Les "semanillas" (1821) d'Antoni Brusi i el naixement de la litografia

En general hi ha expressions que han fet fortuna, i dintre de la bibliofília la d’incunable litogràfic déu n’hi do la sort que ha tingut! Malgrat tot, els llibres que es classifiquen amb aquest terme altisonant solen tenir poca gràcia estilística i són d’una qualitat més que discutible. L’únic mèrit que tenen, que ja és molt, és el d’haver estat els primers assajos d’una nova tècnica que revolucionaria la impremta d’arreu del món al llarg del s. XIX: la litografia.

La paraula incunable ens transporta cap als inicis de la impremta i per tant també cap a llibres de gran valor econòmic. Per això, traspassat a la litografia, resulta un terme enganyós ja que malgrat la mala qualitat dels llibres si hom els posa aquesta classificació sembla que la raresa i el preu han de créixer automàticament. La sort, però, és que molts llibreters encara en desconeixen el terme i les característiques tècniques i per tant són llibres que es poden comprar molt bé de preu perquè, com hem dit, són una mica rústecs i de temàtiques no comercials actualment.

Pàgina amb la litografia de l'Ecce Homo de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821 protagonista d'aquest apunt

Però, sota d’aquest aspecte de llibre amb il·lustracions maldestres s’amaga tota una aventura que es va iniciar a finals del s. XVIII i que arribà a Espanya a principis del s. XIX. El mateix terme d’incunable litogràfic s’aplica de manera diferent en els diversos països on es va introduir la litografia ja que no ho va fer en el mateix moment arreu. A Espanya es posa el límit d’aquesta incunabila l’any 1825 que és la data en què s’acaba el privilegi d’explotació d’aquest invent per part de la impremta d’Antoni Brusi. Les dates, ja ho sabem, són relatives, però ens ajuden a estereotipar uns esdeveniments i a entendre’ns.

En la xilografia i la calcografia l’artesà grava la fusta o la planxa metàl·lica per traduir el dibuix que un artista ha dissenyat prèviament. En canvi, en la litografia la superfície plana (una pedra calcària polimentada) admet el traç directe, ja que és el greix del llapis litogràfic el que reté la tinta, i per tant és l’artista mateix qui dibuixa directament sobre la superfície que després s’entinta per imprimir. A més, la pedra litogràfica pot ser netejada i tornada a utilitzar tantes vegades com calgui a diferència de la fusta o el metall (normalment coure) que queda gravat i no és reciclable.

Ecce Homo de l’edició només llatina de l’Oficio de la Semana Santa amb un format més estret i també editada el 1821.

Per aquests motius hom considera aquesta nova tècnica una revolució de transició ja que és un pas intermedi entre les tècniques artesanes (xilografia i calcografia com a gravats de traducció) i les tècniques industrials fotomecàniques posteriors, que aporten la reproducció exacte de l’original de l’artista per mitjà de procediments químics com la fotografia que serà l’altre gran revolució de la impremta en ple s. XX.

Els orígens de la litografia a Espanya són diversos perquè els primers espanyols que la utilitzaren ho feren a l’estranger i d’altres ho feren de manera experimental a l’interior de les nostres fronteres o amb una certa protecció oficial. Així, doncs, noms com Carles Gimbernat, Bartomeu Sureda, Josep March, Jose María Cardano, Cristòfol Montiu, Fidel Roca, Francisco Goya (als 73 anys dibuixà el seu esplèndid aún aprendo) foren els pioners de facto de la nova tècnica de reproducció d’imatges... i El Real Establecimiento Litográfico, fundat el 1819, i la Reial Junta de Comerç de Catalunya ho foren sempre des del pla institucional i oficial. Però fou Antoni Brusi qui per primera vegada i com una iniciativa privada, arriscant el seus diners, consolidà -dintre de la seva impremta- el primer establiment privat dedicat a la litografia.

Pàgina amb la litografia de l'entrada a Jerusalem de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821 protagonista d'aquest apunt

El 27 d’octubre de 1819 Domènec Obiols i Godefroy Engelmann (germà de l’inventor de la nova tècnica) signaren un contracte de cessió de tecnologia litogràfica que el 20 de gener del 1821 fou subrogat per Antoni Brusi, substituint l’esmentat Obiols en tots els drets i obligacions. Malgrat que es coneixen dos llibres impresos per Brusi el 1819 (El subterraneo i Alejo o la casita en los bosques) que porten litografies es podrien considerar més aviat assajos no gaire ben resolts, per manca de recursos tècnics i de personal especialitzat.

Malgrat aquest cert garbuix de dates hem de considerar que la impremta d’Antoni Brusi entrà en el món de la litografia el 1820 de la mà de l’il·lustrador francès (molt mediocre!) Louis Vuillaume que fou enviat per Godefroy Engelmann per tal d’activar la nova aventura d’Antoni Brusi. Així, doncs, aquest artista francès fou el primer en treballar litografies a Barcelona de manera comercial.

Pàgina amb la litografia de la Crucifixió de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821 protagonista d'aquest apunt

Antoni Brusi fou un impressor que tingué èxit gràcies, en part, a la Guerra del Francès (1808-1814), ja que com a liberal es posicionà a favor de Ferran VIIè i de la Constitució de Cadis, el que provocà que la seva impremta fos itinerant i publiqués llibres i diaris en contra de l’ocupació francesa. Acabada la guerra, rebé la seva recompensa i, per exemple, se li cedí la publicació del Diari de Barcelona (l’únic que es pogué editar a Barcelona durant uns quants anys).

Pàgina amb la litografia de la caiguada en el Via Crucis de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821, protagonista d'aquest apunt

Per això no és d’estranyar que durant el Trienni liberal (1820-1823) se li concedís el privilegi de l’explotació comercial, en exclusiva, del nou invent de la litografia. Curiosament, però, la seva ideologia liberal és el que motivà que
Ferran VIIè, després de restituir l’absolutisme i anul·lar tots els decrets i privilegis atorgats durant el Trienni liberal, no li renovés el privilegi d’exclusivitat i el 1825, després d’un plet d'Antoni Monfort, declarés la litografia com a indústria lliure i sense cap mena de protecció oficial.

Així, doncs, el període d’exclusivitat fou curt però permeté consolidar a Espanya una indústria gràfica que tindria un gran ressò posterior, ja que Antoni Brusi publicà amb aquesta tècnica una gran varietat d’impresos, des de fulletons comercials, llibres tècnics, novel·les, estampes devocionals i civils, plànols i mapes diversos i llibres religiosos.

Portada tipogràfica de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821 protagonista d'aquest apunt

Cal destacar dues etapes en aquest període d’incunabilitat litogràfica, la d’Antoni Brusi mateix que durà fins el 27 d’octubre del 1821 (data de la seva mort a causa de la febre groga que feu estralls a Barcelona) i la de la seva vídua, Eulàlia Ferrer, fins el 1825 en què perdé la exclussivitat. La vídua dirigí la impremta fins el 1838 quan el fill d’ambdós, Antoni Brusi i Ferrer, s’ocupà de la impremta familiar. És curiós i molt significatiu que a la tomba d’Antoni Brusi, al Cementiri del Poble Nou, figura com un fet destacable que fou l’introductor de la litografia a Espanya i, en canvi, no s'esmenta que dirigí el Diari de Barcelona, per exemple.

 Enquadernació i guardes interiors de l’Oficio de Semana Santa...

Durant el primer període de la impremta litogràfica s’imprimí el títol que analitzarem avui, l’Oficio de la Semana Santa, y de Semana de Pascua. En latín y castellano con varias notas, traduït pel Dr. Josep Rigual, canonge de l’església parroquial de Santa Anna de Barcelona. El llibre és un devocionari bilingüe (llatí-castellà) per seguir la litúrgia de la Setmana Santa (i entendre el que es deia, ja que tot era en llatí). Aquest petit llibre, amb una enquadernació seriada prou decent i amb guardes interiors de paper marbrat, fou editat en format de quart (15  x 11 cm.) i és un bon exemple del que significaren els dificultosos inicis de la litografia a Espanya.

Exlibris manuscrit de Simón de Oñate, en el qual relaciona que D. Bonifacio Losantos -auditor de la Numenclatura Española y del Consejo de S. M.- li va subministrar aquesta Semanilla el 1832 i portada amb els símbols de la Passió litografiada, en la qual consta la signatura: L. Vuillaume lo grabó sobre la piedra

El llibre fou destinat a la venda fora del Principat, com ho demostra el fet que els pocs exemplars que se'n conserven en biblioteques públiques són fora de Catalunya. Reforça aquesta idea el fet que l’exemplar que presento el vaig comprar a Astúries i conté un exlibris manuscrit que ens parla d’un tal Simón de Oñate i la seva família. Els textos manuscrits ens permeten seguir el destí d’aquest exemplar des del 1832 (quan fou subministrat per D. Bonifacio Losantos -auditor de la Numenclatura Española y del Consejo de S. M. al primer propietari registrat) fins el 1895, quan Marcos de Oñate relaciona la mort del seu pare Francisco de Oñate, després de la qual aquest llibre passa ser propietat seva. Curiosament, en totes aquestes inscripcions s’anomena el llibre com a Semanilla de manera molt natural, per la qual hem de considerar que aquest fou el nom popular d’aquest tipus de devocionari, que tingué una àmplia difusió en els segles XVIII i XIX.

Exlibris manuscrits amb els diversos propietaris de la família Oñate des del 1832 al 1895

En el llibre hi ha sis estampes litogràfiques (una portada decorada amb els símbols de la Passió i els episodis següents: entrada a Jerusalem, pregària a l’hort de Getsemaní, Ecce Homo, caiguda en el Via Crucis i Crucifixió) de les quals només la portada està signada amb la llegenda de L. Vuillaume lo grabó sobre la piedra. La resta d’estampes se li haurien d’atribuir per raons estilístiques. Són uns gravats molt rústecs i maldestres, sense gaire gràcia a no ser que ens agradi el naïf (com és el meu cas...), que copien uns models iconogràfics anteriors fil per randa i que intenten copiar els traços d’un gravat calcogràfic. Labarta opinà, creiem que encertadament, que Vuillaume fou contractat com a impressor i que, una vegada a Barcelona, es trobà que hagué d’exercir d’improvisat litògraf, el que explicaria la baixa qualitat de la seva obra gràfica.

Pàgina amb la litografia de l'oració de l'hort de Getsemaní de la Semanilla bilingüe d'Antoni Brusi del 1821 protagonista d'aquest apunt

Des del punt de vista tècnic, Lluís Labarta (litògraf i gendre d’Eusebi Planas) ens explica les dificultats amb què es trobaren els primers litògrafs, ja que havien de treballar dibuixant ab la pedra ajeguda, sostenint entre las dents, per medi de una beta, una placa circular de cartulina, perque l’alé no humitjés la pedra, tenint lo llápis en pesat lapissero de llautó y los brassos y lo cos plegats sobre una post de fusta, á distancia de la pedra; es clar que’en tals condicions sols podían fer lo que feyan , y gracias; s’entent, en quant al procediment, que en lo relatiu á las condicions d’artista de cada un d’ell res tenían que vèure ab la part técnica. Tenint presentas aquestes deduccions es com nos espliquem la pobresa y mansuetut dels trevalls en litografía executats á Barcelona fins casi be la segona meytat d’aquèt sigle [s. XIX].

Comparativa de l’escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem de les quatre edicions que coneixo d'incunables litogràfics, i que demostra, per petits detalls, que són tiratges litogràfics diferents:

a Edició del 1821
b Edició estudiada en aquest apunt
c Edició només llatina i més estreta també del 1821
d Full de prova conservat a la BNC i reproduït del llibre de R.M. Subirana del qual no es coneix cap edició.

A més, hem de creure que les primeres pedres litogràfiques que tingué la impremta Brusi no havien de ser de gaire qualitat i que el sistema es desenvolupava amb molts problemes. Això explicaria que hi hagués més d’una versió de cadascun dels títols que s’editaren en aquell moment. Per exemple, coneixem tres versions d’aquesta Semanilla -amb petites variacions, però que són suficients per veure que són tiratges diferents- del mateix format i del mateix any, el que significa que s’hagueren de fer i refer les litografies com a mínim tres vegades, per no parlar de les sis vegades que Jordi Estruga ha localitzat de l’obra de las Las Noches de Santa Maria Magdalena publicada en les mateixes circumstàncies.

 Proves d’impremta -abans d’intercalar i d’enquadernar- que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya per donatiu de Serra i Boldú. La primera correspondria a un Oficio de Semana Santa com el que relacionem en aquest apunt i la segona a un Oficio de Semana Santa en la versió només llatina i de format més allargat que el que descrivim . Aquestes dues proves demostren que la pedra litogràfica era de foli i que els dibuixos després eren cisellats per intercalar-los. (Fotografia a partir del llibre de Rosa Maria Subirana)

Els fulls que Serra i Boldú donà a la Biblioteca Nacional de Catalunya, que són unes proves d’impremta d’aquestes Semanillas, demostren que -com ja passava en el gravat calcogràfic- les il·lustracions s’estampaven totes juntes en una sola pedra litogràfica i que després se cisellaven abans d’intercalar-les en el lloc oportú del llibre i fer l’enquadernació.

Planxa de coure (23 x 17 cm.) -amb els gravats calcogràfics d'una Semanilla posterior a la introducció de la litografia- de la impremta d’A. Sierra i March, gravada al burí per Amill el 1836.

Les dificultats tècniques i estilístiques inicials de la litografia, a més de diversos problemes d’infraestructura que la nova tècnica comportava per a les impremtes, van fer que aquesta nova tipologia de reproducció gràfica convisqués durant un llarg període amb la tècnica calcogràfica. Ho corrobora el fet que existeixin una gran quantitat de Semanillas, amb gravats calcogràfics, impreses amb posterioritat a 1825, com demostra una planxa de coure gravada per Amill per a la Semanilla de l’impremta d’A. Sierra i March, el 1836.

Com veieu, he aprofitat aquestes dates per relatar-vos el via crucis que patí la impremta Brusi amb la introducció de la litografia a Espanya. Així, doncs, bona i merescuda Pasqua.

BIBLIOGRAFIA

ESTRUGA, JORDI. Els orígens de la litografia a Espanya, influencia catalana a “Anuario de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1995-1996”. Barcelona, Asociación de Bilbiófilos de Barcelona, 1998.

LABARTA, LLUÍS. Eussebi Planas y la litografía a Barcelona a “Revista Gràfica”. Barcelona, 1900. pp. 65-67

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. Els orígens de la litografia a Catalunya. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. El gravat i les arts del llibre a “Art de Catalunya. Volum 10”. Barcelona, Edicions l’Isard, 2000.

VÉLEZ, PILAR. La revolució litogràfica. De l'home gravador a l'home gràfic a "Locus Amoenus" nº 8. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007.