dilluns, 9 de maig del 2011

El Sol (1919) de Frans Masereel, l'inici de la novel·la gràfica (I)

A la Laura i a en Pep, de la Llibreria Laie de CaixaForum, per tenir una bona selecció de llibres d’art actuals i una petita selecció d’antics, com aquest.

Les xilografies s'estamparen a l'anvers mentre que el revers es deixà en blanc

Avui intentaré ser concís perquè el llibre d’avui reclama poques paraules, ja que ell no en té. De fet, és una de les primeres novel·les gràfiques en les quals és la il·lustració muda la que explica la història i sobretot la Idea. En fou autor Frans Masereel, un artista vinculat a l’expressionisme artístic de principis del s. XX. Nascut a Gant i vinculat als cercles artístics de París i Berlín, el seu pacifisme actiu i la seva militància esquerranosa el portà a desertar de l’exèrcit en iniciar-se la Primera Guerra Mundial i exiliar-se a Ginebra, on conegué escriptors com Romain Rolland i Stefan Zweig. Utilitzà la xilografia per expressar-se i sobretot per compondre novel·les gràfiques com El meu llibre d’hores i El Sol (1919), La Idea, La Ciutat i Història sense paraules (1920) entre altres, també va fer diverses il·lustracions per a articles, llibres...

Unes cobertes sòbries però amb una tipografia que parla per si sola

Aquestes històries gràfiques tingueren molt d’èxit i se’n van fer diverses edicions en diversos idiomes (francès, anglès i alemany) amb introduccions de personalitats de relleu com Romain Rolland, Thomas Mann... El format dels llibres, editats sempre molt meticulosament amb una sòbria enquadernació en cartoné i imprès amb les fustes originals, és petit i tendeix cap al quadrat, com és el cas que presentem (15,5 x 12 cm.). Aquesta edició alemanya (Die Sonne. 63 holzschnitte von Frans Masereel) fou publicada per Kurt Wolff Verlag a Múnic, amb un pròleg de Carl George Heise, historiador de l’art.


L’estil està molt vinculat a la manera de fer dels expressionistes alemanys, amb les característiques distorsions, escenes amb composicions en diagonal -que els donen un gran dinamisme-, i la reivindicació de la xilografia com a art popular, de llarga tradició des de les Biblia Pauperum. El joc de blancs i negres de la composició de cada escena juga amb la intensitat de la tinta negra que pren protagonisme i esdevé un esclat visual difícil de descriure. L’èxit dintre del món artístic fou immediat i influí molts altres artistes, com l’espanyol Helios Gómez per exemple. Afortunadament, aquests llibres compten moltes vegades amb edicions facsímils actuals a preus molt barats, el que permet aconseguir aquestes novel·les gràfiques sense gaire dificultats.

 Somni de Frans Masereel iniciant la cerca del Sol i al costat la marca de la impressió del mateix gravat al revers

La temàtica d’El Sol, com la de les altres novel·les gràfiques, és la persecució d’un ideal que se’ns escapa i que per trobar-lo hem de superar mil i un obstacles. En aquest cas, és una mena de nou mite d’Ícar en què l’il·lustrador (el veiem a l’inici i al final a la taula de treball amb els burils) cau en un somni profund (a la manera d’El sueño de la Razón produce monstruos de Goya) i intenta cercar el Sol -símbol de l’ideal inabastable- malgrat que finalment aconsegueix arribar-hi i això mateix és el que el fa caure. Una gran al·legoria per a una obra datada al final de la Primera Guerra Mundial. No ens ha de sorprendre, doncs, que les seves obres fossin prohibides durant l’època hitleriana, en ser considerades degenerades.


Però avui, permeteu-me que sigui una selecció de les 63 xilografies d’aquest llibre mut les que us expliquin, millor que les meves paraules, el llibre amb més detall. I avui, si algú em demana quin llibre m’emportaria a una illa solitària, no tindria cap dubte.

24 comentaris:

  1. Fa una setmana anàrem a veure l'exposició sobre Teotihuacan i a la llibreria crec que vaig veure la "Història sense paraules"! No vaig adonar-me que era un llibre de fa tants anys.

    ResponElimina
  2. La xil·lografia dóna uns resultats impressuionants quan se sap equilibrar blanc i negre, com en aquest cas. Els paisatges urbans m'han agradat molt, i crec que havia vist il·lustracions del llibre, però disperses.

    ResponElimina
  3. Allau,

    Si estava a la vitrina de la dreta era d'època, si estava a les prestatgeries o a les taules era un facsímil.

    ResponElimina
  4. Lluís,

    Aquesta és la clau, el joc del blanc i el negre. Frans Masereel continua una tradició xilogràfica de distorcions molt interessants que comencen amb personatges com Gauguin, els fauvistes... I és curiós com fou ell qui triomfà molt amb el món de les xilografies de tal manera que són molt conegudes però aïlladament i separada. Una mica és el que passa amb les xilografies d'Helios Gómez del que aviat en parlarem.

    ResponElimina
  5. M'ha encantat aquest llibre i la obra de Frans Masereel!

    ResponElimina
  6. Este es uno de esos libros que de cría odiaba y encontraba muy deprimentea , y que ahora me encantan.
    Es curioso y no sé si a ti también te pasa.
    Quizás es por que hay que tener un edad y sobre todo un mínimo bagaje estético para poder apreciarlo en su valía.
    Es muy bonito, no sé si para llevarmelo como único libro a una isla desierta, pero entiendo tu elección.
    La pasión ciega tus ojos Galderich.
    Yo quizás me llevaría un dicionario para no olvidar las palabras si realmente no puedo hablar con nadie...

    ResponElimina
  7. Pombolita,

    Si, el llibre és una mica depriment però... a mi és un tema que m'agrada!
    Accepto la teva idea de portar-me aquest llibre i un diccionari a una illa deserta... o fins i tot una enciclopèdia per anar-me deprimint més...

    ResponElimina
  8. Quanta raó té la Pombolita... Aquest sol ha encegat el teu bon criteri. A una illa deserta cal portar-hi l'Alcover-Moll. Lectura inacabable i divertida!

    ResponElimina
  9. Gazo,

    Quan la Pombolita ha comentat això del diccionari ja he sabut qui hi estaria d'acord tot seguit...

    ResponElimina
  10. És una estètica captivadora. Com les pel·lícules expressionistes. Cal criteri per saber-ne copsar tota la seva "expressió", d'aquí el comentari de Pompolina: de petits, aquest estil ens semblava (sense saber-ho) massa esquemàtic, massa fred, trist i angoixant. Com els dibuixos animats txecs.

    ResponElimina
  11. Enric,

    Hi ha alguna escenografia que s'assembla molt a les del Dr. Caligari, per exemple.

    ResponElimina
  12. No conocía el libro.

    ¡¡¡Precioso!!!

    Un maravilloso ejemplo de las infinitas posibilidades que ofrece un medio en apariencia tan simple como la xilografía.

    ResponElimina
  13. Marco Fabrizio,

    Com sempre, el que sembla senzill és molt complicat!

    ResponElimina
  14. Galderich,

    Interessantíssimes aquestes xilografies. Em recorden l'estètica de Metròpolis, expressionista. El blanc i el negre poden ser molt atractius amb una sàvia combinació de ratlles, espais buits i coberts de tinta.

    ResponElimina
  15. Maite,
    El cinema expressionista del moment, molt interessant també, va veure de les avantguardes i a l'inrevés. Per això ens resulta tant interessant un llibre d'aquestes característiques.

    ResponElimina
  16. Ostres, quina joia!
    I justament ara que vinc de fer unes bones passejades solars amb el joystick de telescopi. Un sol que ha tornat a l'activitat després de l'anomalia dels darrers 4 anys en què ha allargassat el cicle de 7 anys de tranquil·litat.

    Afegiré un tema que sempre m'ha fet pensar: en alemany el sol és femení (die Sonne) i la lluna masculina (der Mond); un capgirament que, poèticament, deu influir molt.
    Potser pot explicar el delit de l'il·lustrador.

    ResponElimina
  17. Girben,

    Bona aportació genèrica a aquest apunt. I si, la teva interpretació del deler del protagonista cercant "La Sol" és més correcte perquè pel camí es troba tot de paranys femenins que els obvia per a aconseguir un objectiu major... també femení.

    ResponElimina
  18. Galderich,

    Els llibres fets de xilografies tenen una qualitat molt especial. Aquest joc de blancs i negres, de buits i de plens, que és tan difícil d'obtenir. Aquest llibre em recorda els gravats dels expressionistes alemanys. Gràcies per la teva tria; molt encertada.

    ResponElimina
  19. Maite,
    Si, participa dels expressionistes alemanys i de la seva reivindicació de la xilografia com a tècnica dominada pels artistes del nord, com a Dürer com a màxim representant.
    La innovació de Masereel, però, és l'haver fet una novel·la gràfica de dalt a baix amb aquesta tècnica.

    ResponElimina
  20. Sempre m'ha fascinat la xilografia, per allò que és una tècnica que vaig conéixer de prop. El llibre preciós, per passar-hi hores. Ja tens raó en això de l'illa.

    ResponElimina
  21. Clídice,
    La vas conèixer a prop? Ja m'ho explicaràs algun dia perquè a l'actualitat és una tècnica poc usada a no ser que sigui algun artista molt especialitzat o a través del linòleum que seria la seva versió light

    ResponElimina
  22. En vaig aprendre a l'escola, tenia el kit complet. Ara, però, no sabria ni com posar-m'hi, que t'estic parlant de quan tenia entre dotze i catorze anys :) Això si, m'ho vaig passar molt bé :)

    ResponElimina
  23. Clídice,
    Amb fustes i els burins? És molt perillós perquè si se n'escapa un ja tens la ferida feta!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols