Les Reales exequias de la reina Maria Amalia de Saxonia (1761), la transformació del dol i la festa

 Monumental gravat (59 x 35 cm.) que representa el túmul que es va construir a l'interior de la catedral de Barcelona en memòria de la Reina Amàlia de Saxònia

Quan estava preparant el meu tradicional apunt mortuori de Tots Sants de l’any passat em vaig adonar que per Sant Jordi d’enguany faria 250 anys dels fets que narrava el present llibre i vaig canviar a darrera hora de túmul funerari... Una persona com jo que és capaç de celebrar el que convingui per tal de fer festa vaig ajornar l'apunt per al dia corresponent, que és avui. Així doncs, avui fem festa grossa i comentarem el llibre que recull les celebracions que els dies 23 i 24 d’abril del 1761 es van fer a Barcelona per a les exèquies de la Reina Amàlia, esposa de Carles III. Commemoració que no celebra ningú perquè té alguna cosa de surrealista commemorar-ho i art efímer, són dos bons motius per fer publicar un apunt funerari fora de de temporada...

 Portada del llibre principal d'aquest recull de les exèquies reials

El llibre, imprès en 4t de foli (20 x 14 cm.), es compon de dues parts, una primera amb les Reales exequias que a su augusta soberana Dª Maria Amalia de Saxonia reina de España consagró el rendido amor, y gratitud de la mui ilustre Ciudad de Barcelona en los dias 23, y 24 de Abril de 1761 seguit de la Oración funebre que en las exequias, que hizo la mui ilustre, y nobilissima ciudad de Barcelona en la muerte de Nuestra Reina, y Señora Dª Maria Amalia de Saxonia, y Austria dixo el P. Ramon Foxà de la Compañia de Jesús, i una segona amb l'Oración fúnebre que en las Reales Exequias... publicats finalment a Barcelona el 1762 per Maria Teresa Vendrell i Teixidor. L’autor d’ambdós llibres, però, és el mateix, el jesuïta Ramon Foxà, que també fou l’encarregat de preparar aquestes exèquies amb la intenció que quedessin el més bé possible com veurem tot seguit.

 Porta efímera que es va realitzar per a l'entrada principal de la Catedral de Barcelona (24,5 x 16 cm.)

A primer cop d’ull pot semblar un llibre més dels innombrables que es van editar per tot el món sobre les commemoracions funeràries efímeres que es feien a l’entorn dels esdeveniments de la monarquia. En aquest cas la ciutat de Barcelona i l’autor van tenir un interès especial per quedar bé davant del nou monarca que ha enviudat recentment i fer una publicació una mica més enllà del normal. Així doncs, aquest llibre ve acompanyat de cinc gravats desplegables de Francesc Boix (Franciscus Boix sculp.) sobre dibuixos previs de Manel i Francesc Tramullas (Emanuel et Frans. Tramullas inv.), els encarregats de l’estètica de tota la commemoració. A la introducció d’aquestes relacions consta una descripció molt detallada de les intencions reals per la publicació que diria que fins i tot peca d’una certa ingenuïtat al fer-les tan explícites.
  

 Decoració a base de teles negres que cobrí les capelles laterals on se situaren els emblemes i blasons dels diversos territoris dels regnes de Carles III que ploraven la mort de la reina Amàlia de Saxònia (25,5 x 33 cm.)

El primer que fa el llibre és deixar clar que qualsevol commemoració efímera passat un temps s’oblida i que per això cal fer-ne un recull i editar-lo. Ho argumenta dient que las Estatuas, y los Obeliscos, como persisten immobles en su assiento, han de aguardar ojos, que  los busquen, que los miren,  y que los lloren; mas la Historia impressa de unas Exêquias Reales, es como un Sepulcro volante, que passando de mano en mano, va en busca de nuevos ojos para crecentar el llanto,y para hacer à todo el Orden theatro de su sentimiento. Per aquest motiu nosaltres volem recordar, de la mà del present llibre recopilatori, aquelles magnífiques exèquies que la ciutat celebrà, i que òbviament ja s'ha oblidat, com si aquest bloc fos un sepulcro volante, o potser més ben dit un sepulcro virtual...

 Porta efímera per cobrir la renaixentista que hi ha al rerecor de
l'interior de la Catedral de Barcelona (24,5 x 15 cm.)

El text també recorda que després d’un llarg període en què els reis no visitaven mai Catalunya les circumstàncies havien portat a què Carles III i la seva esposa la Reina Amàlia de Saxònia passessin per Barcelona provinents de Nàpols una vegada foren proclamats reis d’Espanya, a la mort de Ferran VI. Aquesta vinguda reial és la que el 1759 se celebrà de forma espectacular amb una mascarada reial, com també fou espectacular l’edició d’aquestes festes publicada cinc anys després (1764). Per aquest motiu, els barcelonins es prengueren la mort de la reina (de qui Carles III sembla que digué que este es el primer disgusto que me ha dado en veintidós años de matrimonio) com una mort molt propera, ja que l’havien conegut. El text mateix torna a comentar que no habian cessado los festivos ecos del júbilo, y regocijo, con que obsequiaron los Vecinos de esta Capital à nuestro adorado Monarchâ Carlos III (que Dios guarde) en su feliz arribo, y dessembarco en este Puerto; quando passaron de un golpe los alborozos à ser gemidos.

 Planta del túmul que s'aixecà davant del presbiteri de la Catedral de Barcelona (24 x 32 cm.)

En casos de mort reial es manava que en tots els territoris de la monarquia es fessin misses en sufragi per l’ànima del difunt i llavors cada ciutat posava més o menys pompa en aquest afer. En aquest cas, la mort de la reina Amàlia, em consta que publicaren els sermons o els diversos actes celebrats a les ciutats de Cervera, Lorca, Alcalà d'Henares, Cadis, Pamplona, Lugo, Mondoñedo, Xerès de la Frontera, Mèxic, Guatemala, Lima... a més dels de Barcelona. La carta que va rebre la ciutat de Barcelona, com d’altres dels regnes, per a aquest dol deia: El Rei. Consejo, Justicia, Regidores, Caballeros, Escuderos, Oficiales, y Hombres-Buenos de la mi Ciudad de Barcelona: Habiendo fallecido la Serenissima Reina Doña Maria Amalia de Saxonia, mi mui cara, y amada Esposa,  os participo esta funesta noticia, para que en los Lutos, Honras, y Exêquias procedais conforme à lo que se hubiere acostumbrado en casos semejantes, que en ello me servireis. De Buen Retiro à 14 de Octubre de 1760. Aquesta carta fou rebuda el 31 d’Octubre i fixeu-vos que, després d’unes 5.000 misses ordinàries celebrades a Catalunya, aquestes grans i principals exèquies en honor de la reina Amàlia no es realitzaren fins el 23 d’abril de l’any següent!

 Composicions poètiques grega i castellana per a les exèquies

S’ho van prendre de valent i en voler fer unes exèquies principals a l’alçada del que es pretenia no es van escatimar esforços, el que els portà el seu temps... Pensem que Catalunya va veure en Carles III la possibilitat de canviar les relacions amb la monarquia borbònica -ja que si l’arribada dels reis a Barcelona procedents de Nàpols havia estat una bona ocasió per mostrar fidelitat i acatament- els funerals de la reina tornaven a ser una nova bona ocasió per a fer-se ben veure i demanar prerrogatives que s’havien perdut en la Guerra de Successió, una espècie de "peix al cove" de l’època. De fet d'aquesta política de procurar congeniar amb el rei els pervingueren certs canvis positius com foren,  entre altres fets, la Constitució de la Junta de Comerç (1763), la reinstauració de l’Acadèmia de Medicina a Barcelona (1770), la possibilitat de comerciar amb Amèrica directament (1778)...

Sonets castellà i l'únic català per a les exèquies

El Marquès de la Mina i els Consellers de Barcelona anomenaren sis prohoms per organitzar tots els actes, entre els nomenats destaca Francesc Xavier de Garma, heraldista i autor de l’Adarga Catalana (1753) de què algun dia parlarem. Un dels primers acords que es prengueren fou encarregar a l’erudit Ramon Foxà, de la Compañia de Jesvs, Maestro que fue de Rhetorica, y Poesía, y actual Cathedratico de Filosofía en el Imperial Seminario de Nobles de nuestra Señora, y Santiago de Cordelles tant el sermó fúnebre com la composició d’un recull de poesies dedicades a cantar les excel·lències de la reina difunta. El fet que s'encarregués a un jesuïta és important perquè en aquesta època l’ordre havia començat a tenir problemes en els països catòlics amb acusacions de poca fidelitat als governants i d’enriquir-se massa. De fet en aquests anys ja havien estat expulsats de Portugal i aviat ho serien de França i hem de suposar que el Marquès de la Mina, projesuïta convençut, intentà promocionar-los per mitjà de donar un paper rellevant a Ramon Foxà per fer-los de bo amb Carles III. Malgrat tota aquesta estratègia d’adulació vers la monarquia -i d’altres iniciatives per part dels jesuïtes destacats- no serviren de res a l’orde, ja que foren expulsats dels territoris de la monarquia espanyola el 1769.

Oración funebre que en las exequias que... de Ramon Foxà que és un apèndix més a les relacions de les exèquies que es van publicar

Les pompes fúnebres es realitzaren amb gran solemnitat i seguint un protocol on la noblesa tenia el seu paper preponderant. Els oficis religiosos comptaren com és natural amb tot l'estament eclesiàstic (menys el bisbe que es trobava malament) i per a l'ocasió, com ens recorda Bellerofonte en els comentaris, Josep Pujol, mestre de la Capella de la Catedral, va compondre unes Vesperas pro defuntis. El llibre ens comenta que encendido ya el Pantheon, y toda la Iglesia, comenzó la Capilla las Visperas, que puso para el dia en nueva solfa el Licenciado Joseph Pujól su Maestro, con tan solemnes, y pateticos compases, que se dilató este funebre, y solemnissimo acto, hasta lo ultimo de la tarde.

Quatre blasons dels vint-i-sis dissenyats segurament per Francesc Xavier de Garma i epigrames al·lusius de Ramon Foxà

  

Per a aquestes exèquies, Ramon Foxà compongué en llatí els versos a la manera d’emblemes que acompanyaren els 26 simbòlics blasons (segurament dissenyats per Francesc Xavier de Garma) dels diversos territoris, i que guarnien el lateral de l’interior de la catedral. A més d’això s’encarregà de fer 18 poesies llatines més (elegies, epigrames, hendecasíl·labs, epitafis, odes i altres), 4 poesies gregues (sobretot epigrames), 2 epigrames en hebreu, 5 en castellà (sonets i altres) i 1 sonet en català. Que els epigrames siguin les composicions poètiques més utilitzades en aquest recull de Ramon Foxà no ens ha de sorprendre, ja que hem d’agafar el sentit grec d’epigrama com a inscripció poètica sepulcral i no en el posterior i actual sentit de sàtira que comunament se li dóna. El que és curiós també és que Ramon Foxà no utilitzà en cap moment cap dels recursos poètics del que hem anomenat paraules en llibertat o cal·ligrames com era usual a l’època en aquests reculls poètics. Potser Ramon Foxà deuria considerar-los poc seriosos des de la seva erudició.

 Epigrames hebreus per a les exèquies de la Reina Amàlia de Saxònia

Que el català en aquests cerimònies intel·lectuals restés menystingut -com podem veure en l'escassa utilització que se'n va fer en aquesta ocacsió- és habitual a l’època, però el que sobta des del punt de vista bibliogràfic és la presència del grec i sobretot de l’hebreu a Barcelona. No conec cap altre imprès editat en grec a Barcelona al s. XVIII i molt menys -puc intuir- cap en hebreu. Que Ramon Foxà fos un erudit, que hagués estudiat grec i hebreu a Roma... pot ser normal, però que a Barcelona hi hagués una impremta, com la Maria Teresa Vendrell i Teixidó, amb tipus mòbils hebreus per estampar el text és el que ens ha de sorprendre i del que no trobem explicació, a no ser que algú ens confirmi algun altre tipus d’edició culte en hebreu i grec, en el mateix moment aproximadament. Amb tot, la inscripció medieval hebrea que hi ha al carrer Marlet de Barcelona compta amb una traducció epigràfica al castellà datada el 1820, que encara que posterior ens deixa veure que hi havia alguns intel·lectuals a Barcelona que coneixien l’hebreu a l’època moderna. No deixa de ser un fet curiós però no ens dóna cap pista sobre com una impremta catalana d'aquesta època va poder imprimir textos en hebreu i en grec.

 Epigrames hebreu i grecs per a les exèquies de la Reina Amàlia de Saxònia

Un altre dels aspectes destacats del present llibre, tal com hem comentat, són els gravats calcogràfics, realitzats a l’aiguafort per Francesc Boix, artista aviat havia de quedar eclipsat per l’èxit de Pere Pasqual Moles i rellevat per ell en els encàrrecs oficials. Aquestes il·lustracions parteixen dels dibuixos preparatoris que Francesc i Manel Tramullas devien presentar als prohoms per al guarniment de la catedral per a les exèquies, segons l’acord que havien pres quan passaron tambien los Señores Comissionados à tomar resolucion sobre la traza, è idea del Real Cenotafio, y del adorno de la Iglesia Catedral, en que habia de situarse para las Exêquias: y vistos ya, y considerados de espacio los dibuxos, que presentaron los mejores Artífices de este Principado, se prefirio por mas vistoso, y ajustado à las reglas de Archïtectura, y à la soberanía del assunto el que propusieron Francisco, y Manuel Tramullas hermanos, Pintores, y Archîtectos.

 

Traça de Francesc Tramulles d'un retaule no localitzat de Sant Gaietà (aprox. 1760)

És curiós que se’ls anomena pintors i arquitectes i no pas escultors, quan el disseny d’una obra d’aquestes característiques tenia molt més d’escultòric que no pas d’arquitectònic. Potser el fet que en aquell moment es reservava a l’ofici d’escultor només el concepte d’imaginer (com ho fou el seu pare, Llàtzer Tramullas) i no al de tracista que es considerava més obra d’arquitectes, fa que a l’entorn dels Tramullas tinguem un petit problema d’on situar-los professionalment. Si tenim en compte que Francesc Tramulles dissenyà tots els carros de la Màscara Reial (1759), aquest túmul funerari (1761) i alguna que altra traça per a retaule com el dedicat a Sant Gaietà (aprox. 1760), podem arribar a la conclusió que eren escultors conceptuals -dissenyadors, segons el concepte actual- malgrat que no agafessin ni l’escarpa, l'enformador, ni tampoc el martell. Potser, fins i tot, el fet de ser fills d’un imaginer els facilités tenir una bona concepció de la tridimensionalitat volumètrica escultòrica, com ho demostren en els seus dissenys. En aquest cas, a més del disseny de dues portes efímeres, el túmul central de tres pisos recollia tot de figures i pintures al·legòriques a l'esdeveniment, molt dintre del gust rococó que imperava en aquells moments.

Hipotètica reconstrucció de l'interior de la Catedral de Barcelona amb tots els guarniments efímers segons la descripció i els gravats per a les celebracions de les Exèquies de la Reina Amàlia de Saxònia

El llibre ens presenta tant gravats amb la planta del monument central que anava situat davant de la cripta de Santa Eulàlia, com dels domassos que havien de cobrir les capelles laterals i els pilars de la catedral en senyal de dol. A més, tant la porta d’entrada de la catedral com la porta del rerecor interior també tingueren unes riques decoracions per a l’ocasió. Gràcies a aquests gravats avui podem reconstruir més o menys quin efecte podia fer la decoració de tota la catedral presidida pel monumental cadafal que presidia la zona de l’altar i que gairebé tocava el sostre. I és que realment Ramon Foxà tenia raó en dir que si no s’imprimien aquestes exèquies, per molt memorables que fossin les festes i que tothom hi estigués pendent, el pas del temps se n'hagués emportat el record. Avui no sabríem que fa 250 anys els barcelonins van invertir esforços econòmics i recursos humans per a una festa, perquè uns funerals així es convertien en una festa, dedicada a la monarquia amb una reflexió molt subtil:

Porque el Sol, cuyo imperio el Mundo abarca,

Todos los días muere, ahunque es Monarchâ


Reconstrucció hipotètica de com havia de quedar la portalada efímera per a l'entrada principal de la Catedral de Barcelona sobre una fotografia dels anys 1870, abans de la construcció actual neogòtica del 1887-1890 de Josep Oriol Mestres, pare de l'Apel·les Mestres