dimarts, 10 de gener del 2012

Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis


SALVADOR PERARNAU. Ales humanes. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1938. Il·lustracions d'Antoni Clavé

A en Sergi Freixes i Jordi Garriga, uns dels culpables de la meva afecció als llibres republicans i comissaris de l’exposició Contes infantils de la guerra.

JORDI CANIGÓ. Les aventures d'en Titelleta. Barcelona, Editorial Bonavía, 1932. Il·lustració de Ramon Batlle

Aprofitant que el Museu d’Història de Catalunya ha muntat la interessant exposició Contes infantils de la guerra i que fa poc ha estat el Dia de Reis avui parlarem d’il·lustració i llibre infantil a l’època republicana. Esperem que aquest apunt us pugui servir d’al·licient per a visitar l’exposició perquè realment val la pena i cal felicitar al Museu pel plantejament que està realitzant d’aquest espai tant petit però tant ben aprofitat de la recepció. En temps de retallades, quan tots els pressupostos es veuen reduïts i sobretot els de cultura és d’agrair que un museu com aquest, en principi estàtic i que sembla destinat a un públic sobretot escolar, dinamitzi les exposicions temporals de manera intel·ligent amb delicatessens com aquesta. Als Reis d’Orient només cal demanar que es pugui fer una exposició virtual que en deixi testimoni de la feina feta i un catàleg que aprofundeixi en una temàtica com aquesta i que quedin com a record d’una feina ben feta que ha costat el seu esforç de concepció i realització.

 Peter Pan y Wendy, el niño que no quiso crecer. Barcelona, Editorial Juventud, 1935. Il·lustracions d'A. Saló

Quan analitzem la producció destinada a un públic infantil hem de tenir en compte que és un sector editorial molt divers ja que hi ha diferències d’edat i interessos molt heterogenis dintre d’aquesta franja de lectors. Malgrat que hagi aquests problemes inicials no hi ha cap mena de dubte que tradicionalment aquesta dificultat ha servit per a innovar a través dels il·lustradors, l’experimentació tipogràfica, formats, continguts literaris... Per aquest motiu en els llibres infantils moltes vegades tant el contingut com el continent van junts perquè la il·lustració i l’aspecte físic tenen una importància cabdal a l’hora de fer més atractiu i comercial un llibre. En certa mesura el llibre infantil esdevé un objecte artístic per si mateix per la cura que a vegades hi ha en el seu resultat final.


 COLLODI. Les aventures de Pinotxo. Barcelona, Editorial Joventut, 1934. Il·lustrador J. Vinyals

En el llibre infantil són fonamentals dos conceptes bàsics que poden anar en paral·lel o a vegades fins i tot divergir com són la necessitat d’evasió i l’aspecte pedagògic. L’evasió és important per a atrapar a la lectura al jove lector però moltes vegades s’ha fet massa èmfasi en l’aspecte pedagògic tant de tipus ideològic com catequista. I Catalunya, com veurem, en l’època republicana, i anterior i posterior, tindrà sempre una gran dosi d’aquest aspecte que moltes vegades primarà fins i tot per sobre dels aspectes més lúdics! Com és lògic, les circumstàncies culturals i polítiques queden reflectides en el llibre infantil com molt bé palesa l’exposició esmentada.

RAMON TORROJA. Lectures suggestives. Barcelona, Editorial Montserrat, 1931. Il·lustracions de Martínez Surroca

La tipologia del llibre infantil també és molt variada per a adaptar-se a l’objectiu que es persegueix i així és com ens podem trobar des dels contes als manuals pedagògics, sil·labaris, cartilles, enciclopèdies, llibres de lectures, catecismes, llibres per a nens i llibres per a nenes... Per una altra part no hem d’oblidar que Catalunya fou el centre de producció editorial més important d’Espanya amb una gran part destinada a l’exportació a països de sud-americans. El pes d’aquesta gran producció editorial d’exportació va tenir elements positius i negatius per al llibre en català ja que el bilingüisme dels lectors catalans permetia obviar aquesta llengua com a mercat.

 
FERRAN SOLDEVILA. Història de Catalunya. Primeres lectures. Barcelona, Editorial Seix i Barral, 1933. Il·lustración de Vinyals. Amb significativa publicitat enganxada d'Estat Català.

El llibre en català a més va haver de lluitar a principis del s. XX contra el desconeixement ortogràfic general de la nostra llengua però l’expansió del fenomen d’En Patufet capgirà una situació que posteriorment la Mancomunitat s’encarregà de reblar amb la xarxa d’escoles, biblioteques i amb les normatives fabrianes. En certa manera podríem dir que els llibres i les revistes infantils foren el substitutiu de la manca d’escola catalana que Catalunya ha patit crònicament fora de moments molt concrets. Aquest element substitutiu és el que moltes vegades, massa, l’ha dotat d’un element ideològic més enllà del lúdic.


 VALERI GARRICK. El gato sanson i Petits contes per a nois petits. Barcelona, Editorial Juventud i Editorial Joventut, 1929 i 1935. Il·lustracions de Valeri Garrick. Aquest cas és significatiu pel que fa al retard de la publicació de llibres en català i de l'aprofitament d'autors estrangers.

Quan mirem la producció de llibre infantil d’època republicana ens adonem que hi ha una gran continuïtat amb el període anterior perquè les bases ja s’havien establert i la Dictadura de Primo de Rivera més que anorrear tot el que s’havia fet esperonà l’activitat i l’activisme. La Segona República en aquest cas no fou un canvi sinó una continuïtat que ajudà a consolidar una estètica prèvia però que introduí també de noves que no acabaren de consolidar-se degut el tall del franquisme. Sense cap mena de dubte l’escola republicana obligatòria, pública, laica i mixta hagués canviat una tendència de la que només podem veure alguns elements de renovació estètica com vam poder observar en les cobertes de llibres de literatura per a adults.

 HANS CRISTIÀ ANDERSEN. Ocell Blau. Barcelona, Edicions Mentora, 1935. Il·lustrat per J. Sánchez Tena i adaptat per Valeri Serra i Boldú

Malgrat això en el període republicà es viu una certa crisi de productivitat ja que escriptors de prestigi que s’havien dedicat amb més o menys encert a la literatura infantil com Ferran Soldevila, Rovira Virgili, Josep Carner, Carles Riba, etc. deixen de fer-ho per a centrar-se en una producció que hom considera més intel·lectual. Això també afectà els traductors dels que Carner, Riba o Marià Manent en formaven un elenc imprescindible que garantien certa qualitat en la literatura infantil catalana. Algunes editorials, fins i tot per a abaratir costos, suprimeixen les edicions en català per a centrar-se en les castellanes que garantien unes vendes més grans i la seva exportació.

Rondalles de Hans Andersen i Rondalles de Grimm. Barcelona, Editorial Joventut, 1933 i 1935. Il·lustrades per Arthur Rackham i traduïdes per Josep Carner i Marià Manent i Carles Riba

Pel que fa als il"lustradors el món editorial continuà donant suport als més consolidats com Junceda, Lola Anglada, Llaverias, Joan d’Ivori, Apa... però cada vegada més s’aprofitaren els il·lustradors originals de textos estrangers. Fins i tot com és el cas d’Arthur Rackham l’editorial Juventud/Joventut n’adaptà l’enquadernació a més de les seves il·lustracions per als contes clàssics de Grimm, Anderses i el Llibre de les Fades. El fet que es conservessin els il·lustradors estrangers originals es devia tant al fet de respectar les característiques de l’edició primigènia, per pretigiar l’editorial amb il·lustradors estrangers com per a abaratir costos.

El ratón Mickey en la corte del Rey Arturo. Barcelona, Editorial Molino, 1934

 Hem de pensar que dues editorials catalanes com són Molino i Juventud dirigides per la família Molino i Josep Zendrera respectivament van sortir a l’exterior a imitar noves maneres de fer i de publicitar els seus productes. Per això no és estrany que ambdues tinguessin firmes estrangeres de primer ordre i ambdues innovaren el nostre panorama amb la introducció dels primers pop-up i llibres desplegables. A més l’Editorial Molino fou la primera editorial que es va fer ressò del fenomen Walt Disney introduint els seus personatges a Espanya i fundant la Revista Mickey i creant un club de lectors que va arribar als 55.000 socis. L’èxit de Walt Disney fou tal que se’l piratejà des d’un bon començament, se’n feren versions pornogràfiques i Rafael Tasis es planyia que no es traduís al català. Hem de pensar que aquest tipus de publicacions entrava en contradicció amb publicacions com En Patufet i el seus grups de recolzament com havien estat antigament els Pomells de joventut de gran càrrega ideològica i catalanista.

M.B. Nadal. Barcelona, Foment de la Pietat, 1933. Il·lustracions d'A. Utrillo

Pel que fa a les editorials més importants destinades al món infantil cal destacar-ne, a més de les ja citades, l’editorial Meteora que era subsidiària de Joventut o Juventud (en funció de la llengua en què publicava), Muntañola (que plega el mateix 1931), Políglota, Foment de la Pietat, Editorial Catalana, Araluce i Molino (aquestes darreres publicaren íntegrament en castellà). Aquestes editorials publicaren centenars d’obres de tot tipus però molt poques s’atreviren a publicar obres d’origen soviètic com a Madrid va fer l’Editorial Cenit. Aquí com a màxim cal destacar la publicació del llibre de la pel·lícula de gran èxit dintre dels públic infantil anomenat Emili i els detectius, d’E. Kaestner amb fotogrames del film i dibuixos de l’il·lustrador alemany .

E. KAESTNER. Emili i els detectius. Barcelona, Editorial Joventut, 1935. Del bloc El còmic en català.

Llibres com aquest representaren una autèntica raresa dintre de la producció catalana i és significatiu el record d’infància de Ramon Ribé -autor del bloc Una vida de conte- en que explica una vivència personal a l’entorn d’aquest llibre:
Aquell any els Reis m’havien dut un conte. Se’n deia Emili i els detectius. Encara el tinc. És un llibre gros, amb fotos de la pel·lícula. S’havia publicat abans de la guerra. Estava segur que cap dels companys en tindria un de tan maco i vaig voler presumir-ne. El vaig dur a classe.
Acabàvem de repassar a cor “los pecados capitales” i anàvem per “los artículos de la fe”. No els entenia i m’avorria. Amb el meu llibre obert sobre els genolls (duia pantaló curt) sota un pupitre esquifit, tot ratllat i tacat de tinta blava, llegia d’amagat. De sobte, de cua d’ull, vaig veure una ombra fosca al meu costat.
-¿Qué lee el señor (…)? Aquí el P. Simeón va dir el meu cognom (els profes ens deien “señor”).
Em va agafar el llibre. Se’l va mirar llargament.
-¿No le da vergüenza leer un libro comunista? ¿en catalán?
Als vuit anys jo no sabia què era ser “comunista” i menys encara que l’Erich Kästner, l’autor, ho era. Estic segur que el P. Simeon tampoc ho sabia. Feia servir la paraula com un insult, una condemna.


ANGEL FERRAN. 3 al Pol. Sabadell, I. G. Montaner, 1934. Il·lustrat per Quelus

Aquesta  dinàmica de continuïtat o còpia del que es feia a l’estranger es començà a trencar a través d’alguns llibres concebuts a Catalunya i que pretenien anar una mica més enllà. Destacarem dos casos significatius com són 3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i il·lustrat per Quelus  que ja hem analitzat anteriorment i Els nois de cara al poble (1932) d’E. Serra i Roure i il·lustrat per Grau Sala. Ambdós llibres, a més de comptar amb un format quadrat tenen unes il·lustracions força valentes que estan més en consonància amb l’estètica de les avantguardes europees amb l’afegit que literàriament s’allunyen de les fórmules imperants del moment. Són dues mostres no significatives de tota l’època republicana però que ens deixa entreveure cap a on podria haver anat el món dels contes infantils catalans si la guerra no els hagués aturat.

E. SERRA ROURE. Els nois de cara al poble. Barcelona, Impremta Altés, 1932. Il·lustracions de Grau Sala

És significatiu de la nova situació que es començava a crear en època republicana el plantejament que en el pròleg del llibre de Serra i Roure se’ns deixà tota una declaració de principis:
El llibret dóna, d’acord amb la meva consciència social, una educació vitalment democràtica i universalista per als nis. Contra els prejudicis,l familiars de capelletes burgeses, la passió amorosa d’’una caritat, que no és l’almoina, sinó el sacrifici. Contra les insinuacions temoregues dels menestrals, aspirants a burgesos, la serenitat obrera de la igualtat. Contra les elaboracions complicades dels intel·lectuals de casta, la simplicitat del Crist.
Aquesta educació, realitzada pel procediment instintiu, arriba a produir l’esperit de revolta, que és el que de fet interessa en els països socialment endarrerits
.

 Antoniorrobles. El gato con botas. Barcelona, Cuentos Estrella, 1937. Il·lustracions de Bartolozzi

Precisament l’inici de la guerra va significar certs canvis en l’edició de llibres per a infants. Així doncs, tots els llibres marcadament catequistes o de cert regust de sagristia no es publicaren malgrat que si que es continuaren editant, sobretot a través de la revista En Patufet, llibres amb moralina clàssica o fins i tot conservadora. És significatiu que també es publiquessin llibres d'alt contingut ideològic com els Cuentos Estrella amb El gato con botas il·lustrat per Bartolozzi i totalment adaptat per Antoniorrobles -autors que tenien molt èxit a Madrid- en el que se'ns expliquen els contes tradicionals com si d'autèntics revolucionaris i antifeixistes avant-la-lettre fossin els seus protagonistes.

 
Auca del noi català, antifeixista i humà. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937. Il·lustracions de Josep Obiols

En contraposició a aquest tipus d’obres des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, es decidí engegar el que s’anomenà la Biblioteca infantívola (1937). Editaren set llibres amb un format estètic semblant al d’Els nois de cara al poble i en els que es convidaren diversos literats i il·lustradors a participar-hi. És una col·lecció que es caracteritza només pel seu format i l’escut de la Generalitat ja que la part literària (auca, poema, conte, història i parèmies amb autors com Salvador Perarnau, Rafael Tasis, Lola Anglada, Manuel Amat i Antoni Rovira i Virgili) i la part estilística dels il·lustradors (Junceda, Obiols, Lola Anglada, Artur Moreno, Antoni Clavé i Xirinius) són ben diverses.

 Exemplars de la Biblioteca infantívola del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937

En aquesta diferència és on rau la gràcia d’aquesta Biblioteca infantívola en la que es pretén adoctrinar als infants però no des d’un partidisme ideològic –ja  que n’hi havia massa partits- sinó des d’una moral laica i catalanista. El llibre de l’Auca del noi català antifeixista i humà o el d’El més petit de tots en serien els casos més marcats ideològicament però la resta també participen d’aquest atmosfera combativa que intentava crear nous ciutadans per a un nou món malgrat el moment bèl·lic que s’estava vivint. Aquesta col·lecció podria ser una de les claus que ens permetés albirar què podrien haver estat els contes infantils a Catalunya si no hagués hagut la interrupció franquista i els estranys viaranys que la il·lustració va prendre a partir d'aquell moment. Si voleu aproximar-vos a  aquest món, ja ho sabeu, us espera una petita gran exposició al Museu d’Història de Catalunya.

LOLA ANGLADA. El més petit de tots. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937

BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2005.

VARIS AUTORS. El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, 2008

Cuentos del abuelito. Barcelona, Editorial Ramon Sopena, 1940. No consta ni autor ni il·lustrador

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació


35 comentaris:

  1. No me pierdo esta exposición, seguro que me gusta como tu entrada como ya te puedes imaginar.
    Para mi, nacida en el 55, mis tesoros de niña y que aún conservo, eran cuentos de los que luego me he dado cuenta que practicamente eran todos de antes de la guerra civil o en el caso de los extranjeros de la segunda guerra, como todos los de "Celia" de Elena Fortún, una exiliada, "Bibí" de la danesa Karin Michaelis, bastante desconocida, y el más popular Guillermo Brown, y es que antes los libros pasaban de unas manos a otras durante varias generaciones de niños.
    Yo lo intenté con mis hijas pero, excepto con Celia y porque tuve la ayuda de una miniserie bastante digna, no lo conseguí. No sé muy bien el por qué y me ha causado bastante fustración.
    Te mando por mail un articulo muy interesante sobre Bibí y su autora.

    ResponElimina
  2. Pombolita,
    a mí també m'agradava molt la Bibí, espero veure l'article, si en Galde el comparteix.
    NO he intentat passar-lo a les filles, ja que jo no conservo la Bibí. Es pot intentar, però.
    En les meves lectures infantils, com que sóc del 62, hi havia una barreja de Biblioteca Patufet i llibres d'editorial Joventut -d'abans o del temps de la guerra-, heretats de la mare, per una banda i de l'altra els nous llibres de l'editorial "La Galera", que ja eren dels primers anys 60, quan va començar la represa cultural en català.
    En castellà ens arribaven llibres de l'editorial Molino (crec recordar força carrinclons) i traduccions de l'editorial Noguer, molt dignes.
    GAirebé tot el que presenta el post ho he conegut de gran, o ho desconeixia fins avui. Cal veure l'expo, en tot cas.

    ResponElimina
  3. Sí noi, tot un recull de delicatessen!
    Aprofitaré per anar-hi amb la meva mare...xalarem plegades :-)

    Moltes gràcies per la recomanació.

    ResponElimina
  4. Home! Això de la Biblioteca infantívola és el facsímil que vaig comprar ara fa un any, tota una meravella en petit format...! Ja sé que no com veure l'original, però és un plaer.

    ResponElimina
  5. Pombolita,
    Espero veure aquest article de dius però encara no ho he aconseguit... :-(
    El que és curiós és la gran quantitat de llibres d'època republicana que tenen inscripcions dels anys 40 com a dedicatòries de tiets i pares per a nebots i fills per a aniversaris, reis, nadal... Això implica que aquests llibres infantils, com els de contingut sexual com veurem més endavant, van omplir un buit que hi va haver després durant quaranta anys.

    I no et preocupis per si les teves filles passen d'aquests llibres, no formen part del seu imaginari i cada generació ha de bastir-ne el seu.
    Llegint alguns d'aquests contes, més enllà de l'estètica a vegades fa riure i a vegades plorar perquè els trobme molt passats de moda tant el que diuen com el contingut moral. Llei de vida?

    ResponElimina
  6. Marta,
    La barreja que comentes és la que es donava en l'època del franquisme on fins i tot es van fer reedicions de llibres d'època republicana.

    ResponElimina
  7. Carme,
    No us perdeu el darrer apartat on hi ha un pupitre amb la reproducció facsímil d'una colla de contes revolucionaris. La seva lectura no té desperdici!

    ResponElimina
  8. Lluís,

    El teu comentari em fa plorar una mica perquè va ser una de les tantes iniciatives positives de la recuperació de la Memòria Històrica que es van portar a terme i veure que tot ha quedat com ha quedat... En fi, gaudeix d'aquests facsímils que es van fer amb molta dignitat i realment ens permet assaborir-los, siguin primeres edicions o facsímils. No els perdis entre els llençols de les mudances que són una joia!

    ResponElimina
  9. Els primers llibres il·lustrats que recordo són d'aquest període, i d'abans, també. El més petit de tots encara volta per casa, i els Contes Meravellosos de la Lola Anglada. Són fantàstics i saber-ne el currículum encara els fa més valuosos.

    ResponElimina
  10. Clídice,
    Guarda'ls com el que són, un tresor!

    ResponElimina
  11. Bonics llibres, de tota manera ara, ja gran, quan repasso molts contes infantils de totes les èpoques, inclosa la nostra, m'espanta una mica la 'moralina' i l'adoctrinament general de qualsevol signe que traspuen una immensa majoria amb poques excepcions.

    Per cert, de la Sopena n'havia vist uns quants per casa i la meva mare en algun moment netejador els devia llençar. Aquest del abuelito devia tenir edicions molt anteriors, ja que era de la meva mare quan era petita.

    ResponElimina
  12. Júlia,

    Tots aquests llibres tenien edicions i reedicions constants. En funció de com anava la cosa es reeditaven o no.

    I, com molt bé saps, què n'és de temptador voler amotllar els nens sota el nostre criteri!

    ResponElimina
  13. Galderich.

    ¡Tremenda exposición!. Hay que felicitar a los organizadores Un tributo muy merecido a su larga e importante historia editorial.

    ResponElimina
  14. Marco Fabrizio,

    És una exposició petita però molt bona!

    ResponElimina
  15. En cau la bava ¡¡. Soc la quinta de cinc xiquetes i mai he tingut quasi res propi en la infància O-O , però, si tinc un conter heretat de la meva tieta, un tresor com aquestos.

    ResponElimina
  16. Glòria,

    Els que som de família nombrosa tenim això, som els primers en entendre què és una col·lectivització! Malgrat tot, els qui som del mig ho tenim pitjor que els grans i els petits.

    Els nostres llibres infantils foren repartits (en desigualtat, tot sigui dit de pas) entre els germans i de tant en tant quan veig els que em corresponien a mi els intento comprar.

    ResponElimina
  17. Galderich, apunt magistral que hauria de tenir un enllaç a la pàginal de l'exposició "Contes infantils de la guerra", no com a complement, sinó com a guia.

    Quins llibres tan magnífics, quines il·lustracions!

    ResponElimina
  18. Magnific e interessant el que comenteu.
    Gràcies per fer-te ressò del post sobre l'Emili i els detectius que he publicat al bloc El còmic en català. El que em va sobtar quan el vaig escriure, es el rerefons de la pel·lícula que es va fer amb el mateix nom l'any 1931. El Billy Wilder, un dels guionistes de la versió cinematogràfica i conegut per tots com a director de cinema, dos anys després de fer-la va haver de marxar d'Alemanya a causa de la pujada dels nazis al poder (1933). El noi de catorze anys, Rolf Wenkhaus, protagonista de la pel·lícula, el transformarien amb un icona de la propaganda nazi i moriria al front amb vint-i-cinc anys. Dos casos ben diferents i un bon exemple del que va significar el desastre provocat per Hitler a la vida de les persones i en aquest cas al món de la cultura europea.
    Sobre el que comentes de les dedicatòries dels anys 40 de llibres que teòricament estaven prohibits. En el canal de vendes de llibres de vell d'aquells anys es podien trobar aquestes edicions i es probable que alguns dels que encara quedessin en el magatzems de les editorials anessin sortint per aquest tipus de llibreries de manera discreta.
    Sobre les edicions infantils de Joventut hi ha una interessant tesina penjada que potser ja coneixeu a http://www.tdx.cat/handle/10803/761

    ResponElimina
  19. Enric,

    No del tot. L'exposició és molt autònoma i inclou tant la producció d'Espanya com de Catalunya.

    ResponElimina
  20. Això de "L'auca del noi català antifeixista i humà" m'ha fet molta gràcia. També és molt interessant la qüestió dels llibres de text; jo només he vist llibre de text del període franquista.
    Després volia fer-te una pregunta. Jo tinc només un llibre dels anys trenta, però n'he vist il·lustracions a alguns faximils i imatges de portades i cartells a llibres d'història. Hi ha un tipus d'il·lustració un xic knaïf que es caracteritza per una dibuix suau de formes senzilles i colors plans, és la que apareix per exemple a la darrera il·lustracio, "Cuentos del Abuelito"; a "El gato con Botas"; "El Pinotxo" en menor mesura; i a "Les aventures d'en titella" d'en Jordi Canigó. Volia preguntar-te si sabies d'on venia aquest estil de dibuix, és que m'agrada força. Gràcies.

    ResponElimina
  21. Jordi,

    El teu apunt sobre l'Emili i els detectius, com el que dius, és molt interessant i com a tal havia d'estar inclós en un apunt com aquest perquè és un llibre molt representatiu del moment.

    Sobre els llibres de contes en català que circulaven els anys 40 és evident que es venien en llibreters de vell, mai en llibreries de llibres nous! De fet, a la Fira del Passeig de Gràcia van tenir un problema com vaig comentar per vendre llibres "nocius".

    I gràcies per l'enllaç!

    ResponElimina
  22. Eduard,

    El nom de l'auca, ara a l'actualitat té un regust naïf interessant.

    Sobre el que em dius, no sé que dir-te perquè barreges molts estils diversos en una sola il·lustració. M'hauries d'enviar algunes fotografies i la referència del llibre ja que un llibres dels anys 30 és bastant ampli com pots observar...

    ResponElimina
  23. M'has fet pensar en l'Alícia en terra de meravelles de Carner-Anglada que mai he trobat a un preu assequible. És dels anys 20 i no deu tenir la càrrega ideologica d'altres obres d'Anglada, però és un d'aquells bombons que m'agradaria degustar algun dia!

    ResponElimina
  24. Una qualitat il·lustrativa que res te que envejar a la resta de Europa, salvo la difusió que ells han tingut.

    ResponElimina
  25. Gazo,

    L'Alícia de Carner-Anglada fou publicada els anys 20 i per això no hi figura aquí malgrat que fou reeditada durant la República i després.

    Val la pena rellegir l'apunt de l'Allau sobre el tema:
    http://allausz.blogspot.com/2009/11/alicia-tiana.html

    No perdis l'esperança perquè aquest és un tema que es pot solucionar ràpidament.

    ResponElimina
  26. Javier,

    Cada vegada estic més convençut que com a promotors del país som un desastre des del punt de vista artístic, gastronòmic, de moda...

    En fi, els italians i els francesos en això ens guanyen molt perquè no tenen gaire complexos...

    ResponElimina
  27. Galderich, fa temps que penso com tu i que ho dic. Som un país amb una gran capacitat creativa, amb un patrimoni artístic i cultural, a tots nivells (l'alta cultura, però també la cultura popular), impressionant, i no ho sabem aprofitar, no ho valorem. Amb la ciència passa tres quarts del mateix. La UPC mateix és un viver constant d'investigació i creativitat que se'ns escapa entre els dits...

    Plorem massa en lloc de posar-nos a fer feina prescindint de què pensen els altres de nosaltres. Sempre pendents de fer inventari del que tenim i què som en lloc de treure la pols als prestatges i moure'ns.

    ResponElimina
  28. Enric,

    En llegir el teu comentari he mirat si qui ho havia escrit era en Guardiola... ;-)

    Ara de debò, és així tal com dius. Mentrestant anem fent via a través dels blocs a veure si algú ho veu!

    ResponElimina
  29. El millor del teu apunt, excel.lent i compilador d'altres entrades amb les que ja ens has il.lustrat, és que ens remet a una exposició on podem gaudir en directe del que, malauradament, acostuma a ser "arqueologia virtual". Gràcies, un cop més, per apropar-nos la cultura republicana (i no,simplement,per republicana, sinó per la seva bona qualitat, avortada pels impostors que es van erigir en protagonistes d'un temps que no hauria d'haver estat seu).

    ResponElimina
  30. Ábradas,

    L'exposició és una oportunitat de veure material com aquest en directe i el que és millor, seguir un discurs expositiu molt intel·ligent! Com he dit a l'apunt, molt recomanable!

    ResponElimina
  31. Per cert crec, suposo que ja el coneixes però et deixo la web d'un mini festivalet que fan de llibres ilustrats a la central cada any. Te molt d'encant...
    http://festivaldelibrosilustrados.blogspot.com/

    ResponElimina
  32. Veig que no s'ha gravat l'anterior comentari, en que t'agraia la teva recomenació, com sempre tan ben documentada....

    ResponElimina
  33. Rokins,
    Aquest festival és una delícia i val la pena tenir l'enllaç per si a algú li va bé participar-hi.
    I si, no es va gravar el comentari. A vegades passa, em passa, que escric el comentari i quan haig de posar la paraula de pas me n'oblido o no la veig perquè queda amagada a la pantalla i llavors no es penja...

    ResponElimina
  34. Cal que digui res que no hagi dit abans. Doncs això.

    Hi hauria d'haver un centre-museu per difondre tot aquest excel·lent material, però els temps no estan per les coses de l'ànima, només hi ha interès pels "quartos" que han de fer més quartos. Què en faran dels quartos, se'ls menjaran?

    Interessa el caler com un fi no com un mitja, i així ens va. Arribarà un dia, en pocs segles, que la gent haurà d'anar a un museu per veure un arbre. Ja ho veuran, perquè jo no ho veure, espero.
    SALUT

    ResponElimina
  35. Ropto,

    Si no hi ha un Museu del Còmic o del Tebeo encara que si el projecte però molt polèmic, com vols que hagi el museu dels il·lustradors que són menys populars!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols