El llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda en una edició inèdita del 1584

Al cantautor Raimon, que ens ha posat a l’abast i ens ha estimar els nostres clàssics com ningú.

Dintre de la literatura catalana medieval destaca un dels personatges més curiosos de tots els temps: Anselm Turmeda (1355-1423). Aquest mallorquí, frare franciscà de Montblanc des del 1375, estudià a Bolonya i París. Es convertí a l’Islam el 1385 i passà a viure a Tunísia, on fou conegut amb el nom d’Abdallah Al-Tarjumàn o el més complert d’Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī -بو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي –Servent de Déu, fill del servent de Déu, l’intèrpret, el mallorquí, el convertit a la fe-).

Petit pròleg on consta que el llibre fou escrit a Tunis per fra Anselm Turmeda, anomenat Abdalà i inici del Llibre dels bons amonestaments.

A Tunísia desenvolupà la seva tasca literària on va escriure la seva obra en català i àrab, cas únic a Europa d’aquest tipus de bilingüisme. Tingué un gran prestigi a totes dues ribes del Mediterrani i els reis cristians intentaren que retornés a la fe cristiana amb atorgaments de salconduits com el que el 1423 li donà el rei Alfons el Magnànim al seu dilecte fra anselm Turmeda, anomenat també alcaid Abd Allah, perquè pogués embarcar-se a qualsevol nau en direcció als seus regnes.


Els seus llibres tingueren una gran difusió en els països de llengua catalana i àrab. Això suposà un gran problema pels cristians perquè era com acceptar la superioritat de la religió musulmana, ja que un intel·lectual de prestigi com Fra Anselm Turmeda havia apostatat per l’Islam. Recordem les disputes que se celebraven en aquella època entre cristians, jueus i musulmans per demostrar quina era la religió autèntica. Per aquest motiu hom va fer córrer rumors que havia estat empresonat i forçat a abjurar del cristianisme fins arribar al martiri, cosa totalment falsa però que durant molts segles, sobretot a partir del s. XVIII, amb les obres de Pere Serra i fra Jaume Finestres i de Monsalvo, hom donà credit i publicà.


D’entre les obres que va escriure en llengua catalana a Tunis destaca, per la difusió que va tenir, el Llibre dels bons amonestaments (1398), conegut i publicat posteriorment com el Libre compost per frare Anselm Turmeda ab la oracio de sanct Miquel y lo jorn del Judici, y la oracio de sanct Roch y de sanct Sebastià. De fet, però, les oracions de sant Miquel, el Jorn del Judici i les oracions de Sant Roc i Sant Sebastià (aquestes dues darreres en llatí) són textos apòcrifs ja que el que es considera com a Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda són només els primers 428 versos que recullen 107 paremiologies sàvies, com ens diria Víctor Pàmies.

Pàgines amb els versos dedicats als Diners, cantats per Raimon

Aquest conjunt de versos (estrofes de tres octosíl·labs que rimen entre ells i que van seguits d’un tetrasíl·lab de rima independent) es fonamentaren en el plagi d’una obra prèvia italiana titulada Dottrina dello Schiavo di Bari, d’autor anònim i que Anselm Turmeda devia conèixer. Malgrat que algunes parts són plagiades, n’hi ha d’altres de pròpies com els famosos versos dedicats als diners (que Raimon cantà tan esplèndidament) i que corresponen a una mentalitat molt pròpia de l’època.

Oració llatina de Sant Sebastià

El llibre és el primer best-sellers en llengua catalana. A més dels tres manuscrits del s. XIV se sap que ja fou imprès en època incunable (1498, edició només coneguda per documentació indirecta). Del s. XVI en coneixem cinc edicions (1524, 1527, 1557, 1594 –en castellà- i la inèdita que presentem en aquest article datada el 1584). Del s. XVII se’n coneixen sis edicions, i ja del s. XVIII al s. XIX se’n coneixen una cinquantena d’edicions. És un llibre que, malgrat la gran multitud d’edicions que té, es conserven pocs exemplars precisament perquè fou molt utilitzat tant i per tant quedà desgastat per l’ús.

També les petites dimensions que el caracteritzen -ja que sempre fou estampat en quart- i el poc gruix que té a causa de la brevetat del text han fet que fos fàcilment destruït o passés desapercebut i no s’hagi tingut cura de la seva conservació. Malgrat això, molt de tant en tant n’apareix un exemplar desconegut fins al present, en les golfes d’alguna masia o en l’arxiu d’alguna parròquia.


A què es deu una quantitat tan nombrosa d’edicions, i en català, d’un llibre concret, en una època durant la qual el català no era la llengua impresa predominant? La resposta és fàcil i sorprenent: fou el manual que hom utilitzà per aprendre a llegir en català quan no hi havia cap altre més idoni. Així, els mossens de les parròquies –els únics encarregats de la instrucció del poble, per ensenyar a escriure en català utilitzaren aquests versos de temàtica moral escrits per Turmeda. Seria una espècie –i perdoneu-me una comparació agosarada- de Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que fou posat àmpliament a l’abast dels joves –al final del franquisme i durant la transició- que no havien après català a l’escola de primària perquè l’aprenentge de la llengua pròpia no formava part de l’Educació General Bàsica.

A l'entorn del sepulcre d'Anselm Turmeda en mig de l'antiga Medina de Tunis hi ha una certa polèmica ja que han estat identificades com a tals dos sepulcres. Us mostrem les dues hipotètiques tombes, la primera marcada com a tal per l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca (foto anònima) i  la segona abans de la restauració (Gentilesa de Zerosetze)
 

Popularment el Llibre dels bons amonestaments es conegué com el franselm i sobta que un llibre escrit per un renegat -com ho era Anselm Turmeda-, amb uns versos sarcàstics –i a voltes anticlericals- fos la pedra angular de l’ensenyament del català durant segles. Que l’autor s’havia convertit a l’islam no s’amagava, ja que en el petit preàmbul ja diu que és un libre compost en Tuniz per lo reverent pare fra Anselm Turmeda en altra manera nomenat Abdala. El que és curiós és que es reconegui que són bons consells, els que dóna Anselm Turmeda, però es faci constar que ell no seguí, ja que s’afirma que jatsie que ell mal los aje seguits. Tot això va provocar que a vegades es posés en dubtes per la seva heterodoxia i com molt bé explica en Pep Vila (2023) aquest llibre tingué problemes amb la Inquisició el 1582 a Mallorca, dos anys abans d'aquesta edició.

JAUME COLLELL. Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells. Vic, 1871

La popularitat del llibre arribà fins el s. XIX i de fet, un jove Jaume Collell, estudiant de Teologia, amic de mossèn Cinto Verdaguer i futur ideòleg del catalanisme més conservador i catòlic, intentà capgirar aquest situació anòmala i "actualitzar-la". Per substituir-lo escrigué –bé que el mantigué en l’anonimat- un nou llibre de paremiologia sàvia, més fidel a l’ortodòxia catòlica i que titulà Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells, del qual es feren tres edicions a Vic, a principis de la dècada dels setanta del s. XIX.

 ANSELM XIMENIS. Colecció de sentencies y concells. Manresa, Impremta Antón Esparbé, 1909

Malgrat això, però, el llibre d'Anselm Turmeda també inspirà una versió alternativa i escatològica -no en el sentit místic sinó el més quotidià- titulada Colecció de sentencies y concells atribuït per un pseudònim d'Anselm Ximenis. Aquest llibret de 33 pàgines fou ediat a Manresa el 1909 a la impremta d'Anton Esparbé i formaria part d'una Biblioteca de la Academia de Literats tranquils y decents com a primer volum d'una sèrie de llibrets del que en sortí un altre de nom Colecció de Faules atribuïdes a un pseudònim de Jacinto Hisop. Ambdues obres són escatològiques amb versos però la de Anselm Ximenis (híbrid entre Anselm Turmeda i Francesc Eiximenis- conté quartetes que intenten imitar el llibre que comentem com:

No sigues may tafaner;

axugat be, y el paper

no't mires, còm sòlen fer,

molt bruts quan caguen

Avans d'anarten al llit,

tingues lo cul enllestit,

o sinò durant la nit

fará llevarte

Colofó on consta el nom de l'impressor Pedro Malo, a Barcelona el 1584

Malgrat aquesta petita incursió sobre la repercussió popular en els s. XIX i XX, l’exemplar del Llibre de Bons amonestaments d’Anselm Turmeda que avui presentem és inèdit i no es coneix cap altre exemplar –que sapiguem-, en biblioteques públiques ni privades. Màxim podem plantejar-nos que l’edició que Palau i Dulcet comenta com a hay indicios de una edición de 1548 en realitat fos la present del 1584 i que hi hagués un ball de xifres o un error tipogràfic. Sigui com sigui, aquesta edició fou impresa per l’aragonès resident a Barcelona Pedro Malo. Com tots els franselms fou imprès en quart (14,5 x 9,5 cm.) amb un total de 32 pàgines, el que el converteix en un llibret molt prim i delicat.

Darrers versos del Llibre dels bons amonestaments i inici dels Versos de la Sibil·la i on es pot observar que falta la pàgina anterior. A destacar els versos (com ho fa en Puigmalet en els comentaris): 

Y nol he dictat en llatí
perque lo vell y lo fadrí
y lestranger y lo cosí
entendrel puguen.

En aquest exemplar falta –malauradament- una pàgina, la que correspon al final del Llibre de bons amonestaments i l’inici dels Versos de la Sibil·la en la qual devia haver-hi un gravat amb el Judici Final que hom devia arrancar per reutilitzar-lo d’estampa devocional. A més, la portada està afectada per la pèrdua de paper que malmet una mica el gravat del mig, però que no afecta la decoració renaixentista de repertori que emmarca tota la portada. (Algun dia haurem de parlar de la influència de les decoracions de la impremta en l’arquitectura, en la introducció de l’estètica renaixentista a Catalunya).

Oració de l'Àngel Custodi i de Sant Roc amb caplletres

L’exemplar presenta les característiques poc curoses de la impremta barcelonina del s. XVI, amb una pressió tipogràfica molt forta que marca a la pàgina contrària. A partir dels Versos de la Sibil·la els diversos paràgrafs van encapçalats amb unes caplletres més pròpies d’una edició incunable que no d’una del s. XVI.

Enquadernació exterior de pergamí palimpsestat del s. XI

Per a protegir-lo, algú, entre els segles XVII-XVIII, va improvisar-li una nova enquadernació de pergamí. Per a fer-ho va agafar un llibre de pergamí que ja no devia ser útil i que havia rebut una bona dosi d’huminat i tot arrencant-li un full i partint-lo per la meitat el convertí en una relligadura. Aquest relligat és molt bast (es compon d’un cosit maldestre de cordill al mig del llom i una petita llengüeta lateral que cobreix el tall davanter). Malgrat tot, l’interès de la coberta rau en el fet que el full de pergamí és un membra disiecta extret d’un llibre del segle XI, escrit en lletra carolíngia comtal, pertanyent als Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus, un monjo carolingi que va comentar la Bíblia i tingué un cert èxit a l’Alta Edat Mitjana. En aquell moment devia haver caigut en l’oblit i per això s’adaptà un full com a coberta d’un petit volum que tenia molt ús. La part exterior fou raspada -com si d’un palimpsest es tractés- per tal de deixar-la al més net possible, però a la part interior el text es deixà tal com estava i això és el que ens ha permès identificar-ne el contingut.

Reconstrucció en Photoshop del pergamí interior (amb les taques d'humitat antiga) de l'enquadernació on podem llegir en lletra carolíngia comtal els Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus

En fi, una petita meravella que tant el contingut com el continent són prou especials com per presentar-lo com a regal de reis d’enguany.

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: segles XV a XVII. Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2002.

RIQUER, MARTÍ DE. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona, Ed. Ariel, 1983.

TURMEDA, ANSELM. Llibre de bons amonestaments i altres obres. Comentaris a cura de Mikel de Epalza. Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1987.

VILA, PEP. Una edició gironina de 1637 del “Llibre dels bons amonestaments” d’Anselm Turmeda. Girona, Annals de l’Istitut d’Estudis gironins, 2001. Vol. XLII, pp. 339-359.

VILA, PEP. "El llibre dels bons amonestaments (1397) d'Anselm Turmeda, expurgat per la inquisició mallorquina (1582)", Vademècum (29/11/2023)

VV.AA. Anselm Turmeda. Abdallah Al-Tarjumàn. Entre dues cultures. Montblanc, Institut Europeu de la Mediterrània, 2009.