dissabte, 31 de desembre de 2011

A l’entorn de la primera edició del Canigó (1885-1886) de Mossèn Cinto Verdaguer


A l’Agnès de la classe Canigó

Quan fa uns dies comentava amb uns companys blocaires que pretenia fer aquest apunt em van comentar sorneguera que sobre els altres llibres podia dir el que volgués perquè no hi ha gairebé res escrit però que sobre el Canigó, llegenda pirenayca del temps de la reconquista de Mossèn Cinto Verdaguer havia de vigilar molt perquè ja està tot més o menys dit. Fixeu-vos que l’anomenem “El Canigó” i és potser el llibre en català més mític de tots els que s’han escrit. Els seus versos són analitzats un per un en múltiples articles que l’interpreten i reinterpreten sense aturador. Per això no us parlaré ni dels 4.000 versos en dotze cants de mètrica canviant (el vers heroic de la cançó de gesta alterna amb el sospir líric de la balada, el romanç amb l’oda, l’himne amb la pastorel·la, el diàleg dramàtic amb la complanta), ni de com es va gestar des del 1879, ni de com va ser rebut per la crítica del seu moment ni tampoc de les repercussions polítiques que tingué.

 Mapa litogràfic controvertit dels Pirineus de Josep Giralt adjunt a l'edició del Canigó

Aprofitant que enguany s’ha celebrat el 125è aniversari de la seva publicació he esperat el darrer dia per a publicar aquest apunt en el que parlaré únicament i exclusiva del llibre com a objecte. Veient el panorama de publicacions específicament verdaguerianes  potser em poso on no em demanen però no he trobat res (que segur que deu existir) específic sobre l’estètica i les variants de la primera edició d’El Canigó. Per a poder fer aquest apunt he remenat una vintena de primeres edicions del Canigó entre els que estan en biblioteques públiques i a la venda. Tot va començar en analitzar l'exemplar que tenia del dret i del revés i vaig començar a veure coses que no lligaven. En primer lloc vaig constatar que hi havia exemplars enquadernats de diferents colors (gris i vermellós i un sol exemplar de color marronós) i fins i tot unes cobertes historiades més espectaculars que sempre són reproduides i citades com les corresponents a la primera edició. Per una altra banda hi havia en el nostre exemplar una anomalia tipogràfica curiosa, i és que el número de la pàgina 132 estava estranyament duplicat no per doble impressió sinó per culpa del caixista de la impremta que va dubtar entre posar-lo en un lloc o un altre i finalment quedaren ambdues xifres. De tots els exemplars consultats cap té aquesta anomalia tipogràfica.


L’altre element a destacar d’aquest exemplar és la seva dedicatòria a Silví Thos i Codina, anomenant-lo poeta, a més d’amic, ja que a més de divulgador científic i enginyer especialitzat en aigua participà amb molt d’èxit en Jocs Florals conjuntament amb el seu germà Terenci Thos i Codina, autor de Lo llibre de la infantesa, primer llibre infantil en català. La relació epistolar amb els mataronins Thos i Codina, uns dels prohoms de la Renaixença, prova la profunda amistat i admiració mútua que es tenien. En una carta que Mossèn Cinto li adreçà a Silví el 30 de novembre de1884 li agraeix l’obsequi de la seva Descripción física, geológica y minera de la provincia de Barcelona i, després de queixar-se amistosament que no publicava poesia, lloa l'obra tècnica puig ab aqueixa obra nos en regala, no un volum, sinó una pedrera per ferne. Nosaltres li demanavam un canti d’aygua de les montanyes de Mataró y V. Ne fa brollar una font, ahont tots los poetes de seny vindran á veure. Grans mercés repetesch, per aixó y per l idea de darnos haviat ab son germà, inolvidable Rondalayre, que li agrairé salude en mon nom, una toya de tota flor de tota flayre, digne de anar á les mans del rey. Deu los do, a tots dos, tants anys de vida com los desitja per be del pais y de ses lletres. Aquesta carta és prou significativa de l’amistat que els unia, de l'intercanvi de llibres i de com Verdaguer aprecia un estudi científic sobre el territori català com a font d’inspiració poètica en el moment en que estava escrivint el Canigó en el que territori i poesia arriba  a la màxima expressió.

 Dedicatòria a Silví Thos i Codina el 31 de desembre de 1885

La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninou, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninou i la Vigília del Ninou és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885. És cosa sabuda que malgrat el llibre porti data del 1886 per tot arreu -coberta, colofó final del llibre i mapa litografiat- ja estava imprès pels volts de Nadal del 1885 pel que es suposa que la Tipografia de Giró de Barcelona fou massa diligent sobre la programació de l’edició. Hom també creu que el fer constar la data del 1886 de manera tant constant es degut a que es volia fer coincidir la data de la publicació del llibre amb l’inici de les obres de restauració del monestir de Ripoll.

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

Dels quatre llibres dedicats que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya dos estan dedicats -a Claudi Girbal i a Melcior de Palau (traductor de L’Atlàntida al castellà)- i datats justament el Ninou 1886. Sobta aquesta coincidència en el Ninou i no seria descartable que les dedicatòries les fes seriades ja que en totes signa Jacinto Verdaguer Pbre. mentre que a les altres no hi apareix el nom sencer sinó la inicial i el cognom. A més en Terenci Thos i Codina comentava que el 1895 Mossèn Cinto li envià el poema Sant Francesch amb la dedicatòria destinada a un altre amic perquè en el moment de la tramesa havia intercanviat el llibre, el que demostraria que el nostre poeta tenia uns llibres reservats a les seves amistats que els enviava amb dedicatòria. Sigui com sigui, aquestes signatures són molt interessants per a certificar manuscritament per Mossèn Cinto que ja corrien exemplars l'any 1885 com el seu epistolari ja havia evidenciat.


Pel que fa a l’editorial que s’encarregà de la publicació és tracta d’una de les més conservadores ideològicament parlant, la Tipografia Católica (actual Editorial Casals). Fou fundada per Primitiu Sanmartí (que hagué de marxar a l'inici de la tercera carlinada) i Xavier Casals perquè amb el suport de varios socios de la “Juventud Católica” y otras asociaciones propagandísticas, a proyectar la publicación de una “Biblioteca Popular” dentro de la cual combatir mediante el reparto de opúsculos y hojitas los nefastos errores entonces nacientes, y para ello acudieron al doctor Sardà, que a pesar de su juventud destacaba ya como aventajado polemista por sus artículos periodísticos. Amb aquest ideari publicaren obres tant capdals dintre de l'integrisme catòlic com El liberalismo es pecado (1884) de Sardà i Salvany o d’altres com El matrimonio civil, Masonismo y catolicismo o ¿Para qué sirven las monjas? Aquesta editorial a més del Canigó va publicar altres obres verdaguerianes com Lo somni de Sant Joan (1887) o Roser de tot l’any (1894). El caràcter de reivindicació del catolicisme com a element forjador imprescindible de la pàtria catalana que conté el Canigó s’avenia d’allò més bé a l’ideari que hem vist d’aquesta editorial.


L’editorial preparà una enquadernació en tela i ferros eclèctica per al llibre en sintonia d’altres llibres ja publicats com el mencionat d’El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany. Aquesta editorial també publicava aquestes enquadernacions amb dos colors, en gris o en un to vermellós per als seus altres llibres. En aquest cas la contracoberta portava el monograma d’en Verdaguer (una V amb una creu al mig) que identificava les seves obres. Malgrat això, i preveient la transcendència que havia de tenir aquest llibre, Mossèn Cinto va encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner -que ja li havia dissenyat la coberta de L’Atlàntida i que era fill del prestigiós enquadernador Pere Domènech- una coberta més impressionant que la preparada per l’editorial. En una carta del 15 de novembre de 1885 el poeta escriu a l’arquitecte que ha vist els dibuixos del projecte de coberta però que li ha d’afegir una creu sobre l’arc de Sant Martí ja que per a ell és bàsic aquest aspecte cristià de l’obra. De fet, li fa dir a l’Abat Oliva quan un grup de monjos han plantat i adorat la creu al cim de la muntanya:

Del iris bell la virolada cinta
sobre la Creu del Canigó se mostra
corona celestial que un ángel pinta.

 Cobertes del Canigó. La primera la vermellosa (el color més nombrós de les consultades) i la historiada per Domènech i Montaner

Aquesta coberta més espectacular és la que hom ha fet passar sempre com a la corresponent a la primera edició però com ja hem vist en les dedicatòries de Mossèn Cinto en els exemplars que comentem totes tres ja estaven disponibles a finals de l’any 1885. De fet, les dedicatòries datades l'any 1885 les trobem en exemplars enquadernats en tela gris i vermellosa però cap en la que va dissenyar Lluís Domènech i Montaner i va executar-la Francesc Jorba. Si el 15 de novembre encara s’estava retocant el disseny d’aquesta coberta el temps era just per tenir-la enllestida i potser llavors hauríem de parlar com de primeres edicions stricto sensu aquestes més sòbries de l'editorial.

Pàgina 132 del nostre exemplar amb el número duplicat no per sobreimpressió (el poema no ho està de sobreimprès) sinó per errata tipogràfica

L’error de paginació de la pàgina 132 que hem comentat anteriorment devia ser localitzat ràpidament ja que no l’he pogut detectar en cap dels altres exemplars consultats. Això ens portaria a pensar que de facto aquest exemplar seria dels primers exemplars que sortiren de la impremta precisament per a localitzar errates abans del tiratge definitiu. Una vegada solucionat l’error de doble paginació els exemplars posteriors haviend'estampar-se fins a fer-ne, hem de suposar, unes quantes reimpressions amb els dos tipus de cobertes (sòbria i historiada).

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’interior fou decorat en els guarniments que encapçala cada poema per Alexandre de Riquer amb unes sanefes més o menys al·lusives al contingut del text. Aquí és on n’Alexandre de Riquer fa volar tota la seva imaginació per a treure motius medievalitzants i florals amb un cert eclecticisme seguint la seva línia estètica d’aquest moment abans d’eclosionar com un dels màxims artistes del modernisme. Plàsticament l'artista juga amb els blancs i negres per provocar uns contrastos prou interessants i luxosos que s'adiuen perfectament a l'obra.

Sabent que Silví Thos i Codina era enginyer i geòleg ves a saber si va mig arrencar el mapa de Josep Ricart en un rampell d'indignació davant els defectes del mapa que hom va criticar.

L’altre element decoratiu és el mapa dels Pirineus, obra de Josep Ricart del que Mossèn Cinto en conservava les pedres litogràfiques i era qui anava fent els tiratges per a les reimpressions posteriors. El mapa havia de ser una bona guia pels lectors que no coneixien els Pirienus com els coneixia Mossèn Cinto, soci del Centre Excursionista de Catalunya. Sobretot el mapa havia de ser útil per a seguir el Cant Quart -Lo Pirineu- protagonitzat pel vol que fan Flordeneu i Gentil per sobre de la serralada. El mapa, però, fou motiu d’una gran polèmica ja que Ramon Arabia i Solanas en el número d’abril de 1886 del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanes en criticava les greus deficiències i el 25 d’agost del 1889 L’Avenç publicava un article en el que es diu que és molt manco y mal fet y pot ser pe’ls francesos una pobre mostra del estat dels treballs geografichs entre nosaltres. Mossèn Cinto davant aquestes crítiques optà per a que en la reedició del 1901 i en les successives aquest mapa no aparegués.


Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’altre element que difereix entre aquestes primeres edicions i les posteriors és la dedicatòria que en el Cant Onzé titulat Oliva li dedica al digníssim successor del bisbe abat en la seu de Vich, lo Excm. Sr. Dr. D. Josep Morgades i Gili. En aquest moment les relacions entre el poeta i el bisbe de Vic eren excel·lents ja que Verdaguer el veia com a restaurador de la pàtria ja que havia tingut la iniciativa de restaurar físicament el monestir de Ripoll assolat per la desamortització de Mendizábal. Les posteriors circumstàncies del Cas Verdaguer van fer que les relacions entre el bisbe Morgades i Mossèn Cinto es convertissin en enfrontament de tal manera que a les edicions posteriors en Verdaguer suprimí aquesta dedicatòria.

 Cant onzè titulat Oliva dedicat al bisbe Morgades de Vic

Sobre el tema, en el seu article En defensa pròpia, en Verdaguer va escriure que la plana major dels que assistiren, lo dia 21 de març de 1886, a la inauguració de les obres del monestir de Ripoll presencia una cerimònia que a molts féu venir les llàgrimes als ulls. Després del solemne ofici i funcions religioses i patriòtiques del matí, nos reunírem en un col·legi, i, després de dinar en la sala principal, s'aixeca lo senyor bisbe del lloc de la presidència i, dirigint-se'm a mi, me posa al front una corona de llorer, dient-me commogut i plorant: «Vos corono en nom de Catalunya». La gran part dels assistents no sabien res d’això i la sorpresa fou completa per ells i per mi, puig al sentir la suau olor del llorer ja me'l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. (...) Jo allavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Oliva, és dedicat a son successor lo bisbe Morgades; mes confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües, i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o d'altra abans d'entrar en la sala.
Tinc massa fe en les corones que posa Jesucrist als que li són fidels fins a la mort, per creure en les d'aquesta vida miserable, que s'esfullen si no es tornen de punxes
.

Darrera edició (2011) del Canigó en format DVD amb la recitació complerta del Canigó per 125 persones que ha promocionat la Fundació Jacint Verdaguer. Més que recomanable! 

L’altre diferència entre aquesta primera edició i les posteriors és que aquesta curiosament no inclou el poema més famós, el del diàleg entre els dos campanars que es situa al darrera de tot el llibre. Aquest darrer poema si que està inclòs en la darrera edició que s’ha fet en DVD i que representa un molt bon colofó a aquest 125è aniversari (que en realitat hauria de ser el 126è aniversari com hem vist...) de la primera edició que ens permet sentir diversos rapsodes interpretant parts del poema. A més els qui tenen problemes visuals greus poder sentir el poema de dalt a baix. Aquesta edició contrasta amb aquesta primera analitzada com si d’una alfa i una omega del món editorial català es tractés.


BIBLIOGRAFIA

GAROLERA, NARCÍS. Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer a “Estudis de llengua i literatura catalanes/l. Miscel·lania Joan Veny”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XIX. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2004.

VELLVEHÍ I ALTIMIRA, JAUME. La relació de Jacint Verdaguer i Terenci Thos i Codina. Dues cartes inèdites de Verdaguer a “Anuari Verdaguer”. Vic, Universitat de Vic, 2006

26 comentaris:

  1. Un gran apunt per cloure l'any i un fantàstic final d'apunt, amb l'origen històric i el present digital del Canigó.

    ¿On has trobat inventariat el mot 'ninon'?

    ResponElimina
  2. Fantàsticament adequat per a la data. Sembla que a Verdaguer li agradava fer les dedicatòries abans d'anar de "reveillon".

    Molt bon any, Galde, i companyia bibliòfila.

    ResponElimina
  3. Galderich, un cop més, excel·lent! Aquest cop amb l'afegit detectivesc que ens permet entrar i albirar els racons editorials i les relacions personals.

    Bon any!

    ResponElimina
  4. Magnífica entrada, amb la cura i el detall característics, marca de la casa.
    Bon any!

    ResponElimina
  5. Abans que s'acabi l'any venia a dir-te que, sempre és un plaer passar per aquí i aprendre un munt de coses noves :-)

    Bon any a tú i la teva tropa...ens llegim!

    ResponElimina
  6. El primer dia de l'any no és ninou (enlloc de ninon)?

    ResponElimina
  7. Excelente recorrido por los rincones materiales de un libro (en una variedad de manifestaciones muy interesante) que contiene todo un símbolo que parece no poder contenerse en las páginas que magistralmente analizas.

    ResponElimina
  8. Acabar l'any fent cim amb Verdaguer està molt bé perquè tot l'any que ens queda per estrenar diàriament fa baixada. Molt interessant, com ja ens tens acostumats, aquesta microaventura (fruit sempre d'un macrotreball) per les pàgines dels llibres que fan de suport a la literatura.

    ResponElimina
  9. Gazo,
    Malgrat que tenia molt clar que era ninou les presses em van portar a darrera hora posar el ninon... En fi, és el que passa fer un apunt d'una tirada sense poder-lo repassar degut a voler-ho publicar en una data concreta... Coses dels centeranis i altres celebracions!

    ResponElimina
  10. Allau,
    Aquest imatge de Mossèn Cinto anant dedicant llibres en compte d'estar per la festa, si se'n feia, també la vaig tenir en veure aquests exemplars amb el ninou!

    ResponElimina
  11. Enric,
    És un apunt que m'ha portat certa feina detestivesca... esperem que surtin altres dedicatòries per treure'n l'entrellat.

    ResponElimina
  12. Outsider friar,
    Bon Any també per a tothom!

    ResponElimina
  13. Carme,
    No sé si és aprendre o no tant de detallisme però malgrat tot, Bon Any a la teva tropa inclosos els dibuixos que ja formen part de la teva tropa!

    ResponElimina
  14. Xavier,
    Touché! Tens tota la raó, com sempre!

    ResponElimina
  15. José María,
    Tot llibre té els seus racons... i ho saps per experiència!

    ResponElimina
  16. Molt bona entrada, Verdaguer sempre és mereix un homenatge que al pobre no se li fan gaires. Aquest semestre vaig tenir ocassió d'anar a una conferència sobre l'autor, del qual, per cert, asseguraven que no dónava massa importància al fet de veures editat i que delegava sense gaires problemes aquesta feina a persones en les qui confiava. Però pel que tu expliques per aquí vigilava exahustivament totes les tasques de l'impressió i edició dels seus llibres.
    A la conferència, ens van explicar que cap a finals dels quaranta (sento no tenir els apunts per dir-te l'any exacte)sota l'auspici del règim s'editaren algunes obres de Verdaguer amb un pròleg dirigit a fer entendre al lector que el català era una cosa massa antiga i desvinculada del món actual. Mira, si en trobes res podries fer una segona entrada.

    ResponElimina
  17. Eduard,

    A en Mossèn Cinto si que se li fan homenatges i actes de record. Una altra cosa és que, fora d'algunes poesies concretes, ningú el llegeix perquè implica un esforç literari i de context.

    Mossèn Cinto sempre es feia el desmenjat i l'humil però el seu ego no se l'acabava mai! Era una persona de gran caràcter i sabia el que volia. Una altra cosa és que de portes en fora es fes llegir els seus poemes malgrat ell hi fos present i aquestes coses que agradaven a la gent.

    Sobre el franquisme. Què dir del franquisme que no s'hagi dit abans? Desconec aquests pròlegs -no sóc verdaguerià- però el que si és cert és que el franquisme el va promocionar en ser un escriptor catòlic i perquè utilitzava una llengua prefabriana. Quan hom vol dissoldre una llengua el millor és marcar les diferències. De fet el 1945 s'edità un Canigó de luxe amb il·lustracions d'en Junceda que està molt bé. A veure si miro si hi ha un pròleg!

    ResponElimina
  18. Galderich.

    Tu fascinante entrada es una minuciosa disección, en la que nos muestras que un libro es más, que su contenido y también más que su continente. Es un sueño que logra hacerse realidad con todas sus consecuencias.

    Saludos.

    ResponElimina
  19. Marco Fabrizio,

    Apunt a apunt tant tu com molts altres reivindiquem aquest món fascinant que és el llibre més enllà d'uns troços de paper enbrutats amb tinta...

    ResponElimina
  20. Fa dos anys me'n vaig comprar un exemplar a la fira de setembre de Barcelona. És la versió vulgar, vermellós fosc, i té bé la pàgina 132. L'enquadernació està un xic cansada i no hi ha rastres de mapa. Després del teu apunt me'l miro amb uns altres ulls (no em facis dir si millor o pitjor). Clar que em va costar 12€

    ResponElimina
  21. Jordi,
    Gràcies per la informació facilitada.
    Vas comprar l'exemplar molt bé de preu pel que s'estila avui en dia.

    ResponElimina
  22. Estic molt d'acord amb en Fabrizio, el llibre són moltes coses, i en aquest cas, ens expliques unes quantes que d'altra manera no veuríem, gràcies per fer-nos veure tantes coses.

    ResponElimina
  23. Felicittats per la teva col·laboració a la Tebeosfera, sant Galderich!

    ResponElimina
  24. Biblioaprenent,
    Ves a saber si alguna vegada amb els ebook també hi haurà històries per a explicar. De moment ja n'hi ha per a escriure més d'un apunt amb els tipus de sistemes, com ho fan les multinacionals del llibre, els llibreters... potser dona per a un culebrot!

    ResponElimina
  25. Lluís,
    Gràcies, un element més per a aquests piscolabis de llibres! ;-)

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols