dilluns, 26 de novembre de 2012

La mort de l’ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe



In memoriam d’Agustí Ballester i Sanjoan (La Selva del Camp 1895- Reus 1941), besavi de les meves filles, perruquer i company de pupitre d’en Ventura Gassol

Hi ha llibres que ultra el seu contingut literari o estètic ens corprenen per altres elements com són les dedicatòries colpidores. Ja en vam veure una fa un cert temps també vinculada als Fets del 6 d’octubre i hi tornem amb una altra dedicatòria, en aquest cas d’algú que els va viure en directe i en fou protagonista, en Ventura Gassol (1893-1980), conseller de Cultura d’aquell moment. La dedicatòria va adreçada a un altre poeta del qui ja n’hem vist un altre llibre de la seva biblioteca: A Millàs-Raurell / enyorat amic i / estimat poeta / amb una abraçada / d’esperançes. / V. Gassol / Penal de Cartagena / 26 ·XI ·1935.


Aquesta dedicatòria signada al Penal de Cartagena refermava la situació en la que es trobava Ventura Gassol com a membre del govern de la Generalitat empresonat pels Fets d’Octubre, com si en la seva situació refermés les seves idees. De fet no és una dedicatòria aïllada ja que d’aquest llibre n’hi ha d’altres (el de Margarida Xirgu, per exemple) signats fent constar el Penal de Cartagena. Aquesta voluntat de lluita malgrat les circumstàncies és el que impressiona per a una persona que restà la meitat de la seva vida fora de la seva Pàtria entre empresonament (1934-1936) i exilis (1923-1931 i 1937-1977).

Foto de l'empresonament a Carabanchel (1934) amb Lluís Companys i altres consellers de la Generalitat. Ventura i Gassol és el de la dreta

Quan Josep Bargalló parla de l’obra de Ventura Gassol ja insinua que l’activitat política eclipsà la literària i malgrat que a la seva època fou un literat molt ben considerat actualment és gairebé oblidat fora dels cànons literaris. En Joan Puig i Ferreter, també de la Selva del Camp, dramaturg, d’ERC i exiliat va dir, tot parlant de Ventura Gassol que seria un gran poeta si oblidés més sovint que és un gran orador. (…) Sempre he pensat que la política i la popularitat li han fet mal com a poeta.


I Josep Bargalló acaba reblant el clau quan comenta que li succeí, com a poeta, el que acabà succeint amb el temps històric que va viure com a protagonista: la incomprensió amb el pas dels anys, no només dels franquistes -aquesta prou òbvia-, sinó també dels intel·lectuals progressistes -que el trobaven massa nacionalista- i dels crítics catalanistes -per als quals era massa abrandat, radical. I Ventura Gassol fou, sens dubte, un poeta distint, que també vorejà alguns dels camins de l’avantguarda. La seva passió, el seu abrandament, no l’acabaren d’encabir en el noucentisme, per molt que ho sigui en la forma i ho sembli en la llengua poètica.


Així doncs, en el llibre La mort de l’ós subtitulat com a poema coreogràfic empren aquesta manera de fer poètica i teatral alhora, concebut per a ser declamat més que com a poema íntim. El simbolisme és explicat a l’inici per donar unes pautes de lectura d’un text de certa complexitat compositiva i simbòlica. Malgrat que algunes fonts comenten que el poema fou escrit el 1928 i afirmen que s’edità en aquell moment, una cerca pels catàlegs bibliotecaris semblen desmentir-ho per la qual cosa la primera edició seria la present del 1935.


Sembla ser, malgrat que no he pogut contrastar aquesta notícia, que el músic –de Valls i deixeble de Schönberg a Viena- Robert Gerhard havia rebut l’encàrrec de musicar-lo. Robert Gerhard fou un dels pilars més importants de la música clàssica contemporània catalana a l’alçada del que Joan Miró ho és en pintura. De fet en Mestres Quadreny el defineix dient que feia una música nacionalista com Bartók, però d'arrel catalana, i no té res a envejar als grans compositors del segle XX com ara Schönberg o Falla. I acaba explicant per fer-nos adonar de la seva magnitud que és l'únic compositor català que ha rebut un encàrrec de la Simfònica de Nova York.


El llibre fou publicat per la Llibreria Catalònia de Barcelona el 1935 i concebut com un llibre de bibliòfil ja que tingué un tiratge de 100 exemplars (aquest és el nº 73) i fou imprès amb paper de fil Guarro de petit foli (28 x 20 cm.). A més el llibre sortia una mica del comú perquè no estava decorat per un professional de la il·lustració de llibres sinó per un artista aliè a aquesta disciplina com era Pere Pruna (1904-1977). En el fet que un artista de fama com Pere Pruna col·laborés en un llibre ja és una excepció perquè normalment no se n’ocupaven a no ser que fos com aquest que tenia un caràcter més de bibliòfil.


Pere Pruna fou un artista estrany en la dinàmica cultural catalana. Gràcies a una recomanació de Sebastià Junyer i Vidal entrà en contacte amb només 17 anys amb Picasso que l’introduí en els cercles artístics parisencs del moment, el que li permeté exposar en les galeries més famoses i participà en escenografies i maniquins dels ballets russos de Serguei Diàguilev. Estilísticament, com podem observar en aquestes il•lustracions, rebé la influència de Picasso que fou el seu mentor i que travessava la seva etapa de retorn al classicisme després de l’etapa cubista.


Les seves figures prengueren una agilitat i estilització especial que el distancià de les maneres de fer del Picasso classicitzant i que fins i tot hom ha dit que van influenciar al propi mestre en posterioritat. Aquesta estilització i formes diàfanes segueixen una manera de fer d’alguns corrents d’avantguarda europea properes a la figuració, en aquest cas molt propera a una estètica mitològica. Aquesta trajectòria dintre de les avantguardes quedà estroncada amb la Guerra Civil quan, aterrit per la crema d’esglésies, es passà al bàndol franquista on després d’anar al front pogué fer la viu-viu gràcies a les influències d’Eugeni d’Ors i Dionisio Ridruejo que l’incorporaren al servei de propaganda franquista i fins i tot organitzà la presència espanyola –on no fou invitada la República- de la Biennal de Venècia.


És interessant constatar com als anys trenta, abans de la Guerra Civil espanyola, les diverses formes de pensament, tant intel•lectuals com polítiques, podien col·laborar sense cap mena de problemes.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

23 comentaris:

  1. Després de llegir-te he decidit incorporar Gassol al meu relat d'avui. Gràcies per un article com aquest, que també ha estat suggeridor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una de les coses que em sobten d'aquest llibre és precisament aquest contrast entre una presó i un llibre tant polit.

      Elimina
  2. De tot l'article em quedo amb la última frase. Les persones sempre hauríem de poder col·laborar encara que tinguéssim discrepàncies ideol·lògiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      Vols dir que no et passes dient-me a la cara que només t'ha agradat la darrera frase? ;-)
      En certa manera és una frase que intenta tancar dues vides paral·leles que en un determinat moment, sempre el mateix, es bifurquen per viaranys diferents.

      Elimina
  3. No puc estar-me'n d'imaginar al Ventura Gassol tancat a la presó i recitant aquells bellíssims i premonitoris versos que anys abans havia dedicat a Mac Sweney:
    Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
    I què en treus de tombar tres cops la clau?
    Per esclavitzar homes és poc forta,
    és massa obert encara aquest cel blau.
    [...]
    Què en trauríem de viure aquesta vida,
    ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
    ni de tenir la taula ben guarnida,
    si el cor ens deia encara: sou esclaus.


    Aquí paga la pena recordar la versió que en feu un jove Ramon Muntaner (això abans d'esdevenir, també, polític al davant de l'SGAE). L'abrandada "Glossa en la mort de Mac Sweney" seria una fenomenal banda sonora per aquest suggeridor apunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén,
      L'article d'en Josep Bargalló que enllaço porta a un article monogràfic sobre aquest poema com a excusa per parlar de Ventura Gassol.
      Sobre en Ramon Muntaner sempre recordo aquella cançó del "no vull ser com tu pare" i això m'evita criticar els meus avantpassats i els altres...

      Elimina
    2. No saps com he gaudit amb la lectura de l'article. No tan sols per la presó complerta; "la boira de Nova York" m'ha semblat sensacional.

      Elimina
    3. És un bloc que cal seguir pel que aporta intel·lectualment.

      Elimina
  4. A la Festa de l'Ós de Prats de Molló els veïns es vesteixen d'ós tal i com pinta Pere Pruna a la pàg. 20 d'aquest deliciós llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Em va recordar aquesta festa i d'altres que es celebren en l'àmbit rural arreu d'Espanya i sobretot, sinó recordo malament, una del País Basc.

      Elimina
  5. Hagué un altre mon, un mon bastant allunyat del actual i en el que la gent no nomes era una cosa, si no que es movíem, experimentaven, fins i tot assumien els avatars de les seves vides d'un altre manera. Ara quan les anem descobrim ens adonem de com s'ha anat manipulant l'historia per anar-la adaptant als desitjos dels que governaven, fins hi tot ens sorprenem de la capacitat de col·laboració i diàleg entre persones teòricament enfrontades, el final va ser que una part va guanyar i s'ho va quedar tot, aquí va néixer la gran desfeta.

    ResponElimina
  6. Jo, al revés que l'Eduard, no em quedo amb la darrera frase: hi ha discrepàncies ideològiques i discrepàncies ideològiques i hi ha taules que no es poden compartir. A més, l'art no és exempt d'ideologia. Si algun cop s'han produït col·laboracions ha estat per qüestions personals; no cal fer un taller de bones pràctiques entre artistes de pensament diferent: l'art és bel·ligerant.

    Una altra cosa és que Pere Pruna em sembla genial malgrat la tonteria ideològica. Sobre Ventura Gassol no tinc res a dir: la meva llista de poetes és molt reduïda. De Robert Gerhard no en sabia res; caldrà fer-li un cop d'orella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      Les discrepàncies ideològiques quan es va fer el llibre eren poques entre ambdós, si més no significatives. El problema és quan les discrepàncies es tensen i esclata el conflicte. Llavors les idees s'extremen i és quan la bel·ligerància ho trenca tot.
      De totes maneres en Pere Pruna té dues èpoques, segons el meu entendre, clares: una primera de recerca artística i una segona d'un cert manierisme formal que coincideix en l'etapa franquista.
      I si, en Ventura Gassol tampoc forma part de la meva llista de preferències.

      Elimina
  7. Un magnífic apunt, com sempre, farcit d'informació interessant que, almenys jo, desconeixia. He de confessar que no he llegit Ventura Gassol, i més enllà d'alguns trets biogràfics i de la seva trajectòria política, en sé ben poc.

    L'al·lusió a Diaghilev, amb qui va col·laborar Pere Pruna, m'ha fet recordar l'exposició de l'any passat al Caixa Fòrum sobre els seus ballets russos. Boníssima!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris,
      En Ventura Gassol cal tenir-lo present per entendre el moment d'abans i de la República. De mica en mica anem recuperant aquells intel·lectuals i artistes que van quedar estroncats per la desfeta cultural. L'exposició dels Ballets russos n'és un exemple d'una activitat artística que va causar furor a principis de segle i on els artistes hi col·laboraren activament.

      Elimina
  8. Acostumat als teus llargs i bons articles i com diuen enllà, "lo bueno, si breve, dos veces bueno".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      No sé com prendre'm aquest comentari... ;-)

      Elimina
  9. Doncs està molt clar, els teus articles llargs són collonuts i aquest curt també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha... però jo diria que aquest si fa no fa té la mateixa llargària que els altres si fa o no fa... No hi ha manera de ser més breu!

      Elimina
  10. desconeixedora de l'un i de l'altre, no pas dels personatges però si de la seva obra, t'agraeixo aquesta aproximació. i sobre això de les ideologies ... uf!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice,
      Es tracta d'anar recuperant els personatges importantíssims que la dictadura ens va manllevar o els va distorsionar. No a l'alçada de la Júlia però seguint el seu estel.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols