Ventures i desventures del Virolai de Montserrat (1880)

A en Jaume Puyol i na Núria Martí, in memoriam.

Ja fa unes setmanes vaig publicar un apunt sobre un llibre de partitures musicals que contenia diversos tipus de músiques, si bé hi havia sobretot músiques ballables, interpretades durant del carnaval de Barcelona al Gran Teatre del Liceu. Ja vaig dir llavors que també n’hi havia algunes, no gaires, de clàssiques. Entre les partitures no carnavalesques n’hi havia una que sorprenia molt de trobar en el recull: el Virolai de Montserrat. Desconeixo què feia una partitura de caire religiós enmig d’un recull de música de ball, quan els criteris morals de l’època trobaven que ball i devoció feien de mal barrejar, com ens mostra un text del bisbe de l’Habana i confessor de la reina Antoni Maria Claret en el seu llibre La llave de oro: joven que vas bailando, al infierno vas andando.

Aquesta carambola ha fet que ara que es compleixen els 130 anys de la primera interpretació del Virolai, hagi volgut comprovar si, com jo intuïa, aquesta partitura correspon a la primera edició conjunta de lletra i música de l’himne. Des del monestir em comuniquen que no se sap quina fou la primera edició, però que aquesta és de les primeres.

La pregunta, però, és: com pot ser que una peça clau dintre de l’imaginari col·lectiu català pugui tenir uns inicis enigmàtics i mal coneguts? La resposta és fàcil però bastant sorprenent: que el Virolai sigui un símbol de Catalunya és una cosa molt posterior al seu naixement i en el seu moment va caure força ràpidament en l’oblit o gairebé. És més, va provocar una polèmica perquè hom considerà que no tenia les característiques adients i la qualitat esperada per esdevenir, tal com es pretenia, en un hit popular entre els moviments catòlics catalans o directament entre els catalans fossin creients o no gaire.

Per entendre el context en què va néixer el Virolai i la transcendència que ha acabat tenint, cal saber una mica la història del monestir en els segles XIX i XX. El monestir de Montserrat fou incendiat per les tropes napoleòniques el 1811, el 1835 fou desamortitzat, saquejat i tornat a incendiar. La vida monàstica, però, hi tornà el 1844 de forma independent de la congregació benedictina de Valladolid de la qual havia depès des del s. XV. Aquest fet va comportà un gir respecte a la dinàmica castellanitzadora que havia tingut en els darrers tres cents anys. Aprofitant la restauració i la nova dinamització del monestir el canonge Jaume Collell (el mateix que volgué reelaborar El llibre dels bons amonestaments d’Anselm Turmeda) intentà potenciar el monestir de Montserrat com a símbol de Catalunya, seguint les tesis del bisbe Torres i Bages, el de Catalunya serà cristiana o no serà. El projecte més clarament catalanitzador es portà a terme sota el guiatge de l’abat Miquel Muntades (1858-1885).

Ideològicament, Jaume Collell estava enfrontat al catolicisme ultraconservador militant espanyolista, capaç de proferir consignes com ara: Ruja el infierno/ brame Satán,/ la fe en España/ no morirá. Així, doncs, en part per distanciar-se d’aquesta mena de radicalisme, el catolicisme moderat s’identificà amb el catalanisme i per això proposava identificar Catalunya amb la Moreneta perquè Montserrat és lo cor de Catalunya. La fe santa n'ha fet un maravellós temple i l'amor de pàtria n'ha fet símbol de sa grandesa.

Dintre d’aquest projecte es potencià la invenció (paraula eclesiàstica que designa les troballes d’imatges sagrades, ja que en llatí significa descobriment o troballa) de la marededéu de Montserrat que es datà aleatòriament el 27 d’abril del 880, el que permetia celebrar el mil·lenari de la imatge (malgrat que aquesta fos del s. XII). Aquesta cronologia era suposada per l'abat Muntadas en el llibre Montserrat. Su pasado, su presente y su porvenir ó lo que fue hasta su destrucción en el año 1811... (Manresa, 1867). Arran d’aquesta data, doncs, hom organitzà una sèrie d’actes per celebrar el mil·lenari, entre els quals es trobava el concurs que havia d’escollir la música per a un cant a la Mare de Déu, com si es tractés d’un himne o uns goigs, a partir de la lletra de Mn. Cinto Verdaguer.

A la darreria de 1879, el canonge Jaume Collell, Josep Urquinaona -bisbe de Barcelona-, Mn. Cinto Verdaguer i Fèlix Sardà -integrista autor d'El liberalismo es pecado-, es reuniren per plantejar els passos i actes del concurs, amb una estructura semblant a la dels Jocs Florals. En el certamen literari s’havia d'atorgar diversos premis: un a la millor oda a la Verge de Montserrat; el guanyador obtenia una arpa d'or i argent - igual com en els Jocs Florals -, i a la millor llegenda sobre tema montserratí, que guanyà Verdaguer. El certamen musical, per la seva banda, era anunciat a La Veu del Montserrat el 25 de febrer de 1880 amb la publicació del Birolay de Verdaguer. Es convocava un premi a la millor melodía popular á una sola veu, pera que puga ésser cantada pels rumeus que vajan á visitar á la Santíssima Verge en son poétich Santuari. El guardó va consistir en un fluviol d'or amb esmalts.

Ja la forma literària mateixa escollida per Verdaguer -un virolai- denota una mirada centrada en l’antigor, en rescatar un gènere propi dels trobadors i que en aquell moment no era vigent en absolut. L’elecció d’aquesta mena de versos no era una casualitat, ja que l’etapa medieval -trobadoresca- corresponia a un moment d’apogeu del monestir i al marge de la influència castellana posterior que hem explicat al principi. Això sí, en aquell moment el que sí que es coneixia era el virolai que havia recollit el pare Villanueva en el seu Viage literario... que deia:

Birolay de Madona Sancta María.

Rosa plasent, soleyl de resplendor,
Stela lusent, yohel de sanct amor,
Topazis cast, diamant de vigor,
Rubis millor, carboncle relusent.
Lir transcendent, sobran tot altre flor,
Alba jausent, claredat senes fuscor,
En tot contrast ausits li pecador;
A gran maror est port de salvament:
Aygla capdal, volant pus altament,
Cambre reyal del gran Omnipotent,
Perfaytament auyats mont devot xant,
Per tots pyant siatsnos defendent:
Sacrat portal del Temple permanent,
Dot virginal, virtut sobreccellent,
Quel occident quins va tots iorns gaytant,
No puxe tant quens face vos absent.

(VILLANUEVA, JAIME. Viage literario a las iglesias de España. Tomo VII Viage a la Iglesia de Vique. València, Impremta d’Oliveres, 1821)

El compositor guanyador, d’entre la setantena que es van presentar, fou Josep Rodoreda. La seva composició musical, però, no va tenir èxit perquè va compondre una obra massa complexa i no un cant popular, assequible vocalment i d’estructura senzilla. Ell pretenia que la peça tingués un interès harmònic i un ampli perfil melòdic, però el resultat va crear polèmica ja que hom considerava que la música de Rodoreda era massa sofisticada i que no complia amb allò que es necessitava: una música de caire popular, a l’abast de qualsevol persona, perquè tothom la pogués cantar sense problemes. La contestació va ser tanta que fins i tot van circular les partitures de tres altres melodies candidates, en un intent de desbancar la que el jurat havia triat.

Aquesta polèmica va fer que el Virolai caigués en desús després de l’estrena oficial el 25 d’abril del 1880. No s’interpretava cada dia sinó en els actes de gran solemnitat i per tant no podia tenir la popularitat que s’havia pretès inicialment. Creiem, doncs, que el naixement polèmic és el que ha fet que hom desconegui quina fou realment la primera edició conjunta de text i música del Virolai. La partitura que presentem és una de les primeres, estampada per Rafel Guàrdia segurament entre 1880 i 1882, però no se sap del cert si fou aquesta la primera edició, perquè -comptat i debatut- en el seu moment no es donà cap mena de relleu, ni al concurs ni a la peça triada.

No fou fins a principis del s. XX quan hom començà a donar-li importància com a peça musical, més enllà de la funció devocional, per esdevenir una de les músiques que el catalanisme polític utilitzà, ja que en ser un cant religiós podria haver esquivat la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, per exemple. Per això quan Lluís Companys proclamà la República catalana el 6 d’octubre del 1934 sonà el Virolai després de la Santa Espina. Com temps després diria el pare Massot, s'havia inventat una tradició, indestriable de catalanitat, de romanitat, conservadurisme moderat i vitalitat.

D’altra banda la identificació entre Montserrat i pàtria és el que ha valgut al Virolai ser blanc de desmitificacions i ser versionada de manera irònica o fins i tot irreverent, com va passar amb Serge Gainsbourg amb La Marsellesa francesa, Jimi Hendrix amb l'himne nord-americà i els Sex Pistols amb el Déu salvi la reina... Així doncs, entre altres el Virolai també ha estat versionat a la seva manera –respectant lletra i acords musicals- per l’iconoclasta Pau Riba en el seu disc Virus laics.

BIBLIOGRAFIA:

CORTÉS, FRANCESC. Viroli, virolay, birolay... realitat i mite a "Revista Musical Catalana" núm. 266. Barcelona, desembre 2006.