dimecres, 21 de gener de 2009

Un monòlit de la Guerra del Francès (1809) a Sant Quirze de Safaja

El monòlit i Serratacó de Sant Quirze de Safaja (1958)
(Foto: Moianès.net. Publicació comarcal independent)

-->Sota una alzina immensa al terme de Sant Quirze Safaja (Vallés Oriental / Moianès), al camí que va del poble de Sant Quirze a la masia de Barnils i a les envistes de les masies de Serracarbassa i Serratacó, trobem un testimoni que ens parla amb paraules inscrites a la pedra d’un fet ocorregut ara farà exactament dos-cents anys.


El monòlit és un monument commemoratiu d’un fet luctuós: l’assassinat d’un veí d’aquelles contrades, el prevere Domingo Barnils, que una colla de soldats francesos, durant la Guerra del Francès (1808-1814), va agafar en aquest racó de món de Catalunya i van degollar. Fou enterrat el 27 d'abril, així com Andreu Sarrà (masover de Serracarbassa). Se suposa que tant Domingo Barnils com Andreu Sarrà devien sortir de casa o entornar-se-n’hi i en aquesta alçada –a poc més d’un quilòmetre del mas de Barnils i a pocs metres del de Serracarbassa- s’esdevingué el lamentable episodi, com tants d’altres en devien passar però dels quals el temps ha esborrat la memòria, si més no la memòria viva. Els documents antics ens parlen de tres passades diferents dels francesos pel terme, durant els quals van robar i assassinar en diversos masos (
-->el Serrà, Bernils, la Corona, Serracarbassa i Can Sants entre d'altres).

Els assassinats potser foren una represàlia pels enfrontaments que hi ha documentats, succeïts entre l'11 i el 14 d'abril del 1809 entre les tropes napoleòniques i el somatent, com consta en el registre d'enterraments de la parròquia. A més a can Barnils la tradició oral diu que al turó del Putxot -proper a la casa- s'hi havien enterrat molts combatents sota unes grans lloses de pedra que una torre elèctrica actual ha desfet.
(Foto Agustí Ballester)

El monument de què parlem, més que un monòlit, és la base prismàtica d’una creu de ferro que va desaparèixer durant la Guerra Civil (1936-1939) i de la qual l’únic indici és un petit clot que hi ha a la part superior del monòlit.
En el moment de celebrar el 200 aniversari de la Guerra del Francès és oportú de recordar aquests testimonis menors, que donen fe de les ferides cicatritzades pel pas dels anys, considerant a més que poques peces com aquesta han sobreviscut fins a l’actualitat.
Cal tenir en compte que durant aquest conflicte bèl·lic, el clergat regular i secular va ser una víctima propiciatòria, arran de la posició clarament antirevolucionària que l’Església de tot Espanya va mantenir, donades les conseqüències que la Revolució Francesa havia tingut per l’Església a França.
Amb tot, mossèn Domingo Bernils pertanyia al bisbat de Vic en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola, home culte i introductor, junt amb altres intel·lectuals, del moviment de la ll·lustració a Vic.
(Foto Agustí Ballester)
TRANSCRIPCIÓ DEL MONÒLIT:
CARA A LO AÑ 1809 AQUÍ DEGO-LLAR-EN LOS GAVAÍ-TS E
CARA B MORI DOMI-NGO BERN-ILS PRÊ(VERE) I BENEF(ICI)AT ENCO-MANE-ULO A DEU
El text que descriu el fet està escrit d’esquerra a dreta i de dalt a baix al llarg del monòlit, sense respectar síl·labes ni puntuacions. La lletra epigràfica utilitzada, irregular i força matussera, reflecteix la poca perícia tècnica i estilística del picapedrer. El coronament és un dibuix cisellat d’un calze amb la Sagrada Forma amb el birret de prevere dalt, de manera que en resulta un efecte com de calavera que reforça el contingut del text i el fa més punyent.
(Foto Agustí Ballester)
Tot dintre d’uns recursos limitats, molt populars, lluny dels grans monuments que s’edificaren a les grans ciutats per commemorar episodis semblants. Malgrat aquesta justesa de mitjans, el monòlit té un valor simbòlic, el de ser, molt probablement, un monument aixecat pels veïns que intentaren dignificar el record d’un conveí i la seva mort a mans de les tropes franceses. Res més... i tot.
(Foto Agustí Ballester)
Així, doncs, avui aquest testimoni de pedra resulta potser només un objecte anecdòtic a la vora d’un camí, però acompleix perfectament la missió per a la qual va ser creat, perpetuar la memòria d’un home i un fet que altrament el temps s’hauria encarregat d’esborrar. És també el reflex de la suma d’incidents que no s’expliquen mai en els llibres, ni consten entre les grans cròniques, i que són la crua realitat de qualsevol guerra, tal com va reflectir magistralment Goya en els seus Desastres de la Guerra.

Esto es malo. Gravat 46 de la sèrie dels Desastres de la Guerra de Goya, que reflecteix un acte anticlerical semblant al que devia passar a Sant Quirze de Safaja a la mateixa època.

PD. Aquest apunt ha estat lleument retocat l'1 de setembre del 2009 amb la incorporació d'alguna dada a partir del llibre de Mossèn Pladevall.

BIBLIOGRAFIA
-->PLADEVALL I FONT, ANTONI. St. Quirze Safaja. Un poble de frontera. Barcelona, Amalgama edicions, juny 2009

10 comentaris:

  1. Amigo Galderich: es una lástima que en pleno año del bicentenario del comienzo de la Guerra de la Independencia (o del Francés) el monolito no haya sido restaurado y recordado. Por encima de visiones simplistas y chauvinistas la Guerra, con todas las profundas contradicciones que supuso y que arrastró (visión regeneracionista de los afrancesados, reformas napoleónicas, espirítu patriótico de los españoles, miserias de Fernando VII, etc.) es parte de nuestra historia y como tal su memoria debe ser preservada. Y ahí está "Gerona" de Pérez Galdós para quien le apetezca conocer los hechos de la Guerra en Cataluña: es un thriller olvidado.
    Saludos bibliófilos,
    Diego.

    ResponElimina
  2. Diego,
    He penjat aquest peça epigràfica al bloc precisament per donar-lo a conèixer. Malgrat tot no sé si he fet bé publicitant-lo (hi ha tant salvatge!) però creia que era de justícia destacar-lo.
    Sobre la restauració no ho sé. Potser seria millor fer-ne una rèplica i substituir l'original perquè anés a un museu o dintre de l'ajuntament. A mi m'agrada quan passo anant d'excursió veure aquest monòlit enmig del bosc contemplant el pas del temps i mantenint el record.

    ResponElimina
  3. Amigo Galderich siempre es para mi un placer y un reto visitar tu página leo todo lo mejor que puedo y creo que voy mejorando.

    Te felicito por tu artículo de Joan Fontcuberta que es de mis artistas predilectos, sobre todo el proyecto de los animales fantásticos, el del Sputnik y otros solo los conozco por imagenes ya que a México nunca llegaron.

    En fin seguimos en contacto y te mando buena vibra.

    ResponElimina
  4. Rodrigo,
    Me complace que te guste la página (ya sabes el esfuerzo extra que supone llevarlas al día) y la vayas siguiendo. Si quieres ahorrarte el esfuerzo de seguirla en catalán hay el traductor de Google en la parte superior que realiza la traducción al castellano (entre otros muchos idiomas) con muchísima dignidad a pesar de ser una máquina. La tecnología y los libros no han de estar reñidos!
    De Foncuberta iré poniendo más libros porque es un artista que cuida extremadamente todos los detalles de la edición, sin olvidar la encuadernación, tu temática.
    Un abrazo para Mexico, donde tengo parientes que llegaron con el exilio del 1939.

    ResponElimina
  5. Com sempre els articles d'en Galderich són molts interessants!

    Gràcies!

    ResponElimina
  6. Em sembla molt interessant. Si una cosa compartim és l'amor per aquelles petites restes del passat que passen desapecebudes.
    Per cert, saps realment d'on surt l'adjectiu "gavatx"? Jo he sentit diverses versions però realment per la documentació que he fullejat és bastant comú durant el s.XIX.
    A principis del s.XVIII també he vist escrit aquest adjectiu quan es parlava del saqueig de Mas Moragues, a la Plana de Vic.
    El més curiós de tot és que quan vaig anar a Mèxic, allà els "Gavachos" són els ciutadans d'EUA.
    Potser el mot és apricable a tota persona que viu al nord del teu rerritori i és propens a l'expansionisme? No ho sé, però en tot cas és un fet curiós.

    ResponElimina
  7. Dani,
    Gràcies per la informació sobre els gavatxs. Miraré al Coromines a veure què hi diu i quines són es hipòtesi sobre el seu orígen.

    ResponElimina
  8. Gràcies per treure'm un dubte. Fa anys que m'havia intrigat aquest "monument" i no havia ni arribat a llegir-lo. Bé segurament no l'havia pogut contextualitzar.
    Em sembla interessant recuperar aquestes petites coses que no surten en els llibres d'història, abans que no en perdem el sentit.

    Endavant Galderic!

    ResponElimina
  9. Gràcies, d'això es tracta. La veritat és que ja fa uns anys va costar transcriure el monument i contextualitzar-lo com bé dius.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols