dilluns, 28 de març del 2011

La Vella Quaresma (s. XIX), els set peus de l’abstinència


Ja he comentat en més d’una ocasió que l’intent de plasmar un dogma de Fe en una figuració iconogràfica concreta és d’una elaboració tan subtil que per força ha d’esdevenir surrealista. Dogmes com l’Anunciació, la Immaculada Concepció, l’Ascensió amb cos i ànima tant de la Mare de Déu com de Jesucrist (o fins i tot Mahoma!), la Transfiguració... sempre han estat difícils de representar com a una història real i no conceptual. Al llarg del temps aquestes formes iconogràfiques han consolidat unes propostes que pel pes de la tradició han estat acceptades com a normals, però que vistes amb un cert distanciament són francament extraordinàries, per dir-ho d’alguna manera. Potser és per aquest motiu que els països de tradició catòlica són els que han donat al surrealisme les seves millors figures!

 Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aprofitant que estem en plena Quaresma (malgrat que gairebé ningú no ho recordi!) us vull parlar d’una tipologia de papers efímers per la qual sento una gran estima (fins i tot durant molts anys un exemplar ha presidit la cuina de casa) i és precisament una d’aquestes imatges surrealistes: la representació de la Vella Quaresma. No hi ha cap mena de dubte que totes les cultures religioses (orientals i occidentals, del nord o del sud) tenen un període de dejuni i d’abstinència fisiològica de caire divers, que pretén ser un depurador de l’organisme, a nivell psíquic però també físic.

 
 Vella Quaresma retallada i representada com una bruixa de la col·lecció Joan Amades

D’aquesta manera durant la quaresma el que es feia era requerir als fidels que se sotmetessin a privacions diverses. Les principals eren no menjar carn (com si sempre en mengessin!), i abstenir-se de mantenir relacions sexuals, durant els quaranta dies anteriors al Dissabte de Glòria. Però incloïa altres aspectes, en principi menors, com ara no escoltar música, no anar al teatre, no ballar, ni tant sols cantar o jugar. De manera que la vida quotidiana i pública també quedava profundament marcada pel silenci i el rigor. Amb uns dejunis com els que es feien no és estrany que hom recuperés per als períodes previs o posteriors festes paganes i les reciclés en forma de carnaval, en els àmbits cristians, o les festes del trencament del Ramadà en la cultura musulmana.

Calendari de l'Almanach per a l'any 1867 de Lo Xanguet

La iconografia popular és sàvia i per això hom va inventar aquesta Vella Quaresma com a personificació d’aquest període. Es tracta d’una pagesa carregada amb els menjars permesos: un bacallà salat (que juntament amb les arengades i altres peixos secs era l’única manera de conservar un temps i de transportar peix fora dels indrets de pesca) i un cistell curull de fruita i verdures. Però el que li dóna un aspecte xocant són els característics set peus que emergeixen de sota la faldilla i que li confereixen aquesta sensació d’irrealitat, clarament surrealista.

Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aquesta imatge fou creada com a rudimentari calendari casolà per a la xicalla, ja que cada peu corresponia a una de les set setmanes que durava el temps quaresmal. Els nens podien escapçar-li un peu per setmana i així controlar més fàcilment el que restava d’un temps que els resultava força avorrit per l’extremada limitació d’activitats lúdiques permeses, per la llargada dels resos familiars o a l'església (era habitual dir el rosari complet cada dia durant la quaresma) i per les limitacions alimentàries –al marge de la capacitat econòmica de la família que permetia més o menys alegries culinàries.

 Joan Amades amb una Vella Quaresma dibuixada de la seva col·lecció particular

En un principi aquesta figura es feia manualment a casa amb un paper i els nens la dibuixaven, pintaven o siluetejaven, en funció de l’habilitat de la mainada o dels grans que hi col·laboraven i s'instal·lava a casa Dimecres de Cendra. Però una opció una mica més luxosa és la que hom es podia fabricar amb una penca triangular de bacallà a la base de la qual es cosien set arengades que hom anava despenjant a mesura que passaven les setmanes, com si deu peus es tractessin.

 Xilografia de la Bacallanera s. XIX.  Fons Lluís-Carles Busquets, Barcelona al Centre de Documentació.

El nom més general amb què se l’anomenava era el de Vella Quaresma però al Pla de Bages en deien la Sarraïna; a Barcelona, la Bacallanera; al Rosselló, la Patorra; i a les illes, sa Jaia Serrada o sa Jaia Corema (allà, per la malvolença que se li tenia, se la representava al més lletja possible, com una mena de bruixa, vella i sovint geperuda). Sobre tradicions a l’entorn de la Vella Quaresma us recomano, com no, el segon volum del Costumari Català de Joan Amades on trobareu un bon apartat iconogràfic i de tradicions diverses més enllà de la iconografia.

 Il·lustració d'Apel·les Mestres en el seu llibre La casa vella. A la finestra del pis de dalt podem observar una quaresma retallada

Però les famílies del s. XIX que es podien permetre certs luxes compraven cada any aquesta figura impresa amb una monumental xilografia sobre un gran foli (33 x 25 cm.), que els nens normalment retallaven per a situar-la a un lloc ben visible de la casa com els vidres de les finestres (que permetien ressaltar les siluetes), o a la cuina mateix. En tornar de la missa dominical el cap de família, de manera cerimonial, tallava –o feia tallar- el peu i donava entrada a un nova setmana de restriccions, però de les quals quedava cada com menys per sortir-ne. En arribar Diumenge de Pasqua el que restava de la figura era cremada a la llar de foc, o a la cuina econòmica, amb gran alegria dels petits. Els cants de les caramelles i la gran alegria amb què era viscuda la Pasqua tenia, doncs, molt a veure amb l’acabament del període quaresmal.

Butlla per poder menjar carn del 1842
 
 La Vella Quaresma d'enguany a l'Escola Pere Vergés de Badalona

La imatge de la Vella Quaresma tingué durant el segle XIX una àmplia divulgació i s’introduí a totes les llars catalanes. De mica en mica, però, el relaxament dels costums cristians tant des de dins de l’Església -amb les butlles i l’atenuació de les restriccions menors, que quedaven reduïdes només als dies de la Setmana Santa- com la laïcització de la societat, comportà l’abandonament d’aquesta tradició que actualment només es conserva en algunes escoles, no necessàriament religioses, que segueixen un calendari festiu tradicional donant-li un caire cultural i totalment absent de connotacions religioses. És potser un dels grans dilemes de l’escola d’avui: com explicar i fer viure a la canalla unes festes d’origen religiós, quan la major part dels alumnes n’estan per raons familiars totalment desvinculats.

 Retall del diari Avui del 27 de juny de 2008 amb la Vella Quaresma Chumbera de Pablo Picasso.

Potser per tot això em faig fixar, ja fa un anys, en una notícia que em va semblar molt curiosa –i de la qual conservo el retall- que demostra l’aculturació que pateix la societat quan l’imaginari col·lectiu dels avantpassats comença a diluir-se. El cas és que al nostrat diari Avui va sortir la notícia de la subhasta de la col·lecció d’obres de Picasso que havia pertangut a la família Dominguín-Bosé. D’entre els lots venuts destacaven el dibuix d’una figura que van anomenar la Chumbera, suposo perquè tenia els set peus i es pensaven que representava el zapateao d’una flamenca. En tot cas, és clar que no és cap Chumbera sinó una Vella Quaresma que Picasso coneixia perfectament- però que ni la família de Dominguín, ni l’expert que va organitzar la subhasta, ni tampoc –i això és el més xocant- el redactor de cultura de l’Avui, encarregat de l’article, van saber relacionar-la amb el seu significat real...

Joan Brossa. Poema Visual (1963). MACBA. Fons Joan Brossa

Més subtil i punyent és la Quaresma masculina/capitalista que en Joan Brossa el 1963 va retallar com a poema visual. Aquí el poeta visual juga amb una inconografia que tothom coneix per a canviar-ne el sentit en el moment de posar-hi un barret masculí de copa, símbol també del capitalisme.

 
Genial abstracció de la Vella Quaresma retallada sobre la butlla de l'any anterior de la col·lecció de Joan Amades

Es recomana la versió actual de la Vella Quaresma de la Carme Sala que la podeu trobar en el seu bloc La meva maleta.

També es recomana escoltar el programa de ràdio "Fes ta festa" titulat La col·lecció de velles quaresmes de Joan Amades del 4 d'abril de 2014 o l'exposició itinerant que ofereix la Direcció General de Cultura Popular i Associonisme Cultural

29 comentaris:

  1. Enguany ja li hem tallat tres peus, oi?

    Quina col·lecció de velles Coremes, Galderich! Una altra tradició recuperada a través de l'escola!

    ResponElimina
  2. Impressionant patinada de l'Avui. Jo tinc la sort que a la meva escola en penjaven una cada any i sé el que és. Quan me'n recordo intento fer-ho a casa també.

    ResponElimina
  3. Parèmies,

    Aquesta tradició no sé si té gaire futur perquè ni les abstinències ni els sacrificis són, afortunadament, sants de la devoció popular actual.

    ResponElimina
  4. SM,

    Si, de patinada es podria anomenar el tema Avui. Però malgrat que intento seguir les tradicions dintre de l'àmbit familiar aquesta no la continuo perquè de petit no la vaig veure mai malgrat passar per escoles religioses.

    ResponElimina
  5. Una tradición relacionada con esta iconografía que nos muestras hoy debió existir también en Castilla o en Andalucía, porque hay una cancioncilla popular tirando a bestia (vamos a serrar a la vieja...) que debe hacer alusión a lo de ir quitando los pies de la figura según pasa la cuaresma. Pero no debía estar tan arraigada como en la cultura catalana, porque al menos yo esta iconografía popular no la he visto nunca por aquí. Lo conozco porque en su día me llamó la atención un dibujo de Goya que satiriza esta costumbre. Lo he buscado por curiosidad al leer tu artículo, te pongo la URL abajo, a ver si funciona. En él se cita también alguna referencia en las cartas de Blanco White. Si es que todo se pierde...

    http://www.culture.gouv.fr/public/mistral/joconde_fr?ACTION=RETROUVER&NUMBER=1&GRP=0&REQ=(('RF%206914%2C%20recto')%20%3AINV%20)&USRNAME=nobody&USRPWD=4%24%2534P&SPEC=9&SYN=1&IMLY=&MAX1=1&MAX2=1&MAX3=100&DOM=All

    ResponElimina
  6. Urzay,
    Gràcies per la referència. Un dels dubtes que teníem és l'extensió d'aquest costum. Mirant per internet només sortia el tema a Mallorca, Catalunya i a Ontinyent al País Valencià però enlloc més.
    L'expressió de "serrar a la vieja" ens marcaria que el costum era més extens dintre de la cultura catòlica arreu del mediterrani però veig que només ha sobreviscut aquí gràcies a la impressió xilogràfica de la Vella Quaresma i als retalls que va recollir en Joan Amades.
    El dibuix de Goya, com sempre, espectacular!

    ResponElimina
  7. A l'escola n'havíem fet dibuixades amb ceres i retallades (pregunta-li a la M.), però en aquella època la Quaresma encara era una tradició ben viva. Em faig creus com podeu explicar als infants l'existència d'un personatge tan formidable que sembla sortida de la taverna de Star Wars.

    ResponElimina
  8. Allau,
    A mi no em toca explicar la Vella Quaresma que això ho fan els més menuts d'algunes escoles. M'ha agradat això de la taverna de Star Wars!

    ResponElimina
  9. Serrar la Vella, també formava part de la tradició de la Vella Quaresma, a casa nostra. Segons diu Amades al Costumari, just a mitja quaresma, o sigui el quart dimecres, se "serrava la vella". Un dels costums domèstics era tallar la figura per la meitat i només se'n conservava la meitat inferior fins a la Pascua. Era una mena de pas de l'equador, un dia en què es permetia suavitzar les prohibicions menors i que els infants aprofitaven per fer tabola, ja que a molts llocs feien capta i després feien un àpat col·lectiu amb el que havien obtingut. De tot això Amades ja en parla com de costums antics pràcticament del tot perduts en el moment de la redacció del costumari. Diu, també, que la tradició tradició de Serrar la Vella existia -amb moltes variants- a Portugal, França i Itàlia.

    Com diu l'Allau, a l'escola dibuixàvem i pintàvem una Vella Quaresma pels volts del dimecres de Cendra com una tasca de la classe de plàstica i ens l'enduïem a casa per anar arrancant-li les potes quan tocava. Diria que és l'únic costum que jo he viscut de la quaresma, a més dels bunyols, perquè en el meu entorn no es feien altres restriccions, que jo sàpiga, llevat de no menjar carn el Divendres Sant.

    ResponElimina
  10. Víctor,
    sí tres potes fora i demà passat tocaria "serrar la Vella". A veure si us animeu a fer-ne una amb la canalla. Si més no és un calendari per saber quantes setmanes falten per arribar a les vacances de S Santa.

    ResponElimina
  11. Bona feina, Galderich. Cal recuperar aquests temes abans no desapareguin del tot i patinades com la de l'Avui ens cabin fent plorar en lloc de riure.

    ResponElimina
  12. MBG,
    Gràcies per l'ampliació que s'adiu totalment a les sempres atinades aportacions de l'Urzay.
    No volia allargar el tema però veig que els comentaris fan aportacions extres. Millor que millor, com sempre!

    ResponElimina
  13. Enric,
    Si, és una patinada que fa plorar perquè implica que la nostra mitologia està desapareixent a marxes forçades!

    ResponElimina
  14. La meva educació laica em va estalviar de la vella quaresma, tot i que les limitacions i les retallades les imposava simplement la vida. La darrera vella quaresma que he vist en una escola (pública i laica, per cert) era de mida natural, muntada sobre l'estructura de l'esquelet humà de l'aula de ciències. Com que estava en un lloc de pas, els nens li donaven cops i poc a poc anava apareixent l'esquelet de sota. Un poema sobre l'Espanya surrealista que no ens abandona mai. Dubto que en un escola finlandes sabessin apreciar aquests detalls.

    ResponElimina
  15. Lluís,
    Jo vaig tenir una educació religiosa i no l'havia vist a l'escola.
    Em començo a témer que és l'escola laica que volia fer país la que va intentar recuperar les tradicions del calendari festiu escolar.
    I sobre el tema de l'esquelet a més de ser genial és evident que a Finlàndia no la sabrien valorar com ho hagués fet Buñuel!

    ResponElimina
  16. Em permeto de venir-te a regalar la meva Jaia Quaresma...que en aquests moments és el Best seller del meu blog!
    Em consta que ha arribat al casal català d'Stuttgart i fins i tot a Formentera...aquesta Vella, ja viatja més que jo!

    Aquí te la deixo, en color o en blanc i negre...per si la vols acolorir :-)

    http://lamevamaleta.blogspot.com/2010/02/la-vella-quaresma-old-mother-lent.html

    Molt bona entrada, aquí m'hagués documentat millor que en tots el blocs que vaig visitar l'any passat abans de fer-la! Gràcies!

    Petons

    ResponElimina
  17. Carme,

    Gràcies pel teu obsequi que l'integro directament a l'apunt per si alguna altra escola entra buscant documentació et trobi sense problemes.

    ResponElimina
  18. No sé si la meva educació ha estat laica o religiosa, però sé que mai havia sentit parlar abans d'aquesta vella. La meva educació religiosa li deu molt a aquest gran bloc, evidentment.

    La de Foix de Sarrià la compraria per a casa, però al Prat em temo que no ha arribat.

    ResponElimina
  19. Gràcies Galderich...jo, si no et fa res, també t'enllaçaré al teu post, que em sembla molt millor documentat que el meu...i crearem un bucle sense fi :-)

    Feliç dimarts!

    ResponElimina
  20. Ostres a mi em sonava vagament el concepte de la Vella quaresma... i m'ha agradat saber-ne el seu significat original. Realment l'imaginari popular ,ja sigui religiós o no, és super interessant...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  21. Gazo,

    Veig que la formació religiosa té moltes mancances i que la formació laica recicla tradicions que la religiositat oficial menysté.

    Ens veiem a la Foix...

    ResponElimina
  22. Rokins,

    El que m'agrada de l'imaginari col·lectiu és precisament aquest doll d'imaginació... com aquest cas.

    ResponElimina
  23. A la meva escola tampoc no vaig veure mai la vella quaresma. La meva escola era pública però ens donava religió mossen Ricard Pedrals, capellà conegut per la seva amplitud d'idees. Quan anava a setè de bàsica va deixar de ser mossen Pedrals per ser el Senyor Pedrals.
    De fet fa molt poc que vaig saber que es representava amb una vella amb 7 cames.

    ResponElimina
  24. Galderich, jo estic complint estrictamente la Quaresma. Res de carn de cap tipus ;) Obviament faig broma.
    D'altra banda és molt interessant tot l'article. Sempre havia volgut saber d'on havia aparegut la iconografia de la Vella Quaresma, ja que em semblava que tenia uns trets poc solemnes per ser d'origen directament religiós; i tal com expliques es veu que va ser un tema popular per la quitxalla.
    Per cert, això de que els "misteris" i "miracles" varis del catolicisme han contribuit a establir un bon surrealisme en els paisos catòlics és un gran reflexió. Com a prova tenim els quadres de "La madanos de Port Lligat", "L'últim sopar", "El Crist de les Santes Creus" o "El Copus Hybericlus" de Salvador Dalí.

    ResponElimina
  25. Eulàlia,
    Suposo que la tria de tradicions i costums populars a les escoles deu dependre de moltes qüestions i sobretot de les persones i on s'ha de posar l'èmfasi. Jo també vaig descobrir la Vella Quaresma molt tard i em va fascinar la seva força gràfica.

    ResponElimina
  26. Eduard,
    Els trets poc solemnes com bé dius deriven de ser una iconografia popular no controlada per l'Església però que ja li anava bé.
    Sobre les imatges que podríem englobar dintre del surrealisme d'arrel catòlica tindríem la de Dalí que cites, Magritte o una Frida Kahlo, per citar els més famosos. Tots tenen imatges molt potents però totalment diferents.

    ResponElimina
  27. Hermosa tradición que desconocía por completo, ojalá se pueda adaptar de alguna manera a los tiempos actuales para que perdure.

    ResponElimina
  28. Marco Fabrizio,
    Tant de bo poguéssim adaptar aquest costum als temps actuals que així com a mínim sabríem quan sortirem de la crisi comptant les cames que ens falten!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols