dimecres, 18 gener de 2012

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.


D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.


El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario
.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.


Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.


Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.


Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.


En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.


Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.


Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 
 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005

20 comentaris:

  1. D'aquest llibre se'n devia de parlar molt, doncs jo el recordo perfectament i en aquella època no tenia edat per aquests menesters.

    ResponElimina
  2. Allau,

    Devies sentir tocar campanes però el só encara deu retrunyir...

    ResponElimina
  3. Les putes han estat molt importants en un país tan reprimit. En la meva opinió haurien de ser considerades com a treballadors socials amb tots els seus drets.

    ResponElimina
  4. Un magnífic apunt per a un magnífic llibre. El millor de Colom és la seva cruesa natural, no efectista, retratant un món mític que vol reconstruir-se a la cuïlla de Sant Ramon amb Sant Pau. Recuperar aquestes fotografies en el seu context li donen un nou sentit.

    (L'enllaç que has posat al Maioris no du aquí, sinó a Bereshit)

    ResponElimina
  5. Alfonso,

    El tema de la prostitució i la seva legislació o no és un tema tant antic com l'ofici. Llegir el llibre de Jean-Louis Guereña titulat "La prostitución en la España contemporanea" amb el recull de totes les lleis estals, locals... és un exercici per veure que és un tema no resolt i que els interessos per totes bandes són descomunals per a la seva legislació o prohibició...

    ResponElimina
  6. Enric,

    Aquesta prostitució és irrecuperable justament perquè és un àmbit que ha canviat molt de personal. Recuperar els carrers tampoc pot ser perquè el Barri Xino ha estat retocat fins i tot en el seu nom que ja no s'anomena així... Veient les imatges tampoc es pot tenir nostàlgia d'això a no ser que com diu en Fontcuberta hom no patís un atac "gauchedivinista"!

    Gràcies per l'avís perquè es deu haver colat en enllaçar el meu apunt de l'Ernesto Giménez Caballero amb el teu.

    ResponElimina
  7. Las fotos son maravillosas, el diseño y la maquetación también, en cuanto al texto, tengo muchos prejuicios hacía Cela, aún considerandolo un buen escritor, nunca me gustó como persona y para muestra, la Castaño.
    Ya debe de estar por ahí con Fraga...¡vaya dos!

    ResponElimina
  8. Pombolita,

    Ha, ha... no ets l'única, però fixa't que en diu l'Esther Tusquets d'en Cela:
    "A mi me constaba, desde un principo, que Camilo tenía un pasado político turbio, que era un tipo ególatra y desconsiderado; me molestaban su deliberada grosería, su vanidad, su grandilocuencia, su afán por acumular premios y honores, su obsesión por el Nobel, su afán desmesurado de dinero. Me sacaba de quicio el modo en que trataba a los camareros, a los dependientes, a los taxistas, y en ocasiones a todo dios. Pero sorprendentemente, no sólo me divertía, sino que me caía bien. Le admiraba como escritor. (...) Yo fantaseé durante algún tiempo que, tras aquella fachada hosca y dura, se escondía un ser humano capaz de mostrarse generoso, capaz incluso de gestos entrañables."

    Després explica com aquesta bona relació es va trencar i deixa entreveure que no va trobar l'esser humà que li suposava.

    En fi, ara deuen estar fent una calderetadoncamilo i unos vinos amb don Manolo...

    ResponElimina
  9. Galderich.

    Desconocía este impresionante libro, la fotografías logran transmitir su enorme crudeza.

    ResponElimina
  10. Marco Fabrizio,

    La cruesa és el que el defineix.

    ResponElimina
  11. Ostres no en tenia ni idea, però venint de don Camilo, la cosa no pot extranyar a ningú.

    ResponElimina
  12. Eduard,

    És curiós que tant ell com en Fraga sempre hi posem el "don" al davant...

    ResponElimina
  13. Sempre sorprèn el coneixement que tenia Cela del llenguatge sexual castellà clàssic. Si no fos perquè és un llibre realista, seria divertit.

    ResponElimina
  14. Aquest singular angle visual de les fotos del Colom, ni que fos forçat per la voluntat de discreció, és el d'un infant -nen o nena- de cinc passejant pels carrers del Xino. Gran part de la commoció que encara provoquen prové de la reminiscència d'una mirada que mai més tornarem a tenir.

    ResponElimina
  15. Gazo,
    De fet en Cela va publicar l'Enciclopedia del Erotismo.

    ResponElimina
  16. Girbén,
    Ben mirat això de l'angle de visió. Es una visió passada de la prostitució però crec que canvien les protagonistes (models estètics, edat, raça...) i els espais (carreteres, carrers, descampats...) però l'essència continua sent més o menys igual.

    ResponElimina
  17. Gràcies pel teu treball, sempre tan
    suggeridor. He buscat i no puc situar el llibre que dius, el "Cancionero General del 1577 d’Anvers". Has fet que m´interessi força el llibre, però per aquesta referència només no el trobo. Ajuda´m.

    ResponElimina
  18. Anònim,
    A la Wikipèdia per Cancionero General et surt com a antologia poètica recollida per Hernando del Castillo. Fou impresa per primera vegada el 1511 i a Anvers (l'edició que devia consultar en Camilo José Cela) el 1557 per l'impressor Martín Nucio. Revisant el text he vist que havia posat la data de 1577 quan a la segona fotografia publicada hi consta perfectament 1557. En fi, espero que t'hagi servit aquesta informació.
    Gràcies per tot i una altra vegada intenteu signar amb un nom, encara que sigui un pseudònim, humanitza mes això de les màquines!

    ResponElimina
  19. A mi, com a molts tampoc m'agradava el Camilo, però aquest llibre només amb el títol ja n'hi ha prou per saber que està bé i les fotografies parlant per elles mateixes.

    ResponElimina
  20. Biblioaprenent,

    En l'obra de Don Camilo, com amb altres hem de fer possible la teòrica separació entre l'escriptor i allò que escriu.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols