Quiet de Màrius Serra, viatge al país dels llullu.

A la Laura Hurtado Tripiana, de l’ètnia llullu, i a les seves quatre extremitats: Helena, Cristina, Nacho i Marisol.

De la petita sèrie que hem fet sobre llibres dedicats pels autors a parlar d'un fill que viu amb una discapacitat, aquest és el que ha tingut més difusió mediàtica, perquè mediàtic n’és l’autor, Màrius Serra. De fet, la primera notícia que en vaig tenir va ser en un bloc dedicat al món dels llibres. Malgrat que l’etiqueta de mediàtic avui és considerada pejorativa, com un sinònim d’oportunisme, baixa qualitat i poc interès... aquest cas contradiu aquestes definicions perquè Quiet destaca per una alta qualitat i gran interès, i és fet per un autor que treballa i té presència diària als mitjans de comunicació.

Màrius Serra, a diferència d’altres personatges mediàtics, és un escriptor de veritat i un mag de les paraules. En aquest cas, a més d’haver-hi grans dosis d’aquestes qualitats, el seu llibre conté un detall estètic que és el que ens ha decidit a incloure’l en la nostra particular trilogia dels “altres nens” -com ha estat qualificada en un comentari d’un post anterior-, ja que lliga d’una manera ben especial paraula i imatge.

(Foto Pedro Madueño. Publicada a La Vanguardia)

A diferència de Marta Capdevila i Miguel Gallardo, els autors dels altres dos volums de la trilogia, que són il·lustradors i escriptors, Màrius Serra només és escriptor i a través del que sap fer, escriure, ens explica la vida familiar amb en Lluís Serra Pablo, un nen afectat d’una indeterminada encefalopatia greu amb episodis epilèptics.

En ser un llibre literari i no il·lustrat, la paraula hi té tot el protagonisme, fet que ens permet endinsar-nos amb molt més detall en els matisos de les diverses situacions que comporta tenir un nen amb la situació del Lluís, Llullu segons l’apel·latiu familiar. El viatge va des del naixement fins als viatges a què no han renunciat pel fet de tenir un fill amb aquesta discapacitat. Però aquest viatge també inclou la vida quotidiana, el dia a dia, i les visites a hospitals, metges, converses amb diferents persones de l’entorn del Llullu sense negligir cap temàtica, fins i tot la sexual... També ens insinua certes diferències de criteri dintre de l’àmbit familiar més estricte de com afrontar la nova situació i les repercussions quotidianes que té.

Aquesta mirada, però, no és ni impúdica ni lacrimògena sinó que guarda un equilibri formal i argumental esplèndid, que ens deixa bocabadats davant un fi sentit de l’humor acompanyat de ràbia i indignació, però també de comprensió i de tota la munió de sentiments contradictoris a què una situació límit ens aboca. I el que és més important, els sentiments més forts poden ser disparats per l’anècdota o incident aparentment més irrellevant, com a cúmul de diverses situacions.

Com en el llibre de Miguel Gallardo, també es fa èmfasi en les diverses mirades que rep tota la família, especialment en Llullu, per part de les altres persones que no saben, no sabem, com reaccionar davant seu. El cas més emblemàtic i fora de lloc és el del restaurant en què se’ls negava l’entrada a causa de la presència d’en Llullu.

Així, amb diversos relats no ordenats cronològicament, en Màrius Serra va desgranant tota una sèrie de vivències explicades amb una exactitud de llenguatge digne d’un rellotger.

Al final, un foliscopi de fotografies de Jordi Ribó de Granollers amb disseny gràfic de Miquel Llach ens permet veure en Llullu fent una acció que mai no podrà fer en la realitat, córrer. Aquest gran detall és el que m’ha decidit a incloure’l en aquesta sèrie (per allò indispensable de paraula i imatge). De fet, la inclusió d’aquest detall en un llibre de no ficció, com l’autor mateix el defineix és tot un revulsiu gràfic, en un llibre que altrament seria molt correcte però totalment estàndard, estèticament parlant.

A mi, particularment, a més m’ha transportat a quan jo era estudiant de secundària i durant les classes dibuixava ninots als marges dels llibres de text per fer-hi uns senzills foliscopis amb accions poca-soltes, que eren força apreciades pels meus companys. En aquest cas, però, aquest foliscopi esdevé una il·lustració que ens commou i que acaba de reblar tot el que el mateix Màrius ha explicat en les 148 pàgines anteriors.

El foliscopi va acompanyat d’un textos a la manera de mantres laics, que repeteixen la frase inicial, amb l’afegit d’un petit flash de les histories que hem llegit. Els textos s’encapçalen amb les frases de l’axioma que si no m’enrecordo pas de les coses, mai les podré oblidar. A partir d’aquí fa un petit resum del contingut, molt més sintètic que la resta del llibre.

A nivell estètic he de reconèixer que la portada no m’ha agradat perquè la trobo massa farcida d’elements i la combinació cromàtica no la trobo ben resolta. Qüestió de gustos. A més, contrasta clarament amb les fotografies retallades sobre el blanc de la carrera del Llullu.

El llibre ha estat imprès en mig foli (23 x 15,5 cm.) per Empúries en català i per Anagrama en castellà (Quieto) i és altament recomanable per a tothom, perquè ens obre un món del qual molts, fins que no n’hem vist un cas a prop, no havíem ni sentit parlar.

http://www.tv3.cat/videos/741859

http://blogs.ua.es/diversitatfuncional/2008/11/16/assentada-amb-lautor-marius-serra-i-el-seu-llibre-quiet/

http://www.mariusserra.info/home/home.php