dilluns, 18 d’octubre de 2010

Cuentos Vivos (1882) d'Apel·les Mestres, els fonaments de la historieta (I)

Coberta de Cuentos Vivos signades per F. Jorba

Fa uns dies, en l’altre bloc que comparteixo amb tres amics -la Galeria d’Imatges-, vaig penjar una fotografia de la coberta del llibre que avui presentem. Arran d’un comentari d’en Carles Hernando, a qui poques coses se li escapen, diversos seguidors van manifestar l’interès de veure també l’interior. Com que d’Apel·les Mestres en volia parlar un dia d’aquests, però no sabia quin dels seus brillants llibres triar, els seus comentaris m’han facilitat l’elecció.

Pàgina de l'àlbum de litografies La vida d'una dona d'Albert Llanas i Josep Armet, 1866

A més, aquest llibre ens porta a discutir bizantinament sobre quin és el primer llibre que podríem considerar d’historietes o tebeo -el que els anglesos en diuen còmic-, i fins i tot sobre el nom que li hem de donar. A l’inici d’aquest bloc vaig penjar un apunt sobre una obra molt desconeguda, La vida d’una dona, de Josep Armet i Albert Llanas datable el 1866 signat amb el pseudònim de Wool, en el qual afirmava que podíem considerar aquesta obra el primer precedent d’historieta. Em basava en el fet que per primera vegada, pel que a mi em constava, algú havia publicat un àlbum completament il·lustrat de manera que el fil conductor de la història se seguia a través dels diàlegs que hi havia a sota de cada escena.

Pàgines de l'àlbum de fotogravats d'aparició mensual de la Granizada, d'Apel·les Mestres, 1880

Com que aquesta Vida d’una dona era desconeguda gairebé per tothom, i el fet de ser escrita en català feia que difícilment traspassés les fronteres lingüístiques, ha passat desapercebuda als historiadors de la historieta a Espanya, que mai l’han esmentada, ni l’esmenten encara avui. Això ha fet que les obres d’Apel·les Mestres (tant Granizada del 1880, com aquests Cuentos Vivos editats el 1882, però creats entre el 1878 i el 1881) siguin considerats dels primers àlbums d’historietes d’Espanya. Hom ha trobat algunes historietes anteriors, publicades entre el 1857 i el 1862 per Víctor Patricio Landaluze a Cuba (això fa que aquestes historietes tampoc no siguin considerades, per molts, com a ben bé espanyoles, quan llavors Cuba pertanyia -per ple dret constitucional- al territori espanyol), o les historietes publicades per Tomàs Padró, Josep Lluís Pellicer o Francisco Cubas. Aquestes historietes, però, foren editades dintre de publicacions periòdiques sense que apareguessin mai en format de llibre i amb una concepció global i no recopilatòria. En fi, com veieu, tot un embolic sobre qui va ser el primer a publicar historietes per al públic espanyol i hi pot haver opinions de tots els gustos, però hauríem de convenir que els fets i les cronologies de les obres són prou clares.

Pàgina de l'àlbum de cromolitografies d'Eusebi Planas Historia de una mujer, 1880. L'original de dibuix previ a la cromolitografia el podeu veure al bloc Ninots, Tebeos i Dibuixos

Fos com fos, el que ens ateny per a aquest apunt és que Apel·les Mestres fou, a més de poeta, prosista, músic, comediògraf, col·leccionista, excursionista, floricultor, il·lustrador... un dels pioners de l’art de la historieta a Espanya i, a més, amb unes idees molt clares de com havia de ser, tal com analitzarem en aquest apunt doble. El nom mateix que donà al llibre, Cuentos vivos, ja deixa entreveure que tenia dificultats terminològiques a l’hora de trobar el mot adequat per anomenar aquesta nova manera d’explicar històries amb dibuixos. El llom mateix del llibre incideix en el doble vessant -literari i gràfic- del llibre d'historietes, ja que hi trobem representat un híbrid bicèfal entre una ploma d'escriptor i un llapis de dibuixant. Ni la paraula historieta, ni tebeo –naturalment-, ni còmic no s'utilitzaven com a termes per designar una de les formes impreses que havia de tenir més repercussió en el segle XX i que Apel·les Mestres intuí i treballà molt hàbilment.

Album humorístico, atribuïble a Josep Armet (1865)

A diferència de Josep Armet (Vida d’una dona 1866) i d’Eusebi Planas (Historia de una mujer, 1880) que feren més aviat àlbums luxosos que -làmina a làmina- explicaven la trajectòria d’una noia, Apel·les Mestres concebí la seva obra segons unes pautes més properes a les historietes de vinyetes, malgrat que el text sigui més una narració del dibuix que no pas un diàleg, com era en els dos casos esmentats. Les tècniques xilogràfica i  litogràfica -malgrat que hi hagués antecedents d’elaborar vinyetes amb elles, com és el cas de l’Album humorístico atribuïble a Josep Armet del 1865- no eren les millors per als projectes d’Apel·les Mestres, ja que el nostre il·lustrador era molt més hàbil dibuixant a ploma que amb el llapis litogràfic.

Pàgines del petit àlbum de fotogravats d'Apel·les Mestres del 1879, 24 mujeres desgraciadas (Col·lecció particular, França)

Per això, Apel·les Mestres utilitzà per aquesta obra la nova tècnica que a Europa s’estava difonent i que havia arribat a Barcelona de la mà de la impremta Verdaguer: el fotogravat. La utilització de tècniques fotogràfiques per obtenir una reproducció fidel d’un dibuix es començà a aplicar a Barcelona cap el 1879. Tot seguit Apel·les Mestres ho veié com una salvació a la seva manera de fer, per escometre el seu petit àlbum -amb guió d’Albert Llanas- titulat 24 mujeres desgraciadas. Així, doncs, aquest procediment permetia ser fidel al traç de la tinta de la ploma, encara que per aquesta època no podia reproduir el degradat i els difuminats que sí obtenia la litografia. Però, com que Apel·les Mestres es dedicava al dibuix a la ploma, aquesta tècnica li anava com l’anell al dit i s’hi llençà de cap, fent fins i tot molta amistat amb Joan Casals, tècnic de la impremta Verdaguer especialitzat en aquesta tècnica nova.

Decoració de xilogràfica d'Apel·les Mestres i il·lustració cromolitogràfica d'Eusebi Planas per al llibre de La dama de las camelias d'Alexandre Dumas, fill, 1880

Apel·les Mestres comença la seva trajectòria professional com a decorador de culdellànties, caplletres i altres motius per a determinats llibres (La dama de les camelias il·lustrat per Eusebi Planas, 1880, o el seu propi de Cansons ilustradas, 1879) gràcies al domini i frescor de traç que tenia en el dibuix a la ploma i a la utilització de la reproducció fotomecànica. Ell era molt conscient de les facilitats que aquest canvi tecnològic comportava i per això va escriure -referent a la xilografia, però aplicable també a la litografia- que la mort del gravat en fusta no es cap vergonya per Barcelona. El gravat en fusta ha mort perquè havia de morir... Aixís com la diligència va matar la galera y el tren va matar la diligència; aixís com tota nova invenció que representa –si no sempre perfecció- almenys economia de temps i de diner (...) axís mateix els moderns procediments de fotogravat –ràpids i econòmichs- han mort fatalment aquell procediment llarch i costós (...) Lo que deguí lluitar per fer acceptar als editors el fotogravat ningú pot imaginar-sho. Enamorats de la dolçor del llapiç den Planas, el dibuix a la ploma els esborronava; no veien més que reixes, com deyen. En cambi jo, que havia posat sempre molt malament el llapiç –sobre tot, damunt de la pedra-, havia sentit desde criatura tan gran predilecció per la ploma, que puch dir sense exagerar, que pochs llapiç he gastat en una vida. Tant era aixís, que en Tomàs Padró m’ho havia reprotxat no poques vegades ab aquestes paraules: “Sí, és molt artístich, però no es un procediment”; no pot reproduir-se.

Cansons ilustradas d'Apel·les Mestres (1879)

Per això, en la Dedicàtoria dels Cuentos Vivos –a la manera de pròleg- dirigida a Eduard Llorens, Apel·les Mestres agraeix a l’amic que fos el primer que, en veure les seves caricatures a la ploma, me aconsejara que antepusiera mis intintos á las censuras de maestros y condiscipulos. Aquesta conversa l’haurien tingut segurament el 1874 quan Apel·les Mestres inicià el seu àlbum manuscrit Llibre Vert on apuntava tot el que se li ocorria. Per això, des dels seus inicis dominà la ploma amb gran habilitat, fet que li permeté dominar el traç de manera àgil i lliure, a diferència del que passava amb els que utilitzaven la tècnica de la litografia que desapareixeria poc després amb els sistemes de fotogravat.

Vinyetes fotogravades d'El Conde de Tal de Cuentos Vivos d'Apel·les Mestres, dibuixades el 1878 i impreses el 1882

A més, Apel·les Mestres en ser de família burgesa barcelonina (el seu pare fou un arquitecte de renom –de la catedral, del primer edifici de l’Eixample, del Liceu, etc.- i fundador per exemple de l’Associació de Pessebristes de Barcelona) tingué accés a estudiar a Llotja i a viatjar amb el seu amic Pompeu Gener per Espanya, França, Alemanya i Suïssa on -segurament- va entrar en contacte amb l’obra de Rodolphe Töpffer, conegut com el primer historietista del món o la de Wilhem Busch, que l’influí. Això li comportà un savoire faire molt innovador respecte les formes una mica encarcarades presents a la Barcelona i l’Espanya d’aquell temps. El seu concepte plàstic revolucionari, reforçat per l’habilitat personal, les idees que brollaven constantment i la nova tècnica, en van fer un artista popular que treballà com a il·lustrador a la Llumanera de Nova York, La Campana de Gràcia, L’Esquetlla de la Torratxa, La ilustración, La Velada, El Gato Negro, Madrid Cómico, La Tomassa... entre d’altres. I fins aquí el que hem de dir des d'una vessant purament tècnica d'aquesta obra del conegudíssim d'Apel·les Mestres.

Continuarà...

BIBLIOGRAFIA:

BARRERO, MANUEL. Los cuentos vivos de Apeles Mestres y la recuperación del patrimonio de nuestra historieta. Tebeosbloc, 13 gener 2008.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Editorial Barcanova, 1997.

 MARTIN, A. Introducción a “Cuentos vivos de Apeles Mestres”. Barcelona, Ediciones Glénat: Patrimonio de la Historieta 2007.

QUINEY, AITOR. Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

TRENC, ELISEU. Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

42 comentaris:

  1. Ya me gustaba muchísimo Apel.les Mestres y aún más, sólo me faltaba saber que además era un gran cultivador de horténsias y otras plantas...
    ¡Un superdotado vaya!

    ResponElimina
  2. Pombolita,
    I aquí he publicat poca cosa de l'Apel·les Mestres! En el proper capítol hi van moltes il·lustracions dels Cuentos Vivos.
    Això de cultivador d'"otras plantas..." t'ha quedat una mica...

    ResponElimina
  3. Ja tinc ganes de veure més il·lustracions d'aquests "Cuentos vivos" que l'aperitiu és molt prometedor.

    ResponElimina
  4. Allau,
    Quedava excessivament llarg l'apunt i vaig decidir partir-lo per la meitat. Una primera la introducció i l'altre l'anàlisi del llibre malgrat que la introducció és més llarga que l'anàlisi... :-(

    Per cert, el comentari eliminat ha estat un de meu perquè s'ha duplicat i no sé per què! A vegades blogger fa coses molt rares o jo començo a tenir certs tremolors a les mans que em fan duplicar els comentaris!

    ResponElimina
  5. Galderich, el teu apunt és magnífic, com sempre.

    ResponElimina
  6. M'agrada llegir que Apel·les Mestres opinava que estava bé que allò vell morís en mans d'allò nou, seria interessant escoltar-ne les seves opinions avui :) L'apunt excel·lent, com no podia ser d'altra manera, gràcies :)

    ResponElimina
  7. I després cal un tercer apunt sobre les hortènsies. Que maco això de fer néixer flors de la m...

    ResponElimina
  8. Ja no sé que posar, potser callar seria lo millor, però al menys saps que estem radera llegint el teu bloc.


    Salut. R.

    Nota: mercès per la referència.

    ResponElimina
  9. Clídice,
    Vaig reproduir aquest text perquè és una apologia dels canvis i els seus destins sense aturador. Em va fer meditar molt!

    ResponElimina
  10. Gazo,
    Pensava que molt poca gent anava cap als enllaços però veig que si, que hi entreu i fins i tot els llegiu amb atenció!
    Què no treballeu?
    Fantàstics els versets que realces de les hortènsies!

    ResponElimina
  11. RSM,
    Ep, no callis que tens molt a dir i per això t'enllaço el teu dibuix d'en Planas!

    ResponElimina
  12. M'ha fet gràcia, sobretot, perquè ara, llegeixis on llegeixis, sempre hi ha algú que es queixa del "progrés", com si allò que s'ha fet fins ara fos quelcom etern i immutable i aparcar-ho sigui poc menys que heretgia. El mateix Guttemberg s'hi devia trobar al davant dels il·luminadors de manuscrits no? i aquests al davant dels escriptors de papirs i ... o sigui que, sota un pretès elitisme i un embolcall de protecció cultural, moltes vegades s'hi amaga el conservadurisme més ranci. Res és per sempre i quan dic que alguna cosa nova no m'agrada, només estic dient que ja no em correspon per edat.

    Sento ser tan poc ecumènica en això, però és que si seguissim l'estela dels que més parlen, encara vestiriem amb pells sense curtir i diríem "uka uka" :)

    ResponElimina
  13. Clídice,
    Per això mateix vaig posar el text. Jo que sóc un enamorat de la xilografia i de la litografia em vaig sentir al·ludit pel gran Apel·les Mestres. I ell era un col·leccionista de coses antigues com figures de pessebre i altres galindaines... però ho tenia clar i em sembla que m'emmarcaré aquesta frase al capçal del llit!

    ResponElimina
  14. Nen, allá en el enlace "floricultor" salen unas hortensias despampanantes de tamaño bróquil por lo menos y al señor Apel.les ya madurito, mirando a su señora con cara de pillín, y eso me hace pensar que cultivaba de todo...

    ResponElimina
  15. Jo no sé que considerar com a primer tebeo, però crec que Cuentos Vivos de Apel·les Mestres introdueix per primer cop parts d'allò que entenem com a llenguatge de còmic, penso sobre tot en el dinamisme de les il·lustracions, en com plasma el moviment, tal com es pot veure en el pastor que es fa fonedís a la pàgina 27 o la tremolor del rei de la pàgina 10 per posar només alguns exemples.

    Crec que A. Mestres s'anticipa en molts anys en coses que després seran tan habituals en els tebeos o còmics.

    ResponElimina
  16. Galderich,

    L'Apel·les Mestres tenia molt de sentit de la història gràfica, del còmic; captava els moviments dels personatges una mica cinematogràficament, copsant-ne els moviments un per un i des de diferents punts de vista i perspectives. Tot un artista. I, pel que veig, també innovador quant a tècniques i molt obert als canvis tecnològics. Espero amb interès la part II de l'apunt.

    ResponElimina
  17. Lo de Apeles era un libro con historietas antes que un tebeo, porque no existía todavía una industria expresamente dedicada a publicar tebeos por entonces (y hasta los años diez del siglo XX).
    Pero lo consideren ustedes un tebeo o no, adquieran si pueden el libro Cuentos vivos, editado por Glénat, porque es una recuperación modélica y maravillosa.
    Yo hice una reseña sobre ese libro en Tebeosblog:
    http://tebeosfera.blogspot.com/2008/01/los-cuentos-vivos-de-apeles-mestres.html

    Enhorabuena, Albert, por la entrada.

    ResponElimina
  18. Pombolita,
    Haurem d'investigar quins fems feia servir per fer créixer aquestes hortènsies a veure si es pot aplicar a altres herbes... És cert, feia cara de bonhomia i de pillastre!

    ResponElimina
  19. Carles,
    Una mica és això i espero que la setmana que ve en la segona part es vegi. L'única pega que jo li posaria és que no hi ha diàlegs i l'acció es desenvolupa per les explicacions d'un narrador extern a la història.
    Però el llenguatge plàstic, estic d'acord amb tu que és genial. Glénat va fer molt bé de fer-ne una reedició.

    ResponElimina
  20. Maite,
    Entre tu i el Carles ja heu resumit, genialment, la segona part de l'apunt... Em sembla que no el penjaré perquè no crec que ho hagi resumit tant bé com vosaltres! ;-)

    ResponElimina
  21. Manuel,
    Estic d'acord amb tu amb el tema que és més un àlbum d'historietes que un tebeo (que ho és més Granizada) per un tema conceptual.
    I la teva crítica a la reedició de Glénat és molt bona (per tots els temes que toca) i com a tal ja l'havia incorporat com a Bibliografia recomanable amb el pertinent enllaç directe.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  22. Galderich, jo crec què si hi ha diàlegs, a la història "La sonda" trobem comentaris que es posen en boca dels personatges i així trobem com un d'ells diu el seguent:

    " El sol es, como todo el mundo sabe, un inmenso disco de oro - dice Bibi - .

    Molt semblant al sistema emprat per Foster a Tarzán.

    -¿Donde está la tierra de los caníbales? - pregunto Tarzán.

    I amb aquest, ningú dubta de que és un còmic.

    ResponElimina
  23. Carles,
    Si que hi ha fragments molt mínims de diàleg però a mi m'agradaria més...
    La diferència entre Foster i nosaltres és que ens passem la vida parlant del sexe dels àngels i intentant classificar massa i llavors els altres passen de tot i promocionen les seves icones particulars.

    ResponElimina
  24. L'Apel·les Mestres és una d'aquestes figures complexes i polièdriques que semblen lligades a la seva època. Un tipus de personatge avui molt rar i en canvi llavors no tant. Caldria investigar perquè cada època dóna una mena de figura.
    Pel que fa a aquesta mostra, jo també li veig -a banda del còmic-una visió cinematogràfica del relat, una seqüenciació molt avançada al seu temps.

    ResponElimina
  25. Lluís,
    Tens raó en això que cada època dóna un tipus de personatge diferent. El cas de l'Apel·les és més polièdric que uns altres perquè li trobo relacions amb els carlins, amb els liberals, amb coses molt modernes i altres una mica carques... En fi, una mica com el seu temps.
    I si, la seva manera de dibuixar es desampallega de la carronclinaria postromàntica i realista que predominava en el seu moment, el que li dona aquesta sensació de narració de cinema mut.

    ResponElimina
  26. No és que sigui un apassionat de literatura escatològica, però reconec que aquesta antologia del Rossich m'ha seduït en tots els aspectes. El que espero ara és la promesa edició de poesia catalana de 1714 a la Renaixença, però sembla que va per llarg...

    D'altra banda et volia demanar una cosa: saps si, a part de les auques, hi ha algun llibre de festa amb gravats (o gravats "sueltos") commemorant les festes de beatificació de Sant Josep Oriol de 1807? Pensava que potser n'hi havia algun com el que es va fer per l'entrada de Carles IV de la qual havies parlat fa temps al teu bloc.

    Tots aquests llibres de què vas parlant són teus? Hi ha coses realment magnífiques.

    Per últim em permeto demanar-te un favor i és que introdueixis un buscador dins el teu propi bloc (jo en tinc un al meu, no deu ser difícil de fer) perquè és molt útil. Precisament ara estava buscant el posts sobre Carles IV i ho he hagut de fer pel Google.

    Gràcies per les teves visites i fins ben aviat!

    ResponElimina
  27. Bellerofonte,

    Si, hi ha unes auques que representen la processó, escena per escena, una mica el mateix del rotllo de l'apunt que vaig publicar. Intentaré buscar-te-les perquè les tingueu documentades. Esperem que aviat hagi un concert sobre el tema... avisa!

    Tots els llibres no però una bona part si, són fruit de molts anys recopilant...

    Sobre el cercador el tinc de sèrie del blogger, com tothom, a la part superior esquerra.

    ResponElimina
  28. Sí, perdona, ara veig que hi ha el buscador a dalt. Jo en tinc dos aleshores!

    Doncs t'agrairia molt qualsevol informació sobre aquestes auques. El concert no sé si serà molt molt aviat, però ser serà.

    Doncs la teva col·lecció és admirable. Jo tinc alguns llibres del segle XVIII que he anat adquirint per gust, però estic molt lluny d'aquestes rareses que presentes!

    Si mai trobes partitures manuscrites amb aspecte de vell (el paper d'abans de la Guerra del Francès és immediatament reconeixeible per la qualitat i el gruix, a part de la cal·lígrafia)... avisa! :)

    Sé per exemple que a Madrid han aparegut en llibreries de vell alguns manuscrits que poden semblar de poc valor perquè estan incomplets o pel que sigui, però que per nosaltres musicòlegs rastrejadors de fonts perdudes poden ser veritables joies.

    Gràcies pel que puguis fer en relació a les festes de 1807.

    ResponElimina
  29. Bellerofonte,
    El que tinc, i vaig publicar, foren les partitures de carnaval del Liceu de la segona meitat del s. XIX. A més fa molt pocs dies un lector del bloc em va donar la notícia que tenia una recopilació del 1852. Potser per a vosaltres això és molt recent...
    També et puc passar una partitura original d'un Marxa de quan el General Prim, el 1860, va passar Vilafranca del Penedès i el músic de la ciutat, Josep Claramunt i Baltà, li va dedicar.
    Localitza el meu email que el tens a la subscripció directa o al meu perfil de blogger i et reenvio aquestes partitures vilafranquines escanejades.

    ResponElimina
  30. Galderich.
    Nos regalas otra entrada por demás interesante. Me pasa muy seguido que cuando pienso en la fecha de creación de algo siempre me quedo corto, como en el caso de las historietas.
    ¡Las discusiones bizantinas tienen su encanto!
    Saludos

    ResponElimina
  31. Marco Fabrizio,
    Per cert, a Mèxic considereu que la historieta es va introduir en el vostre país a través dels cromos que la fàbrica de tabacs "El Buen Tono" repartia amb reproduccions petites d'"Història de una mujer" d'Eusebi Planas.
    Si algun dia en trobes m'ho fas saber, que m'interessaria molt veure-les!
    Una abraçada

    ResponElimina
  32. Aparte de la belleza de estas ediciones finales del XIX con sus encuadernaciones editoriales en cartoné doradas e impresas, sus ilustraciones y cromolitografías, todas estas ediciones que hoy son todavía accesibles serán piezas codiciadas y perseguidas (y pagadas) dentro de nada.
    Saludos bibliográficos!!

    ResponElimina
  33. Diego,
    Si comparem qualitats a vegades se'ns fa estrany com llibres sense cap mena de gràcia poden tenir una cotització més o menys alta i llibres com aquests (molt escassos en alguns casos) no tingui -afortunadament- una incidència econòmica gran. Visca el s. XIX!

    ResponElimina
  34. Moltes gràcies per les referències. El de Ros i Càrcer ja l'he consultat. Es tracta fonamentalment d'un buidatge (parcial) de les notícies referents a les festes que apareixen al "Calaix de sastre" de Maldà.

    L'altre l'he localitzat recentment i si no recordo malament està en venta en una llibreria de Barcelona. Aniré a buscar-lo la pròxima vegada que baixi. En aquest últim hi poden haver algunes informacions curioses.

    El que m'agradaria però és trobar una mica d'iconografia. A part de les auques, pensava en la possibilitat que existissin gravats o projectes dibuixats de les decoracions efímeres de les festes o d'algun moment particular d'aquestes.

    En fi, agrairé molt qualsevol altra idea o troballa.

    Salutacions

    ResponElimina
  35. Apart d'agrair-te un altre apunt substanciós a més no poder, t'he de dir que estic emocionat: algú que se'n recorda del gran Rodolphe Töpffer!!!
    Estimadíssim per mi, i no només perquè inventés això que ara estic fent, un dia n'hauré de parlar d'aquest pedagog precursor, alhora que pintor i dibuixant muntanyenc.

    ResponElimina
  36. Girbén,
    El gran Rodolphe Töpffer, com l'anomenes, és la base de tot i a la seva època el que feia va tenir molta repercussió.
    Esperem el teu apunt que serà incorporat com a enllaç aquí.

    ResponElimina
  37. Un altre apunt que presenta un tema i n'obre molts més. Moltes gràcies per l'apunt i els comentaris. És un estímul aprendre coses de tots vosaltres, la veritat. Espero l'apunt següent, la segona part que dius, i llegir alguna cosa més sobre Töpffer en el blog d'en Girbén

    ResponElimina
  38. Marta,
    Gràcies pels teus comentaris però jo sobretot espero l'apunt d'en Girbén!

    ResponElimina
  39. No coneixia pas aquest vessant de l'Apel.les, sí que recordo haver llegit alguna obra de teatre seva al COU (comptant que no m'estigui embolicant jo i estigui barrejant autors!), i era prou sarcàstica.

    Un apunt complet, com sempre

    ResponElimina
  40. Mireia,
    L'Apel·les Mestres se'l relaciona amb una literatura modernista i simbòlica, sobretot de poesia.
    Malgrat això, en nostre autor era molt més complex que això com podem veure. Les Cansons ilustradas, per exemple, són un bon exponent d'una literatura sarcàstica i gens nyonya!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols