Sords profunds, però hi sentim i parlem! (2008) de Marta Capdevila

Contraportada i portada del llibre

A tot l’equip professional de l’escola Tàber, des de la Lolita fins a la Montse Sais, per l’esforç suplementari que fan en l’atenció als nens i nenes sords que comparteixen aula amb un munt de nens i nenes oients, entre ells les meves filles. Perquè, egoistament parlant, haig de reconèixer que elles també en surten molt beneficiades de compartir i aprendre que la normalitat és un concepte anormal.

Els que estem catalogats com a normals només som conscients de la importància d’aquesta normalitat quan els nostres fills tenen algun problema de salut temporal (febre, otitis, grip...). Llavors correm-hi tots, en veure la debilitat humana reflectida en un infant. Quan això ja ha passat ens n’oblidem, com fem amb altres aspectes del que ens envolta.

Dedicatòria a les meves filles

Però, què passa quan el problema no és temporal sinó permanent? Com ho passa la família en els primers moments de descobrir una discapacitat d’un fill? Com s’afronta l’esdevenidor quan sabem del cert que no serà planer? Com distorsiona un problema concret la relació de l’infant amb la família, els amics, els coneguts i els desconeguts?

Per pura coincidència en el temps i en l’espai, en aquests darrers mesos s’han publicat al nostre país tres llibres en els quals tres persones vinculades al món editorial i afectades per un problema de discapacitat d’un fill o filla s’han llençat a l’aventura d’explicar-lo i intentar resoldre els interrogants més habituals. Són tres llibres amb un enfocament totalment diferent i tots tres es caracteritzen per intentar fer arribar, d’una manera personal, la problemàtica que presenten. Sense sensibleries, amb força i amb total normalitat, perquè l’anormalitat que ens expliquen és la normalitat del seu fill o filla. Parlem, doncs, de Maria i jo de Miguel Gallardo, Quiet de Màrius Serra i Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila.


En un principi pensava ressenyar aquests llibres tots junts, com una unitat, però no ho trobo just. Cadascun té una personalitat pròpia i l’únic que els uneix és el fet d’intentar explicar de manera planera la problemàtica de cada infant concret i de la discapacitat que condiciona la seva vida. Això esdevé una bona eina perquè el lector pugui suplir la mancança que té ell -com adult que desconeix la problemàtica- en el moment de relacionar-se amb un nen amb unes característiques concretes que són fruit de la discapacitat.

Així doncs, torno a fer una excepció en aquest bloc i publicaré els tres llibres l’un rere l’altre, buscant la unitat conceptual que els uneix, en comptes de publicar un post sobre un llibre contemporani i un d’antic alternadament, com solc fer.


Començaré pel més recent i desconegut, Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila publicat pel Districte de l’Eixample de Barcelona amb un format gairebé quadrat (21,5 x 19,5 cm.) i 52 pàgines. L’autora i il·lustradora, sorda de naixement, té quatre fills i un d'ells, en Marcel, que també ho és.
Pels que som neòfits en aquesta problemàtica creiem que els sords es comuniquen només amb llenguatge de signes (perquè és el que veiem al carrer d’una manera ostentosa) i no sabem que hi ha un bon grup de sords que la seva comunicació (gràcies al treball de logopedes, amics i familiars) és oral i a través de la lectura dels llavis. Aquest fou el cas de la Marta, que de ben petita els seus pares van optar per aquest sistema i no pel de signes. La Marta es comunica oralment amb tothom gràcies a un esforç personal i de l’equip de logopedes i tot el seu entorn que en el seu moment la van ajudar.


Una de les coses que fa especial aquest llibre és que entre el naixement de la Marta i en Marcel hi ha una generació, durant la qual la tècnica ha avançat molt, ja que la tecnologia digital ajuda no només a fer que els sords puguin parlar sinó que a més puguin sentir-hi gràcies als audiòfons digitals i als implants coclears.


La integració de nens i nenes afectats per sordesa profunda en escoles convencionals, amb l’ajut sempre de logopedes especialitzats de la CREDAC, acaba de fer la resta de la magna feina que pal·lia la mancança auditiva malgrat no la curi, perquè el nen continua sent sord profund però viu amb una plena comunicació.

El llibre, potser el més tècnic dels tres que comentaré, intenta apropar tant la problemàtica de la sordesa com la seva solució dintre del llenguatge oral. No estem parlant d’un miracle, ni de solucions inexplicables, sinó d’una realitat que l’esforç i la tècnica permet.


La Marta Capdevila, per exemple, no pot beneficiar-se de la tecnologia que avui s’aplica perquè, com ella mateixa diu, els mecanismes cerebrals que ho permetrien ja estan rovellats, però als petits sí que se’ls pot activar. Ella no sent res, en canvi el seu fill Marcel ho pot sentir tot. I en sóc testimoni perquè l’escola on van les meves filles, el CEIP Tàber, participa en un programa específic d’integració de nens sords i a moltes classes hi ha infants afectats per la sordesa que parlen i hi senten a uns nivells gairebé idèntics als dels oients.

Un llibre excel·lent, tant pel que fa a les il·lustracions com pel contingut. A més sap guardar un equilibri perfecte entre la informació tècnica (que n’hi ha molta) i l’experiència personal que ens apropa molt més la problemàtica.

Si el voleu tenir el podeu demanar al Districte de l’Eixample i us el facilitaran, ja que és de distribució institucional de l’Ajuntament de Barcelona. Ha tingut una molt bona acollida i de moment ja s’està imprimint la segona edició.

Molt recomanable.