La Vella Quaresma (s. XIX), els set peus de l’abstinència

Ja he comentat en més d’una ocasió que l’intent de plasmar un dogma de Fe en una figuració iconogràfica concreta és d’una elaboració tan subtil que per força ha d’esdevenir surrealista. Dogmes com l’Anunciació, la Immaculada Concepció, l’Ascensió amb cos i ànima tant de la Mare de Déu com de Jesucrist (o fins i tot Mahoma!), la Transfiguració... sempre han estat difícils de representar com a una història real i no conceptual. Al llarg del temps aquestes formes iconogràfiques han consolidat unes propostes que pel pes de la tradició han estat acceptades com a normals, però que vistes amb un cert distanciament són francament extraordinàries, per dir-ho d’alguna manera. Potser és per aquest motiu que els països de tradició catòlica són els que han donat al surrealisme les seves millors figures!

 Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aprofitant que estem en plena Quaresma (malgrat que gairebé ningú no ho recordi!) us vull parlar d’una tipologia de papers efímers per la qual sento una gran estima (fins i tot durant molts anys un exemplar ha presidit la cuina de casa) i és precisament una d’aquestes imatges surrealistes: la representació de la Vella Quaresma. No hi ha cap mena de dubte que totes les cultures religioses (orientals i occidentals, del nord o del sud) tenen un període de dejuni i d’abstinència fisiològica de caire divers, que pretén ser un depurador de l’organisme, a nivell psíquic però també físic.

 

 Vella Quaresma retallada i representada com una bruixa de la col·lecció Joan Amades

D’aquesta manera durant la quaresma el que es feia era requerir als fidels que se sotmetessin a privacions diverses. Les principals eren no menjar carn (com si sempre en mengessin!), i abstenir-se de mantenir relacions sexuals, durant els quaranta dies anteriors al Dissabte de Glòria. Però incloïa altres aspectes, en principi menors, com ara no escoltar música, no anar al teatre, no ballar, ni tant sols cantar o jugar. De manera que la vida quotidiana i pública també quedava profundament marcada pel silenci i el rigor. Amb uns dejunis com els que es feien no és estrany que hom recuperés per als períodes previs o posteriors festes paganes i les reciclés en forma de carnaval, en els àmbits cristians, o les festes del trencament del Ramadà en la cultura musulmana.

Calendari de l'Almanach per a l'any 1867 de Lo Xanguet

La iconografia popular és sàvia i per això hom va inventar aquesta Vella Quaresma com a personificació d’aquest període. Es tracta d’una pagesa carregada amb els menjars permesos: un bacallà salat (que juntament amb les arengades i altres peixos secs era l’única manera de conservar un temps i de transportar peix fora dels indrets de pesca) i un cistell curull de fruita i verdures. Però el que li dóna un aspecte xocant són els característics set peus que emergeixen de sota la faldilla i que li confereixen aquesta sensació d’irrealitat, clarament surrealista.

Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aquesta imatge fou creada com a rudimentari calendari casolà per a la xicalla, ja que cada peu corresponia a una de les set setmanes que durava el temps quaresmal. Els nens podien escapçar-li un peu per setmana i així controlar més fàcilment el que restava d’un temps que els resultava força avorrit per l’extremada limitació d’activitats lúdiques permeses, per la llargada dels resos familiars o a l'església (era habitual dir el rosari complet cada dia durant la quaresma) i per les limitacions alimentàries –al marge de la capacitat econòmica de la família que permetia més o menys alegries culinàries.

 Joan Amades amb una Vella Quaresma dibuixada de la seva col·lecció particular

En un principi aquesta figura es feia manualment a casa amb un paper i els nens la dibuixaven, pintaven o siluetejaven, en funció de l’habilitat de la mainada o dels grans que hi col·laboraven i s'instal·lava a casa Dimecres de Cendra. Però una opció una mica més luxosa és la que hom es podia fabricar amb una penca triangular de bacallà a la base de la qual es cosien set arengades que hom anava despenjant a mesura que passaven les setmanes, com si deu peus es tractessin.

 Xilografia de la Bacallanera s. XIX.  Fons Lluís-Carles Busquets, Barcelona al Centre de Documentació.

El nom més general amb què se l’anomenava era el de Vella Quaresma però al Pla de Bages en deien la Sarraïna; a Barcelona, la Bacallanera; al Rosselló, la Patorra; i a les illes, sa Jaia Serrada o sa Jaia Corema (allà, per la malvolença que se li tenia, se la representava al més lletja possible, com una mena de bruixa, vella i sovint geperuda). Sobre tradicions a l’entorn de la Vella Quaresma us recomano, com no, el segon volum del Costumari Català de Joan Amades on trobareu un bon apartat iconogràfic i de tradicions diverses més enllà de la iconografia.

 Il·lustració d'Apel·les Mestres en el seu llibre La casa vella. A la finestra del pis de dalt podem observar una quaresma retallada

Però les famílies del s. XIX que es podien permetre certs luxes compraven cada any aquesta figura impresa amb una monumental xilografia sobre un gran foli (33 x 25 cm.), que els nens normalment retallaven per a situar-la a un lloc ben visible de la casa com els vidres de les finestres (que permetien ressaltar les siluetes), o a la cuina mateix. En tornar de la missa dominical el cap de família, de manera cerimonial, tallava –o feia tallar- el peu i donava entrada a un nova setmana de restriccions, però de les quals quedava cada com menys per sortir-ne. En arribar Diumenge de Pasqua el que restava de la figura era cremada a la llar de foc, o a la cuina econòmica, amb gran alegria dels petits. Els cants de les caramelles i la gran alegria amb què era viscuda la Pasqua tenia, doncs, molt a veure amb l’acabament del període quaresmal.

 

Butlla per poder menjar carn del 1842

 

 La Vella Quaresma d'enguany a l'Escola Pere Vergés de Badalona

La imatge de la Vella Quaresma tingué durant el segle XIX una àmplia divulgació i s’introduí a totes les llars catalanes. De mica en mica, però, el relaxament dels costums cristians tant des de dins de l’Església -amb les butlles i l’atenuació de les restriccions menors, que quedaven reduïdes només als dies de la Setmana Santa- com la laïcització de la societat, comportà l’abandonament d’aquesta tradició que actualment només es conserva en algunes escoles, no necessàriament religioses, que segueixen un calendari festiu tradicional donant-li un caire cultural i totalment absent de connotacions religioses. És potser un dels grans dilemes de l’escola d’avui: com explicar i fer viure a la canalla unes festes d’origen religiós, quan la major part dels alumnes n’estan per raons familiars totalment desvinculats.

 Retall del diari Avui del 27 de juny de 2008 amb la Vella Quaresma Chumbera de Pablo Picasso.

Potser per tot això em faig fixar, ja fa un anys, en una notícia que em va semblar molt curiosa –i de la qual conservo el retall- que demostra l’aculturació que pateix la societat quan l’imaginari col·lectiu dels avantpassats comença a diluir-se. El cas és que al nostrat diari Avui va sortir la notícia de la subhasta de la col·lecció d’obres de Picasso que havia pertangut a la família Dominguín-Bosé. D’entre els lots venuts destacaven el dibuix d’una figura que van anomenar la Chumbera, suposo perquè tenia els set peus i es pensaven que representava el zapateao d’una flamenca. En tot cas, és clar que no és cap Chumbera sinó una Vella Quaresma que Picasso coneixia perfectament- però que ni la família de Dominguín, ni l’expert que va organitzar la subhasta, ni tampoc –i això és el més xocant- el redactor de cultura de l’Avui, encarregat de l’article, van saber relacionar-la amb el seu significat real...

Joan Brossa. Poema Visual (1963). MACBA. Fons Joan Brossa

Més subtil i punyent és la Quaresma masculina/capitalista que en Joan Brossa el 1963 va retallar com a poema visual. Aquí el poeta visual juga amb una inconografia que tothom coneix per a canviar-ne el sentit en el moment de posar-hi un barret masculí de copa, símbol també del capitalisme.

 

Genial abstracció de la Vella Quaresma retallada sobre la butlla de l'any anterior de la col·lecció de Joan Amades

Es recomana la versió actual de la Vella Quaresma de la Carme Sala que la podeu trobar en el seu bloc La meva maleta.

També es recomana escoltar el programa de ràdio "Fes ta festa" titulat La col·lecció de velles quaresmes de Joan Amades del 4 d'abril de 2014 o l'exposició itinerant que ofereix la Direcció General de Cultura Popular i Associonisme Cultural