dilluns, 25 octubre de 2010

Cuentos vivos (1882) d'Apel·les Mestres, els fonaments de la historieta (i II)


Després de l'apunt anterior que ens ha servit per emmarcar el naixement dels Cuentos Vivos, ens queda per comentar l'estil i el contingut del llibre propiament dit. Aquest recull fou publicat el 1882 per la Tipo-Litografia de Celestí Verdaguer, dintre de la Biblioteca Verdaguer (que el 1881 ja havia publicat Historietas ilustradas de Wilhem Busch) i conté tres historietes que són datades anteriorment: El Conde Tal, del 1878; La Sonda, del 1879 i Cuatro hombres y un cabo, del 1881. Fou editat en mig foli vertical (19 x 13,5 cms.) sobre paper industrial (molt àcid i que fàcilment pateix taques de rovell) imprès només per l’anvers. Cada pàgina té dues (la majoria), tres, o -més rarament- quatre vinyetes, i hi ha unes quantes pàgines de només una vinyeta horitzontal (el que fa creure que el disseny original havia de ser en un format diferent del que s'utilitzà en aquesta edició), deixant el revers de cada full en blanc.

Propaganda per als quioscos del 1898 per a la segona edició de Cuentos Vivos dividida en dos lliuraments (35 x 28 cm.)

No es pot descartar d’entrada, però, que prèviament no es publiqués cada història per separat en alguna revista, o en forma de quaderns, que no hagin arribat fins els nostres dies, tot i que sembla poc provable. Més aviat és de creure que Apel·les Mestres es proposés de publicar-ho però que no trobés la manera. Amb tot, sembla que el format original hagués de ser el foli horitzontal –tal com veiem en la segona edició, que portà a terme Hermenegild Miralles el 1898 (28 x 35 cms.)-. És més, si ens fixem en l’equilibri compositiu que mostren les pàgines en el format horitzontal i el comparem amb el resultat que mostren les pàgines de format vertical de la primera edició, no hi ha color. Aquesta segona edició fou impresa per ambdues cares amb unes 10 vinyetes per pàgina i agrupada en dos quaderns: El Conde Tal, en el primer quadern, i La Sonda i Cuatro hombres y un Cabo, en el segon; tal com consta a la raríssima propaganda que anunciava l’edició. Posteriorment, hom podia enquadernar els dos quaderns en un sol volum. Aquesta edició fou la base per a la darrera reedició portada a terme per Glénat el 2007, dintre de la seva col·lecció “Patrimonio de la historieta”.

 


 

La primera historieta és la d'El Conde de Tal, la més llarga -de 102 pàgines-, que explica la història d’un comte que arran d’un mal de queixal declara la guerra a un rei veí, que finalment es veu envaït sense saber per què és atacat. El comte es perd pel bosc en el camí de tornada i en surt gràcies a una porquera amb qui es topa casualment. Quan arriba a casa, troba que en la seva absència l’han destituït, però gràcies a uns bandolers aconsegueix tornar-se a proclamar comte. Llavors, posa com a ministres els bandolers que l’han ajudat i es casa amb la porquera. Un argument ben sorprenent, si no tenim present que la historieta fou dibuixada el 1878, dos anys després del final de la Tercera guerra carlina. Per tant, no hauríem de descartar que aquesta historieta fos una sàtira de les disputes dinàstiques ocorregudes entre les diferents branques de la família borbònica.

 
 

La segona historieta és la que porta per títol La Sonda, però que en la dedicatòria Apel·les Mestres mateix anomena El bueno de Jackson. Aquesta història no és més que el reflex, també sarcàstic, de les grans aventures d’exploració en terres inhòspites que científics europeus portaven a terme arreu del món i que desembocaren en un determinat tipus de colonialisme. En aquest cas la historieta explica una expedició al Pol Sud durant la qual els exploradors queden atrapats per la neu i, mentre s’esperen, se’ls acut fer un forat al gel i tirar una sonda que travessa el món i surt a un lloc tropical, on uns indígenes (Bibí i Bobí) s’hi agafen. Quan els exploradors estiren la corda-sonda aquests personatges traspassen la Terra fins arribar al Pol Sud i d’allà són portats a Londres, on són rebuts per la Reial Acadèmia d’Exploracions. És curiós constatar que el tema era d’un interès prou general, ja que el 1934 Àngel Ferran (text) i Quelus (il·lustracions) van realitzar un altre conte sobre la conquesta dels pols, 3 al Pol, que algun dia mereixerà un apunt al Piscolabis.


La tercera i darrera historieta, titulada Cuatro hombres y un Cabo, figura en la dedicatòria com El Cabo Rodríguez. És una sàtira antibel·licista en la qual un caporal de la milícia popular del 1820 s’adona que els quatre soldats que té a càrrec seu, a causa de les inclemències del temps, han abandonat els llocs de guàrdia, el que implica -segons el reglament- que els ha d’afusellar per desertors. Finalment, decideix de fer afusellar, pels soldats mateixos, els uniformes omplerts amb uns maniquins fets de cadires i altres futileses, per complir així el reglament i, alhora, salvar els seus amics i subordinats. Aquesta vena antibel·licista, que en aquell moment resultava molt transgressora, la tornarem a veure en Apel·les Mestres el 1893, en el seu àlbum Servicio Obligatorio, filosofias.


Com podem deduir pels dibuixos –amb escenes de sang i fetge- i arguments molt simbòlics i poc convencionals, aquests contes no estaven destinats al públic infantil (malgrat que els infants gaudiren d’aquestes historietes) sinó al públic adult. Veient les il·lustracions de concepció gairebé cinematogràfica, amb recursos intel·ligents (només cal veure l’escena del pastor avisant al rei, que arriba a ser una obra futurista o cinètica), és de justícia replantejar-se la vàlua d'Apel·les Mestres com a autor i il·lustrador per posar-lo a l'alt lloc que mereix com a artista polièdric i innovador. I deixar, així, de banda -per considerar-la esbiaixada i totalment superada- la imatge superficial d’autor carrincló amb què algú l'ha presentat arran de les nombroses il·lustracions que va fer de flors i follets del bosc, que tenen com a punt culminant l’obra mestra titulada Liliana (1907) potser el seu llibre més modernista.


D'altra banda, l’enquadernació ja és per si mateixa una obra d’art. Pertany al moment en què es deixen de fer enquadernacions sense caràcter (normalment de pasta espanyola, pergamí o pell) per apostar per la industrialització, amb enquadernacions de tela amb dibuixos estampats en relleu, plens de color, amb lletres estampades, guardes interiors específiques i ben decorades... De fet, és curiós que les noves tècniques industrials de l’enquadernació van aconseguir fer un tomb a un ofici que normalment era molt artesà, però sense un caràcter personal, i donar-li una nova dimensió fins llavors no previsible. En aquest cas l’enquadernació està signada per un dels millor operaris del moment, F. Jorba. El fet que se signés l’enquadernació ja demostra com d’orgullosos estaven aquests treballadors de la seva aportació al món del llibre.
La coberta, doncs, està decorada uns dibuixos de silueta massissa negra -del mateix Apel·les- que fan referència a tots tres contes, però que no són cap de les il·lustracions de l'interior. Recorden, com moltes altres il·lustracions seves, la tradició nord europea de les siluetes de paper retallat. Aquesta tècnica d’il·lustració tindrà gran difusió, pocs anys després, de la mà del famosíssim internacionalment Arthur Rackham.


És evident que aquest llibre tingué molt bona acollida, ja que el 1891 l’Editorial Espasa y Compañía va publicar noves historietes en el llibre Más Cuentos Vivos, que era un recull d’algunes ja difoses en les més diverses revistes on Mestres arribà a publicar. Posteriorment, el 1918, Industrias Gráficas Barral Herms. Editores publicà dos volums que recollien aquests Cuentos Vivos i en va fer moltes reedicions: el 1926, 1929, 1942, 1947, 1948... traduïdes al francès, anglès i portuguès que ratifiquen l’èxit popular de què gaudí Apel·les Mestres. En definitiva, doncs, un llibre emblemàtic per a la història editorial del país, tant pel contingut, com pel continent i les tècniques emprades per dur-lo a bon port.

BIBLIOGRAFIA:

BARRERO, MANUEL. Los cuentos vivos de Apeles Mestres y la recuperación del patrimonio de nuestra historieta. Tebeosbloc, 13 gener 2008.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Editorial Barcanova, 1997.

 MARTIN, A. Introducción a “Cuentos vivos de Apeles Mestres”. Barcelona, Ediciones Glénat: Patrimonio de la Historieta 2007.

QUINEY, AITOR. Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

TRENC, ELISEU. Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

16 comentaris:

  1. Molt interessant. Descobreixo per primera vegada l'Apel·les Mestres autor d'historietes.

    ResponElimina
  2. Bellerofonte,
    L'Apel·les Mestres és un pou de sorpreses. Musicalment suposo que li deus conèixer alguna cosa malgrat que jo, com a analfabet musical, no en puc dir res!

    ResponElimina
  3. M'ha encantat això dels "dimes i diretes", feia anys que no ho llegia :) I la història del "cabo" podria ser un antecedent de l'Ivà i les seves "Historias de la puta mili". M'ho he passat bé, com sempre :)

    ResponElimina
  4. Clídice,
    Les expressions són molt bones i algunes en perill d'extinció!
    Sobre el Cabo no m'havia fixat que era es podria relacionar amb l'Ivà però tens tota la raó. Malgrat això, d'aquí a uns anys (afortunadament) aquestes històries (la de l'Apel·les i les de l'Ivà) als nostres nets els sonarà d'una altra galaxia i de la prehistòria.

    ResponElimina
  5. Per culpa teva he fullejat avui un llibret que tinc a casa on trobo aquesta citació sobre la fortuna d'aquest còmic del Rei de les Hortènsies (i col·laborador de Labèrnia):

    "En aquella biblioteca [Biblioteca Arte y Letras] hi va publicar el nostre eximi dibuixant aquells Cuentos vivos que el varen fer cèlebre, El conde Tal, La Sonda i Cuatro soldados y un cabo...

    I de la importància de l'obra hi ha un fet que en parla eloqüentment. Dels toms d'aquella biblioteca, n'he vist a les parades dels llibres vells, una pila d'exemplars, però de Los cuentos vivos, no se n'ha vist mai un sol de venturer. És un llibre que l'afortunat que el posseeix no se'n desfà mai més. És un llibre que passa de pares a fills."

    (Manuel Marinel·lo i Joaquim Montero: De l'homenatge a Apel·les Mestres, Barcelona: Publicacions de la Institució del Teatre, 1936, p. 42)

    Aquest homenatge es publicà uns tres mesos abans de la seva mort.

    Una curiositat: el nom "Monserrat" del llom, ¿és marca del propietari?

    ResponElimina
  6. Fantàstica segona part del teu apunt sobre Apel·les Mestres.

    Però, tinc la sensació de què malgrat tot, l'obra d'AM és força desconeguda i que fora dels llibres il·lustrats o no que es poden controlar millor, em sabem ben poc de tota la seva obra gràfica publicada a la premsa del moment.

    ResponElimina
  7. Galderich,

    A mi el que més em fascina de l'Apel·les Mestres és el moviment que imprimeix als personatges, a les escenes. Equilibri en les vinyetes, gens d'estatisme... És supermodern.
    I no escatima truculència en les escenes: si cal surten penjats, caps tallats... M'has fet pensar que sí, és clar, l'imaginari col·lectiu de les guerres carlistes encara estava molt recent.
    Gràcies un cop més pels teus apunt en què aprenc tantes coses i disfruto de llibres que altrament mai els hauria vistos.

    ResponElimina
  8. Gazo,

    Molt bona citació que acaba d'il·lustrar l'apunt. Una vegada més que gràcies i desconeixia que l'Apel·les havia estat un dels informants d'en Labèrnia! Això si que és una Gazolabiscasualitat!

    El pobre Apel·les, quan devia estar fotudet li van fer homenatges com el que cites i va tenir la mala fortuna de morir pocs dies després de l'inici de la guerra. Molt poca gent se'n va assabentar i molts menys van anar a l'enterrament quan havia estat un dels personatges més populars.

    Sobre el Montserrat del llom el nom està estampat a la mateixa enquadernació.

    ResponElimina
  9. Carles,
    La capacitat de treball de l'Apel·les va ser brutal malgrat la quantitat d'anys que va viure (els darrers, cec).
    No sé si algú (espero que alguna tesi doctoral o semblant) s'hagi preocupat de resseguir-li tot el rastre perquè el trobem des d'il·lustracions secundàries fins a col·laboracions artístiques en els millors diaris i setmanaris del moment.
    Haig de reconèixer que cada vegada més és un personatge que em fascina in crescendo!

    ResponElimina
  10. Maite Mas,
    Em sembla que ho has sabut expressar millor que jo... :-(
    Tot el conjunt és molt bo però també he de reconèixer que he seleccionat algunes escenes de sang i fetge i borratxera per divulgar una imatge de l'Apel·les Mestres lluny dels follets boscans i altres elements no tant valents, malgrat que de qualitat!

    ResponElimina
  11. Bella entrada que completa muy bien el tu primero apunte. Mi gustó mucho las Ilustraciones. Cuanto a la encuadernación editorial me hace recordar las francesas de esta época (como las de Hetzel).

    Saludos

    ResponElimina
  12. Rui,
    De fet París és el gran centre des d'on es divulgaren aquests tipus d'enquadernació i altres tècniques aplicades al llibre.

    ResponElimina
  13. Galderich.
    Un libro que cuenta con todos los elementos para considerarlo una verdadera joya, lo único que preocupa es que se encuentre impreso sobre ese tipo de papel. Aunque por otra parte la encuadernación se encuentra en perfecto estado.

    Gracias por dar a conocer a un personaje tan rico como Apeles Mestres

    ResponElimina
  14. Marco Fabrizio,
    Si, de joia el podem qualificar sense cap dubte. El tema del paper és el que es feia servir en aquella època i no hi ha remei. Així doncs, a conformar-se!

    ResponElimina
  15. Estoy de acuerdo con lo que apuntaban algo más arriba. Su obra está muy desperdigada, creo que no hay nadie que haya hecho una buena recopilación ¿me equivoco?
    Galderich, lo haces tan bien que serías la persona ideal.
    Piensatelo.
    Me encantan el cabo Rodríguez y los "individuos" Lopez,Sánchez,Gómez y Pérez.
    Son geniales.

    ResponElimina
  16. Pombolita,
    Desconec si hi ha algú que n'hagi fet una bona recopilació però segur que alguna tesi l'ha tingut com a protagonista.
    Malgrat tot no seria mala idea que algú (i no em miris a mi!) fes un bloc on anés digitalitzant i posant al servei de tothom l'obra imprescindible de l'Apel·les Mestres. No seria una idea descabellada! Jo m'estic plantejant de penjar digitalitzada tota la revista "Granizada" durant l'any que ve al bloc que comparteixo amb uns amics que es diu Galeria d'Imatges. Ho publicaria els diumenges, únic dia lliure! Els ho haig de consultar a veure què diuen.
    Sobre el cabo Rodríguez, és una història fantàstica i d'una intel·ligència sublim, no pròpia de l'any 1880!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols