Abadal, els diferents estudis d'Amades d'imatgeria popular, la història de l'edició catalana de Manuel Llanas, els estudis i articles de Rosa M. Subirana, Joana Escobedo, Francesc Fontbona, Inma Socias, Enrique Rodríguez, Santi Barjau, el diccionari de Juan Delgado o, més enrera, els de Jordi Rubió, Pere Bohigas, Ramon Miquel i Planas, l'oblidat Joan Baptista Batlle, a més dels diferents catàlegs bibliogràfics, articles puntuals sobre gravadors antics en revistes d'art, de filologia, de dret i notaria, d'economia, etc, etc... Potser ja va sent hora de fer l'estudi i publicació d'una manera sistemàtica, global i ordenada de les arts del llibre a Catalunya, de les arts gràfiques manuals, de la tipografia, impremta i gravat dels segles XV-XIX, fins a la industrialització de les arts gràfiques. De la seva història estètica i social. Almenys, tant com s'ha fet amb el modernisme o les avantguardes republicanes. El material hi és, falta, suposo, gent i diners disposats a posar-s'hi. Tant de bo algun dia tinguem el que seria una gran antologia gràfica de la tradició visual catalana.

    ResponElimina
  30. Daniel,
    Tens tota la raó i des d'aquí de manera amateur però el més científica possible intentem anar creant aquest corpus que dius, contextualitzant els diversos llibres.
    Fa poc el Gremi d'Editors de Catalunya va publicar uns volums de Manuel Llanas que malgrat les mancances en l'aspecte més estètic si que omple un buit dintre de la història de la impremta a Catalunya. A més el Gremi regalava aquests volums i suposo que encara en deuen tenir a disposició de qui ho sol·liciti.
    Si l'arquitectura, escultura i pintura tenen problemes malgrat ser considerades erròniament les grans Arts... imagina't el que li passa a les arts gràfiques. De fet, però, pel que dius ja es veu que saps de què va el tema...

    ResponElimina
  31. Queda clar que els cal·ligrames no se'ls va treure l'Apollinaire del barret com sovint sembla que ens vulguin fer creure.
    Mentre em mirava aquests testimonis de l'enginy tipogràfic (mirava, que són refractaris a la lectura), pensava en l'acumulació escenogràfica de sentits pròpia del barroc i, també, recordava unes bones discussions sobre la revifada d'algun dels seus fonaments; quelcom factible, ara, quan l'optimisme clàssic de la modernitat s'ha esvaït.
    I és que, en articles com aquest, ja pots pouar-hi tant com vulguis, que van a buscar una vena inestroncable.

    ResponElimina
  32. Girbén,
    La tradició és la tradició però la gràcia és renovar-la!
    Apollinaire, com veurem aviat, va aconseguir donar-li un tomb a aquestes fórmules i una relectura interessant.
    El que passa és que el barroc és una espècie de pou fosc on cada vegada que s'hi busca alguna cosa... surt llum i per això de tant en tant hi tornem!

    ResponElimina
  33. Controversia molt interessant pel que dona de si. Lamento que els meus comentaris no estiguin a l'alçada dels articles, el cert és que vaig de bolit i em conformo amb llegir-te, però aixó no és excusa.
    Salut.

    ResponElimina
  34. RSM,
    Alçada? Quina alçada? Excusa? Quina excusa? Aquí tots hi diem la nostra i el que és important és replantejar-nos el que sabem o pensem que sabem.

    ResponElimina
  35. Fermí,

    Gràcies per les felicitacions. Per cert, no et quedes curt amb les aplicacions informàtiques i d'internet a la teva pàgina on hem de clicar la referència pps per veure'ls en moviment: http://fermi-lloret.blogspot.com/

    Bona i expressiva feina.

    ResponElimina
  36. Galderich, extraordinari apunt aquest al qual m'has fet arribar a través del meu laberint cúbic.

    Estic d'acord amb el que diu el Lluís. El teu bloc, i d'altres (pocs) blocs de la xarxa, ultrapassa la vida efímera dels apunts habituals. Comença a ser necessari que algú posi fil a l'agulla i es faci una web que reculli la valuosa informació que. d'altra manera, es perdrà com el material que tu rescates.

    ResponElimina
  37. Enrich,

    Els blocs són una pàgina web cassolans on la gent hi va arribant pels cercadors de Google. A diferència del Facebook els blocs (en principi) tenen voluntat de permanència.

    Llàstima que el teu cub no estigui documentat perquè està molt bé i encaixaria perfectament en aquest apunt.

    ResponElimina
  38. Josep Rocabertí Llupià no fue jesuita, se casó con M. Ignacia de Oms. El jesuita fue su tío, hermano de su padre el primer marqués de Argensola: Josep Rocabertí y Argensola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lola, moltíssimes gràcies per aquesta observació i aclariment. Ja he rectificat aquesta atribució. De fet Josep Rocabertí i Llupià va nèixer el 1700, el que fa impossible que partícipés en aquest llibre. Una abraçada.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols