dilluns, 15 de febrer del 2010

El carnaval del Liceu (1864), tal com sonava

 Partitura amb una americana, los gatos, i un rigodó, la cuerda sensible. 

A Josep Capdevila, de Faristol Obaga, per la seva pacient tasca de recuperació de la música popular dels nostres avantpassats. 

Una de les meves grans limitacions, ho reconec, és la música. M’agrada, però sóc incapaç -des de ben petit- de distingir les notes musicals. Encara recordo les cares que feia la professora de música quan intentava arrencar de la meva veu l’escala musical. Per això em meravella i miro amb una certa enveja, plena d’orgull, les meves filles interpretant música i cantant a partir d’una partitura. Malgrat això, i potser per això, em fascinen les partitures com a element estètic, com si d’una escriptura jeroglífica es tractés.

 
Partitura d'Una lágrima de J. Verdeguer

Per aquest motiu estètic i perquè estudio la Barcelona cràpula de la segona meitat del segle XIX, em meravella el conjunt de partitures que avui presento. Es tracta d’un recull partitures, relligat en un sol volum de mida foli, amb músiques ben diverses que només tenen en comú que estan arranjades per ser interpretades al piano. Conté peces estrangeres de noms ben reconeguts (Straus, Haydn...) i un gruix molt important de partitures de mestres locals, dedicades sobretot al Carnaval que se celebrava al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona.

Invitacions per al Carnaval del Liceu de l'any 1860 i 1873

Però, què era el Carnaval del Liceu? Era l’esdeveniment més important de tot el cicle de Carnaval a Barcelona. Es va celebrar a partir de la segona meitat del s. XIX i fins a les darreries de segle, quan les bombes començaven a evitar les grans aglomeracions i acabaren amb la gresca petit-burgesa.

Partitura de ¡Pobre Madre! de Nicolás González-Martínez

En aquella època Barcelona es convertia en una gran sala de festes amb associacions diverses que muntaven festes particulars i sobretot la del Liceu, que esdevenia la més espectacular. L’any que ve ja parlarem de la gran quantitat d’invitacions que es van editar per participar en aquests balls de disfressa, però en aquesta ocasió ens centrarem en la festa i la música.

Portada de les partitures del Carnaval del Liceu del 1864

Aquestes festes, segons les informacions que ens facilita Joan Amades (gairebé l’únic que recull aquelles gresques), podien acabar en autèntiques disbauxes en funció de qui organitzava el sarau. Malgrat això, la gran majoria de les festes carnavalesques (que van arribar a ser un centenar en alguns anys) que se celebraven estaven sota control. La fama d’unes i altres, va fer que molta gent de les rodalies vingués a Barcelona a intentar participar d’aquest Carnaval, que fins i tot havia arribat a organitzar rues pels carrers, en funció de la força organitzativa de les diverses associacions que hi havia o fins i tot del permís municipal per poder celebrar o no aquests tipus de festa popular.

Litografia d'Eusebi Planas representant el Liceu convertit en Sala de Festa

En el cas dels Carnavals del Liceu, la platea era convertida en sala de ball (com ho fou més recentment en dues ocasions la del Palau de la Música per acollir els banquets dels casoris de les filles de l’ínclit Fèlix Millet...) i aquest gran espai es convertia en el centre de la diversió de molts barcelonins. El luxe hi imperava i era obligatori entrar-hi amb el corresponent barret de xicra o copa alta, que en la majoria dels casos era llogat. Hom parla que s’encenien uns mil llums per il·luminar aquesta festa.

 
Litografia d'Eusebi Planas per a los Misterios de Barcelona, d'Antoni Altadill, del 1860.

Aquests grans balls s’acostumaven a celebrar en dissabte entre el primer dissabte de gener i l’inici de la quaresma. De fet, el Carnaval del Liceu va ser un lloc comú en nombroses novel·les de l’època, en les quals es convertí en un dels escenaris predilectes per a l’acció. Per exemple, quan vam parlar del primer còmic català, datable el 1866, la protagonista era filla d’un dels porters del Liceu i la trama començava en el Carnaval del Liceu... fet que la iniciava en la vida pecaminosa...

Portada per a la polca del mestre José Rodríguez Cánepa titulada La incógnita.

Amb la gran popularitat que tenien, no és d’estranyar que la música que s’interpretava en els balls del Liceu tingués tant d’èxit i que l’impressor Joan Budó n’imprimís les partitures per ser interpretades al piano, instrument predilecte de la burgesia barcelonina. Aquesta editorial estava especialitzada en la impressió de llibres i partitures musicals. En aquest cas, les partitures van ser impreses calcogràficament, amb la tècnica de l’aiguafort.

Coberta i índex de les partitures del 1852 de la col·lecció del Sr. Jordi Lleonart

De fet, aquest recull és datable a partir del 1860 però el senyor Jordi Lleonart ens ha comunicat que té un exemplar que data del 1852 i ens ha facilitat les reproduccions per a que les incorporem a aquest bloc. Aquesta comunicació, realitzada l'octubre del 2010, ens permet apreciar una portada molt decorada seguint un estil romàntic i la llista tant de peces com d'autors que s'interpretaven. Això ens indica que la música que es sonava pel Carnaval del Liceu era la de més èxit del moment ja que s'anaven fent reimpressions adaptades al piano en funció de la demanda.

Partitura d'un vals de Payrot

Però, quina era la música que animava aquests balls populars dels nostres avantpassats? A més de l'índex de les partitures del 1852, algunes invitacions de ball de carnaval de l’època ens ofereixen els títols i el tipus de ball que sonaven, però aquest recull de partitures ens permet sentir els sons que entusiasmaven els nostres avantpassats (així ho intenten des de Faristol Obaga) quan anaven al famós Carnaval del Liceu.

Schotischs de J. Vob per al Rom Bacardí

Gràcies al recull i arranjament de les partitures que un músic anònim va fer, ajuntant aquestes músiques populars i ballables amb algun altre tipus de música més culta (fins i tot hi ha el que podria ser la primera edició del Virolai de Montserrat!), podem saber que el que predominava en les festes carnavaleres eren les americanes, seguides de valsos, schotisch, polques, redoves, llancers, mazurques i rigodons. Els autors són molt diversos i la majoria desconeguts en l’actualitat (en aquell moment no hem de descartar que fossin ben coneguts i que es tractés de professors de música barcelonins) com Albert, Musard, Nehr, Kathien, A. Lamotte, Renausy, J. Verdaguer, H. May, F. Goula, J. Pujades, F. Aerts, Porcher, Bousquet, A. Ortega, Boyer, J. Biscarri, Fermín Álvarez, Stroom, Holtz i M. Obiols.

Mazurca La Catalana de Joaquim Valverde

Aquesta informació amb partitures datables des del 1864 fins a finals del s. XIX s’afegeix a les poques dades que han sobreviscut dels carnavals d’una Barcelona que intentava divertir-se en uns moments de grans tensions i que potser per això resultaven més necessaris que mai.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Costumari Català. Vol. II. Barcelona, Ed. Salvat, 1951
BERTRAN, MARC JESUS. El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930). Barcelona, Impremta Oliva de Vilanova, 1931.

14 comentaris:

  1. Ei, que avui tocava el carnaval de l'Ateneu! 'Carnaval' és un mot que ve de l'italià 'carnelevare', treure la carn, pel fet de l'abstinència de carn quaresmal. Ara es reinterpreta i la gent ensenya la carn, malgrat que cardin dos graus celsius.

    (L'enllaç del Millet no acaba de rutllar)

    ResponElimina
  2. Joan,
    Ja veus que les tradicions es transformen i s'adapten sense cap mena de problema. Com que vivim en un carnaval constant ara gairebé ja no calen aquests saraus! De fet, ja ningú es recorda de la Quaresma...

    Tema Millet solucionat. Ja se sap que tocar certs temes porta un cert descontrol... ;-)

    ResponElimina
  3. El divendres vaig ser al Liceu i us asseguro que ara el ball té músiques molt menys festives.

    ResponElimina
  4. Vinga, Allau, no dissimulis... les teves cròniques són "una tapadora" del que feu al Liceu!
    Ja m'estranyava tanta exclusivitat...

    ResponElimina
  5. uf! ja veig que això del Milletisme ve de lluny. De fet aquest bon senyor (ehem) no s'ha inventat res, només ha copiat mecanismes de la burgesia "de sempre" i l'ha fet travessar la Rambla i la Laietana. Com diria aquell: "si ej keeee" ^^

    Un apunt excel·lent, com no podria ser d'altra banda. Gràcies :)

    ResponElimina
  6. Clídice,
    Recorda que això d'adaptar espais també es va fer quan la boda de la Infanta Cristina que es va tapar amb tarimes el forat de la cripta de Santa Eulàlia per tenir més capacitat d'espai.
    Som experts amb el reaprofitament d'espais...

    ResponElimina
  7. Hay libros de partituras, como el que presentas, que aunque uno no sea músico ni pueda entenderlas son tan interesantes como bellos. (Tampoco uno puede leer la Biblia siriaca impresa en París por Estienne y es una belleza tipográfica).

    El anuncio de Bacardí me recuerda una leyenda urbana valenciana: que la familia era oriunda de Valencia, se instaló en Cuba y al crear su ron como recuerdo a su Patria tomó el símbolo de Lo Rat Penat del Rey don Jaime... no sé de cierto lo que hay en ello.

    Sí es cierto que el padre de José Martí, líder de la independencia cubana, nació en Valencia, en la calle Tapinería.

    Saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  8. Diego,
    La bellesa de les partitures és d'una evidència que clama el cel, però qui pogués llegir-les com llegir el siríac! Són plaers que ens perdem...
    Sobre el Bacardí si no tinc mal entés la família és de Sitges (de fet tenen un "bonic" monument en aquesta vil·la. El símbol de Lo Rat Penat també va ser molt utilitzat a Catalunya a finals del segle XIX perquè era el símbol del del rei Jaume I, potser el nostre rei més carismàtic.

    ResponElimina
  9. Lo de la publicidad de Bacardí, sugiere como debían terminar las fiestas y carnavales que la música escrita en esas partituras debían provocar, por que como en tu caso yo tampoco se leer música y mi hija si.
    De todos modos resultan atractivas y evocadoras estas partituras. Cuantas veces he estado tentado de comprar algún manuscrito árabe o etíope escrito de ge'ez que no hay dios que lo entienda...pero son tan bellos.

    Saludos bibliófilos

    ResponElimina
  10. Lamberto,
    Com acabaven aquests saraus se sap per l'escàndol que provocaven a la seva època... com ara... com sempre!
    Sobre les llengües que no entenem jo en tinc uns quants exemplars per pur plaer estètic. A veure si un dia d'aquests en publico algun que ja fa temps que no toco res de terres enllà!

    ResponElimina
  11. Muy buena crónica, me parece muy interesante el uso de partituras como fuente para comenzar a recuperar las el baile del carnaval.
    La litografía seguro convenció a más de un parroquiano a asistir.

    ResponElimina
  12. T'acabaràs convertint en el màxim defensor del llegat Amades: «Aquestes festes, segons les informacions que ens facilita Joan Amades (gairebé l’únic que recull aquelles gresques)».

    Encara que segueixo pensant que la seva obra és el seu principal valedor. :-)

    Per cert, per no saber-ne de música, no has desafinat gens!

    ResponElimina
  13. Marco Fabrizio,
    La música és la sintonia de la història i massa vegades només es parlar de la "gran música" quan la gent amb el que es divertia, i es diverteix, és amb una altra molt diferent!
    El boca orella és el que la gent anés en massa al Liceu per a la festa, no els calien litografies...

    ResponElimina
  14. Víctor,
    Potser un dels grans problemes de l'Amades és que ens el trobem a tot arreu. La seva necessitat de deixar constància de tot el que passava i havia passat a nivell popular el va fer escriure de tot. I ja saps que hi ha mil i una parèmia per a desqualificar els que volen abarcar massa coses...
    Sobre si desafino o no... parla amb les meves filles que amb criteri em fan callar quan intento perpetrar alguna cançó!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols