Les exèquies del General Mariano Álvarez de Castro (1816), els túmuls a l’heroi de la Girona immortal

Retrat eqüestre d’Álvarez de Castro gravat per Domènec Estruch (1819)

Ara que s’ha parlat del trasllat de les despulles del dictador Franco i el simbolisme que això ha representat és bo donar una ullada a un altre trasllat mortuori de fa més de dos-cents anys. Ens referim al trasllat per Catalunya del cos de Mariano Álvarez de Castro per a intentar enterrar-lo definitivament a la Girona que va defensar aferrissadament el 1809.

Text de la placa de la cel·la presó de Figueres on morí Álvarez de Castro

No hi ha cap mena de dubte que la Guerra del Francès vertebrà el que avui podem anomenar el nacionalisme espanyol, més enllà de la monarquia, i que a això hi contribuí l’exaltació dels mites de la guerra. Un dels mites sense cap mena de dubte fou el de Mariano Álvarez de Castro (Granada, 1749- Figueres 1810) que es negà a lliurar Girona en un darrer setge malgrat la depauperada situació de la població i dels militars. Degut a una malaltia que l’impedí dirigir la darrera defensa de la ciutat un altre militar la lliurà als francesos i els oficials foren fets presoners. A l’heroi de Girona l’acompanyà el seu ajudant de camp, el capità d’infanteria Francesc Satué, fins que després d’un periple morí a la presó de Figueres on s’hi instal·là una placa i es conservà la cel·la com a un lloc d’homenatge.

Inscripcions del sepulcre provisional del General Álvarez de Castro a Sant Fèlix de Girona a la Relación de lo que Gerona agradecida a su dignisimo (...) Don Mariano Alvarez hizo en el transito de sus apreciables restos... Girona (1816)

Ja les Corts de Cadis, en el seu decret CXIV del 7 de gener de 1812 exaltaren la figura de l’heroi dient que las Córtes generales y extraordinarias, constituidas en la imperiosa necesidad de eternitzar por su parte la inmortal defensa de Gerona, gloriosa para siempre por el heroico valor y magnànima constància con que su bizarro governador D. Mariano Álvarez, su esforzada guarnicion y fidelisimo vecindario la sostuvieron en el año de 1809 contra las numerosas huestes del usurpador Napoleon por espacio de siete meses de asedio, de hambre y de toda classe de horrores; y debiendo dar al citado Álvarez y á tantos héroes animados por su exemplo el justo tributo de gratitud de la Nacion, á quien las Cortes representan, decretan: posar una làpida honorant-lo amb lletres d’or a la sala de sessions y la construcció d’un monument, quan es pugui, a la plaça principal de Girona.

Escapularis per a resistents a la invasió napoleònica impresos clandestinament 

a la impremta d'Anotni Brusi i publicats per Raimundo Ferrer a Barcelona cautiva... Barcelona, 1815

Així doncs, l’intent de fer li un homenatge fou una de les constants del s. XIX però que no acabà de concretar-se en res definitiu, mantenint sempre una sensació de provisionalitat important. Aquest homenatge tingué el suport d’una monarquia que havia tornat a l’absolutisme després d'anorrear tota la tasca legislativa de La Pepa i que necessitava el suport d’herois que no estiguessin vinculats amb idees liberals ja que es convertiren en el seu malson. 

FRANCESC SATUÉ. Manifiesto de quanto sucedió al (...) D. Mariano Alvareez de Castro (...) Barcelona, 1816

Gràcies al seu ajudant de camp, el capità Francesc Satué, tenim una descripció dels seus darrers dies en el seu Manifiesto de quanto sucedió al excelentisimo señor Teniente General D. Mariano Álvarez de Castro... (Barcelona, Oficina de Garriga y Aguasvivas, 1816) convertint-se en l’hagiògraf laic de l’heroi. El mateix Francesc Satué fou qui anà recordant a tothom la necessitat de fer un homenatge públic a Álvarez de Castro i pressionar perquè es pogués portar a terme com així succeí.

Finalment el 1816 es programà el periple que havien de fer les despulles de l’heroi des de la Capella de Sant Ferran de Figueres el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar de Barcelona el 26 d’octubre per acabar de portar-lo a la catedral de Girona. Finalment les despulles es portarien a la capella de Sant Narcís de Sant Fèlix de Girona, on en Francesc Satué havia dit que el general Álvarez de Castro havia volgut reposar per sempre. Aquest trasllat es va realitzar de manera protocol·lària, passant poble per poble amb els seus rendiments d’honors pertinents, i amb dos punts destacats per les seves cerimònies com hem vist: Barcelona i Girona, on Álvarez de Castro havia estat cap militar.

Comparativa dels dos túmuls, de Barcelona i Girona, dedicats a Álvarez de Castro

Aquest periple, perfectament estudiat per Laura Corrales, va comportar la construcció de dos túmuls funeraris en honor a les despulles del general per tal de celebrar les seves exèquies corpore insepulto a diferència del que s’acostumava a realitzar amb les exèquies reials que es feien només amb una urna simbòlica. Són interessants aquestes exèquies i els seus corresponents túmuls funeraris perquè estan marcats per una transició d’una cerimònia pròpia de l’Antic Règim a una cerimònia que va perdent la fastuositat de l’antiguitat per anar desapareixent amb la consolidació futura de l’Estat liberal.

Túmul del Duc de Láncaster (1802)

Hem de tenir en compte que les exèquies no només estaven reservades a l’estament reial sinó que també a grans dignitats eclesiàstiques com els casos del Mestre General dels dominics Tomàs Ripoll (1746) i el també dominici Tomàs de Boixadors (17881) o nobiliàries com els casos del comte de Perelada (1756) del duc de Láncaster (1802).  En aquests casos ens han arribat les seves relacions i sermons fúnebres amb els seus corresponents gravats però no oblidem que se’n feren molts més perquè eren els dos estaments fonamentals que garantien la perpetuïtat de l’Antic Règim.

Exèquies en honor a les víctimes de la Guerra

Malgrat això, a partir de la Guerra del Francès alguna cosa començà a canviar. La propaganda oficial d’exaltació del nacionalisme espanyol, una vegada passat el conflicte bèl·lic, començà a realitzar, amb no certs entrebancs, els homenatges, exèquies i aixecament de monuments als herois de la guerra. Aquest és el cas, per exemple, del dedicat als vuit herois de Barcelona y que recollí la Relación de las pomposas exequias que la Ciudad de Barcelona consagró... a la memòria de las ocho víctimes sacificadas en dicha Ciudad por el Gobierno intruso en los dies 6 y 27 de junio de 1809 impresa per Joan Ignasi Jordi el 1815. A partir d’aquest moment aquestes exèquies oficials no només es realitzaren en honor als estaments oficials sinó que també van incloure al que en llenguatge revolucionari podríem dir el Tercer Estat. Aquest és un canvi que ens pot explicar el final d’aquestes cerimònies i la construcció dels seus corresponents túmuls amb l’adveniment definitiu de l’Estat liberal a partir de 1833 amb la mort de Ferran VII tal com vam veure en un apunt anterior.

Túmul de Carles III (1789)

Aquest canvi conceptual també afectà en l'àmbit estètic que ja es va anar gestant a finals del s. XVIII quan s’abandonaren les formes més abarrocades per a adoptar unes línies més classicistes. Aquest canvi estètic en els túmuls s’inicia a Catalunya amb el dedicat a Carles III el 1789 i ja no serà abandonat en tota la resta que es varen realitzar, i en això els dedicats a Mariano Álvarez de Castro tant a Barcelona com Girona no en són unes excepcions.

Targeta d’invitació a les exèquies de Santa Maria del Mar (1816)

Els actes s’havien de celebrar amb total esplendor i per això com ve explica Francesc Satué s’imprimí por medio de la lamina Militar al·legòrica, que se havia dispuesto para servir de targeta: y en efecto se distribuyeron mil setecientas á los conbidados de las principales clases, y á los Prires, Consules, y Prohombres de los Colegios, y Gremios de esta Ciudad. Aquesta invitació, adreçada a la “flor i nata” de la ciutat garantia una magnificència adequada en honor a l’heroi de Girona. El gravat de la invitació fou realitzat per Domènech Estruc a partir d’un disseny realitzat per Francesc Satué que va dibuixar el Tinent Miquel Geli, també ajudant d'Álvarez de Castro. És curiós constatar que el valencià Domènec Estruch fou l’encarregat, segurament per intersecció de Francesc Satué, tots els gravats relacionats amb els actes en honor d’Àlvarez de Castro, fins i tot el retrat eqüestre que el 1819 li encarregà el mateix ajudant de camp que ho organitzà tot. En el cas del retrat eqüestre és interessant que fos realitzat pel tinent Miquel Geli, que com a ajudant el va conèixer personalment per la qual cosa li podia fer un retrat real.

El gravat fou publicat al llibre de Francesc Satué Relacion de la pompa funebre (...) se ha efectuado en esta capital a los restos del Excmo. Señor Don Mariano Alvarez de Castro (...) a Barcelona a l'oficina de Garriga y Aguasvivas l'any 1816 conjuntament amb l'esmentada invitació per als prohomos de la ciutat. Laura Corrales ens dona la notícia que tant el gravat del túmul com aquesta relació es van vendre a Madrid durant un temps per separats.

Túmul d’Álvarez de Castro de Santa Maria del Mar (1816)

Aquest túmul no es quedava endarrere amb la magnificència i enmig d’una església de Santa Maria del Mar totalment endolada s’aixecà l’estructura amb una base que representava les muralles de Girona, amb unes torres a cada cantonada, i amb una de les cares amb un esvoranc on s’hi situà un lleó davant d’un mirall trencat que el reflecteix diverses vegades però amb el lema de Siempre el mismo. És curiós constatar com aquesta idea de la base amb l’esvoranc serà reaprofitada per al monument que el 1837 Salvador Carrera va dissenyar per a la catedral de Barcelona per a les víctimes del setge de Bilbao de la primera carlinada. 

Túmul d’Álvarez de Castro de la catedral de Girona (1816)

El túmul de Girona el coneixem també gràcies a la Relacion de lo que Gerona agradecida a su dignisimo gobernador que fue, Don Mariano Alvarez, hizo en el tránsito de sus apreciables Restos por ella (...) publicat a la impremta de Vicenç Oliva el 1816. Això ens ajuda a veure que els dos túmuls segueixen una estètica neoclassicitzant força semblant amb un obelisc culminant el monument. En el cas del de Girona, obra de Josep Barnoya Viñals, sembla que el túmul fou la seva darrera obra coneguda i Gabriel Martín i Francesc Miralpeix en la seva fantàstica monografia dedicada a aquest escultor consideren que és el seu testament artístic pel que implica de l’inici d’un classicisme que s’allunya de la tradició familiar i de les seves pròpies obres. A més ens comenten que aquest túmul es va continuar utilitzant els anys següents per celebrar l’aniversari de les exèquies d’Álvarez de Castro i per al festeig religiós que es duia a terme cada 5 de novembre per honorar les víctimes del setge. 

Túmul funerari dedicat a Luis de Lacy a Barcelona (1820)

Aquesta propaganda política entorn dels herois de la Guerra del Francès intentava consolidar la figura d'un monarca que havia estat molt desitjat i que es començava a posar en entredit. El retorn a l'absolutisme que una intel·lectualitat il·lustrada ja no acceptava i que certs sectors liberals de l'exèrcit que havien lluitat en la guerra tampoc acceptaven feia que aquests sectors comencin a conspirar sediciosament contra Ferran VII. El cas més representatiu fou el del també heroi Luis Lacy que protagonitzà un pronunciament constitucional que fou avortat i que li suposà que fos assassinat al castell de Bellver de Mallorca, reconvertit en presó. En ple Trienni Liberal, i en certa manera per a contrarestar la propaganda funerària que hem vist avui es feren també unes exèquies d'Estat, en aquest cas liberal, amb un dels túmuls més neoclàssics de tipologia de templet a aquest altre heroi assassinat per l'absolutisme. Però això ja són unes altres exèquies que ja veurem en una altra ocasió, potser l'any que ve que en farà 200 anys...

BIBLIOGRAFIA

CORRALES BURJALÉS, LAURA. “Les exèquies a Alvarez de Castro:túmuls, estampes i epitafis en honor del governador militar” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona, Institut d’Estudis Gironins Vol. 51, 2010. pàgs. 189-210 

DOMÈNECH, ALBERT. L'Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats dels s. XVI al XIX. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009

DOMÈNECH, ALBERT. "Els Castrum doloris en els gravats i les relacions imprses de la Catalunya borbònica de l'Antic Règim (1700.1834). Una eina per a aprofundir en l'art efímer" a eHumanista IVITRA 14. University of California at Santa Barbara (EUA), 2018 pàgs. 2223-271

MARTIN, GABRIEL I MIRALPEIX, FRANCESC. Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el Llibre de comptes de totes las feynas que tinch ajustades (1773-1816). Girona, Diputació de Girona, 2017

VILALLONGA, BORJA. “Unes consideracions sobre les representacions nacionals dels setges” a Revista de Girona. Girona, Revista de Girona, 2008, nº 251. pàgs. 68-73