Un llibre tàmil de palma, l'estètica pura del llibre

A la Maribel, la Marta, la Núria i el Santi, per tenir més paciència que un sant viatjant amb un bibliòfil.

Jo que no sóc científic però que em fascina el món de les ciències naturals i de la resta de ciències descriptives, fa temps que vaig sentir una teoria sobre el disseny biològic funcional segons la qual per a una funció concreta tots els éssers vius, malgrat siguin molt diferents, desenvolupen una solució orgànica semblant. Així doncs, segons aquesta teoria, l’ull d’una mosca i l’ull humà aparentment no tenen res a veure, però formalment i per vies evolutives molt distants han arribat a una forma paral·lela per dur a terme una mateixa funció.

Això ve a tomb, encara que no ho sembli, en parlar del món del llibre i els suports per a l’escriptura. Si no tenim en compte l’epigrafia i altres rareses puntuals com ara les tauletes d’argila dels mesopotamis, la resta del món ha buscat -des de llocs molt distants tant cronològicament com geogràfica- un suport per a l’escriptura que fos flexible, poc pesant i fàcilment transportable. Així, la humanitat ha inventat el papir a Egipte, el paper a la Xina, el pergamí a Grècia, el paper mate a Amèrica... i al Sud-est asiàtic els llibres de fulles de palma que és el que presento avui per celebrar Sant Jordi.

D’aquest llibre poques coses en sé. El vaig comprar aquest estiu farà 14 anys a Mahabalipuram (en tàmil மகாபலிபுரம்) a l’estat de Tamil Nadú de la costa Sud-Oriental de l’Índia. Està escrit en tàmil i, segons sembla, és un llibre religiós, amb algun text sagrat de l’hinduisme. No vaig poder refrenar l’ímpetu de comprar un llibre d’aquestes característiques, malgrat saber que mai no el podré arribar a llegir. Més que en cap altra ocasió, la visió del llibre com a objecte estètic va ser superior a la utilitat intrínseca del llibre. Suposo que això deu ser l’essència del bibliòfil...

Aquest tipus de llibre el podem trobar per tot el Sudest asiàtic (sud-est de l’Índia, Cambotja, Sri Lanka, Birbàmina, Sud-oest de Xina...) on es va inventar cap el s. VI aC. malgrat que no es conserva cap exemplar tan reculat. Els primers exemplars conservats daten del s. I malgrat que el normal és que tinguin com a màxim una antiguitat de 3 a 4 segles. La fragilitat del material dificulta la conservació d’exemplars més antics. A la zona Nord-oest de l'Índia i Nepal es deixà d'utilitzar perquè va ser substituït pel paper que portaren els musulmans. En canvi, al Sud-est de l'Índia la malfiança dels brahams vers els musulmans va fer que tingués una continuïtat gairebé fins els nostres dies. Va ser cap al s. XVII quan a Occident van arribar les primeres notícies sobre aquests llibres que en francès anomenen ôle o olle nom que prové directament de la paraula tàmil ôlei que vol dir fulla de palma.

D’entre les 2.500 espècies de palmeres que es coneixen només unes poques són aptes per convertir-ne les fulles en fulls útils per a l’escriptura, com són la lataner (Corypha Lecomtei), la talipot (Cprypha umbraculifera) o la palma de sucre (Borassus flabellifer L.) ja que es necessita una fulla llarga, prou forta, suau i lleugera, a més de ser gravable fent-hi incisions amb un punxó o una eina de tall. En ser d'origen vegetal els budistes i hinduistes no tenien problemes religiosos com els tindrien amb el pergamí. Els fulls que se n’obtenen poden arribar a tenir uns 60 cms. d’amplada i 6 cm. de llargada, malgrat que els més usuals són els de 25 cm. d’amplada, que són més manipulables, com aquest.

El procés de confecció d’aquests fulls és una mica complex però resumint podem dir que les fulles de palmera han d’estar a sol i serena uns quants dies, se les ha de bullir en aigua d’arròs, de cinc-centes en cinc-centes i premsar-les ben premsades. Després s’han d’enfornar, per evitar que els microorganismes les facin malbé, i netejar-les amb sorra seca...  per acabar es tallen totes iguals, perquè els fulls del llibre tinguin tots el mateix format. Si voleu gaudir d'unes bones fotografies de com es fa encara aquest procés us recomano aquesta pàgina.

Una vegada fetes totes aquestes operacions, l’escriba -amb un punxó de punta metàl·lica que pot portar una petita navalla a l’altre extrem per acabar de retocar, esborrar...- escriu el text sense veure gaire bé el resultat. No serà fins que agafi pols de sutge i el refregui pel full de palma perquè s’infiltri dintre dels solcs que ha fet el punxó que hom podrà llegir el que hi ha escrit.

Les tapes es componen de dues taules de fusta de les mateixes dimensions dels fulls. El relligat, i mai tant ben dit, es du a terme amb un sistema complex que es compon d’un cordó fi que enllaça tots els fulls del llibre, dos forats -tres en els casos dels llibres més allargassats-, un bastonet de la mida del gruix total del llibre i un cordill més gruixut que el primer i llarg, que penja del bastonet.

Els forats són als fulls i les tapes, de manera que el bastonet -passat per un dels forats- traspassa tot el llibre, fixa els fulls i aconsegueix mantenir el llibre tancat i sense mobilitat, ja que el cordó que penja del bastonet embolica el llibre fent-hi diverses voltes. Per l’altre forat hi passa el cordó prim, que és una mica més llarg que el llom del llibre, i que està subjectat amb un nus a banda i banda de les tapes-. És el que permet que, quan traiem el bastonet per obrir el llibre i veure les pàgines, els fulls no s’escampin ni es desordenin, ja que estan tots units.

Els fulls, que com hem dit són independents ja els uneix només el cordill i el bastonet, porten la numeració a l’angle esquerre del vers dels fulls. Gràcies a aquest fet podem deduir que el present llibre en algun moment ha estat tret de la relligadura i remogut perquè la numeració marginal ens apareix per trams en un altre angle. També trobem pàgines en blanc enmig del llibre quan aquestes sempre se situaven a l’inici i al final del llibre per preservar així les primeres pàgines i les darreres.

Aquests llibres, sempre manuscrits i normalment de contingut religiós, es van deixar de fabricar a mitjan s. XX per la facilitat de producció que permetien el paper i, sobretot, la impremta. En l’actualitat només en llocs molt remots -i en alguns monestirs de monjos nostàlgics- se’n continuen fabricant, però sempre amb una producció mínima.

Bon Sant Jordi.

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. L’aventure des écritures. Matières et formes. Paris, Bibliothèque nationale de France, 1998.