24 mujeres desgraciadas, por qué? (1879) d'Albert Llanes i Apel·les Mestres, les causes de la prostitució en clau humorística

Cada dia estic més enamorat de les exposicions petites que celebren institucions culturals públiques que mostren els materials que conserven -siguin o no considerats cabdals-, o galeries d'art que intenten donar un sentit més enllà del crematístic al material que tenen a la venda i per això el contextualitzen i articulen un discurs social o cultural al seu voltant. Una d'aquestes exposicions és la que podeu veure a Ca l'Ardiaca i que ha organitzat l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona mateix, anomenada Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric. Val la pena passar-hi i poder admirar l'habilitat del gran dibuixant de finals del s. xix i principis del s. xx, no només a través de la impressió sinó també d'obres originals.

Per commemorar aquesta iniciativa avui presentem una petita raresa dels inicis professionals d'Apel·les Mestres. Es tracta d'una obra de curt tiratge de la qual es fan fer dues edicions i que va formar part d'una breu col·lecció a ran de la bona acollida d'un públic restringit però suficient que tingué l'obra. Foren obres de format molt petit (11 x 8 cm.) i poques pàgines, carregades d'aquell humor del s. xix que tant em té captivat, perquè si avui resulten políticament incorrectes, mostren la realitat social del seu moment, amb unes desigualtats que clamen el cel.

L'obra té dos vessants complementaris: el text i la imatge. De la primera part se'n va fer càrrec un dels personatges més populars de la segona meitat del s. xix i que avui ha caigut totalment en l'oblit, l'Albert Llanas. La Barcelona costumista d'aquesta època tenia una sèrie de personatges que li donaren caràcter, que es movien entre la broma i la seriositat en seva feina -ja que rient, rient, retrataven les contradiccions i les misèries de la societat- com foren Serafí Pitarra, Conrad Roure, Eusebi Planas, Inocenci López, Tomàs Padró... i un llarg etcètera que s'acabà amb l'arribada del modernisme i la nova generació de personatges populars que van arraconar els antecedents.

L'Albert Llanas fou un escriptor costumista i més aviat humorístic, però com a personatge popular estava a totes les salses i era protagonista de moltes anècdotes reals o atribuïdes. Per això la seva filla, na Josepa Llanas, va escriure l'any 1934 el llibre de Coses de l'Albert Llanas on les recull i intenta reivindicar-lo davant de l'oblit que començava a patir i per aclarir precisament quines anècdotes eren les que calia atribuir-li. Aquestes històries avui ens poden semblar molt llunyanes, però són el reflex d'aquella època, que ens cal conèixer per poder interpretar un segle tant complex com el del s. xix.

El nostre escriptor amb aquest llibret sarcàstic, irònic i humorístic inicià una sèrie -La Galeria picaresca- en els quals pretenia repassar la vida quotidiana del s. xix a base només de petites frases humorístiques amb el reforç del dibuix. Per tal de complementar aquesta sèrie el, en aquell moment, jove dibuixant Apel·les Mestres hi posà una il·lustració complementària però que reforçava totalment el text.

Estem parlant del 1879 i tècnicament és un moment interessant perquè per a aquest projecte no s'utilitzà la tècnica de la litografia -com era el usual- sinó l'aplicació dels primers fotogravats. En aquesta època s'inicià aquesta tècnica i n'Apel·les Mestres en fou un dels capdavanters, utilitzant-la en les caplletres i altres decoracions per a l'esplèndid i luxós àlbum de La dama de les camèlies (1879) que contrasten amb les cromolitografies d'Eusebi Planas. Aquesta tècnica permetia per primera vegada poder reproduir perfectament el traç espontani de la tinta xinesa del dibuix original i integrar-lo dintre de la pàgina tipogràfica utilitzant la mateixa tècnica d'impressió. Això permeté abaratir costos i cap als anys 90 acabà amb la litografia, que era una tècnica més complexa i que obligava a fer dues tirades sobre el mateix paper, una per al dibuix i una altra per al text.

Diversos autors. Galeria Infantil. Barcelona, Impremta d'Inocenci Lòpez, 1879

Hem de tenir en compte que ja el 1878 Apel·les Mestres va publicar un conte infantil titulat El perro generoso i posteriorment El lobo guardian, sota la direcció d'Inocenci López. Aquests dos contes foren recollits en una anomenada Galeria Infantil publicada el 1879 conjuntament amb dues altres obres, en aquest cas litogràfiques titulades Estudio de la fisonomia signades per LC i després Signos ortográficos, que no va signat però que no seria descartable que fos d'Apel·les Mestres. Amb aquests precedents seria normal que Albert Llanas i Apel·les Mestres s'avinguessin a realitzar aquest projecte que avui comentem.

El general carlí Joan Castells fotografiat per J. Masaguer de Girona (Col·lecció Isidre Rius) 
i el cornut de l'obra Juicio oral por adulterio (1885)

El domini d'Apel·les Mestres en la mestria del dibuix des d'un bon moment queda demostrat en aquest llibret. Els retrats són un autèntic prodigi de retrat psicològic de les diverses dones que ens expliquen com és que han anat a parar a la prostitució. A partir de la frase d'Albert Llanas el nostre dibuixant intenta copsar a través de l'expressió aquestes vint-i-quatre raons per les quals la vida d'una dona podia canviar de manera sobtada d'una posició a una altra. Aquest virtuosisme en el retrat només podia ser assolit per un mestre del dibuix i la tria de l'Apel·les Mestres no va anar desencaminada. L'any 2019, l'Isidre Rius, molt encertadament ens fa notar que el retrat del cornut correspon al general carlí Joan Castells i aquest aspecte ens porta a enriquir la visió d'aquesta sèrie també com a mirada irònica vers els conciutadans de l'època. No hem de descartar que alguns d'aquests magnífics retrats tinguin el seu equivalent en persones de carn i osos.

La intenció d'aquests llibrets era la de fer una mirada humorística al món del s. xix, per la qual cosa ens aporta molta informació sociològica del moment. Com Albert Llanas mateix va dir en un d'aquests llibrets: aqueixa publicacioneta porta per objecte:

Distreurer als enrederits de salut ó de diners.

Fer somriurer á la gent seria, que no passa mal-de-caps.

Y hasta fer riurer als que, com á nosaltres, Deu ha distingit, concedintlos rialla expontánea.

Si logrém tot aixó, encara que la venta no 'ns produehixi lo que 'ns costa la tirada, nos donarém per satisfets; y ben satisfets.

Albert Llanas i Apel·les Mestres. Juicio oral por adulterio (1885)

El tiratge havia de ser bastant curt, ja que eren llibrets més de divertimento -a la manera de les historietes i la literatura frívola- que de literatura transcendental. Aquesta és potser la gràcia i la contundència dels llibrets que s'iniciaren amb aquestes 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? A més d'aquest llibret consta en propaganda que hi havia en premsa per a la "Galeria picaresca" una altra sèrie de llibres: 24 viudas reincidentes..., 24 mujeres divorciadas ¿Porqué?, 24 niñas casaderas i 24 donzellas cesantes ¿Porqué?. 

 24 viudas reincidentes... d'Albert Llanas i J. Comelerán. Barcelona, 1879

D'aquests llibrets només hem localitzat el de 24 viudas reincidentes... -de qui sembla que se'n va fer dues edicions- i els altres estan encara per localitzar.  La publicitat de tota aquesta "Galeria Picaresca" apareguda en la primera plana de l'11de gener del mateix 1879 a "La Imprenta" corroboraria la seva publicació. El que sí es publicà -del que hem trobat dues edicions- dintre aquesta "Galeria picaresca", però ja el 1885, fou Un adulterio en juicio oral. El fet que 24 viudas reincidentes... fos il·lustrat per J. Comelerán podria indicar que no tota la sèrie fou il·lustrada per Apel·les Mestres com podria semblar i comentarem més endavant.

La idea inicial era publicar-los cada quinze dies i vendre'ls a 2 rals el llibret i si estava enquadernat en percalina com és aquest cas a 4 rals (1 pesseta). El preu, pel que era, era car si tenim en compte que el llibre de Cuentos Vivos del mateix Apel·les Mestres costava 3 pessetes, quan era -com ja vam veure fa temps- molt més llarg i complex. En un primer moment, i malgrat que fou editat per Inocenci López, si algú volia subscriure's ho havia de fer al despatx mateix d'Albert Llanas al carrer Escudellers 7 de Barcelona.

Las mujeres de mañana i Què será? d'Apel·les Mestres (1885)

Curiosament i seguint la mateixa línia, el 1885 Apel·les Mestres realitzà en solitari Las mujeres de mañana i Qué será? (1885) dintre del que va anomenar la "Biblioteca bebé" i posteriorment l'Albert Llanas publicà Dos dotsenas de capellans (1887) amb il·lustracions de C i B, de qui desconeixem aquest seudònim. Potser les relacions entre tots dos es trencaren abans d'imprimir la resta de llibrets que estaven programats i a partir d'aquell moment cadascú va fer la seva sèrie: 

 

Albert Llanas i C i B. Dos dotsenas de capellans (1887)

L'Albert Llanas continuà la "Galeria Picaresca" amb nous il·lustradors. Tota aquesta sèrie de llibrets es publicaren sense cap introducció, excepte en un cas: Dos dotsenas de capellans. Aquí, com va dir en Quixot, con la Iglesia hemos topado, i l'Albert Llanas escrigué una "Advertencia" de tres pàgines en la qual, després de dir que hi ha hagut grans capellans (Collaso i Gil, Coll de Valldemia, Jaume Català, Josep Morgades, els jesuites Medina i Vinader, Mossèn Cinto i Urquinaona), diu que també n'hi ha es lo que deyam: que de capellans com de lo demés, n'hi ha de tots: de sans y dimonis. Fora d'aquesta excepció, en la qual va creure necessari donar explicacions, la resta de llibrets comenten en termes humorístics, irònics, sarcàstics i fins i tot en un to volgudament eròtic, els diversos aspectes de la vida del s. xix, sobretot del món femení.

Com hem comentat a partir d'una frase d'Albert Llanas, l'il·lustrador Apel·les Mestres dibuixa una cara l'expressió de la qual reforça el que diu el text. De fet ja ho diu l'escriptor a Dos dotsenas de capellans quan remarca que consti que nosaltres no caricaturisém; només fotografiém. És per això que a 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? quan el llegim ens impacta intensament, perquè repassa vint-i-quatre maneres de com en aquella època una dona podia caure en la prostitució. Amb aquest to humorístic i burlesc repassa fredament com les dones vivien en una societat en la que qualsevol error -per parlar amb termes de l'època- podia comportar la desgràcia i la marginació social. No deixa de ser significatiu que "dona desgraciada" fos sinònim de prostituta... com si les dones no poguessin patir altres desgràcies que aquesta i també queda clar que una vida dedicada a la prostitució era una vida infeliç, perquè era segur que es queia en la marginació social i es corria un gran risc de contraure tota mena de malalties, per exemple.

Repassant el que s'hi diu observem com les dones de classes humils -minyones, treballadores...- eren les que patien més abusos per part dels seus superiors laborals -caps, amos del negoci...- o com els enganys dels oportunistes, juntament amb la innocència i la manca de cultura i preparació de moltes dones, eren causes que podien conduir fàcilment a la prostitució. Poques vegades el motiu és una voluntat de diner fàcil i en canvi el forçament és el motiu més habitual, arribant a casos en què s'esmenta obertament la violació (... el Conde, que era muy bruto... ¡Vaya una gracia!...). Per això quan una ens interpel·la dient ¡Yo hubiera querido ver á Vds. en mi lugar!¡Las circunstancias! no està filosofant a la manera d'Ortega y Gasset, sinó que està explicant una realitat punyent que mirant-ho des d'avui ens corprèn per la cruesa i també per un tractament humorístic acrític. De fet, el llibret posa de relleu la hipocresia de la societat (els que abusen són homes, però qui pateixen les conseqüències són elles i les conseqüències són sempre les mateixes: el camí cap a la prostitució) però no es remarca la maldat, la manipulació, d'abús de poder o de confiança... ja que això devia ser considerat un comportament normal de l'univers masculí.

Per això el llibret és humorístic però no crític i en el fons dóna carta de normalitat a un cúmul de circumstàncies que amb els ulls d'avui no es poden entendre de cap manera com a normals. En un context així, calia que les noies fossin molt precabudes i no es refiessin dels homes, ja que el perill de qualsevol relliscada -encara que fos tan contrària a la seva voluntat com una violació-  deixava la dona en la més total indefensió i l'abocava a la prostitució. Potser així s'entén un record familiar de principi de s. XX, ja que la meva rebesàvia deia a la seva neta (i àvia meva) quan era una nena, molt severament: "no et refiïs de cap home que tingui nas a la cara"...