El carnaval del Liceu (1864), tal com sonava

 Partitura amb una americana, los gatos, i un rigodó, la cuerda sensible. 

A Josep Capdevila, de Faristol Obaga, per la seva pacient tasca de recuperació de la música popular dels nostres avantpassats. 

Una de les meves grans limitacions, ho reconec, és la música. M’agrada, però sóc incapaç -des de ben petit- de distingir les notes musicals. Encara recordo les cares que feia la professora de música quan intentava arrencar de la meva veu l’escala musical. Per això em meravella i miro amb una certa enveja, plena d’orgull, les meves filles interpretant música i cantant a partir d’una partitura. Malgrat això, i potser per això, em fascinen les partitures com a element estètic, com si d’una escriptura jeroglífica es tractés.

 

Partitura d'Una lágrima de J. Verdeguer

Per aquest motiu estètic i perquè estudio la Barcelona cràpula de la segona meitat del segle XIX, em meravella el conjunt de partitures que avui presento. Es tracta d’un recull partitures, relligat en un sol volum de mida foli, amb músiques ben diverses que només tenen en comú que estan arranjades per ser interpretades al piano. Conté peces estrangeres de noms ben reconeguts (Straus, Haydn...) i un gruix molt important de partitures de mestres locals, dedicades sobretot al Carnaval que se celebrava al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona.

Invitacions per al Carnaval del Liceu de l'any 1860 i 1873

Però, què era el Carnaval del Liceu? Era l’esdeveniment més important de tot el cicle de Carnaval a Barcelona. Es va celebrar a partir de la segona meitat del s. XIX i fins a les darreries de segle, quan les bombes començaven a evitar les grans aglomeracions i acabaren amb la gresca petit-burgesa.

Partitura de ¡Pobre Madre! de Nicolás González-Martínez

En aquella època Barcelona es convertia en una gran sala de festes amb associacions diverses que muntaven festes particulars i sobretot la del Liceu, que esdevenia la més espectacular. L’any que ve ja parlarem de la gran quantitat d’invitacions que es van editar per participar en aquests balls de disfressa, però en aquesta ocasió ens centrarem en la festa i la música.

Portada de les partitures del Carnaval del Liceu del 1864

Aquestes festes, segons les informacions que ens facilita Joan Amades (gairebé l’únic que recull aquelles gresques), podien acabar en autèntiques disbauxes en funció de qui organitzava el sarau. Malgrat això, la gran majoria de les festes carnavalesques (que van arribar a ser un centenar en alguns anys) que se celebraven estaven sota control. La fama d’unes i altres, va fer que molta gent de les rodalies vingués a Barcelona a intentar participar d’aquest Carnaval, que fins i tot havia arribat a organitzar rues pels carrers, en funció de la força organitzativa de les diverses associacions que hi havia o fins i tot del permís municipal per poder celebrar o no aquests tipus de festa popular.

Litografia d'Eusebi Planas representant el Liceu convertit en Sala de Festa

En el cas dels Carnavals del Liceu, la platea era convertida en sala de ball (com ho fou més recentment en dues ocasions la del Palau de la Música per acollir els banquets dels casoris de les filles de l’ínclit Fèlix Millet...) i aquest gran espai es convertia en el centre de la diversió de molts barcelonins. El luxe hi imperava i era obligatori entrar-hi amb el corresponent barret de xicra o copa alta, que en la majoria dels casos era llogat. Hom parla que s’encenien uns mil llums per il·luminar aquesta festa.

 

Litografia d'Eusebi Planas per a los Misterios de Barcelona, d'Antoni Altadill, del 1860.

Aquests grans balls s’acostumaven a celebrar en dissabte entre el primer dissabte de gener i l’inici de la quaresma. De fet, el Carnaval del Liceu va ser un lloc comú en nombroses novel·les de l’època, en les quals es convertí en un dels escenaris predilectes per a l’acció. Per exemple, quan vam parlar del primer còmic català, datable el 1866, la protagonista era filla d’un dels porters del Liceu i la trama començava en el Carnaval del Liceu... fet que la iniciava en la vida pecaminosa...

Portada per a la polca del mestre José Rodríguez Cánepa titulada La incógnita.

Amb la gran popularitat que tenien, no és d’estranyar que la música que s’interpretava en els balls del Liceu tingués tant d’èxit i que l’impressor Joan Budó n’imprimís les partitures per ser interpretades al piano, instrument predilecte de la burgesia barcelonina. Aquesta editorial estava especialitzada en la impressió de llibres i partitures musicals. En aquest cas, les partitures van ser impreses calcogràficament, amb la tècnica de l’aiguafort.

Coberta i índex de les partitures del 1852 de la col·lecció del Sr. Jordi Lleonart

De fet, aquest recull és datable a partir del 1860 però el senyor Jordi Lleonart ens ha comunicat que té un exemplar que data del 1852 i ens ha facilitat les reproduccions per a que les incorporem a aquest bloc. Aquesta comunicació, realitzada l'octubre del 2010, ens permet apreciar una portada molt decorada seguint un estil romàntic i la llista tant de peces com d'autors que s'interpretaven. Això ens indica que la música que es sonava pel Carnaval del Liceu era la de més èxit del moment ja que s'anaven fent reimpressions adaptades al piano en funció de la demanda.

Partitura d'un vals de Payrot

Però, quina era la música que animava aquests balls populars dels nostres avantpassats? A més de l'índex de les partitures del 1852, algunes invitacions de ball de carnaval de l’època ens ofereixen els títols i el tipus de ball que sonaven, però aquest recull de partitures ens permet sentir els sons que entusiasmaven els nostres avantpassats (així ho intenten des de Faristol Obaga) quan anaven al famós Carnaval del Liceu.

Schotischs de J. Vob per al Rom Bacardí

Gràcies al recull i arranjament de les partitures que un músic anònim va fer, ajuntant aquestes músiques populars i ballables amb algun altre tipus de música més culta (fins i tot hi ha el que podria ser la primera edició del Virolai de Montserrat!), podem saber que el que predominava en les festes carnavaleres eren les americanes, seguides de valsos, schotisch, polques, redoves, llancers, mazurques i rigodons. Els autors són molt diversos i la majoria desconeguts en l’actualitat (en aquell moment no hem de descartar que fossin ben coneguts i que es tractés de professors de música barcelonins) com Albert, Musard, Nehr, Kathien, A. Lamotte, Renausy, J. Verdaguer, H. May, F. Goula, J. Pujades, F. Aerts, Porcher, Bousquet, A. Ortega, Boyer, J. Biscarri, Fermín Álvarez, Stroom, Holtz i M. Obiols.

Mazurca La Catalana de Joaquim Valverde

Aquesta informació amb partitures datables des del 1864 fins a finals del s. XIX s’afegeix a les poques dades que han sobreviscut dels carnavals d’una Barcelona que intentava divertir-se en uns moments de grans tensions i que potser per això resultaven més necessaris que mai.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Costumari Català. Vol. II. Barcelona, Ed. Salvat, 1951
BERTRAN, MARC JESUS. El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930). Barcelona, Impremta Oliva de Vilanova, 1931.