dimecres, 11 de febrer de 2009

Maria i jo (2008) de Miguel Gallardo, un llibre únic com tots


A aquella Maria de quatre o cinc anys que vàrem conèixer a la Cavalcada de Reis barcelonina mentre, enfilada de l’espatlla del Miguel, s’ho mirava tot pensant, com l’Obèlix: són bojos aquests romans!

Tal com prometia en l’article anterior, presentem Maria i jo de Miguel Gallardo. A diferència de Màrius Serra que “només” és escriptor i igual que la Marta Capdevila, Miguel Gallardo és un il·lustrador que també escriu. En el seu cas té una filla afectada d’autisme. La Maria té 12 anys, un somriure contagiós, un sentit de l’humor especial i té autisme diu a la primera plana del llibre, perquè ningú tingui dubtes.



El llibre ha estat concebut com un obra total, i per això es té cura de tots els elements i detalls. És de mig foli gran (25 x 17 cm.) enquadernat amb tapa dura i amb unes guardes interiors que són un magnífic resum del paradís de la protagonista. La tipografia és una majúscula manuscrita a tot el llibre, fins als mínims detalls. Només s’escapa d’aquesta tipografia l’epíleg d’Amaia Hervàs, composta amb Times.
Cal felicitar, doncs, les editorials (en català La Galera i en castellà Astiberri -Maria y yo-) que han tirat endavant el projecte i han tingut en compte l’acabat del llibre com a obra global que ajuda a potenciar-ne la sensibilitat (que no sensibleria).

No és d’estranyar que al 2008 hagi guanyat el Primer Premi Nacional del Còmic de la Generalitat de Catalunya o hagi estat candidat a la Millor obra i Millor guió del Saló Internacional del Còmic de Barcelona.


La concepció del llibre no és la de manual o de llibre tècnic, sinó que el llenguatge que utilitza és de còmic, un camp en què Miguel Gallardo es belluga com peix a l’aigua des dels seus inicis professionals. Com que la comunicació personal entre pare i filla es beneficia dels dibuixos, Miguel Gallardo fa el mateix amb nosaltres per explicar-nos com és la seva filla, la mútua relació i la de la gent que esporàdicament els envolta.


El llibre sorgí dels dibuixos i apunts que anava prenent mentre passaven unes mini vacances a un ressort per a guiris a les Canàries. Les il·lustracions al llibre són apunts ràpids, pensats per a comunicar-se i aquesta immediatesa és el que li dona una frescor molt interessant. És un plaer veure aquesta espontaneïtat en un dibuix perquè reconec que em fascinen els esbossos, els apunts ràpids. A més, la variació compositiva, les diverses dimensions dels personatges... li donen un gran dinamisme.




L’argument del còmic és l’absència d’argument. No passa res i passa de tot. La tranquil·litat despreocupada d’uns dies d’estiueig enmig d’alemanys prenent el sol a les Canàries ho és tot. No hi ha acció, no hi ha aventures... només petites anècdotes que són capaces d’omplir tot un món que ens és desconegut. Els petits detalls són el que el Miguel i la Maria ens ajuden a descobrir perquè són els reis del temps. La sorra de la platja filtrant-se entre els dits de la Maria esdevé tot un símbol d’un altre ritme del rellotge de sorra de la protagonista, una altra manera de ser a la que en Miguel s’adapta.




De mica en mica, ens anirem assabentant de la problemàtica, sense un ordre aparent, amb anècdotes atemporals d’un període molt concret, just una setmana. No calen més referències de les que dóna perquè l’important són els sons, els gestos, les paraules i no quan succeeixen.




No és un llibre d’autoajuda o autoreflexió, sinó un llibre per ajudar els altres (nosaltres) a entendre un món del tot desconegut, i per ajudar-nos, sobretot, a replantejar-nos la nostra actitud en front d’un nen o una persona adulta que surt de l’estàndard de comportament social. Un llibre que ens ensenya a mirar i contemplar altres maneres de concebre el món a partir de l’autisme. I quan diem a mirar i contemplar no ho diem només a nivell simbòlic sinó físic. Miguel insisteix molt en la mirada perquè no som conscients de com una mirada pot dir moltes coses i pot ferir, més que mil paraules. La mirada surt de dintre, no enganya. I precisament la comunicació no verbal és el que es desenvolupa quan els altres canals de comunicació més usuals fallen.



Un llibre molt mesurat en tots els conceptes, des de l’argument a les il·lustracions i a la manera de dir, d’insinuar les coses... Un llibre que ens marca un abans i un després de llegir-lo, perquè aconsegueix un dels seus propòsits: conscienciar-nos del món que ens envolta i que normalment ignorem, perquè desviem la mirada. Això sí, sense sucres ni amargants afegits, com la vida. En definitiva, un llibre-còmic que no pot faltar a les biblioteques dels amants dels llibres il·lustrats i amb caràcter.





video






6 comentaris:

  1. T'ha corprès especialment, aquest llibre, oi? Aquesta èmfasi (implícita) posada a l'hora de fer-ne la recomanació fan venir ganes de trobar-lo per la biblioteca.
    M'ha interessat sobretot el que dius que conté, respecte la comunicació no verbal. No m'ho havia plantejat, però sí que és cert que si aquesta és tan present en el nostre dia a dia, i tan important en el seu desenvolupament, per nens i nenes com la Maria això es deu multiplicar per mil.

    Vinga doncs, ara falta la tercera!

    vagi béé.

    ResponElimina
  2. Marinetis,
    Aquests tres llibres (falta el darrer) són llibres que combinen els aspectes humorístics i estètics amb els ètics (per dir-ho d'una manera!) per aconseguir l'objectiu que coneguem una realitat molt dura però no per això sense moments de lluminositat. Veure reflectit això sense semblireria barata és el que m'emociona. L'equilibri ha de ser tant difícil!
    Per cert, de tant en tant comprar un llibre de referència va bé per tenir una petita biblioteca a la que tornar per a rellegir el que ens ha interessat.

    ResponElimina
  3. Realment aconsegueixes encomanar les ganes de llegir-lo. M'ha agradat molt el vídeo, també.

    D'aquesta trilogia "Els altres nens" (a l'estil Candel) només m'he llegit el tercer. Esperem les teves consideracions.

    (sobre els esbossos: imagino que deus ser fan de Tintín i l'Art Alpha...)

    ResponElimina
  4. Ja, ja... les consideracions! Ara estic redactant l'article., ja veurem com queda!

    Sobre els esbossos haig de reconèixer que és una de les meves debilitats, siguin del Tintín o de qui siguin... és l'art en estat pur, sense meditacions posteriors.

    ResponElimina
  5. El meu comentari perd valor quan dic que jo tinc un fill de 8 anys que pateix autisme, Maria i jo el seu relat i il·lustracions és una bona manera d'entrar en aquest difícil i meravellós mon. Seguin el bloc d'en Miguel Gallardo podrem observar la capacitat d'un home per adaptar-se, sobreviure i fer-ho en millors condicions que abans de la "seva" Maria. Quima Albalate.

    ResponElimina
  6. Quima,
    El teu comentari no només perd valor sinó que augmenta amb escreix el que poguem dir els altres. I crec que aquí és on rau la força de Maria i Jo, en el moment que podem copsar només una mica gràcies al treball del Miguel què representa tenir un fill o filla autista. Si fos de lectura obligatòria (això mai però estaria bé en comptes d'altres lectures obligatòries!) el món seria millor perquè ens ensenya capacitats que desconeixíem i ens dona quatre instruccions per saber-nos relacionar amb altres persones que titllem de diferents.
    El teu comentari no fa més que afegir valor al llibre del Miguel i la María, sense cap mena de dubte.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols