dimecres, 2 de setembre de 2015

Japan (1949) de Horace Bristol, l'Arcadia japonesa de postguerra



Avui fa 70 anys que el Japó va signar la rendició incondicional a bord del cuirassat nord-americà USS Missouri que acabà amb la Segona Guerra Mundial deixant al seu darrera el pitjor -en tots els sentits- malson bèl·lic de la Història de la Humanitat. Aquesta rendició reconeixia el dret d'Hiro Hito a continuar sent emperador -únic cas de tots els líders del bàndol perdedor- a condició que es fes una constitució pacífica i una democratització dintre del bloc capitalista del Japó.

Primera edició (1949) i segona edició (1952) de Japan

Això també va suposar un esforç per part del guanyador perquè havia d'adaptar un discurs previ bel·licista a una nova situació. Els EUA van considerar que Hiro Hito havia de continuar com a emperador perquè van valorar la possible situació de caos que es podria crear al Japó si això no es feia. Això vol dir que van haver de fer la vista grossa amb els crims contra la Humanitat realitzats pels japonesos en tot el Pacífic -no hi va haver un Nuremberg com a Alemanya- i alhora van haver de canviar tota l'estratègia de maquinària propagandística contra el Japó.

Curtmetratges de propaganda política de Popeye i Bugs Bunnies

Després de Pearl Harbor (1941) els EUA activaren la maquinària de propaganda política per tal d'entrar a la Segona Guerra Mundial sense debutes i van presentar els japonesos com uns autèntics salvatges, sense matisos. És per això que des de la premsa fins als curtmetratges que passaven al cinema tot anava encarat a presentar al públic un odi "merescut" contra els que s'havien atrevit a atacar als EUA. No és d'estranyar que el servei de propaganda de Hollywood "contractés" Popeye o Bugs Bunnies per a tal finalitat. Hem de pensar que obres cinematogràfiques de fama com El Gran Dictador o Casablanca són propaganda bèl·lica per tal de mantenir l'esperit alt contra els enemics.

 

Una vegada van convèncer a tothom que els japonesos eren perversos per naturalesa i acabada la guerra van veure que potser els necessitarien enfront del bloc comunista a l'inici de la Guerra Freda. És per això que van caldre mil i una estratègies per a transformar la imatge que prèviament havien anat bastint.

Enquadernació i llibrets de la segona edició amb el símbol de la U.S. Fleet Activities de Yokosuka

És per a aquesta contrapropaganda que es va utilitzar el present llibre que avui comentarem i que tingué tres edicions entre el 1949 i 1953. La segona edició del 1952 fou la que publicà la U.S. Fleet Activities de Yokosuka, Per això a l'estoig d'aquesta edició està presidit pel seu símbol amb l'àncora mentre que el llom hi té la inscripció de Japan (en anglès i japonès) com a típica cartel·la vertical japonesa. Aquesta enquadernació de seda blava s'ha fet seguint el mètode dels estotjos japonesos amb tancament d'ivori que guarda catorze llibrets que composen el conjunt del llibre endreçats per temes. Així com estèticament tant l'estoig com el paper triat per a les guardes interiors i les cobertes dels llibrets ens remeten directament a l'estètica japonesa l'enquadernació dels llibrets no està feta a la japonesa sinó amb un parell de grapes a l'occidental.


Els catorze llibrets escrits en anglès tenen en vertical també a la manera de cartel·la la temàtica de cadascun d'ells: Lacquer, Rice, Tokyo, Honeymoon, Pottery, Pearls, Hatsushima, Architecture, Children, Tokaido, Geisha, Crafts, Religion i Silk. Tots ells parlen de la vida tradicional del Japó, com un paradís que no té res a veure amb els esdeveniments bèl·lics previs. El format dels llibrets -16 pàgines menys el de la seda que en té 32- és gairebé quadrat (22 x 19 cm.) i tots tenen un petit text introductori -tres o quatre pàgines - que acompanya les fotografies d'Horace Bristol. La primera edició del 1949 sembla que fou una autoedició amb l'estoig negre i la cartel·la de Japan en vertical a la tapa central. La segona del 1952, la que comentem, és la que porta la inscripció de U.S. Fleet Activities -més la traducció japonesa- mentre que la tercera fou del 1953 amb una espècie de mandala circular.


L'autor de les fotografies, Horace Bristol, s'inicià molt d'hora en la fotografia al costat d'Ansel Adams entre d'altres i els anys 30 va projectar amb en John Steinbeck un reportatge fotogràfic i literari que finalment es va convertir amb la novel·la Els raïms de la ira, però que provocà que no es fes el fotollibre, quedant les fotografies guardades i en algun article de l'època. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial fou contractat com a fotògraf militar i visqué les invasions del Nord d'Àfrica i sobretot del Pacífic. El 1945 es quedà amb al seva dona al Japó on va començar a fer fotografies costumistes dels japonesos que són la base d'aquests llibrets. Una vegada editada aquesta obra la U.S. Fleet Activities -la gran base nord-americana establerta a la Badia de Tòquio des del 1945- devia interessar-se per a fer-ne aquesta segona edició que dona una visió idíl·lica i benèvola dels japonesos i la seva cultura.


 

Aquesta visió arcàdica del Japó és la que devia interessar als EUA de transmetre dels ara nous aliats contra el comunisme. L'edició d'aquesta segona edició devia estar adreçada als militars de la seva base d'ocupació per tal de transformar tot el subconscient bèl·lic contra els japonesos amb una nova visió idíl·lica. Per això les fotografies d'Horace Bristol foren perfectes perquè retrataven la vida tradicional nipona creant una empatia interessant vers la població japonesa. Dintre aquesta visió destaquen els tòpics d'Orient com la seda, les laques, l'arròs, la ceràmica, les perles, l'arquitectura i diverses artesanies incloent-hi els ukiyo-e. S'escapen una mica d'aquests tòpics el que es dedica al Tokaido, una de les rutes més populars del Japó amb el Fuji inclòs, i els dedicats als nens, a la religió i a Tòquio.

 

El més sorprenent són els dos llibrets que dediquen a l'altre tòpic del Japó, les Geishes, i després una idíl·lica lluna de mel d'una parella i les pescadores d'Hatsushima. De manera subtil es representa aquest món de la sensualitat que ja fou explotat pels europeus durant el s. XIX i principis del s. XX de proporcionar postals de dones exòtiques nues o amb contingut eròtic per tal d'apropar els homes a la colonització. Aquí aquest fenomen es torna a repetir amb suggerents imatges d'imatges femenines amb doble lectura, incloses les del barri de prostitució que apareix en el llibret de Tòquio. Aquestes imatges tenen peu de fotografia prou eloqüent:
- one aspect of Tokyio's night life, off-limits to Occupationnaires, is the Tamanoi district, where kimono clad girls wait discreetly behind half-curtained doors for customers;
- an "angel of the night", more familiarly called "pom pom" girl, stands beside a convenient rickshaw waiting for some Friendly i
- the yen melts away fast at such synthetic night-spots as this cabaret


El llibret dedicat a Hatsushima, una illa prop de la Badia de Tòquio, explica la seva vida n un règim comunitari bastant peculiar. Les dones són les que es dediquen a anar a buscar les algues -que formen el seu modus vivendi- bussejant seminues. Les fotografies d'aquesta tasca centren gairebé tot el llibret presentant un món de sensualitat laboral en els que les dones porten la iniciativa i la feina. És curiós com fora de les fotografies d'Horace Bristol a internet no es troba gairebé res sobre aquesta activitat que devia extingir-se amb el pas dels anys i la modernització del Japó, com la resta de les activitats fotografiades. Només un article ens parla de les sirenes japoneses a través de les fotografies de Yoshiyuki, una mica posteriors a la d'Horace Bristol.


Horace Bristol intentà captà un món que desapareixia després de la guerra i el volgué retenir a l'òptica de la seva màquina. Malauradament la seva esposa se suïcidà un any després de la publicació d'aquest llibre i desesperat destruí totes les fotografies que tenia del Japó i la d'una segona part que sembla que tenia preparada desaparegué per sempre. La història d'aquest llibre que un fotògraf tirà endavant i que els serveis de propaganda americans reutilitzen em fascinà des del primer moment que els vaig veure referenciat al blog de fotografia 5B4 que és un dels inspiradors d'aquest Piscolabis Librorum.

12 comentaris:

  1. Com sempre molt interessant, encara més avui en dia, quan la manipulació s'ha convertit en el pa nostra de cada dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La manipulació sempre serà d'actualitat. Unes vegades més i d'altres menys però la visió dels altres -sobretot dels contrincants- és plena de prejudicis.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Ha, ha... no sé si és gran però el tenia pensat de feia molt de temps pera avui! Ja saps allò d'"El dia de..."

      Elimina
  3. Magnífica feina de propaganda i d'edició. I excel·lent article, és clar. Em sorprens sovint amb l'ampli ventall que abasta la teva bibliofília.

    Si voleu saber més coses sobre les pescadores de perles nues, us deixo el meu article De pops i pubis: la representació del plaer .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'enllaç. De fet en el comentari que et vaig deixar ja deia que algun dia el publicaria...

      Elimina
  4. Brrr... Quina peça més suggeridora; tan estimulant com la presentació que ens en fas!
    No estava al cas del Bristol, un excel·lent fotògraf que facilita l'enllaç amb la fecunda connexió Califòrnia-Japó: el jardí japonès Hagiwara de St.Francisco és del 1894, de quan la primera gran migració japonesa arribava a Califòrnia, de quan John Muir va impulsava la creació del primer Parc Nacional Yosemite, 1890) i del primer grup conservacionista ("Sierra Club",1892). I del Sierra Club en van ser membres destacats l'Ansel Adams i part de la colla del f/64. I semblen nítids els vincles de la seva ètica de la nitidesa i la preceptiva estètica japonesa. (Un altre tema seria quan, passada la guerra i a partir de Gary Snyder, la generació beat va reprendre aquesta connexió trans-pacífica.)

    També crec que cal assenyalar la cabdal aportació de Fosco Maraini en la fixació de la icona de les buscadores de mareperles japoneses. Bé va passar la 2ªguerra al Japó, i va revelar-ne alguns dels seus tòpics més fascinants: Siguin els barbuts Ainus del nord o les fascinants capbussades de les dones del sud. (Deixa'm plànyer per l'oblid de l'extraordinari etnògraf/orientalista/fotògraf/alpinista/poeta que fou el Maraini. Deu ser una més de les pegues de no ser anglosaxó...)

    ResponElimina
  5. Girbén, com sempre, res a dir i més que agraït per aquesta aportació al món fotogràfic i al món nipó amb quatre pinzellades d'uns coneixements tant extensos com ben paits!

    ResponElimina
  6. Wuauuu en serio Galderich, m'ha encantat!! De les meves preferide de Piscolabis Librorum. N'he gaudit molt. Et recomano un autor japonés si no el coneixes, Mishima, un paio curiós que va fer de la desaparició de la vida tradicional japonesa el tema central de la seva obra. Hi ha una pel·lícula sobre ell, bastant ben feta si t'interessa.
    Només una petita discrepància, o més aviat un matís. Jo crec que a Japó, els judicis de Tokio van fer prou bé el paper d'un Nuremberg. Mols cabdills militars, inclós Tojo, foren sentenciats a mort. Sí és un fet, que a Hiroito se'l va salvar i redimir de tota participació, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      Celebro que t'hagi encatat. Sobre Mishima espero poder publicar un apunt d'un llibre més que curiós per l'estètica i les circumstàncies.
      I sobre el tema dels judicis de Tokio tens raó però hem de tenir en compte que molts criminals de guerra actualment estan enterrats en cementiris on se'ls ret homenatge...

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols