divendres, 18 de desembre de 2009

Els gravadors Pauner i la personalitat de Teresa Pauner

Teresa Pauner. Sant Julia

Arran de l’exposició Muses de la impremta. La dona a les arts del llibre. Segles XVI-XIX recupero un dels primers apunts que vaig realitzar en aquest bloc donant notícia de l’existència d’un goigs il·lustrat per una dona xilògrafa, Teresa Pauner. A més és el primer apunt que va rebre un comentari d’algú que no coneixia i que em va sorprendre perquè encara no l’havia ni anunciat. En ser detectat per aquest espontani em vaig quedar bocabadat. Fou la primera grata sorpresa del bloc.

Aquesta exposició, apta només per a bibliòfils, ve acompanyada d’un excel·lent catàleg amb un contingut molt interessant compost de diversos articles i presentacions que intenten posar de relleu la tasca de la dona dintre del món de la impremta. Com en tots els gremis quedava desplaçada per la titularitat masculina però que de facto hi treballava tant o més que els homes. Només en cas de viudetat o de orfandat passava a dirigir el taller, el que ja ens indica que estava rodada com a professional de les arts gràfiques. Visualment l’exposició demostra que tant fa que en el peu d’impremta hi consti un home o una dona perquè el resultat final és igual perquè la competència era la mateixa, sense distincions.

Teresa Pauner. Santa Bàrbara

Ni l’exposició ni en el catàleg de na Teresa Pauner no se’n parla en cap moment quan, com vam dir en l’anterior apunt, fou una professional prou reconeguda en el món de la impremta barcelonina en el tombant dels segles XVIII-XIX i a més, cosa rara en aquest món, signava la seva obra. Ja fa temps l’Albert Martí (que per cert, ara organitza una molt bona exposició de dibuixos d’en Lluís Rigalt), arran de l’apunt mencionat, em va mostrar de la seva col·lecció de gravats una sèrie de xilografies i un aiguafort que estaven signats per Teresa Pauner o amb la signatura de Pauner, sense més detalls.

Domènec Pauner, Retrat de P. Antoni Vieyra

És curiós com aquest cognom ens apareix constantment durant tot el segle XVIII a Barcelona i és que forma part d’una nissaga de gravadors que treballaren tant amb la tècnica xilogràfica com la calcogràfica. Per aquest motiu pot ser clarificadora la col·lecció de l’Albert Martí ja que compta amb gravats dels diversos membres de la família.

Domènec Pauner el vell. Calvari amb la Dolorosa

Així, observant el gravat de la crucifixió signat per Pauner podem veure que es tracta d’un gravat més arrelat a una tradició més pròpia del s. XVII que del s. XVIII. Per aquesta raó l’hauríem d’atribuir a Domènec Pauner el Vell, nascut a Alcalà de Xivert (de possible origen de gravadors flamencs instal·lats a la península) i documentat entre els anys 1682 i 1735, vinculat amb l’impressor i llibreter barceloní Francesc Sapera. És un treball molt acurat i que segueix una tipologia iconogràfica molt vinculada amb la tradició gravadora del nord d’Europa.

Domènec Pauner i Altés. Disciplines del Col·legi de Cordelles

El seu fill Domènec Pauner i Altés (1720-1783) ja és un artista més arrelat a la manera de fer de Barcelona, amb menys domini tècnic i lligat a l’estètica més popular que a la dels grans artistes setcentistes. Per això les seves realitzacions són més aviat poc hàbils en sintonia amb el que es feia en gravat a Barcelona en el seu moment. Només cal posar com a exemple el gravat calcogràfic del 1757 de vuit vinyetes de les diverses disciplines que es donaven a l’Imperial i Reial Seminari de Nobles de Cordelles de Barcelona. Aquesta manca tècnica, que voreja el naïf, que també observem en el gravat xilogràfic de la Verge de Montserrat de la col·lecció Martí caldria atribuir-lo a Domènec Pauner i Altés, més que al seu pare.

Domènec Pauner i Altés. Mare de Déu de Montserrat. En Jordi Lleonart ens evidencia que hi ha una relació de còpia directa amb l'aiguafort de Francisco Gazán del 1699 i que es troba a Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate de Pere Serra i Postius, editat per Pau Campins el 1747.

La filla i néta, Teresa Pauner (? – 1807), a diferència dels seus avantpassats es va dedicar plenament a un tipus de gravat de caràcter encara més popular. Estilísticament els seus personatges tenen la mateixa simplificació que la xilografia del moment i els moviments dels seus personatges també denoten certs estereotips, malgrat que se’n surt millor que altres gravadors de l’època, potser per la gran tradició familiar.

Teresa Pauner. SantDomènec de Guzmán
El que és curiós, però, és que tota la família signava una part important de la seva obra xilogràfica, cosa que gairebé ningú feia a l’època, i això ens pot permetre seguir la pista i les característiques artístiques de cadascun d’ells. Aquest fet pot ser degut a que tota la família tant gravava xilografia com calcografia. Com que a diferència de la xilografia la calcografia sí que s’acostumava a signar aquest costum fou adoptat per a la xilografia i per això devien signar les que podien. A diferència dels seus avantpassats, però, Teresa signà amb el seu nom (Teresia sculpt. Bar.) o noms i cognoms (Teresa Pauner ft.) reafirmant així la seva personalitat tant com a artista individual i com a dona i no només amb el Pauner com feien el seu pare i el seu avi.

Teresa Pauner. Sant Martí

Teresa Pauner. Sant Jordi

La sèrie de gravats que l’Albert Martí conserva de la Teresa Pauner, tant signats com anònims, ens permet bastir una mica més la personalitat de la nostra protagonista de l’apunt. D’aquesta manera ens trobem que hi ha quatre xilografies de forma octogonal irregular de característiques semblants amb iconografia de Sant Julià, Sant Martí, Santa Bàrbara i Sant Jordi. Només la corresponent a Sant Julià està signada però les similituds formals amb la resta de xilografies (tant de format com d’estètica) provoca que l’atribució sigui indiscutible per a na Teresa Pauner.

Sant Lluís Beltran. Xilorafia atribuible a Teresa Pauner

Les fisonomies de les cares (amb l’intent de fer un ombrejat que doni sensació volumètrica) de característiques molt populars i l’execució dels núvols amb també un ombrejat inferior però amb la part de dalt blanca i amb una intensa línia negra que remarca els diversos nivells de núvols i cel ens evidencien que l’estampa xilogràfica de sant Lluís Beltran també caldria atribuir-la a na Teresa Pauner.

Teresa Pauner, Sant Josep Oriol, aiguafort (1807)

A més dels gravats xilogràfics també n’hi ha un de calcogràfic (a l’aiguafort) dedicat a Sant Josep Oriol quan encara era beat i un altre dedicat a Santa Ludgarda. Tots dos, malgrat utilitzar la tècnica de l’aiguafort, són molt populars i l’autora no aprofita les possibilitats tècniques que l’aiguafort li podria proporcionar. Si tenim en compte que en la tècnica del gravat calcogràfic tingué com a mestre el seu pare hem de considerar que ho tenia molt malament per a desenvolupar una tècnica pròpia amb més personalitat més enllà de la manera de fer del seu pare i forces calcògrafs barcelonins del moment.

Comparativa de núvols entre Domènec Pauner el Vell, Domènec Pauner i Altés i Teresa Pauner
Si fem una comparativa basada només amb els núvols entre els diversos membres de la família Pauner veurem que Domènec Pauner el Vell els realitza amb línies horitzontals amb només unes clapes blanques sinuoses que acaben de donar la forma de núvol. En canvi Domènec Pauner i Altés els realitza tancats i arrodonits a diferència de la seva filla Teresa que els acaba oberts tal com ho hem comentat anteriorment. Aquests mostreig de núvols crec que pot servir, no només per a identificar la personalitat dels diversos membres de la família quan aparegui la seva signatura sense peu d’impremta, sinó també per començar a replantejar-se la identificació d’una sèrie de xilografies que avui encara són considerades anònimes i que podríem incloure dintre del catàleg dels diversos Pauner, sobretot de Teresa que té un estil popular més personal.

BIBLIOGRAFIA:
FONTBONA, FRANCESC. La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1992.
GARONE, MARINA I CORBETO, ALBERT et alter. Muses de la impremta. La dona i les arts del llibre. Segles XVI-XIX. Barcelona, Museu Diocesià de Barcelona i Associació de Bibliòfils de Barcelona, 2009.
SOCIAS BATET, IMMACULADA. Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
SOCIAS BATET, IMMACULADA. Els Abadal, un llinatge de gravadors. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007

16 comentaris:

  1. Quines joies, aquests xilografies! Sant Martí i sant Jordi són fenomenals!

    Ens ensenyes petits tresors, sempre, Galderich!

    ResponElimina
  2. És curiós que a la que fem una figura eqüestre queda molt espectacular!
    I a més xilografies que podem atribuir una autoria! Com dius tu, petites joies.

    ResponElimina
  3. m'encanten les xilografies, potser perquè me'n van ensenyar una mica. Amb el teu post, però, no només hem pogut aprendre coses d'elles, sinó que ha estat fàcil imaginar-se la nissaga en el seu taller :)

    ResponElimina
  4. Gràcies, Galderich, sempre ens portes a llocs on mai no hem estat.

    ResponElimina
  5. Allau,
    Jo tampoc hi havia estat! La Teresa Pauner i la seva personalitat també ha estat una descoberta per a mi. És curiós com el bloc m'ajuda a entrar en altres móns!

    ResponElimina
  6. Clídice,
    Molt bé això d'haver practicat una mica amb la xilografia. Ajuda molt a entendre les dificultats de la tècnica.

    ResponElimina
  7. Bello conjunto de xilografías. Con fuerza y brío. El Calvario parace case un grabado flamenco del XVI.

    ¡Saludos bibliófilos!

    ResponElimina
  8. Galderich.

    Nos regalas otra excelente muestra de xilógrafías. Me encanto la de San Martín.
    Es muy prometedora la capacidad de retroalimentación que tiene los blogs, sobre todo en temas que han cobrado tanta importancia en los últimos años.(La participación femenina en las artes de imprimir)

    Saludos y gracias.

    ResponElimina
  9. Diego,
    El calvari com bé dius sembla flamenc. És més, sinó estigués signat hauríem de dir que és d'un artista flamenc. Per això se suposa que devia ser d'una família flamenca establerta aquí com tantes altres a l'època.

    ResponElimina
  10. Marco Fabrizio,
    Una de les grans instigadores de recuperar la memòria de les dones a la impremta és una mexicana, com tu, la Marina Garone.

    ResponElimina
  11. Excelente muestra de xilografías. Grabados exquisitos y muy bellos. Es claro que mi encantó “mío” P. Antonio Vieira (¡estupendo!), pero el Calvario es un grabado de una belleza casi perfecta.
    Saludos bibliófilos

    ResponElimina
  12. El més interessant, el de les ermites, esclar. Com d'habitud, dóna gust submergir-se en la teva erudició.

    Un apunt personal: de totes les obres que hi ha exposades a les "Muses de la impremta" només hi ha un diccionari, una 2a edició del Costa de Vall que precisament no tinc. Va centrar la meva atenció, com pots entendre...

    ResponElimina
  13. Rui,
    Sempre tenim els nostre preferits però sent portugués...

    ResponElimina
  14. Ja veig que el tema Montserrat i diccionaris és el que et tira... no canviarem mai!

    ResponElimina
  15. HOLAAAAAAAAAAA !!!!!!!!!!!!! JAJAJJAAJ, l'Amadeu em va dir quw tenies un blog, i mira, aquí estic!!! Déu n'hi do ... està molt treballat !! ja m'hi tornaré a passar demà, que ara és molt tard i tanta fotografia medieval em mareja. (vull dir que no m'enteraria de res).
    Que vagi molt bé!

    ResponElimina
  16. Salut company/a però deixa el teu nom per saber qui ets! I si, no són hores per estar tafanejant un bloc com aquest!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols