diumenge, 1 de novembre del 2009

Colección de Epitafios (1842), la poesia de la Mort a Barcelona

Aquest bloc té un secret. És algú que prefereix l'anonimat, que corregeix amb paciència cada apunt i hi aporta la seva visió i el seu esperit crític. Suporta les neures d'un bibliòfil, aprecia com a obsequi d'aniversari un llibre com el que comentem avui, perquè també li agraden els llibres i perquè comparteix algunes de les meves neures i sap que és el millor obsequi que sóc capaç de fer... A ella va dedicat aquest apunt.

Que la mort impacta i ha impactat la humanitat és una realitat inqüestionable. De fet, hom diu que podem interpretar que l’ésser humà és humà des del moment que hi ha enterraments rituals, perquè aquest fet implica que hi ha un pensament abstracte -la reflexió sobre la mort- que ens separa dels animals. A partir d’aquest moment la humanitat ha volgut preservar el cos de la intempèrie i preservar la memòria dels difunts a través dels monuments més diversos.


Els monuments més modestos dedicats a la memòria dels difunts són els nínxols dels cementiris, en els quals els nostres avantpassats resten apilats -en un ordre perfecte- uns sobre els altres. Els familiars, per preservar la memòria del difunt, han col·locat davant d’aquests nínxols una placa commemorativa amb diverses inscripcions, normalment el nom i algunes altres dades. Antigament, però, hi havia més el costum de preservar aquesta memòria a través d’epitafis amb el nom del difunt i algun detall personal. Precisament el llibre del que avui parlem és un curiós recull d’aquest difícil art literari.

Portada amb elements tipogràfics

La Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona fou publicat per la “Junta administrativa del Cementerio general de Barcelona” el 1842 a la impremta d’Antoni Brusi. En un format de mig foli (20 x 14 cm.) aquest recull d’epitafis compta amb una esplèndida portada composta d’elements tipogràfics i una litografia de Bodin que reprodueix la façana del cementiri dissenyat per l’arquitecte italià Antonio Ginesi, en el qual podem observar com era aquesta façana abans de les reformes que en canviaren alguns aspectes i en el qual veiem molt destacades les dues piràmides laterals que es convertiren en símbol de monument funerari. Aquest cementiri, el primer que es feu a Barcelona com a tal, era fora muralles i continua avui en ús amb un projecte de reformes i millores en execució. Té una extensió notable, uns cinquanta mil m2 i més de trenta mil sepultures. Actualment du el nom de cementiri del Poble nou, però també s’havia dit Cementiri Vell o de l’est.

Epitafis amb el d'una partera

El llibre en qüestió, però, va ser publicat amb la finalitat de millorar el cementiri ja que la junta administrativa veia que anava de mal en pitjor, tant des del punt de vista estètic com literari. Així, en la seva Advertencia preliminar pretenia desterrar el monótono y vulgar aquí yace, que parece ser el último esfuerzo del talento de nuestros compatriotas en la redacción de las cuatro mil y mas inscripciones esculpidas en nuestro Cementerio, bien diferentes de la que leemos en otros, muchas de las cuales arrancan lágrimas de la mas deliciosa ternura por sus ideas y modo de espresarlas, y ninguna buen seguro contienen los despropósitos ortográficos y de otras clases que tan poco favor harian al estado de cultura de nuestra Capital.


Des de l’any 1836 la Junta va crear un comitè d’examen de les inscripcions que hom volia col·locar i fins i intenten anar introduciendo y aumentando el buen gusto en la calidad y ornato de las lápidas sepulcrales (con destierro de las de azulejos que tan perjudiciales eran), se nota igualmente una mejora en la composición de los epitafios, de manera que pertenecen á la última época la mayor parte de los que componen esta coleccion. Si ara veiessin el cementiri amb tot el mostrari de marbres, vidres, acers inoxidables, flos de plàstic, fotografies... s'escandalitzarien, i és que fins i tot en els cementiris hi hauria d'haver normatives urbanístiques estètiques com les que es van intentar amb aquest llibre. Però si no n'hi ha ni en les cases on vivim, què hem de fer on morim!


Així, aquest llibre pretenia ser, sense embuts, un model per a futurs epitafis quan diu que aquí hallarán los padres, los hijos, los esposos, los hermanos, los amigos, ideas y sentimientos adecuados para recordar las gracias y vitudes de las prendas mas queridas de su corazon. De fet, els aproximadament 150 epitafis que conté són un autèntic mostrari de totes les diverses pèrdues de familiars i amics. Al final del llibre hi ha un llistat dels difunts més destacats que hi reposen, una petita història de la construcció del cementiri i un balanç econòmic de la Junta.

Epitafis entre els que hi ha el d'Antoni Brusi, introductor de la litografia a Espanya.

A mi personalment, que m’agrada passejar pels cementiris (si, ja sé, sóc raret...) i m’agrada llegir les làpides i observar curiositats (tampoc ho faig cada dia!) m’han cridat l’atenció unes quantes inscripcions del llibre. En primer lloc les làpides dedicades a pare i fill de la dinastia dels Brusi, introductors de la litografia a Espanya i editors del Diari de Barcelona i d’aquest llibre. A més hi ha enterrat l’arquitecte neoclàssic Antoni Celles que va criticar aferrissadament l’arquitecte italià Antonio Ginesi per utilitzar elements no clàssics al cementiri, com les ja comentades piràmides i alguna altra simbologia oriental, ja que creia que això sortia del cànon clàssic. El pobre Celles finalment fou enterrat en un recinte pel qual es barallà i protagonitzà una sonada polèmica a l’època.

Epitafis amb el de l'arquitecte Antoni Cellés que fou enterrat en el cementiri que tant criticà per la seva estètica.

Després n’hi ha d’altres que corprenen per la seva cruesa, per la seva resignada acceptació o enfrontament a la mort, o per la descripció apassionada del difunt. A mi personalment n’hi ha dues que em tenen el cor robat. Una, és la làpida feminista de la nena Francesca Barris i Vidal, de dos anys, la que correspon al nº 738 i l’altra és la de l’àvia Maria Pujol i Marcè, de 83 anys, en la qual consta una estadística de la seva família (en total té 173 descendents) amb la relació dels morts i vius en el moment de la seva defunció. Són dos exemples d’una gran contundència i que ens expliquen més de la vida quotidiana del moment que molts llibres sobre l’època.

Epitafis amb el de Maria Pujol i Marcè, àvia de 83 anys, amb l'estadística dels seus descendents

En fi, un llibre que ens permet passejar per la història del segle XIX contemplant els neguits i les angoixes del seu temps i ens fa copsar que la mitjana d’edat dels difunts era molt baixa. Fins i tot algun epitafi contradiu la gent que afirma que antigament ja estaven acostumats a la pèrdua de nens petits i que no afectava de la mateixa manera com ho fa ara! Veient les làpides dedicades a infants podem fer-nos el càrrec que una cosa és l’acceptació de la mort com un fet normal, sigui causada per vellesa, un accident o una malaltia i l’altra és la desesperació amb que s’afronta la pèrdua d’un infant.

Epitafis amb el de Maria de la Concepció Marrugat de 2 anys, un al·legat feminista en ple s. XIX

43 comentaris:

  1. Literatura curiosa, sens dubte. Obres pòstumes, si són del mateix jacent, no? :-)

    Si tens aquests vicis, d'anar per cementiris, recorda de no anar-hi pas un dia com avui, o et pensaràs que ets a les Rambles!

    Per cert, les dues primeres pàgines d'epitafis són repetides.

    ResponElimina
  2. Galderich, no crec que siguis raret; som molts els qui ens agrada passejar per cementiris històrics, preferiblement amb les tombes a terra.

    ResponElimina
  3. "desterrar el monótono y vulgar aquí yace" m'ha encantat aquesta frase. Reconec la meva fascinació pels cementiris, una fascinació adulta, donat que a casa meu no hi havia el costum d'anar-hi, només el dia que s'enterrava algú i ni tan sols tenim làpides a les tombes familiars. Ara, com l'Allau, prefereixo les tombes a terra :)

    ResponElimina
  4. Víctor,
    Aquests epitafis són obres dels descendent. Per veure els epitafis i cementiris s'ha d'anar quan estan solitaris... avui no m'hi apropo!

    Gràcies pel tema de la il·lustració. Ja ho he canviat. El problema és que Blogger no permet introduir les fotografies i text en grans dimensions per a poder-ho veure bé. Com que estava programat no ho vaig poder comprovar del tot... ;-(

    ResponElimina
  5. Allau,
    Les tombes del terra si a més són enterrats coberts de terra i no un clot millor que millor. Això, però, només es troba en els cementiris de poble, poble... els millors!

    ResponElimina
  6. Clídice,
    Per això he reproduit aquesta frase, és sensacional. El problema és que el redactor del llibre, si veiés els cementiris d'avui en dia, se n'entornaria cap el clot, segur!

    ResponElimina
  7. Ya ves, a mí también me gusta pasearme por los cementerios y como a ti, no muy amenudo...No es que seamos raros, la muerte simplemente hay que aceptarla. Vivimos en una época hedonista en la que morirse es casi un detalle de mal gusto. No ocurría lo mismo en el XIX, muestra de ello es el buen y curioso libro que hoy nos presentas donde al leer los epitafios vemos la cotidianidad de la muerte en la vida. Partos, enfermedades, muerte a cualquier edad... era una fatal lotería.

    Michel Montaigne lo expresa en su ensayo LVII "De la edad" donde nos recuerda lo habitual de las caidas, enfermedades, naufragios, etc. Accidentes a los que nos exponemos en una vida común. Para Montaigne morir de vejez es una muerte rara y menos natural que las demás ya que es la última y postrer manera de morir, el límite que la naturaleza no nos deja pasar y por ende rara concesión. Pero esta reflexión en nuestro estado de bienestar parece fuera de lugar, hoy en día nos va mucho más el celebrar el día de Todos los Santos con Halloween al estilo anglosajón.

    Me gustan los epitafios que nos muestra este libro; expresan emociones.
    Sobre todo el de Dña. Eulalia Ribot del 2 de enero de 1837 que refleja el espíritu del Romanticismo que envolvía esa época.

    ¡Aquí! si al menos naciera
    Para coronar su lazo
    Una flor que grata fuera
    A la que dentro reposa:
    Si una lágrima encendida
    Su corazón animase
    Y un instante recordase
    Lo que ha valido su vida:
    Aquí miraría el hombre
    Un modelo de virtud,
    Y envidiaría el renombre
    Que no borra el ataud.

    Saludos bibliófilos y ¡muchos años que nos leamos!

    ResponElimina
  8. A mi també m'agrada això dels cementiris, des que sóc grandeta, de petita em feien por. M'agrada mirar els cognoms en els de poble. Per cert, en pobles ben petits i amb molt de terreny s'ha enterrat des de fa molts anys en nínxols, no entenc el perquè, però és així, es pot veure a la Garrotxa, al Pirineu. Crec que va ser D'Amicis que en un viatge per Espanya es va quedar sorprès pel fet que, de forma habitual, es posessin els morts 'com els llibres a les biblioteques', crec que va escriure.

    ResponElimina
  9. En un cementiri de poble petit, fa pocs anys, una família coneguda es va fer una tomba a terra, tenien diners i crec que no els va ser fàcil aconseguir el permís.

    Tens tota la raó pel que fa a això dels infants, se sentia molt en general, ja que tenir famílies nombroses era el més habitual i desitjat. Hi ha molts exemples en la literatura, en la popular i en l'altra, sobre això.

    ResponElimina
  10. Lamberto,
    Bones reflexions en els comentaris que ajuden a arrodonir l'apunt d'avui.
    Una de les idees de reproduir els epitafis és que es puguin llegir els màxims malgrat destacar-ne només uns quants.
    Estic espectant a veure la reconversió de la teva pàgina en "La ilustración Bibliófila Espeñola y Americana".

    ResponElimina
  11. Júlia,
    M'ha agradat això de posar els morts "com els llibres a les biblioteques", reflexió molt oportuna per a aquesta pàgina! ;-)
    Sobre els nínxols em va sorprendre ja fa molts anys unes torres mortuòries a Palmira (Síria) de l'època dels romans on l'interior no era res més que nínxols de lloguer un al costat d'un altre... realment, no em inventat res!

    ResponElimina
  12. Ens ha agradat molt aquesta entrada, Galderich. Encara que coneixiem la proposta de fer epitafis bonics, deconeixiem que existís aquest llibre.

    Gràcies pel descobriment!

    ResponElimina
  13. Un llibre que és una petita joia de la nostra història més propera i una preciositat bibliogràfica. Felicitats per l'entrada i per tot el blog, és genial!! Per cert, nosaltres al Cementiri del Poblenou vam veure un epitafi que deia "murió víctima del amor maternal". Hi hem donat moltes voltes i vam arribar a la conclusió que és el cas d'una mare que va morir per salvar el seu fill però pot tenir d'altres interpretacions. Si no et fa res, et posarem com a enllaç destacat al nostre blog Imatges de pedra i de Silenci.

    ResponElimina
  14. Ksawery,
    Gràcies pel seu comentari. D'això es tracta, de donar a conèixer llibres curiosos i poc coneguts.

    ResponElimina
  15. Esther i Toni,
    Jo personalment no puc interpretar aquest epitafi que dieu, és molt enigmàtic!
    Podeu utilitzar les imatges i els enllaços com volgueu, és un plaer ajudar a la vostra magnífica pàgina!

    ResponElimina
  16. Jo que creia que avui parlaries dels fulls d'algun llibre fet amb fulles de castanyer...

    Com pots comprovar, no ets gens raret pel fet d'agradar-te els cementiris (per d'altres coses no opino). De fet, com sabràs, fa quatre dies que s'han editat llibres com ara Mapa-Guía de los personajes ilustres del Cementerio de Montjuïc (2006, desconec si també es troba en català) o Morts il·lustres als cementiris de Barcelona. Tot el que cal saber dels que ens han precedit (Angle Editorial, 2007), de Jaume Nolla i Margarita Puig. La mort sempre és actual.

    ResponElimina
  17. Ja posats a recomanar, el cementiri que hi ha a una illa veneciana de nom que se m'escapa, o el jueu de Varsòvia, o el meravellós de Budapest i el de Junneau (Alaska).

    ResponElimina
  18. Puigmalet,
    Tu tens telepatia! Avui he anat al CaixaFòrum a veure l'exposició "Els mons de l'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan" i hi havia una fulla de castanyer en la que només hi quedaven els nervis amb una cal·ligrafia daurada fantàstica pintada a sobre en forma de vaixell... Encara estic al·lucinat amb tanta bellesa cal·ligràfica en una exposició!

    Sobre llibres de temàtica funerària n'hi ha uns quants més com la guia del cementiri del Poble Nou, molt interessant. En principi els llibres que editen els Serveis Funeraris de Barcelona són en edició catalana.

    ResponElimina
  19. Allau,
    El cementiri de Venècia és el de l'illa de San Michele. Els altres una meravella. Hauríem de fer un recull dels millors cementiris catalans, sobretot els de poble!
    Per cementiris del món us recomano la impecable pàgina de l'Esther i el Toni:
    Imatges de pedra i silenci

    ResponElimina
  20. ¡Pieza rara y bella esta impresión! Con su tipografía del XIX tan cautivadora.

    Otra magnífica adquisición, solo para el ojo del cazador experto.
    Enhorabuena, saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  21. Galderich... recordo perfectament aquesta fulla! Realment l'exposició és impressionant.

    El cementiri del Poble Nou és certament fantàstic i mereix una visita detinguda. Hi ha, per exemple, aquest petó de la mort que et deixa glaçat.

    ResponElimina
  22. Diego,
    Com pots observar la impressió és perfecta i els marges molt bons. Una bona edició tant de contingut com de continent.

    ResponElimina
  23. Xavier,

    Gran exposició i gran escultura. L'escultura la tinc vinculada a la família (suposo que d'aquí em ve l'afecció mortuòria!) i li vaig dedicar un apunt ara fa un any:
    El bes de la Mort, els vers petrificat de Mossèn Cinto

    ResponElimina
  24. Xavier,
    Gràcies per una altra part, ja veus que utilitzo correctament l'HTLM per linkar els apunts!

    ResponElimina
  25. Precioso ejemplar por contenido y continente, el estado de conservación inmejorable.
    Muy buena entrada para la fecha.
    Antes las personas se sabían morir, pensar en un buen epitafio era parte de dignificar el viaje.
    Saludos.

    ResponElimina
  26. Marco Fabrizio,
    M'ha agradat el teu "antes las personas se sabían morir, pensar en un buen epitafio era parte de dignificar el viaje".
    Potser és un bon epitafi per a aquest apunt... :-)

    ResponElimina
  27. Jo també vaig veure aquesta fulla pagana diumenge passat. El meu comentari era un poti-poti entre la recent visita a l'exposició de l'Islam i la castanyada. Res de telepatia, doncs ;)

    ResponElimina
  28. Ha, ha... així de telepatia ben poca perquè vàrem coincidir en dia però no en hora! Haig de reconèixer que no sóc gall matiner...

    ResponElimina
  29. Galderich, per si fas una excursió a Madrid aprofitant la celebració del 24è anivesari: Dibujos de arquitectura y ornamentación del siglo XVIII, a la BNE.

    ResponElimina
  30. Xavier,
    És una bona excusa per anar però aquest novembre el tinc molt ocupat... :-(
    A més d'aquesta exposició tindria la de La lagrimas de Eros de la Thyssen... Ja ho veus, sempre hi ha motius per anar a Madrid.
    L'exposició, que desconeixia, molt bona per la visita virtual que permet fer.
    Gràcies per l'avís i ho tindrem en compte de cara a catàleg.

    PD. M'he perdut amb el tema del 24è aniversari.

    ResponElimina
  31. Ara em faràs creure que no celebraràs la festivitat de la Mare de Déu de les Salines a Madrid i a los Caidos...

    ResponElimina
  32. Excelente ejemplar por su contenido y continente, en muy bueno estado de conservación.
    Entrada de acuerdo con la fecha.
    Si bien que la muerte sea una certitud hay que saber morir con dignidad. E yo creo que en esta época eso se olvida un poco.
    El epitafio, e cuantos auténticos poemas se encuentran en los cementerios, era parte de dignificar el viaje.
    Saludos.

    ResponElimina
  33. Xavier,
    Home, si em dius el 24è i és el 34è em desorientes! Quan celebro la Mare de Déu de les Salines hi dedico tot el dia, no estic per exposicions...

    ResponElimina
  34. Rui,
    Dignitat, gran paraula que tots utilitzem però que no sabem com la gestionarem en el moment de la mort, si la podem gestionar...

    ResponElimina
  35. A mi també m'agraden els cementiris. He tingut oportunitat de veure'n varis i de diferents països. És una experiència molt especial per les múltiples connotaciosn que tenen, artístiques, socials, trascendentals, ...
    Salut. R.

    ResponElimina
  36. rsm,
    A més és molt curiós veure les diferències estètiques entre els divesos països i zones on són els cementiris... donaria per una anàlisi sociològica!

    ResponElimina
  37. Ostres que bo! M'ha interessat moltíssim aquest post! I també m'ha entusiasmat el teu blog! Desitjo que també t'interessi el meu :)

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  38. Jordi,
    Gràcies pels teus elogis. Venint d'algú que porta un bloc com el teu s'agraeix!

    ResponElimina
  39. Hem trobat això http://cementeriodeleste.blogspot.com/2009/10/el-beso-de-la-muerte.html que creiem t'interesa.Salut.

    ResponElimina
  40. Esther i Toni,
    Gràcies, ja els he deixat el meu comentari.

    ResponElimina
  41. Aunque hace años de este post del amigo Galderich, yo lo he descubierto ahora, gracias a su autor. Una maravilla de libro y entrada. Una curiosidad para Esther i Toni: Yo también me quedé pensando al leer el epitafio del cementerio de Poblenou, "murió por su amor maternal". Llegué a la conclusión de que es el nicho de una mujer que murió al dar a luz. En ese mismo cementerio vi un nicho moderno que, por el apellido de la familia y sin quererlo, tenía una pizca de humor. Os aseguro que es real y tengo la foto, que no publicaré, claro, en el nicho pone: "Familia Igual Estaran", así, sin tilde al final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      Una fotografia així l'has de publicar amb un comentari dels teus!

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols