Oficio de Semana Santa (1836) gravada per Joan Amills, el retrobament de les estampes amb la matriu

Antigament la missa es realitzava en llatí i en el cas de l'específica de Setmana Santa per facilitar-ne el seguiment i la devoció hom va inventar un petit devocionari que es deia Oficio de la Semana Santa, publicat en castellà o bilingüe llatí-castellà. Es va editar des del s. XVI fins al s. XX -ignoro si encara s'imprimeix però podria ser- i es va convertir en tot un best-seller, ja que se'n van fer moltes edicions en totes les seves variants tant de títols, de noms d'autors com de traductors. No hi ha llibreter de vell que no en tingui algun exemplar per vendre ni casa amb certa solera devota que no en tingui algun exemplar.

Malgrat tot, el s. XIX fou el de màxima esplendor per aquest tipus de petits devocionaris (11 x 7 cm.), ja que se'n publicà una gran quantitat d'edicions. Com que era un llibre que hom feia servir per a obsequiar normalment es pot trobar en tiratges més o menys curosos de marges i tipografia i amb enquadernacions més o menys luxoses i amb contracobertes de paper marbrat. A més acostumen a anar acompanyats de gravats entorn de la Passió de Crist que li donen certa categoria dintre del comú dels llibres editats a l'Espanya del s. XIX. La seva popularitat va fer que hom els anomenés col·loquialment com a semanillas.

De fet, aquí a Piscolabis, ja vam dedicar un apunt a l'incunable litogràfic de la Semanilla que va publicar Antoni Brusi el 1821. Per això és interessant comentar avui aquesta Semanilla, ja que és posterior a la que ja havíem comentat però que utilitza una tècnica més antiga i més cara que les litografies. Això és degut al fet que la litografia va tenir certes dificultats per a imposar-se com a mètode d'estampació preferent per dues raons: en primer lloc perquè fou un monopoli de la impremta d'Antoni Brusi i la seva vídua i després per la seva manca de qualitat comparada amb els gravats calcogràfics.

 

Hem de tenir en compte que la impremta durant el s. XIX va patir més canvis tècnics que tots els que s'hi havien produït des de la seva invenció a mitjans del s. XV per Gutenberg. El primer gran canvi fou la invenció de la litografia a finals del s. XVIII i després totes les variants i diverses tècniques fotomecàniques que s'introduïren sobretot al darrer quart del s. XIX. A la seva novel·la La "Niña Gorda" Santiago Rusiñol ironitza sobre aquests canvis tècnics en parlar d'un gravador que amb la fototipia, el foto-gravat, la lenotipia i demés procediments que la cultura moderna ha dut a la il·lustració, s'havia quedat sense feina.

Per aquestes constants innovacions l'autor dels gravats calcogràfics del llibre que avui comentem, en Joan Amills i Costa (1800 ca. - 1853) és dels darrers gravadors catalans a la talla dolça o gravador de fines làmines com s'anomenaven en el seu moment. I és que el gravat calcogràfic desapareixerà al llarg del s. XIX com a gravat de grans tiratges per a la impremta per a integrar-se dintre del món més estrictament artístic amb figures com les de Goya -un precedent espanyol sobre el tema- i sobretot amb Marià Fortuny o en el s. XX restringit el seu ús a llibres de bibliofília. 

Joan Amills fou un dels darrers gravadors sorgits de l'Escola gratuïta de dibuix i nobles arts de Llotja especialitzant-se en gravat calcogràfic de la mà de Josep Coromina. És curiós constatar com la Llotja pagà beques perquè sortissin estudiants d'arts especialitzats en gravat calcogràfic i alhora estava al darrere de la instal·lació de la litografia a Espanya i fou qui subvencionà també l'arribada de la fotografia a Barcelona ara fa tot just 175 anys, tot més o menys al mateix moment. Meravella veure que una institució civil com aquesta no deixava res per verd i aprofitava tot allò que pogués aportar alguna cosa a la Indústria catalana... però aquest ja és un altre tema.

Manual Histórico-topográfico... Guia General de Barcelona. Barcelona, Impremta Manuel Saurí, 1849

El que sabem gràcies als estudis de Meritxell Verneda és que Joan Amills treballà en el món del gravat d'impremta des del 1824 fins a la seva mort el 1853 com també ho testimonien les diverses Guías de Forasteros de Barcelona que el relacionen com a gravador de làmines fines conjuntament amb companys seus que foren els darrers en subministrar els darrers gravats calcogràfics de les impremtes catalanes. Sabem també que Amills es dedicà sobretot als anomenats gravats de traducció perquè copiaven obres d'altres artistes i en el seu cas de Pere Esplugas i sobretot de Bonaventura Planella.

 Comparança entre la semanilla estampada per Sierra i Martí (1836) de Joan Amills

 i la de A. Gaspar y Compª (1837), anònima

És per això que l'obra de Joan Amills és una obra de certa qualitat com a traductor d'altres imatges com aquestes que estampà per a la impremta de Sierra Martí de la Plaça Sant Jaume del 1836. Els gravats d'aquesta semanilla van signats només amb un senzill Amills g. -gravà- i no hi consta l'autor perquè fou una iconografia que es repetia amb una total fidelitat d'una còpia a un altra, ja que ningú devia saber d'on havia sortit l'original. Per això tant les semanillas de la impremta d'Antoni Brusi que ja hem citat com les d'un altre exemplar que tenim del 1837 segueixen amb total exactitud el que dictava la iconografia típica i que les diverses impremtes anaven exigint als diversos gravadors que es posaven a reproduir-ne una i una altra vegada el mateix gravat. És més, Agustí Dalmau fa constar que Joan Amills va gravar els mateixos motius per a una semanilla del 1834 però sense citar a quina impremta s'estampà.

Sigui com sigui el fet és que l'exemplar que avui portem al Piscolabis és un d'aquells llibres dels quals hem aconseguit retrobar les seves estampes amb la seva matriu. Ja ho vam fer amb uns goigs de Santa Bàrbara i la seva correspoent làmina  i ara ho hem aconseguit amb aquest coure que ja teníem quan vam publicar la semanilla d'Antoni Brusi però que finalment hem aconseguit reunir una altra vegada la matriu amb l'estampa. Si això hi afegim que aquesta semanilla no ha estat detectada com a obra de Joan Amills fins al dia d'avui tindrem que hem pogut fer una petita aportació al món de la impremta catalana.

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU I FONT. AGUSTÍ. "Ripollesos oblidats (1). El gravador Joan Amils i Costa" a Vitel·la. Ripoll, Butlletí d'informació cultural de Ripoll - Museu Etnogràfic de Ripoll, Gener 2013, nº 25

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. Joan Amills i Costa, gravador de làmines fines. Tesina inèdita, 2006.

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. L'art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843. (Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2012)