Àncores i estrelles (1936), l'aliatge entre Josep Maria de Sagarra i E-C. Ricart

A la Mireia

Fa pocs apunts va succeir una cosa que mai no havia passat al Piscolabis. En un comentari la Mireia feia una sol·licitud d’apunt, demanant-ne un sobre Josep Maria de Sagarra, a la manera del disco dedicado. És difícil que pugui acomplir el desig dels lectors perquè la meva biblioteca piscolabera és heterogènia i guiada sobretot per factors estètics o formals més que de contingut. Fins i tot, moltes vegades no estic gens ni mica d’acord amb el contingut dels llibres, però la vàlua estètica o històrica és el que mana a l’hora d’escriure l’apunt. Això vol dir que el contingut literari no és el que motiva posar-ne un o un altre, i la meva biblioteca de lectura personal no té perquè constar únicament i exclusiva de llibres estètics.

Però per en el cas d’avui, han confluït diverses circumstàncies. La primera és que volia comentar un llibre de xilografies d’Enric-Cristòfol Ricart -tenia previst les Aleluyas de Vilardell (1919) de les quals posposem l’apunt-, la segona és que sí que disposava d’un llibre amb xilografies de Ricart i text de Sagarra i la tercera que es podia fer un canvi d’apunt per complaure la Mireia cosa que, a més, amb molt de gust. Si volia parlar d’E-C. Ricart és perquè a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú s’està duent a terme una exquisida exposició  E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats (oberta fins el 9 de gener) per commemorar els 50 anys de la mort de l’artista. A més, gentilment la seva responsable, na Montserrat Comas, ens va guiar a Xavier Caballé , Joan Puigmalet, Biblioaprenent i a mi per l’exposició i la biblioteca. A més del gran interès que té la biblioteca, l’edifici conté un museu (una espècie de piscolabis artístic de molt alta qualitat) que val molt la pena de ser visitat i que justifica per si mateix una visita a Vilanova, on es descobrirà una ciutat prou interessant com per a passar-hi com a mínim un dia.

Per a mi el poemari té un plus especialment emotiu ja que conté un dels poemes que més va obsessionar al meu pare en la seva època de cineasta amateur, en els anys 70, quan es va proposar filmar un curt basat en el poema El cementiri dels mariners. Fou un projecte que no tirà endavant ja que va acabar aquesta dèria sobtadament, arran de la mort d’una molt bona amiga de la família amb qui tenia un projecte cinematogràfic paral·lel. Tinc molt viu el record encara de la família anant d’un lloc a un altre de la costa, cercant un cementiri que s’adigués al cementiri descrit en el poema de Sagarra. El rapsode del poema havia de ser l’oncle picapedrer, l’Artemi, amb una veu profunda i viscuda. Quan vaig sentir la versió de l’Ovidi en el seu recital dedicat a Josep Maria de Sagarra al Teatre Lliure el 1994, poc abans de morir, em vaig emocionar perquè per a mi era la recuperació d’un projecte vitalista del meu pare. I ara que ell ha perdut la vitalitat i la vista se li perd horitzó enllà, sense centrar-se en res, és un altre bon motiu per parlar-ne des d’una perspectiva diferent.

Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la qual veiem un dels àlbums amb les proves d'estat de xilografies enganxades i comentaris a llapis al costat, una font d'informació imprescindible per a l'estudi de la seva obra

La Biblioteca Víctor Balaguer és la dipositària del fons d’E-C. Ricart, vilanoví il·lustre, i per això han muntat aquesta exposició. A més han sistematitzat el contingut dels dos àlbums que custodien dintre el fons, conjuntament amb les eines de l’artista i altra documentació. En aquests àlbums l’artista enganxava, de manera metòdica, les proves d’impremta de les seves xilografies i hi escrivia un comentari. Aquesta informació s’ha penjat a la xarxa i a mesura que es pugui també s’hi penjaran les imatges. Aquesta tasca tan interessant, facilitarà la tasca a curiosos i estudiosos de l’art i de la impremta. Si tenim en compte que E-C. Ricart dugué a terme la seva producció xilogràfica al llarg de gairebé cinquanta anys, durant els quals realitzà xilografies (a vegades no signades) per a goigs, menús, propaganda... i altres fulls impresos efímers, podrem entendre la importància d’una consulta oberta com aquesta, que ens permetrà –entre altres coses- poder datar impresos i identificar l’autor de decoracions estereotipades i poc identificables estilísticament.

Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la que hi veiem les eines que utilitzà el nostre artista i d'on sortí la seva prodigiosa obra

Consultant aquesta base de dades sobre E-C. Ricart vaig poder llegir la informació que hi ha sobre el llibre de l’apunt d’avui i ampliar les dades, que abans desconeixia del tot, per incloure-les en aquest apunt. Àncores i estrelles de Josep Maria de Sagarra, fou publicat el 1936 -segons consta en portada- per la Llibreria Catalònia (als tallers NAGSA) de Barcelona. El poemari és més gran del que era habitual a l’època ja que es va imprimir en un mig foli (24 x 16 cm.).

Il·lustració per al poema Cançó de mariner amb l’exemplar acolorit pertanyent al tiratge luxós.

 Sobre la data d’impressió hem de comentar que malgrat que consti a la portada el 1936, el llibre ja estava imprès a la fi del 1935. De fet s’hi especifica que el poemari fou compost entre el juny i el setembre del 1935. Però el que ens permet confirmar –sense cap mena de dubte- que la data d’impressió fou el desembre del 1935 és que en l’exemplar que l’escriptor regalà a l’il·lustrador consta aquesta dedicatòria: A E.C. Ricart, animador d’aquestes àncores i aquestes estrelles, que ha sabut dir amb els seus boixos admirables tot allò que jo volia dir en els meus poemes; amb la millor amistat, Josep Maria de Sagarra. 29 XII 35. L’exemplar que té aquesta dedicatòria és el que es reprodueix en el catàleg Col·leccions privades, llibres singulars de la Biblioteca de Catalunya (2005). A més, en aquest exemplar concret consta que és el número 18 de 30 i que fou estampat en paper de fil acolorit a mà per E-C. Ricart (a diferència de l’exemplar que posseeixo, en què no hi ha justificació de tiratge), fet que ens indica que hi hagué una edició més luxosa i limitada i una de convencional.

 

Fotografia de la vitrina de l'exposició E.-C- Ricart (1960-2010). Gravats en la qual podem observar el full de l'àlbum amb la fusta original per a il·lustrar Elegia a Rafel com observem a la següent il·lustració. Cal observar també una de les xilografies il·luminades com a l'edició de luxe.

A la base de dades dels àlbums d’E-C. Ricart que la Biblioteca Víctor Balaguer ha posat a disposició del públic, trobem un més que interessant comentari del nostre xilògraf en què critica l’edició del llibre i hi fa constar la data de 1935. Malgrat que a nosaltres el llibre ens pugui semblar fantàstic i puguem creure que és una meravella -perquè ho és- ell hi troba certs defectes d’impressió. Ens diu que es va imprimir tan precipitadament (per haver-se concedit un premi a l'autor –es refereix al Premi Joaquim Folguera-) que perquè els gravats originals sortien confosos es van treure fotogravats de tots. I el pitjor va ésser que d'alguns es va treure el gravat mecànic de la prova d'estat, abans d'esmenar i retocar la planxa!!

Així, doncs, pel que diu E-C. Ricart podem veure que es produí una vegada més el fet que ell gravà la fusta per fer-ne la impressió xilogràfica (amb l’esforç artístic que suposa) però en canvi se’n tragueren uns fotogravats mecànics en comptes d’utilitzar les fustes originals, d’estampació més fresca. Aquesta anomalia ja vam veure en un altre apunt que li va tornar a passar posteriorment, en l’al·legoria a la victòria franquista que feu com a il·lustració del llibre ¡Hay Pirineos! d’Ernesto Giménez Caballero.

En la nota que hi ha a l’àlbum podem constatar el disgust que aquestes circumstàncies li van ocasionar. Si a més, i per les presses per aprofitar l’atorgament del Premi Joaquim Folguera al poemari, no deixaren que acabés les xilografies i van treure els fotogravats de les proves prèvies, el disgust va ser encara més gran per a un perfeccionista com ell, com així en deixa constància.

Estèticament aquestes xilografies estan en sintonia amb el canvi estilístic que E-C. Ricart va fer a partir del 1923, quan descobrí el burí en vel, eina que li possibilitava la incisió no ja de línies soltes, sinó de franges més o menys amples de conjunts de traços, molt aptes per representar matisos i ombres. Això li permeté passà a ocupar tota la superfície de la fusta, sense deixar gairebé espais en blanc. Aquestes característiques trencaven totalment amb les de l’estil anterior (presents en les ja citades Aleluyas del 1919) de to més popular, a la manera de certs artistes alemanys que buscaven la recuperació estètica d’una tècnica que hom considerava antiquada. Així, doncs, a Catalunya i dintre del noucentisme una sèrie d’autors, entre els quals cal destacar Josep Obiols, Marlet, Canyelles, Ollé Pinell..., entraren en aquesta sintonia i per això el món de la impremta a casa nostra tingué una nova revifalla després de l’apogeu del modernisme.

Literàriament aquesta obra de Josep Maria de Sagarra estaria entre els seus darrers llibres de poemes (La rosa de cristall, 1933; Àncores i estrelles, 1936 i Entre l'Equador i els tròpics, 1941). Al marge d’aquesta poètica hi hauria el seu extens Poema de Montserrat (1931), un cant als valors religiosos, llegendaris, històrics i naturals de la muntanya catalana, que també comptà amb les il·lustracions d’E-C. Ricart. En aquest període, iniciat a La rosa de cristall i que es confirmà a Àncores i estrelles, la seva poesia tenia un to més contingut i intimista, menys descriptiu; amb una tendència a l'especulació metafísica a partir del sentiment amorós, l'ús del vers lliure; la consistència discursiva del jo poètic. Tot plegat fa Sagarra més pròxim al tomb característic del postsimbolisme d'aquells anys.

El 2017, gràcies al comentari de l'Enric Blanco Piñol, sabem hi hagué una segona edició realitzada pels Successors de Joan Sallent de Sabadell tal com es constata a la base de dades de la Biblioteca Víctor Balaguer . Aquesta segona edició és més luxosa amb un tiratge de 195 exemplars i en la que el nostre xilògraf va gravar una sèrie de boixos destinats a motius decoratius i a imatges dels poemes que no havien tingut il·lustració en la primera. Això ens portaria a pensar que potser, a causa de les presses que comentava el mateix Ricart sobre la publicació de la primera edició, el projecte inicial no es completà i que en realitat hi havien previstes dotze il·lustracions –una per a cada poema- i no només les cinc il·lustracions de què consta la primera edició.

BIBLIOGRAFIA

FONTBONA, FRANCESC. La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1992.

GALLÉN, ENRIC i GUSTÀ, MARINA a Història de la literatura catalana. Volum 9. Barcelona, Ed. Ariel, 1987.

QUINEY, AITOR i ESTRUGA, JORDI. Col·leccions privades, llibres singulars. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2005.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació