dilluns, 19 d’abril de 2010

Un llibre tàmil de palma, l'estètica pura del llibre

A la Maribel, la Marta, la Núria i el Santi, per tenir més paciència que un sant viatjant amb un bibliòfil.

Jo que no sóc científic però que em fascina el món de les ciències naturals i de la resta de ciències descriptives, fa temps que vaig sentir una teoria sobre el disseny biològic funcional segons la qual per a una funció concreta tots els éssers vius, malgrat siguin molt diferents, desenvolupen una solució orgànica semblant. Així doncs, segons aquesta teoria, l’ull d’una mosca i l’ull humà aparentment no tenen res a veure, però formalment i per vies evolutives molt distants han arribat a una forma paral·lela per dur a terme una mateixa funció.


Això ve a tomb, encara que no ho sembli, en parlar del món del llibre i els suports per a l’escriptura. Si no tenim en compte l’epigrafia i altres rareses puntuals com ara les tauletes d’argila dels mesopotamis, la resta del món ha buscat -des de llocs molt distants tant cronològicament com geogràfica- un suport per a l’escriptura que fos flexible, poc pesant i fàcilment transportable. Així, la humanitat ha inventat el papir a Egipte, el paper a la Xina, el pergamí a Grècia, el paper mate a Amèrica... i al Sud-est asiàtic els llibres de fulles de palma que és el que presento avui per celebrar Sant Jordi.



D’aquest llibre poques coses en sé. El vaig comprar aquest estiu farà 14 anys a Mahabalipuram (en tàmil மகாபலிபுரம்) a l’estat de Tamil Nadú de la costa Sud-Oriental de l’Índia. Està escrit en tàmil i, segons sembla, és un llibre religiós, amb algun text sagrat de l’hinduisme. No vaig poder refrenar l’ímpetu de comprar un llibre d’aquestes característiques, malgrat saber que mai no el podré arribar a llegir. Més que en cap altra ocasió, la visió del llibre com a objecte estètic va ser superior a la utilitat intrínseca del llibre. Suposo que això deu ser l’essència del bibliòfil...


Aquest tipus de llibre el podem trobar per tot el Sudest asiàtic (sud-est de l’Índia, Cambotja, Sri Lanka, Birbàmina, Sud-oest de Xina...) on es va inventar cap el s. VI aC. malgrat que no es conserva cap exemplar tan reculat. Els primers exemplars conservats daten del s. I malgrat que el normal és que tinguin com a màxim una antiguitat de 3 a 4 segles. La fragilitat del material dificulta la conservació d’exemplars més antics. A la zona Nord-oest de l'Índia i Nepal es deixà d'utilitzar perquè va ser substituït pel paper que portaren els musulmans. En canvi, al Sud-est de l'Índia la malfiança dels brahams vers els musulmans va fer que tingués una continuïtat gairebé fins els nostres dies. Va ser cap al s. XVII quan a Occident van arribar les primeres notícies sobre aquests llibres que en francès anomenen ôle o olle nom que prové directament de la paraula tàmil ôlei que vol dir fulla de palma.


D’entre les 2.500 espècies de palmeres que es coneixen només unes poques són aptes per convertir-ne les fulles en fulls útils per a l’escriptura, com són la lataner (Corypha Lecomtei), la talipot (Cprypha umbraculifera) o la palma de sucre (Borassus flabellifer L.) ja que es necessita una fulla llarga, prou forta, suau i lleugera, a més de ser gravable fent-hi incisions amb un punxó o una eina de tall. En ser d'origen vegetal els budistes i hinduistes no tenien problemes religiosos com els tindrien amb el pergamí. Els fulls que se n’obtenen poden arribar a tenir uns 60 cms. d’amplada i 6 cm. de llargada, malgrat que els més usuals són els de 25 cm. d’amplada, que són més manipulables, com aquest.



El procés de confecció d’aquests fulls és una mica complex però resumint podem dir que les fulles de palmera han d’estar a sol i serena uns quants dies, se les ha de bullir en aigua d’arròs, de cinc-centes en cinc-centes i premsar-les ben premsades. Després s’han d’enfornar, per evitar que els microorganismes les facin malbé, i netejar-les amb sorra seca...  per acabar es tallen totes iguals, perquè els fulls del llibre tinguin tots el mateix format. Si voleu gaudir d'unes bones fotografies de com es fa encara aquest procés us recomano aquesta pàgina.


Una vegada fetes totes aquestes operacions, l’escriba -amb un punxó de punta metàl·lica que pot portar una petita navalla a l’altre extrem per acabar de retocar, esborrar...- escriu el text sense veure gaire bé el resultat. No serà fins que agafi pols de sutge i el refregui pel full de palma perquè s’infiltri dintre dels solcs que ha fet el punxó que hom podrà llegir el que hi ha escrit.


Les tapes es componen de dues taules de fusta de les mateixes dimensions dels fulls. El relligat, i mai tant ben dit, es du a terme amb un sistema complex que es compon d’un cordó fi que enllaça tots els fulls del llibre, dos forats -tres en els casos dels llibres més allargassats-, un bastonet de la mida del gruix total del llibre i un cordill més gruixut que el primer i llarg, que penja del bastonet.


Els forats són als fulls i les tapes, de manera que el bastonet -passat per un dels forats- traspassa tot el llibre, fixa els fulls i aconsegueix mantenir el llibre tancat i sense mobilitat, ja que el cordó que penja del bastonet embolica el llibre fent-hi diverses voltes. Per l’altre forat hi passa el cordó prim, que és una mica més llarg que el llom del llibre, i que està subjectat amb un nus a banda i banda de les tapes-. És el que permet que, quan traiem el bastonet per obrir el llibre i veure les pàgines, els fulls no s’escampin ni es desordenin, ja que estan tots units.


Els fulls, que com hem dit són independents ja els uneix només el cordill i el bastonet, porten la numeració a l’angle esquerre del vers dels fulls. Gràcies a aquest fet podem deduir que el present llibre en algun moment ha estat tret de la relligadura i remogut perquè la numeració marginal ens apareix per trams en un altre angle. També trobem pàgines en blanc enmig del llibre quan aquestes sempre se situaven a l’inici i al final del llibre per preservar així les primeres pàgines i les darreres.

Aquests llibres, sempre manuscrits i normalment de contingut religiós, es van deixar de fabricar a mitjan s. XX per la facilitat de producció que permetien el paper i, sobretot, la impremta. En l’actualitat només en llocs molt remots -i en alguns monestirs de monjos nostàlgics- se’n continuen fabricant, però sempre amb una producció mínima.

Bon Sant Jordi.

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. L’aventure des écritures. Matières et formes. Paris, Bibliothèque nationale de France, 1998.

30 comentaris:

  1. m'ha semblat molt curiosa la forma d'escriure'l, sense veure'n automàticament el resultat. Cal suposar que les errades devien ser nombroses. Una raresa esplèndida pels malalts de la cosa, merci :)

    ResponElimina
  2. Aquest any, palmeres enlloc de roses. Bon Sant Jordi, Galde!

    ResponElimina
  3. Siempre he estado tentado de comprar algun ejemplar tamil por internet. Aunque, como dices, nunca conseguiría leerlos, su estética es fascinante, tanto por el soporte como por su extraña caligrafía. También me fascinan los manuscritos coptos en lengua ge'ez y los rollos hebreos de la torah. Ejemplos de la diversidad en el mundo del libro.

    Feliz Sant Jordi.

    ResponElimina
  4. Curiós! I amb un margalló no es podria fer? :) La diversitat de materials que ens estàs mostrant confio que tindrà el seu zenit en algun pillow book que deus guardar dissecat en algun armari...

    Molt bona diada, Pisco!

    ResponElimina
  5. Galderich, me pasa como a ti, me pierde la estética, y sólo por lo bonitos que son ya me los compraría y me encantaría hacer alguno.
    En realidad no es difícil, sólo tendría que averiguar si las palmeras de enfrente son las idóneas...
    Es curioso pero prácticamente son un tipo de ingenio similar al abanico, un artilugio que me fascina como tal, y no me extrañaría que los usaran a la vez para hacer correr el aire mientras rezan.
    Aquí en occidente, en cambio, no se utilizaban los abanicos para, además, leer, sino para ligar.
    Y es que siempre hemos sido mucho más frívolos y materialistas que los asiáticos, que parece que tengan una pata aquí y otra en en el éter, o cielo, o llámenlo como lo llamen...
    Muy interesante tu entrada, gracias por ilustrarnos.

    ResponElimina
  6. Estic de "pasta de boniato", una mezcla por mi ignorancia, por lo fascinante de este formato, o por la envidia que siento por tener lo que tienes tu entre manos.Mecachis en La Habana que precióssss, ale , vatja comentari ¡¡¡

    ResponElimina
  7. Allau,
    Aquest any les palmeres se'n portaran la palma! Només cal que algú de màrqueting s'ho proposi...

    ResponElimina
  8. Lamberto,
    La fascinació per altres maneres de concebre el llibre és el que ens atrapa malgrat no poder-los llegir. Però l'estètica és això, encara que no l'entenguem!

    ResponElimina
  9. Gazo,
    Un margalló és massa petit i un pillow book... què més voldria! És curiós com aquesta pel·lícula d'en Peter Greenaway em va atrapar. I encara no s'ha publicat en DVD!

    ResponElimina
  10. Pombolita,
    La fotografia del llibre en format vano que tant et sedueix l'he feta així per raons estètiques. Ells els llegeixen com nosaltres, passant els fulls de manera horitzontal... ;-(
    Malgrat tot la teva idea és molt suggerent i alguna cosa hi ha en tot això!
    Quan vulguis fem l'assalt del jardí a buscar la fulla de palma!

    ResponElimina
  11. Glòria,
    De "pasta de palma" amb aquest format! És una manera molt curiosa d'aconseguir tenir tots els fulls ordenats sense problemes.

    ResponElimina
  12. Xavier,
    Sistemàticament l'he anat demanant al FNAC i sempre em deien que no havia sortit. Ara feia temps que no hi anava... gràcies!

    ResponElimina
  13. Suposo que al pròxim escrit ens tindràs preparada una tauleta romana, com les de l'Astèrix... :-)

    Ets un pou de sorpreses!

    ResponElimina
  14. Muy afortunada y bella adquisición. Es de ese tipo de piezas que a todos nos gustaría tener.
    ¡La bibliofilia acompaña incluso durante las vacaciones!

    Saludos.

    ResponElimina
  15. Víctor,
    Les taules dels romans eren de fusta i cera, materials que no poden arribar fins els nostres dies... suposo!

    ResponElimina
  16. Marco Fabrizio,
    És curiós l'atractiu que tenen aquests llibres (que podríem dir exòtics) sobre nosaltres. És potser l'admiració vers allò que ens sembla diferent o vers allò que són solucions alternatives al que tenim vist.
    I naturalment, quan hom viatja, mai ha de deixar de tenir els ulls oberts!

    ResponElimina
  17. Galderich
    Muy interesante tu entrada.
    El oriente con su cultura es siempre un fascino para nosotros.
    Su filosofía muy característica es un desafío para nuestra forma de ver el mundo.
    Esto ejemplar nos hace conocer otra forma de suporte de escrita, la cual por si muy especial, y una extraña belleza para nuestros cánones.
    Te felicito por esto bello ejemplar
    Saludos.

    ResponElimina
  18. Molt interessant el format i material d'aquest llibre. És veritablement una joia. Gràcies.

    ResponElimina
  19. Rui,
    La paraula "cànnons" és potser la que marcaria aquesta diferència estètica que tant ens atrau i que tant ens remet al món oriental i a les lectures apassionades que hem tingut d'ell.

    ResponElimina
  20. Avui toca desitjar-te un bon dia de Sant Jordi i qualsevol llibre s'ho mereix, bé millor si és un bon llibre. Salut.

    ResponElimina
  21. ¡Feliz día del libro!

    Disfruta de la lectura

    Saludos desde Philobiblion

    ResponElimina
  22. Lucrècia,
    Gràcies pel regal i per pensar en mi. El faré circular via email.

    ResponElimina
  23. Alberto,
    En un dia com avui més que mai a disfrutar del contingut i del continent!

    ResponElimina
  24. Un llibre preciós...; i que em dona moltes idees.
    Recordo haver fet un llibre de roure (amb laminat de roure) i que vaig relligar, també, amb uns traus i uns cordills...
    Bon Sant Jordi!

    ResponElimina
  25. Girbén,
    Donar-te idees... però això és impossible en un cervell que bull constantment d'idees!
    Sobre el llibre de roure... només te'n recordes o el tens localitzable?

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols