dimarts, 27 de gener de 2009

Sords profunds, però hi sentim i parlem! (2008) de Marta Capdevila


Contraportada i portada del llibre


A tot l’equip professional de l’escola Tàber, des de la Lolita fins a la Montse Sais, per l’esforç suplementari que fan en l’atenció als nens i nenes sords que comparteixen aula amb un munt de nens i nenes oients, entre ells les meves filles. Perquè, egoistament parlant, haig de reconèixer que elles també en surten molt beneficiades de compartir i aprendre que la normalitat és un concepte anormal.

Els que estem catalogats com a normals només som conscients de la importància d’aquesta normalitat quan els nostres fills tenen algun problema de salut temporal (febre, otitis, grip...). Llavors correm-hi tots, en veure la debilitat humana reflectida en un infant. Quan això ja ha passat ens n’oblidem, com fem amb altres aspectes del que ens envolta.

Dedicatòria a les meves filles
Però, què passa quan el problema no és temporal sinó permanent? Com ho passa la família en els primers moments de descobrir una discapacitat d’un fill? Com s’afronta l’esdevenidor quan sabem del cert que no serà planer? Com distorsiona un problema concret la relació de l’infant amb la família, els amics, els coneguts i els desconeguts?

Per pura coincidència en el temps i en l’espai, en aquests darrers mesos s’han publicat al nostre país tres llibres en els quals tres persones vinculades al món editorial i afectades per un problema de discapacitat d’un fill o filla s’han llençat a l’aventura d’explicar-lo i intentar resoldre els interrogants més habituals. Són tres llibres amb un enfocament totalment diferent i tots tres es caracteritzen per intentar fer arribar, d’una manera personal, la problemàtica que presenten. Sense sensibleries, amb força i amb total normalitat, perquè l’anormalitat que ens expliquen és la normalitat del seu fill o filla. Parlem, doncs, de Maria i jo de Miguel Gallardo, Quiet de Màrius Serra i Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila.


En un principi pensava ressenyar aquests llibres tots junts, com una unitat, però no ho trobo just. Cadascun té una personalitat pròpia i l’únic que els uneix és el fet d’intentar explicar de manera planera la problemàtica de cada infant concret i de la discapacitat que condiciona la seva vida. Això esdevé una bona eina perquè el lector pugui suplir la mancança que té ell -com adult que desconeix la problemàtica- en el moment de relacionar-se amb un nen amb unes característiques concretes que són fruit de la discapacitat.

Així doncs, torno a fer una excepció en aquest bloc i publicaré els tres llibres l’un rere l’altre, buscant la unitat conceptual que els uneix, en comptes de publicar un post sobre un llibre contemporani i un d’antic alternadament, com solc fer.


Començaré pel més recent i desconegut, Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila publicat pel Districte de l’Eixample de Barcelona amb un format gairebé quadrat (21,5 x 19,5 cm.) i 52 pàgines. L’autora i il·lustradora, sorda de naixement, té quatre fills i un d'ells, en Marcel, que també ho és.
Pels que som neòfits en aquesta problemàtica creiem que els sords es comuniquen només amb llenguatge de signes (perquè és el que veiem al carrer d’una manera ostentosa) i no sabem que hi ha un bon grup de sords que la seva comunicació (gràcies al treball de logopedes, amics i familiars) és oral i a través de la lectura dels llavis. Aquest fou el cas de la Marta, que de ben petita els seus pares van optar per aquest sistema i no pel de signes. La Marta es comunica oralment amb tothom gràcies a un esforç personal i de l’equip de logopedes i tot el seu entorn que en el seu moment la van ajudar.


Una de les coses que fa especial aquest llibre és que entre el naixement de la Marta i en Marcel hi ha una generació, durant la qual la tècnica ha avançat molt, ja que la tecnologia digital ajuda no només a fer que els sords puguin parlar sinó que a més puguin sentir-hi gràcies als audiòfons digitals i als implants coclears.


La integració de nens i nenes afectats per sordesa profunda en escoles convencionals, amb l’ajut sempre de logopedes especialitzats de la CREDAC, acaba de fer la resta de la magna feina que pal·lia la mancança auditiva malgrat no la curi, perquè el nen continua sent sord profund però viu amb una plena comunicació.

El llibre, potser el més tècnic dels tres que comentaré, intenta apropar tant la problemàtica de la sordesa com la seva solució dintre del llenguatge oral. No estem parlant d’un miracle, ni de solucions inexplicables, sinó d’una realitat que l’esforç i la tècnica permet.


La Marta Capdevila, per exemple, no pot beneficiar-se de la tecnologia que avui s’aplica perquè, com ella mateixa diu, els mecanismes cerebrals que ho permetrien ja estan rovellats, però als petits sí que se’ls pot activar. Ella no sent res, en canvi el seu fill Marcel ho pot sentir tot. I en sóc testimoni perquè l’escola on van les meves filles, el CEIP Tàber, participa en un programa específic d’integració de nens sords i a moltes classes hi ha infants afectats per la sordesa que parlen i hi senten a uns nivells gairebé idèntics als dels oients.

Un llibre excel·lent, tant pel que fa a les il·lustracions com pel contingut. A més sap guardar un equilibri perfecte entre la informació tècnica (que n’hi ha molta) i l’experiència personal que ens apropa molt més la problemàtica.

Si el voleu tenir el podeu demanar al Districte de l’Eixample i us el facilitaran, ja que és de distribució institucional de l’Ajuntament de Barcelona. Ha tingut una molt bona acollida i de moment ja s’està imprimint la segona edició.

Molt recomanable.

11 comentaris:

  1. ¿Penses que fora de Barcelona també el servirien?

    Ara mateix estem buscant escola per a la nostra filla i, gairebé sense adonar-me he acabat dins del web de Tàber...

    ResponElimina
  2. És qüestió de probar-ho. El que si sé es que es ven a un preu simbòlic en algunes llibreries de Barcelona. Si entreu a internet i poseu el nom del llibre us sortiran.

    ResponElimina
  3. Gràcies per la recomanació. Sembla interessant, miraré aviam si el trobo per fer-hi alguna ullada.

    M'ha agradat molt la reflexió sobre la normalitat que fas a la dedicatòria. Aquest curs faig una assignatura d'educació en la diversitat en què hem parlat força d'aquest concepte de normalitat. Ens han fet veure que, en realitat, la diversitat és present a tot arreu, hi hagi una discapacitat pel mig o no i que, per tant, la normalitat en si mateixa no existeix.

    Per cert, en què consisteix ben bé el programa que cites de l'escola de les teves filles?


    Siau!

    ResponElimina
  4. La normalitat, aquest gran enigma!
    Quan entres en una classe veus que no hi ha normalitat.
    Una altra qüestió és quan hi ha una discapacitat (que no hem de negligir ni subestimar la seva importància) que s'ha de tractar.

    L'escola Tàber, i altres, s'incorporen a un programa que ve recolzat pels logopedes de la CREDAC que treballen ajudant als nens afectats per la sordesa profunda i fins i em sembla que a altres alumnes del centre.
    A més l'escola reserva places a les aules per a nens amb aquesta discapacitat per incorporar-los a l'escola encara que no siguin del districte corresponent.
    S'intenta que els nens sords s'integrin al màxim amb els altres per tal que aconsegueixin superar la discapacitat el més aviat possible i que es relacionin oralment amb la resta de companys.

    ResponElimina
  5. Amigo Galderich tienes razón en lo del traductor pero precisamente ahi está el reto... que lo pueda leer en catalán ¿Que haré cuando vaya de visita a aquellas tierras y no logre comunicarme? hablando de tu apellido yo tengo una amiga que se llama Yvonne Domenech se dedica a la escultura aqui en la ciudad de México y la conocí porque construye relojes de sol (otra de mis aficiones) y es posible que siga tu linea familiar. Te mando un saludo y buena vibra

    ResponElimina
  6. Rodrigo,
    Gràcies per la comprensió vers el nostre idioma. Tant de bo aquesta mateixa actitut hi fos arreu del món vers les llengües "minoritàries".
    Quan vinguis a Catalunya ja saps on trucar. T'esperem amb els braços oberts.

    ResponElimina
  7. Atenció que la distribució del llibre es a través de les llibreries¡¡¡ Val 6€. No sabem d'on ha sortit la informació de que ho distribueix el districte de l'eixample. El districte ho ha imprimit i ha fet la seva distribució, però la resta es fa a través de les llibreries, tant de l'ajuntament de Barcelona com les de la ciutat.

    ResponElimina
  8. Gràcies per la informació actualitzada que ens dones.
    En un principi la distribució era gratuïta tal com vaig informar en el bloc ja que així ho deia des de l'autora fins a l'Associació i així em va arribar a mi l'exemplar que tinc.
    Si ara l'Ajuntament ho cobra és un altre tema.

    ResponElimina
  9. Jo no el compraria mai de la vida aquest llibre, crec que l'autora es perd en el seu egoisme i ho trasllada al seu voltant. Reflexionem plegats no cal portar les coses al extrem.

    Salutacions,

    Sergi.

    ResponElimina
  10. Sergi,

    Comprar-lo o no és una opció. Per qüestions diverses conec el cas dels nens sords que hi senten i el cas de l'autora. Com sempre, l'opinió personal a l'entorn dels autors sempre és matissable, però això no invalida una obra que intenta apropar una problemàtica concreta als altres, que ho aconsegueix.

    Per altre part, el concepte egoisme és molt ampli i subjectiu. No puc valorar aquest paràmetre.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols