La Setmana Santa arrenglerada (1798), un joc devocional d’infants

Aprofitant el pas de la Setmana Santa deixem momentàniament la sèrie de dibuixants heterodoxes per entrar en temes d’ortodòxia popular. En aquest cas les xilografies populars també tenen aquest regust de naïf, kitsch i d’art bàrbar i atemporal que tant ens plau. Com bé diu l’Albert Martí, el gravat popular funciona al marge d’encotillaments estilístics i resta aliè a tot desig d’originalitat, i allarga la seva cronologia més enllà de qualsevol estil, a través de la còpia i el reaprofitament de matrius gràfiques, alguns cops amb segles de diferència.

Confraria dels Tintorers amb el misteri de la Vera-creu, els Fadrins sastres amb el Sant Sopar, 

els Hortolans amb l'Oració de l'Hort de Getsemaní, els de l'Agrupació amb el misteri del prendiment de Jesús

A diferència del que hom pot pensar poques impremtes es dedicaven al gravat popular –malgrat que totes en tenien- i a aquest tipus d’impresos devocionals i/o efímers com foren els goigs, ventalls, romanços de sang i fetge i d’amor, estampes, auques, jocs de taula... Els boixos que servien de matrius per a aquests impresos passaven d’impremta a impremta i de generació en generació com és el cas de la Impremta Carreras de Girona, la Guasp a Mallorca o els Estivill, Jolis-Pla... a Barcelona.

Rengle amb el professor i els alumnes (s. XIX) amb estampació al bac

Un dels entreteniments infantils que tenien els nostres avantpassats eren els anomenats soldats de rengle. Incloïen tota una sèrie de temàtiques diverses més enllà de les marcials que li dona nom.  Ja fa un cert temps que vam dedicar una entrada a aquest entreteniment en la versió devocional amb la processó de labeatificació de Josep Oriol. Malgrat alguns precedents àulics del s. XVI aquest tipus d’impresos començaren a imprimir-se a finals del s. XVIII i la seva pràctica arribà als nostres dies amb els retallables fins que els soldadets de plàstic i posteriorment els videojocs els substituïren. En certa manera podríem parlar d’un precinema perquè en muntar els rengles i enroscar-los els nens els feien rodar, passant una i una altra vegada la processó com a entreteniment catequètic.

Visita que hicieron nuestros adorados reyes el Señor de Barcelona en la tarde de Jueves Santo / Don Fernando 7º y la virtuosa Doña Josefa Amalia en el año 1828 a los Santos Monumentos de la Ciudad. Estampació al bac.

Els grans esdeveniments ciutadans, entrades reials i processons, que és convertien en autèntiques festes efímeres protagonitzaren aquests impresos. Per exemple se’n va fer un tiratge per a commemorar la visita de Ferran VII a la ciutat el 1827 o per a la visita durant la Setmana Santa de 1828 amb xilografies per estampar al bac. Era una versió popular de les edicions més solemnes –les famoses màscares reials- que s’imprimiren de maneres més luxoses amb gravats calcogràfics o litogràfics. Hem de ser conscients que els entreteniments populars de temps antics no sovintejaven i menys els de caràcter públic. Això explica que aquests actes fossin esperats i la participació popular fos massiva perquè no hi havia gaires alternatives lúdiques.

Els devosts francesos amb el misteri de l'assotament de Jesús, els mestres sastres amb la Coronació d'´Espines, 

els forners amb el misteri de l'Ecce Homoi el gremi de velluters amb el misteri de Jesús carregant la Creu.

Els impresos de processó, a diferència dels fets expressament per les visites reials, eren més de repertori que d’intentar reproduir fidelment el que havia passat, ja que s’aprofitaven les fustes i s’hi veuen clarament diferències d’alçada i proporcions entre els diversos personatges. Malgrat això hem de tenir-los iconogràficament en compte perquè sí que hi ha una relació tipològica com succeeix amb el pas dedicat a la Santa Espina, l’únic cas que ha sobreviscut al pas del temps i sobretot a la Guerra civil espanyola i el posterior del 1816 obra de Damià Campeny.

Fulls de rengle per retallar i muntar de la Impremta Estivill

Per això les cícliques processons religioses –Setmana Santa i Corpus- també es convertiren en un esdeveniment molt popular en les que hi participava de manera activa una gran quantitat de persones a través dels gremis i confraries o com a espectadors. Per aquesta raó les impremtes van fer aquesta versió de soldats de rengle amb els diversos passos de processó. A la nostra col·lecció en conservem dos exemplars enroscats que han sobreviscut muntats i dos fulls per retallar i muntar.

Diferències de proporcions dels personatges

En el cas dels rengles de Setmana Santa, com que s’imprimien en fulls independents permetia poder aprofitar les diverses fustes per a les diverses parts de la processó. Només les xilografies corresponents als diversos passos o misteris de Setmana Santa, el concurso de gente inicial, els manaies, el qui porten cucurulla i la tropa final eren úniques, ja que la resta (justícies, andadors, trompeters, arregladors, música fúnebre, participants amb ciris, majorals o persones amb vestes) es van repartint al llarg d’aquests impresos. Aquests reaprofitaments fa que hi hagi diferències de llargària i fins i tot de proporcions entre les figures que en ser una obra de tipus populars no representava problema estètic important.

Xilografies anterior i posterior i fotografia del pas del Sant Enterrament (1816) obra de Damià Campeny per a la Confraria de l’Arcàngel Sant Miquel dels Revenedors conservada a l’església del Pi.

Els exemplars que tenim s’imprimiren a la impremta d’Estivill malgrat que només els fulls sense retallar en portin la referència ja que, la utilització de les mateixes fustes i el mateix tipus de paper ens marca una mateixa època (finals s. XVIII-principis s. XIX). Les fustes encara foren utilitzades temps més tard com ho demostra l’exemplar de la processó de Diumenge de Rams reproduït per Joan Amades en el seu Costumari català que caldria datar-lo cap al 1840. Malgrat això, a partir del 1816 es va canviar el gravat de l’escena del Sant Enterrament potser perquè la Confraria dels Revenedors va substituir la dels fadrins forners en aquest misteri i van encarregar un nou pas a Damià Campeny i que afortunadament conservem. 

Confraria del Sant Crist de l’Aflicció, organitzadora de la processó

Per un tema d’espai comentarem només l’exemplar més llarg de la col·lecció –i deixarem per una altra ocasió el rotllo de la de Dimarts Sant- i més interessant per la informació que aporta, que és el de Divendres Sant. Fou organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció, fundada el 1727, que tenia la seva seu a l’església de Santa Marta que serví d’hospital per a peregrins fins que el 1823 es traslladà a l’església de Santa Magdalena del monestir de les Religioses Agustines calçades. A mitjans del s. XIX encara estava activa però no sabem què va passar amb aquesta confraria més endavant.

Vídeo amb la visió de tot el rotllo i música de processó de l'època cedida gentilment per Espremulls Cobla Antiga

La peça que analitzem fou distribuïda per la llibreria d’Antoni Sastres de la Baixada de la presó –actual carrer de la Llibreteria-, que tenim documentada entre 1791 i 1806  per la qual cosa podríem datar aquesta processó a tombant dels s. XVIII i XIX, vers el 1798. La llargada és de 12,39 m. i 8 cm. d’alçada i està composta per 24 trams (49 x 8 cm.). Aquestes dimensions ens permet deduir que el paper original s’imprimí horitzontalment –a diferència dels fulls encara per retallar que conservem i que són verticals- amb 4 trams per full que havien de tenir una mida de 49 x 32 cm. el que ens porta a calcular que per a imprimir tota la processó es necessitarien 6 fulls per fer tot el rotlle. És curiós constatar que els diversos trams per a enganxar tenen com a referència els números entre el 21 i 44.

Pas de la Santa Espina i xilografia amb la seva representació. Hem de tenir en compte que els guarniments anaven variant al pas del temps ja que es deterioraven molt. Per això els ciris i els fanals són diferents i els domassos també presenten algunes diferències. Malgrat tot l’estructura i la imatge són tipològicament igual.

Saber la llargada del rengle també ens és d’utilitat per a interpretar la inscripció inicial del rotlle que malauradament pateix pèrdua de paper i de text. de manera significativa. Si el rengle mesura 49 cm. del primer en tenim només 36 cm. per la qual cosa ens en falten 13 cm.. És a dir, de 21 cm. per línia que havia de tenir el text originàriament ara només en conservem 8 cm.. Aquesta manca important de text ens perjudica enormement perquè hi ha dades que hi devien constar i que serien de gran importància tant per primfilar amb les cronologies com per a aconseguir informacions de les quals ara no en tenim i que ens falten per a comprendre com funcionaven. Segur que el peu d’impremta havia de dir: Véndese en la libreria de Antonio Sastres, Baxada de la Cárcel com en altres impresos que tenien a la venda i segurament també hi devia constar que havia estat imprès a la impremta dels Estivill. Això ho deduïm perquè els fulls que tenim estan fets amb la mateixa fusta i perquè els Estivill havien imprès altres vegades per a la Llibreria d’Antoni Sastres que venia llibres també d’altres impremtes i fins i tot llibres d’importació de Roma.

Rotllo inicial amb la inscripció i altres inicis d'altres rotlles 

on podem observar diferències de situació de gravats

La informació que ens proporciona el rotlle, però, ja és prou important ja que diu: (... Cofradia del Cristo) de la Aflicción, fundada en la Iglesia y Hospital de / (Santa) Marta de la misma Ciudad, que con su penitente com- / (...) en los mas Fuertes afectos de devoción y ternura en / (...) multitud de Expectadores, ya Barceloneses, ya Foras- / (teros)(...)os, de muchos de los Reynos de España, y aun del de (...). Lo mas particular, que anualment se experimenta en /  (...)s, que sin embargo, del universo concurso, que ataen / (...) a de forasteros, jamás se ha oido decir, que haya tur- / (...) del tiempo, riña, ni quimera alguna, entre tantos Con- / (...) adores; antes bien, todos los Nacionales, por su na- / (...) extrangeros, por el exemplo que estos ofrecen, y / (...) devocion y modestia, que caracteriza las funcio- / (...) dos se contienen dentro los justos limites, que la / (...) el amor al próximo les prescriben. Esto es, lo / (...) Santa Procesion; y lo que falta, podra com- / (...) –on que se ligue con que se ha procurado imi- / (... p)osible.

ANTONIO SASTRES, Baxada a la Carcel

El Gremi dels tintorers de seda amb el misteri del despullament de Jesús, el Gremi dels mestres sabaters -maestros sepateros- quan el claven a la Creu, els de l'Agregació núm. 72 (?) amb el Sant Crist crucificat i els ferrers amb el misteri del Devallament

Dels exemplars que hem pogut consultar aquest sembla ser el més antic i ens omple de dubtes pel problema de la inscripció. De la lectura parcial del text podem entendre que aquesta processó era organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció malgrat que tradicionalment hom a atribuït a l’organització de la Processó de Divendres Sants a la Confraria de la Soledat o la de la Puríssima Sang, malgrat que aquesta darrera podria haver organitzat la de Dijous Sant com marca un exemplar de l’Arxiu Joan Amades. Aquest ball de confraries organitzadores devia ser degut al fet que en diverses èpoques i moments i cadascuna es devia ocupar de l’organització en els diversos dies de la Setmana Santa i a causes que desconeixem i que no hem pogut aprofundir.

Caricatura anticarlina publicada a El Loro (Barcelona 8 d'abril de 1880)

Això ens mostra que seria interessant poder aprofundir en l’estudi dels mecanismes de funcionament de la Setmana Santa com a fenomen devocional que s’iniciaria el s. XVII i arribaria fins als nostres dies més enllà del que Joan Amades apunta. Aquesta història ha tingut els seus alts i baixos i canvis de funcionament tant per la laïcització de la societat des del s. XIX –i que observem amb les múltiples caricatures que se’n van fer- fins a l’intent de l’Església barcelonina de suprimir-les i la seva posterior restauració a partir de la voluntat sobretot de confraries d’origen forà fruit de les grans migracions dels anys 60 i 70 del s. XX que han tornat a revifar la celebració pública de la Setmana Santa.

El gremi dels taberners amb el misteri de la Pietat, els fadrins forners el Sant Enterrament,  

els fusters amb el misteri del Primer Dolor, el gremi dels velers amb el misteri de la Santa Espina 

i els de l'agrupació de paper pintat el misteri del Sant Sepulcre

Sigui com sigui que hagin sobreviscut exemplars d’aquests jocs devocionals d’infants gairebé és un miracle ja que servien pel que servien i en mans de les criatures aquestes joguines no havien de durar gaire. Potser l’elaboració d’un corpus d’aquests rotllos ens podria aportar llum entorn de l’organització de les processons de Setmana Santa a Barcelona. Podríem observar les variacions i els lleus canvis que any a any devien de produir per la lògica del pas del temps i dels canvis de les confraries. És un material que hem vist que es produïa a Barcelona però no l’hem pogut observar en cap altra ciutat per la qual cosa hem de considerar que són unes peces pròpies de la devoció barcelonina.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, JOAN. Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Ed. Salvat, 1951  Vol II

AMADES, JOAN - COLOMINAS, J. Els soldats i altres papers de rengles. Imatgeria popular catalana. Barcelona, Editorial Orbis, 1936. 2 volums

BASSAS, RAMON. "La Passió del carrer. Les processons de Setmana Santa a Catalunya" a Catalunya Cristiana. Barcelona,  23 març 2016

COMELLAS I CUADERN, TERESA Mª. “La Setmana Santa a Barcelona: els cultes i les costums” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 63-83

COMELLAS I CUADERN, TERESA MARIA. Les confraries barcelonines, ahir i avui. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2007

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERDI. “Aproximació a la participació de les confraries gremials en les processons religioses i civils barcelonines durant els segles XVII-XVIII” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 128-137

Ejercicios que todos los domingos del año se han de hacer en la Congregación del Santisimo Cristo en la Afliccion, en la iglesia de santa María Magdalena de religiosas agustinas de Barcelona. Barcelona, Juan y Jaime Gaspar hermanos, 1835 (Advertencia)

MARTÍ, ALBERT. “La comunicació per la imatge impresa” a Art de Catalunya. Art i etnologia. Barcelona, Edicions L’Isard, 1999. Vol. 13 p. 183

El primer llibre en català del franquisme: Mes de Maria eucarístic (1939) de Mn. Lluís G. Otzet

A les germanes Lorés Otzet

Haig de reconèixer que em treuen de polleguera les permanents acusacions que el castellà està tractat ara igual que el català ho va ser durant el franquisme. Només una persona sense cap mena de noció de la història o algú amb mala llet i mala fe pot dir una bajanada d'aquesta alçada. Ara s'està celebrant la Setmana del LlibreProhibit al Born amb una exposició i diversos actes des d'un concert a xerrades i ponències i és una molt bona ocasió per reflexionar sobre el tema. Potser si els que afirmen que el castellà està marginat a Catalunya se saltessin els prejudicis i assistissin als actes organitzats, potser seria un pas endavant per prendre consciència de les afirmacions insidioses, però és clar sempre els queda el recurs de dir que el Born manipula...

Val a dir que aquí al Piscolabis el tema de la censura i les prohibicions en el món del llibre l'hem tractat sovint i des de diverses èpoques, visions i casos. Si hem de treure una conclusió és que no hi ha uniformitat sinó sovint molta arbitrarietat, malgrat que els efectes siguin sempre més o menys els mateixos... Així doncs, hem parlat dels llibres publicats abans de l'ensulsiada franquista, la impressió de llibres clandestins amb peus d'impremta falsos i a l'exili, llibres catalans de franquistes, llibres de clandestinitat cultural  o directament de publicacions populars.

Multa de la Comandancia Militar de Mataró a Francesc Domènech Mustçe

per imprimir recordatoris de Primera Comunió en català el juliol de 1939 (Font Todocolección)

Avui, però, us portem el primer llibre publicat en català després de l'entrada de les tropes franquista a l'inici del 1939! Perquè en fos possible la publicació es van donar diverses condicions -inclòs l'engany- per saltar-se la censura: era un llibre religiós, no es declarà com a llibre sinó com a recordatori de Primera Comunió, per la qual cosa no passà censura oficial i a més estava escrit correctament però amb alguns -pocs- elements prefabrians. Així doncs, el llibre passà la censura eclesiàstica corresponent el 12 de maig del 1939 autoritzada pel bisbe de Barcelona i el Censor Dr. Gabriel Solà Brunet que en donà el nihil obstat però no passà la militar.

Com que no hi hagué cap decret concret que prohibís específicament qualsevol publicació en català, però com que de facto no se n'autoritzaven, hi havia un buit legal curiós per dir-ho d'alguna manera. A la part final del segon article del Ministerio del Interior del 29 d'abril de 1938 a Burgos sobre censura -deia que el organismo encargado de la censura podrá denegar la autorización de impresos, no sólo por razones de índole doctrinal, sino también cuando se trate de obras que, sin estimarse necesarias ni insustituibles, puedan contribuir en las actuales circunstancias de la industria del papel a entorpecer la publicación de otros impresos que respondan a atenciones preferentes. És a dir, si es publicava en català hom podia considerar que no era necessari i que es gastava paper...

En aquestes condicions els primers llibres autoritzats no arribaren fins l'any 1946 i havien de ser de bibliòfil i escrits amb un català prefabrià i de clàssics de la literatura catalana com el Tristeta d'Emili Vilanova il·lustrat per en Jaume Pla. No hi ha dubte que per cert sector de l'espanyolisme és molt important la fragmentació de la llengua catalana. Recordem que Pompeu Fabra fou definit en un article en el diari Solidaridad Nacional del 22 de setembre del 1939 com a gran vividor del catalanismo. Era un gran francófilo y, más todavía, un gran anglófilo. O sea un antirromano. Y por lo tanto, un antiespañol.

BENAVENT, PERE. La rialla als llavis. Versos de... Barcelona, Impremta Clarasó, 1938 (1939)
Llibre de poesia clandestí

Per aquestes dificultats inicials, els primers llibres publicats en català -llevat de casos concrets com el de Miquel Rius que ja hem vist- foren rarament tolerats -i només per raó de contactes personals dels autors o editors dels llibres amb les noves autoritats- o sempre foren clandestins. Però que ningú es pensi que eren impresos d'oposició política -totalment desmembrada, a la presó o l'exili- sinó modestos llibres religiosos o poesies més aviat carrinclones. Aquests llibres religiosos en català desobeïen les indicacions de les jerarquies que se sumaren a l’aniquilació del català: accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas por las dignísimas Autoriadades de esta provincia, rogamos a los Reverendos Rectores de Iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será debidamente atendido, que en los actos de culto público que se celebren en sus respectivos templos, no se use otra lengua vernácula que la lengua española (Circular del Bisbat de Barcelona del 15 de març del 1939).

Camí del cel. Barcelona, Foment de la Pietat, 1936 (1940) 

Devocionari clandestí amb peu d'impremta fals

A causa de circulars com aquestes els petits devocionaris en català s'hagueren de publicar sense el coneixement d'algunes autoritats religioses -d'altres eren una mica més flexibles- malgrat fer-hi constar el típic Amb llicència eclesiàstica i peus d'impremta falsos i dates anteriors al 1936, com és el cas d'El camí del Cel. Per això el llibre d'avui és important perquè burlà tots els entrebancs dels primers moments. aprofitant el caos d'ordres concretes de les més diverses tipologies i de modus operandi no especificats. Sabem que Jaume Aymà demanà el permís de la censura de Barcelona per fer un recordatori de la primera comunió i que aquest permís demanat a l'inici del franquisme fou concedit només per a aquesta finalitat. Per això s'especificava molt que d'aquest llibre-record s'han fet un tiratge de 25 exemplars en paper Castell Guarro, numerats de l'1 al 25, i 100 exemplars en paper corrent. El concepte de "llibre-record" ens indica aquesta ambigüitat en la que es demanava el permís de publicació. En alguns exemplars -no és aquest el cas- hi figura la marca d'un segell de goma que hi diu: Edición particular. Prohibida la venta de este ejemplar bajo ningún concepto.

L'autor del "recordatori de primera comunió", Mn. Lluís G. Otzet, era osonenc i mossèn de la parròquia de la Pietat vigatana i escrigué aquest llibre amagat a casa d'uns amics durant la Guerra. Curiosament va morir a causa dels bombardejos feixistes sobre Vic. Uns diuen que morí al carrer mentre anava a dur la comunió a un malalt en ple bombardeig -fet que li dóna una dimensió èpica a la seva mort- però d'altres creuen que la mort devia ser més prosaica en enxampar-lo a la casa on es refugiava, perquè no creiem gaire versemblant que un mossèn conegut a Vic se la jugués sortint a cara descoberta pels carrers per portar la comunió. Sigui com sigui, en el llibre no s'especifica les circumstàncies de la mort i només figura una mínima referència al fet que fou escrit a Vic, en la casa on em donaren aixopluc cristià durant els dies de la cruent persecució religiosa. Escrit en present quan en realitat quan es publicà l'autor ja era mort.

L'obra fou publicada per Antoni Otzet i Casanovas, germà de Mn. Lluís G. Otzet, i Aniceta Casacuberta i Andreu per a celebrar -com ja hem dit- la comunió del seu fill gran, Joan Otzet Casacuberta. En ser una família industrial i amb possibilitats econòmiques, malgrat la situació de postguerra, es confeccionà a la impremta de la Vda. de Ramon Tubella sota el control de l'editorial Alcides, S.A. que estava formada pels Aymà (pare i fill), pel Dr. Girona Cuyàs i pels senyors Peronella i Tomàs Duarte, tots ells havien treballat a la forçosament desapareguda Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

El llibre que Mn. Lluís G. Otzet va escriure pensant en aquest nebot era una barreja de reflexions teològiques sobre el mes de Maria i elements i reflexions eucarístiques. Després d'una dedicatòria al nebot que feia la Primer Comunió, Joan Otzet Casacuberta, hi ha una breu introducció -Al devot cristià- i una Preparació per a la meditació. A partir d'aquí hi ha trenta-un escrits -un per cada dia del mes de Maria- que reflexionen sobre les virtuts marials i les virtuts eucarístiques. Per tal de diferenciar els diversos dies hi ha una petita il·lustració de Josep Lisbona per a cada dia del mes de Maria, i algunes són al·lusives al tema que es tracta. A més Josep Lisbona fou l'encarregat de fer l'estampa de la Immaculada que presideix tot el llibre. Aquestes il·lustracions són les típiques que s'utilitzen per a decorar molts devocionaris dels anys 30 fins als 50.

Aquest devocionari marià i eucarístic publicat de manera irregular per l'època, fou el primer llibre en català autoritzat i el colofó -on es diu que s'imprimí un 23 de juny de 1939- acaba amb el preceptiu Any de la Victòria franquista, tota una expressió no exempta de certa ironia...

El fet que sigui un llibre religiós amb una estètica tan conservadora com hem vist i amb un tiratge tant curt, fa perillar els exemplars que puguin quedar avui dia, perquè hom pot considerar que no cal conservar-lo i passar per alt el petit grau de resistència que tenia un cert catalanisme vinculat a La Lliga, en plena desfeta de la República.

El que és curiós, o no, és que el subterfugi d'utilitzar com a recordatori de Primera Comunió una publicació pietosa en català, no va ser vàlid per a Antoni Marfà Serra a qui, amb menys sort o influències, la Comandància Militar de Mataró el 7 de juliol de 1939 li imposà per un senzill díptic eucarístic una multa por permitirse confeccionar unos recordatorios de primera comunión en dialecto catalán.  


BIBLIOGRAFIA

AINAUD DE LASARTE, JOSEP M. El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l'ABC. Barcelona, Edicions La Campana, 1995

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (1939-1975). Història de l'edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d'editors de Catalunya, 2006

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Oficio de Semana Santa (1836) gravada per Joan Amills, el retrobament de les estampes amb la matriu

Antigament la missa es realitzava en llatí i en el cas de l'específica de Setmana Santa per facilitar-ne el seguiment i la devoció hom va inventar un petit devocionari que es deia Oficio de la Semana Santa, publicat en castellà o bilingüe llatí-castellà. Es va editar des del s. XVI fins al s. XX -ignoro si encara s'imprimeix però podria ser- i es va convertir en tot un best-seller, ja que se'n van fer moltes edicions en totes les seves variants tant de títols, de noms d'autors com de traductors. No hi ha llibreter de vell que no en tingui algun exemplar per vendre ni casa amb certa solera devota que no en tingui algun exemplar.

Malgrat tot, el s. XIX fou el de màxima esplendor per aquest tipus de petits devocionaris (11 x 7 cm.), ja que se'n publicà una gran quantitat d'edicions. Com que era un llibre que hom feia servir per a obsequiar normalment es pot trobar en tiratges més o menys curosos de marges i tipografia i amb enquadernacions més o menys luxoses i amb contracobertes de paper marbrat. A més acostumen a anar acompanyats de gravats entorn de la Passió de Crist que li donen certa categoria dintre del comú dels llibres editats a l'Espanya del s. XIX. La seva popularitat va fer que hom els anomenés col·loquialment com a semanillas.

De fet, aquí a Piscolabis, ja vam dedicar un apunt a l'incunable litogràfic de la Semanilla que va publicar Antoni Brusi el 1821. Per això és interessant comentar avui aquesta Semanilla, ja que és posterior a la que ja havíem comentat però que utilitza una tècnica més antiga i més cara que les litografies. Això és degut al fet que la litografia va tenir certes dificultats per a imposar-se com a mètode d'estampació preferent per dues raons: en primer lloc perquè fou un monopoli de la impremta d'Antoni Brusi i la seva vídua i després per la seva manca de qualitat comparada amb els gravats calcogràfics.

 

Hem de tenir en compte que la impremta durant el s. XIX va patir més canvis tècnics que tots els que s'hi havien produït des de la seva invenció a mitjans del s. XV per Gutenberg. El primer gran canvi fou la invenció de la litografia a finals del s. XVIII i després totes les variants i diverses tècniques fotomecàniques que s'introduïren sobretot al darrer quart del s. XIX. A la seva novel·la La "Niña Gorda" Santiago Rusiñol ironitza sobre aquests canvis tècnics en parlar d'un gravador que amb la fototipia, el foto-gravat, la lenotipia i demés procediments que la cultura moderna ha dut a la il·lustració, s'havia quedat sense feina.

Per aquestes constants innovacions l'autor dels gravats calcogràfics del llibre que avui comentem, en Joan Amills i Costa (1800 ca. - 1853) és dels darrers gravadors catalans a la talla dolça o gravador de fines làmines com s'anomenaven en el seu moment. I és que el gravat calcogràfic desapareixerà al llarg del s. XIX com a gravat de grans tiratges per a la impremta per a integrar-se dintre del món més estrictament artístic amb figures com les de Goya -un precedent espanyol sobre el tema- i sobretot amb Marià Fortuny o en el s. XX restringit el seu ús a llibres de bibliofília. 

Joan Amills fou un dels darrers gravadors sorgits de l'Escola gratuïta de dibuix i nobles arts de Llotja especialitzant-se en gravat calcogràfic de la mà de Josep Coromina. És curiós constatar com la Llotja pagà beques perquè sortissin estudiants d'arts especialitzats en gravat calcogràfic i alhora estava al darrere de la instal·lació de la litografia a Espanya i fou qui subvencionà també l'arribada de la fotografia a Barcelona ara fa tot just 175 anys, tot més o menys al mateix moment. Meravella veure que una institució civil com aquesta no deixava res per verd i aprofitava tot allò que pogués aportar alguna cosa a la Indústria catalana... però aquest ja és un altre tema.

Manual Histórico-topográfico... Guia General de Barcelona. Barcelona, Impremta Manuel Saurí, 1849

El que sabem gràcies als estudis de Meritxell Verneda és que Joan Amills treballà en el món del gravat d'impremta des del 1824 fins a la seva mort el 1853 com també ho testimonien les diverses Guías de Forasteros de Barcelona que el relacionen com a gravador de làmines fines conjuntament amb companys seus que foren els darrers en subministrar els darrers gravats calcogràfics de les impremtes catalanes. Sabem també que Amills es dedicà sobretot als anomenats gravats de traducció perquè copiaven obres d'altres artistes i en el seu cas de Pere Esplugas i sobretot de Bonaventura Planella.

 Comparança entre la semanilla estampada per Sierra i Martí (1836) de Joan Amills

 i la de A. Gaspar y Compª (1837), anònima

És per això que l'obra de Joan Amills és una obra de certa qualitat com a traductor d'altres imatges com aquestes que estampà per a la impremta de Sierra Martí de la Plaça Sant Jaume del 1836. Els gravats d'aquesta semanilla van signats només amb un senzill Amills g. -gravà- i no hi consta l'autor perquè fou una iconografia que es repetia amb una total fidelitat d'una còpia a un altra, ja que ningú devia saber d'on havia sortit l'original. Per això tant les semanillas de la impremta d'Antoni Brusi que ja hem citat com les d'un altre exemplar que tenim del 1837 segueixen amb total exactitud el que dictava la iconografia típica i que les diverses impremtes anaven exigint als diversos gravadors que es posaven a reproduir-ne una i una altra vegada el mateix gravat. És més, Agustí Dalmau fa constar que Joan Amills va gravar els mateixos motius per a una semanilla del 1834 però sense citar a quina impremta s'estampà.

Sigui com sigui el fet és que l'exemplar que avui portem al Piscolabis és un d'aquells llibres dels quals hem aconseguit retrobar les seves estampes amb la seva matriu. Ja ho vam fer amb uns goigs de Santa Bàrbara i la seva correspoent làmina  i ara ho hem aconseguit amb aquest coure que ja teníem quan vam publicar la semanilla d'Antoni Brusi però que finalment hem aconseguit reunir una altra vegada la matriu amb l'estampa. Si això hi afegim que aquesta semanilla no ha estat detectada com a obra de Joan Amills fins al dia d'avui tindrem que hem pogut fer una petita aportació al món de la impremta catalana.

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU I FONT. AGUSTÍ. "Ripollesos oblidats (1). El gravador Joan Amils i Costa" a Vitel·la. Ripoll, Butlletí d'informació cultural de Ripoll - Museu Etnogràfic de Ripoll, Gener 2013, nº 25

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. Joan Amills i Costa, gravador de làmines fines. Tesina inèdita, 2006.

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. L'art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843. (Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2012)